dimecres, 9 de novembre del 2011

Canvi de marc

Des de sempre els partits d'esquerres (si se'm permet la generalització) han fet propostes de tipus "incrementalista": incrementar ajuts, universalitzar serveis, millorar prestacions, etc....  Però en aquesta campanya electoral, potser per primera vegada en la història, els partits progressistes (novament, perdoneu si generalitzo) han canviat el caire de les seves proclames, passant a propugnar propostes "conservacionistes": mantenir polítiques de benestar, defensar els serveis públics, garantir el nivell de prestacions socials, etc… 


Mentre abans es tractava de progressar, ara és temps de mantenir. Un determinat marc comunicatiu i de pensament, i no tant la realitat econòmica, va guanyant l'espai públic i imposa un nou camp de joc als actors polítics. No cal haver llegit George Lakoff per preveure qui està en millors condicions per guanyar la partida partida...

divendres, 28 d’octubre del 2011

Peces-Barba, rera les paraules.

Peces Barba diu que “possiblement ens hagués anat millor deixar Catalunya i quedar-nos amb Portugal”. Analitzem la frase: ¿Quin és el subjecte, aquest “nosaltres”, en aquesta primera persona del plural que utilitza? Evidentment és un subjecte, una unitat, un actor històric, que no inclou Catalunya ni Portugal. 


Perfecte!: el principal constitucionalista del PSOE, parlant distesament, és a dir, sincerament i sense filtres, reconeix implícitament d’altres subjectes, d’altres actors, com Catalunya i Portugal,  que mai no han format part d’aquest “nosaltres”. Quina defensa dels drets històrics catalans, que el Tribunal Constitucional espanyol s'ha entossudit a negar per Catalunya!  Precisament, com a jurista despert que és, adonant-se del significat del seu comentari, ha basat el seu desmentiment o rectificació dient que "Espanya és una nació i Catalunya una part entranyable del seu territori".


D’altra banda, quan afirma que ara “no farà falta bombardejar Barcelona”, vé a dir que els anteriors bombardejos sí que foren necessaris…. 


Bravo!

dijous, 6 d’octubre del 2011

Els impostos i nosaltres


No cal insistir massa en la idea, avui transversalment acceptada a Catalunya, que una de les mancances més acusades del nostre autogovern es deriva de les limitades competències en matèria fiscal. Sabem que Catalunya no pot definir el sistema fiscal més adequat a la realitat econòmica i social del país, ni fixar, gestionar o decidir la destinació de la recaptació dels impostos. Aquesta mancança comporta una forta sagnia de fluxos econòmics que surten de Catalunya, així com una greu injustícia pel país i els seus contribuents.  

Dit això, però, voldria fer una petita reflexió de la peculiar visió que sobre els impostos ha predonimat tradicionalment entre bona part de les classes dirigents catalanes. Una visió que és barreja de recel atàvic, liberalisme mal entès i manca de sentit d’estat. M’explicaré recordant tres episodis de la nostra història recent.

En primer lloc, persisteixen encara molts dubtes que els negociadors catalans defenséssin d’una manera prioritària i contundent les competències en matèria fiscal en la negociació de l’Estatut de Sau, durant la transició. Ignoro fins a quin punt és cert que els representants polítics de Catalunya no van exigir a Madrid el concert econòmic. Semblaria que els partits catalans d’aleshores, tant les esquerres majoritàries  (PSC i PSUC) com CiU, no van prioritzar aquesta demanda, tal com recull Javier Arzalluz a les seves memòries. Es parla fins i tot d’una conversa telefònica entre Ramon Trias Fargas i Jordi Pujol, en què aquest darrer renunciaria a la fórmula del concert per a Catalunya sota l’argument que la funció recaptatòria està mal vista i és preferible deixar-la per a l’administració central. Insisteixo, no sé fins a quin punt són fonamentades aquestes crítiques. Però de ben segur que bona part de la nostra classe política estava impregnada d’aquella tradicional al.lèrgia de la burgesia catalana cap als impostos. En una nostrada variant del “que inventen ellos”, els catalans preferíem que recaptéssin els altres. I no convenia -pensaven potser alguns dels nostres polítics- que la immaculada Generalitat es corrompés amb la sempre perversa potestat recaptatòria. Visió ben oposada a la de la burgesia basca que tenia molt clar que el concert econòmic passava per damunt de moltes altres demandes competencials.

La música d’aquesta visió, insisteixo, falsament liberal, ha sonat també en el debat sobre l’impost de successions a Catalunya, tant en ocasió de la seva supressió per a la majoria de contribuents en l’anterior legislatura, com en motiu de la seva eliminació d’enguany. Fa uns dies Germà Bel recordava els valors vinculats a l’esforç, al treball i al mèrit que hi ha darrera els sistemes impositius que incorporen aquest impost, molt present, d’altra banda, des dels inicis històrics de les democràcies liberals europees. A Catalunya l’hem suprimit, amb arguments, recordo, com que al País Valencià i a Madrid tampoc s’aplicava. Fantàstic! Preferim equiparar-nos a les economies del “pelotazo” que no pas als sistemes fiscals dels països més avançats d’Europa. Aquest és el segon exemple.

Finalment, i en tercer lloc, aquesta visió segurament ha estat també present en motiu del restabliment de l’impost sobre el Patrimoni. Un impost que es planteja amb un mínim exempt d’un milió d’euros i que, per tant, afectarà només a un petit segment d’(afortunats) contribuents, i que serà cedit a les autonomies. Doncs bé, en el moment de devallada d’ingressos més preocupant que es recorda, ja s’ha anunciat que per poc que es pugui renunciarem a l’aplicació d’aquest impost.

La crisi econòmica es manifesta bàsicament a les administracions públiques amb una brutal devallada d’ingressos. La caiguda de la recaptació ha estat més acusada que totes les possibles retallades en la despesa. Per això penso que no podem seguir traslladant a la ciutadania missatges poc pedagògics contra les figures tributàries. El creixament, la solidaritat i la cohesió social del país estan en risc. Per això, aplaudeixo algunes escletxes que em fan pensar en un positiu canvi de paradigma dels dirigents catalans, com ara l’anunci del president Mas d’un impost sobre les grans fortunes, o la valentia de molts alcaldes i alcaldesses que no dubten en incrementar els impostos i taxes locals per garantir un nivell digne de serveis públics.  

diumenge, 11 de setembre del 2011

Ofensiva judicial contra el català a l'escola; és l'hora de la política.

Arran de la Interlocutòria del TSJC que requereix a la Generalitat la implementació de la vehicularitat de la llengua castellana a l’ensenyament, en un incident d’execució instat per diversos particulars, s’han tornat a escoltar veus insistint en la legalitat i la constitucionalitat (espanyoles) del sistema d'immersió lingüística a l'escola catalana. Tal argumentació, potser provinent d’una fe il·lusa i mesella en l’ordenament constitucional espanyol, la considero equivocada.

Es pot edulcorar tant com es vulgui, però l’any passat el Tribunal Constitucional espanyol va deixar clar el seu posicionament contrari al caràcter exclusiu de la llengua catalana com a llengua vehicular a l’ensenyament. Ho féu en fixar la seva interpretació (preceptiva i vinculant per a tots els poders públics) de l’article 35 del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Certament aquest article contemplava el català com a llengua vehicular en el sistema educatiu: "Totes les persones tenen dret a rebre l'ensenyament en català, d'acord amb el que estableix aquest Estatut. El català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari". Però la criticada sentència sobre l’Estatut, la STC31/2010, imposa una interpretació molt limitada i restrictiva del precepte que, al meu entendre, desvirtua la consideració del català com a llengua vehicular en l’ensenyament. Entre d’altres pronunciaments, la sentència fa les següents consideracions (d’obligat compliment, insisteixo):  “nada permite, sin embargo, que el castellano no sea objeto de idéntico derecho ni disfrute con la catalana, de la condición de lengua vehicular en la enseñanza”. “En consecuencia, el segundo enunciado del art. 35.1 EAC no es inconstitucional interpretado en el sentido de que con la mención del catalán no se priva al castellano de la condición de lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza. Por lo mismo, el solo reconocimiento de un derecho a recibir la enseñanza en catalán no puede interpretarse como expresivo de una inadmisible voluntad legislativa de excepción, de suerte que la interpretación constitucionalmente admisible es la que conduce a la existencia de ese derecho a la enseñanza en castellano”. “En consecuencia, el apartado 1 y el primer inciso del apartado 2 del art. 35 EAC admiten una interpretación conforme con la constitución en el sentido de que no impiden el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza”. Cal recordar que en un altre extrem de la Sentència, el Tribunal va eliminar l’incís “i preferent” en relació a la definició continguda a l’Estatut del català com a llengua pròpia i preferent de Catalunya. No hi ha dubte doncs que d’acord amb la legalitat espanyola la llengua castellana també ha de ser vehicular en l’educació a Catalunya.

I molt em temo que aquesta interpretació servirà més aviat que tard per invalidar els articles que garanteixen la immersió lingüística continguts a la Llei d’Educació de Catalunya aprovada el 2009 pel Parlament. És sabut que un dels objectius d’aquesta llei fou precisament el de blindar el sistema d’immersió lingüística en català a l’ensenyament, fins aleshores dispers en diverses normes i sotmès a una certa precarietat jurídica. Precarietat que històricament ha estat aprofitada per elements minoritaris però molt beligerants legalment, que no han dubtat a judicialitzar la qüestió de la llengua a l’escola, disparant així contra un pilar fonamental per a la cohesió social del nostre país. Doncs bé, convé recordar que la Llei d’Educació catalana també ha estat impugnada al Tribunal Constitucional, per part del PP. Es fàcil preveure, doncs, tenint en compte el precedent de la Sentència de l’Estatut, que la Llei d’Educació serà la propera víctima de la croada judicial espanyola contra el català, donant d’aquesta manera el tret de gràcia definitiu a la immersió lingüística en català a l’escola a Catalunya.

Tal com ja vaig dir en motiu de la Sentència sobre l’Estatut, ara és l’hora de la política. Cal entendre i explicar clarament que l’actual marc constitucional espanyol impedeix, en matèria de llengua i en d’altres matèries, de fer el que Catalunya vol i necessita. Ara no toca de tornar a fer enginyeria jurídica amb l’ordenament que deriva de la constitució espanyola, sinò de començar a pensar en el nostre propi ordenament constitucional. Que ho entengui tothom: les solucions que Catalunya necessita, compartides des de la centralitat del país, no es poden concretar en el vigent ordenament jurídic espanyol.

dilluns, 8 d’agost del 2011

Malson 2.0

Malson kafkià per al segle XXI: 


“Joseph K. es llevà un dissabte havent oblidat tots els seus codis secrets, contrassenyes i paraules de pas. Sense la corresponent clau d’accés, la tarja de crèdit restava inoperativa i el caixer automàtic li boquejà els comptes bancaris un cop esgotats els tres preceptius i infructuosos intents de treure efectiu. No podia demanar ajut per telèfon mòbil ni per correu electrònic, tancats ambdós sota contrassenyes ara oblidades. Sense possibilitats tampoc d’accedir al facebook o al twitter o als portals de banca electrònica... Aïllat i sense diners, intentà tornar a casa però el maleït codi digital al portal d’accés li impedeix d'entrar a l’edifici...”

dimecres, 8 de juny del 2011

Semprún, l'escriptura, la vida i la memòria.


La personalitat de Jorge Semprún destaca des d'infinitat de punts de vista diversos. Podríem parlar de la seva excepcional intel·ligència, de la seva malaltíssa capacitat de creació literària, del compromís en la militància antifranquista. Podriem esmentar també la seva permanent heterodòxia i llibertat de criteri, que li valgueren l'enfrontament amb els elements més dogmàtics dels aparells dels partits (fou expulsat del PCE de Carrillo, i Alfonso Guerra l'allunyà amb vilesa dels cercles d'influència socialistes).  Intel·lectual apàtrida, cineasta, ministre de Cultura espanyol  (a casa nostra li tocà gestionar el polèmic afer del testament de Dalí), qui escollí la llengua francesa com a pàtria, articulista brillant... Les virtuds d'aquest personatge polièdric són moltes i ja s'han recollit abastament avui als mitjans de comunicació, amb motiu de la seva defunció.

Aquí modestament voldria destacar la seva aportació en la transmissió de la memòria de l'horror dels camps d'extermini nazis. Com és sabut, un jove combatent Semprún fou internat a Buchenwald, el camp de concentració més gran construït en territori alemany. En vaig parlar l'any passat en aquest blog en motiu del 65è aniversari de l'alliberament del camp de Bunchenwald, Semprún i la memòria jueva.

Ho recordo novament avui, i recordo també com em marcà personalment, a mitjans dels anys noranta, la lectura de "La Escritura o la Vida". Un assaig memorialístic i metaliterari, que ofereix un viatge per la història i la literatura, des de l'horror del nazisme fins al més preuat de la poesia francesa. Des de la memòria del combatent fins a l'autocrítica de l'etapa de militància política. De Goethe fins a Aragon. Un llibre que m'obrí a la descoberta de tota la creació literària i periodística de l'autor, començant per "El Largo Viaje" el seu primer llibre, la portada del qual reprodueixo.

Acabo, recollint aquí novament el discurs de Semprún en la celebració del 65è aniversari de l'alliberament de Buchenwald. L'esdeveniment es commemora cada cinc anys i el Semprún de 2010 intuïa que es tractava de la seva última participació, com així ha estat. Llegim-lo a manera de llegat i d'homenatge. Hi trobarem condensada una emotiva reflexió sobre la memòria de l'horror a partir del record de l'encontre de Semprún amb els primers soldats nord-americans, curiosament jueus, destinats a participar en l'alliberament del camp de concentració i extermini.

dilluns, 30 de maig del 2011

Manel al país del "bon rotllo"

Pocs esdeveniments socials poden aplegar avui a Catalunya tanta diversitat d’assistents com un concert de Manel. Per exemple, d'entre el públic que omplia aquest dissabte l'Auditori de Girona s'hi trobaven mostres de tot l'espectre ideològic gironí: des de la CUP fins al PP (passant pel director general de Patrimoni Cultural) o des d’indignats fins a assessors financers, conformant una comunió entusiasta que abraçava un mínim de tres generacions diferents.

Enhorabona doncs a la gent de Manel per haver innovat el panorama musical amb aquesta encertada fusió indie-folk que, amanida amb uns textos intel·ligents, marca la pauta de la moda de la música en català. Ells són ara la referència de l’èxit a Catalunya, i noves formacions ja exploren la mateixa fórmula que ha catapultat Manel al capdemunt de les llistes d’èxits.

Però més enllà de la indubtable qualitat del grup, val la pena aprofundir en la fórmula de qui tan clarament ha sabut connectar amb un públic divers i massiu. I és que els Manel, en esdevenir en certa manera la referència de la centralitat musical catalana, ens ofereix un oportú mirall on cercar aquells principis, valors o actituds que actuen com a marcs identificadors de molta gent del nostre país. Així doncs, potser sense pretendre-ho, aquests nois projecten i a la vegada personifiquen els anhels i les identitats de bona part dels catalans d’aquest inici de la segona dècada del segle XXI. S'han explicat abastament els ingredients del seu èxit: La senzillesa, el bon rotllo i aquestes melodies dolces que encaixen polidament en uns acords austers, tot plegat sense estridències i amb una posada en escena sòbria i elegant.

Els Manel emergeixen també com a paradigma d'una joventut sana i espavilada. Aquells nois que qualsevol família benestant voldria com a gendres. Per primera vegada en la cultura musical popular del darrer mig segle -potser des del Dúo Dinámico-, la joventut idolatra uns músics que han abandonat qualsevol missatge o forma de rebel·lia. Fins i tot, permeteu-me la frivolitat, aquests nois semblen no haver trencat mai cap plat, lluny dels excessos de tot tipus associats als líders musicals de tots els temps.

El somriure simpàtic, les maneres polides,.. valors triomfadors a la Catalunya d’avui. Tot i que de vegades es troba a faltar la sotragada estrident d'una guitarra distorsionada, aquell punt de mala llet de qui canta amb disconformitat, o tan sols un acord estripat que sacsegi mínimament el compàs d'uns temps edulcorats. Visca Manel en el país del bon rotllo!

dilluns, 23 de maig del 2011

Nos quoque cives tregistani sumus



De vegades convé trobar un "no-lloc" on refugiar-se. Una platja, l'estació de Portbou, un macrocentre comercial... O la ciutat de Trieste. Per entendre la ciutat de Trieste, la potència creadora d'aquest no-lloc, és molt recomanable l'exposició La Trieste de Magris al CCCB de Barcelona. Fins i tot s'hi perceb l'udular inquietant del vent de la Bora.

Gràcies, mestre Miquel Sitjar per la postal enviada des del Caffè San Marco. Tens tota la raó: Nosaltres també som ciutadans de Trieste!.


dissabte, 15 de gener del 2011

La lucidesa de Joseph Roth

«Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica».

Així s’acaba “La Llegenda del Sant Bevedor”, el llibre de Joseph Roth que vaig llegir fa molts anys, en aquella primera joventut en què hi ha lectures que són una certa experiència iniciàtica. La novel•la explica els intents d’un clochard que viu sota els ponts del Sena d'arribar a l’església parisenca de Sainte Marie des Batignolles. Contínues borratxeres s’interposen en aquest peculiar peregrinatge. I el protagonista finalment no aconseguirà el seu objectiu, en morir víctima dels excessos de la beguda. Curiosament, pocs mesos més tard d'aquell 1939, el propi Joseph Roth moria també a Paris enmig d’un delirium tremens per la ingesta de grans quantitats d’alcohol.

Després de llegir bona part de l'excel·lent creació literària d’aquest jueu errant, nihilista i desarrelat, es constata  que a Joseph Roth el matà la nostàlgia d’una pàtria. El món de Roth, la seva pàtria perduda, no era altre que el vell Imperi Austrohongarès, l’estat plurinacional i pluriconfessional que existí a Europa fins el 1918 sota la dinastia dels Habsburg. El món de Roth era el món d’ahir que retratà Zweig. Aquell vell ordre caòtic i a la vegada aristocràtic, aquella idea de nació de nacions que encarnava el vell emperador Francesc Josep. Un Imperi, un món i una època hedonistes, de valsos i d'emperadrius, però també d'anarquistes i de tertúlies als cafès vienesos. Viena, Praga, Budapest… les capitals d’un estat culte, generador de bona part dels corrents de la literatura i del pensament contemporanis: Freud, Wittgenstein, Kafka, Broch. I la família Strauss, i Musil, i el valerós soldat Schwejk (el Quixot d’Àustria-Hongria!) de Hasek. Tot aquest món s'esvaí amb la Primera Guerra Mundial deixant a Joseph Roth orfre de pàtria.

Amb els anys el vell Imperi d’Europa central ha esdevingut un mite, en ser objecte d’infinitat de mirades nostàlgiques. Sense anar més lluny, som molts els qui cada primer de gener aplaudim la Marxa Radetzky, que tanca el concert d’any nou de Viena, la popularitat de la qual prové d’aquells anys de l’Imperi, on la Marxa era tot un himne patriòtic (Roth donà precisament el títol de Marxa Radetzky a un dels seus millors llibres). El món habsbúrgic també com a escenari per a la malenconia.

En aquest sentit, el triestí Claudi Magris, gran estudiós de la mitteleuropa, dedicà precisament la seva tesi doctoral al “Mite Habsburguic en la literatura austríaca moderna”. I és que en els seus anys de joventut esquerranosa, Magris es proposà de combatre el mite des de posicionaments marxistes, identificant l’Imperi a la reacció, al conservadurisme. Es proposà de combatre’l, però cometé l’errror d’enamorar-se d’allò que havia de constituir l'objecte de la seva crítica. Des del Caffè San Marco (on escrivia el seu treball) d’una Trieste que no és ni italiana, ni eslava ni germànica, sinò tot a la vegada, Claudio Magris s’apassionà pel món dels habsburgs. No podia ser d’altra manera, tractant-se de cafès i de barreges identitàries!.

El vell Imperi es disolgué a principis del segle XX víctima de la seva enorme diversitat interna. La burgesia emergent ja no és aquella noblesa imperial burocratitzada i supranacional, que coneix totes les llengües i respecta totes les cultures dels territoris d’Àustria i Hongria, i que té a l'Emperador com a únic senyor. Les noves classes volen dotar-se de banderes, himnes i fronteres. Les nacions prenen el relleu als imperis. El vell món fa aigües arreu. L’Europa central bull, els balcans rogeixen. I un tret a Sarajevo el 1918 mata l’hereu del tron imperial, encetant així la caiguda sagnant de fitxes de domino que són les grans guerres del segle passat.

De vegades també sento la malenconia per una pàtria que no sé si mai ha estat meva.