dimecres, 8 de juny del 2011

Semprún, l'escriptura, la vida i la memòria.


La personalitat de Jorge Semprún destaca des d'infinitat de punts de vista diversos. Podríem parlar de la seva excepcional intel·ligència, de la seva malaltíssa capacitat de creació literària, del compromís en la militància antifranquista. Podriem esmentar també la seva permanent heterodòxia i llibertat de criteri, que li valgueren l'enfrontament amb els elements més dogmàtics dels aparells dels partits (fou expulsat del PCE de Carrillo, i Alfonso Guerra l'allunyà amb vilesa dels cercles d'influència socialistes).  Intel·lectual apàtrida, cineasta, ministre de Cultura espanyol  (a casa nostra li tocà gestionar el polèmic afer del testament de Dalí), qui escollí la llengua francesa com a pàtria, articulista brillant... Les virtuds d'aquest personatge polièdric són moltes i ja s'han recollit abastament avui als mitjans de comunicació, amb motiu de la seva defunció.

Aquí modestament voldria destacar la seva aportació en la transmissió de la memòria de l'horror dels camps d'extermini nazis. Com és sabut, un jove combatent Semprún fou internat a Buchenwald, el camp de concentració més gran construït en territori alemany. En vaig parlar l'any passat en aquest blog en motiu del 65è aniversari de l'alliberament del camp de Bunchenwald, Semprún i la memòria jueva.

Ho recordo novament avui, i recordo també com em marcà personalment, a mitjans dels anys noranta, la lectura de "La Escritura o la Vida". Un assaig memorialístic i metaliterari, que ofereix un viatge per la història i la literatura, des de l'horror del nazisme fins al més preuat de la poesia francesa. Des de la memòria del combatent fins a l'autocrítica de l'etapa de militància política. De Goethe fins a Aragon. Un llibre que m'obrí a la descoberta de tota la creació literària i periodística de l'autor, començant per "El Largo Viaje" el seu primer llibre, la portada del qual reprodueixo.

Acabo, recollint aquí novament el discurs de Semprún en la celebració del 65è aniversari de l'alliberament de Buchenwald. L'esdeveniment es commemora cada cinc anys i el Semprún de 2010 intuïa que es tractava de la seva última participació, com així ha estat. Llegim-lo a manera de llegat i d'homenatge. Hi trobarem condensada una emotiva reflexió sobre la memòria de l'horror a partir del record de l'encontre de Semprún amb els primers soldats nord-americans, curiosament jueus, destinats a participar en l'alliberament del camp de concentració i extermini.