divendres, 28 d’octubre del 2011

Peces-Barba, rera les paraules.

Peces Barba diu que “possiblement ens hagués anat millor deixar Catalunya i quedar-nos amb Portugal”. Analitzem la frase: ¿Quin és el subjecte, aquest “nosaltres”, en aquesta primera persona del plural que utilitza? Evidentment és un subjecte, una unitat, un actor històric, que no inclou Catalunya ni Portugal. 


Perfecte!: el principal constitucionalista del PSOE, parlant distesament, és a dir, sincerament i sense filtres, reconeix implícitament d’altres subjectes, d’altres actors, com Catalunya i Portugal,  que mai no han format part d’aquest “nosaltres”. Quina defensa dels drets històrics catalans, que el Tribunal Constitucional espanyol s'ha entossudit a negar per Catalunya!  Precisament, com a jurista despert que és, adonant-se del significat del seu comentari, ha basat el seu desmentiment o rectificació dient que "Espanya és una nació i Catalunya una part entranyable del seu territori".


D’altra banda, quan afirma que ara “no farà falta bombardejar Barcelona”, vé a dir que els anteriors bombardejos sí que foren necessaris…. 


Bravo!

dijous, 6 d’octubre del 2011

Els impostos i nosaltres


No cal insistir massa en la idea, avui transversalment acceptada a Catalunya, que una de les mancances més acusades del nostre autogovern es deriva de les limitades competències en matèria fiscal. Sabem que Catalunya no pot definir el sistema fiscal més adequat a la realitat econòmica i social del país, ni fixar, gestionar o decidir la destinació de la recaptació dels impostos. Aquesta mancança comporta una forta sagnia de fluxos econòmics que surten de Catalunya, així com una greu injustícia pel país i els seus contribuents.  

Dit això, però, voldria fer una petita reflexió de la peculiar visió que sobre els impostos ha predonimat tradicionalment entre bona part de les classes dirigents catalanes. Una visió que és barreja de recel atàvic, liberalisme mal entès i manca de sentit d’estat. M’explicaré recordant tres episodis de la nostra història recent.

En primer lloc, persisteixen encara molts dubtes que els negociadors catalans defenséssin d’una manera prioritària i contundent les competències en matèria fiscal en la negociació de l’Estatut de Sau, durant la transició. Ignoro fins a quin punt és cert que els representants polítics de Catalunya no van exigir a Madrid el concert econòmic. Semblaria que els partits catalans d’aleshores, tant les esquerres majoritàries  (PSC i PSUC) com CiU, no van prioritzar aquesta demanda, tal com recull Javier Arzalluz a les seves memòries. Es parla fins i tot d’una conversa telefònica entre Ramon Trias Fargas i Jordi Pujol, en què aquest darrer renunciaria a la fórmula del concert per a Catalunya sota l’argument que la funció recaptatòria està mal vista i és preferible deixar-la per a l’administració central. Insisteixo, no sé fins a quin punt són fonamentades aquestes crítiques. Però de ben segur que bona part de la nostra classe política estava impregnada d’aquella tradicional al.lèrgia de la burgesia catalana cap als impostos. En una nostrada variant del “que inventen ellos”, els catalans preferíem que recaptéssin els altres. I no convenia -pensaven potser alguns dels nostres polítics- que la immaculada Generalitat es corrompés amb la sempre perversa potestat recaptatòria. Visió ben oposada a la de la burgesia basca que tenia molt clar que el concert econòmic passava per damunt de moltes altres demandes competencials.

La música d’aquesta visió, insisteixo, falsament liberal, ha sonat també en el debat sobre l’impost de successions a Catalunya, tant en ocasió de la seva supressió per a la majoria de contribuents en l’anterior legislatura, com en motiu de la seva eliminació d’enguany. Fa uns dies Germà Bel recordava els valors vinculats a l’esforç, al treball i al mèrit que hi ha darrera els sistemes impositius que incorporen aquest impost, molt present, d’altra banda, des dels inicis històrics de les democràcies liberals europees. A Catalunya l’hem suprimit, amb arguments, recordo, com que al País Valencià i a Madrid tampoc s’aplicava. Fantàstic! Preferim equiparar-nos a les economies del “pelotazo” que no pas als sistemes fiscals dels països més avançats d’Europa. Aquest és el segon exemple.

Finalment, i en tercer lloc, aquesta visió segurament ha estat també present en motiu del restabliment de l’impost sobre el Patrimoni. Un impost que es planteja amb un mínim exempt d’un milió d’euros i que, per tant, afectarà només a un petit segment d’(afortunats) contribuents, i que serà cedit a les autonomies. Doncs bé, en el moment de devallada d’ingressos més preocupant que es recorda, ja s’ha anunciat que per poc que es pugui renunciarem a l’aplicació d’aquest impost.

La crisi econòmica es manifesta bàsicament a les administracions públiques amb una brutal devallada d’ingressos. La caiguda de la recaptació ha estat més acusada que totes les possibles retallades en la despesa. Per això penso que no podem seguir traslladant a la ciutadania missatges poc pedagògics contra les figures tributàries. El creixament, la solidaritat i la cohesió social del país estan en risc. Per això, aplaudeixo algunes escletxes que em fan pensar en un positiu canvi de paradigma dels dirigents catalans, com ara l’anunci del president Mas d’un impost sobre les grans fortunes, o la valentia de molts alcaldes i alcaldesses que no dubten en incrementar els impostos i taxes locals per garantir un nivell digne de serveis públics.