dimecres, 29 de desembre del 2010

Aquell vell abric blau de tots els desembres...

It's four in the morning, the end of december
I'm writing you now just to see if you're better
New York is cold, but I like where I'm living
There's music on clinton street all through the evening.
...

Leonard Cohen
Famous Blue Raincoat

dimarts, 21 de desembre del 2010

Nou Govern. Velles coalicions?

Als propers dies prendrà possessió el nou Govern de Catalunya. Un Govern que continuarà essent de coalició, com ho han estat tots els governs catalans des de la recuperació de les nostres institucions d’autogovern. En algunes ocasions s’han constituït governs “tripartits” (com el de CDC-UDC-ERC al 1984, amb Hortalà com a Conseller republicà, o els dels dos darrers mandats sota les sigles de PSC-ERC-IC), mentre que en d’altres ocasions han estat “bipartits” (de CDC-UDC, com el que es constituirà aquests dies). En qualsevol cas, insisteixo, l'executiu català ha estat gestionat sempre mitjançant fórmules coalicionals.

Potser per això, el nostre país també és un referent en l'estudi doctrinal dels governs de coalició. La seva formació, el seu funcionament i els seus efectes, han estat sovint objecte d’estudi per part d'especialistes de la ciència política i d'analistes de polítiques públiques, fins al punt que molts dels treballs realitzats per politòlegs catalans sobre coalicions són un referent a nivell espanyol i llatinoamericà. En aquest sentit, destaquen els treballs dels professors Jordi Matas i Josep Maria Reniu, així com les recerques efectuades des de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials. O fins i tot, la mateixa tesi doctoral de l'actual secretari general d’ERC, Joan Ridao, dedicada a l'estudi de les coalicions polítiques a Catalunya.

Tots els estudis realitzats deixen molt clar que la coalició és la fórmula més recorrent a les democràcies parlamentàries europees, extrem també fàcilment constatable per qualsevol observador de la política internacional. Aquest article de Matas i Reniu, publicat en motiu de la creació del govern català d’Entesa l'any 2006, recordava que dels gairebé 350 governs formats en 13 sistemes parlamentaris europeus des del 1945 fins l'actualitat, prop del 60% respon a la dinàmica de govern compartit.  Com també és sabut, al nostre entorn més immediat trobem governs de coalició de manera molt freqüent a l’àmbit local, sovint també a escala autonòmica, però absolutament mai als governs centrals espanyols. Espanya i Grècia són l'excepció europea.

Però vull centrar-me ara no tant en els processos de formació d’aquests governs i en el seu impacte en la gestió de la nostra administració, sinò en  la seva operativa interna, en l’establiment de les seves relacions interpartidistes. En definitiva, en les lògiques de repartiment d’àmbits de responsabilitat. I és que aquí, i no tant en la pròpia fórmula d'un govern de coalició, crec que radica la clau de l'èxit o del fracàs d'aquests governs. Parlo des d’un punt de vista estrictament personal d’acord amb la meva experiència de molts anys de treball a l’administració de la Generalitat i a l’àmbit local.

Allò més habitual en les coalicions és l’assignació, en bloc, d’un departament o unitat governamental a una formació política de les que formen el govern. Així, el partit que ostenta la titularitat d’un departament (o regidoria, en l’àmbit local) “colonitza” (fent servir una expressió de Reniu a "Els governs de coalició"), amb els seus propis quadres, tots els àmbits de gestió de l’esmentada unitat, preservant-los de qualsevol intrussió d'una altra formació que formi part del Govern.

Però hi hauria una altra alternativa consistent en el disseny d’estratègies creuades d'assignació de responsabilitats, un model només tímidament explorat al nostre país. En aquest sistema conviuen alts càrrecs dels diferents partits caoligats gestionant una mateixa parcel·la del govern. Personalment, m’inclino per aquest model d’encreuaments a tots nivells, perquè entenc que serveix millor l’interès general governamental, i contribueix a minimitzar les intervencions dels aparells dels partits en els mecanismes de presa de decissions. D'aquesta manera, es minimitza la fragmentació pròpia de molts governs compartits i de ben segur es facilitar una millor gestió de la comunicació al ciutadà. La cultura de coalició i el treball en xarxa en resulten enfortits i els conflictes entre socis (seria massa ingenu pensar que no han d’existir) es poden afrontar d’una manera més coordinada i sota un clima d'una major confiança.

Per això m’han agradat algunes vagues notícies, que he llegit aquest cap de setmana, en el sentit que el govern del president Mas trencarà amb la tradició catalana de repartiments de blocs departamentals complets a partits polítics. Estarem atents els propers dies per veure si així finalment es materialitza.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Morrissey, o quan la malenconia pren la veu




Everyday is like sunday
Everyday is silent and grey
Hide on the promenade
Etch a postcard:
"how I dearly wish I was not here"
In the seaside town
...that they forgot to bomb
Come, come, come - nuclear bomb
...
(Everyday is like sunday)

Morrissey, o quan la malenconia pren la veu




Everyday is like sunday
Everyday is silent and grey
Hide on the promenade
Etch a postcard:
"how I dearly wish I was not here"
In the seaside town
...that they forgot to bomb
Come, come, come - nuclear bomb
...
(Everyday is like sunday(

diumenge, 12 de desembre del 2010

Norfeu


...
Foraster, què vols?

Les barques a l'encesa no fan por,
Fa por el vaixell de l'holandès errant
Que no va per la mar sinò per dins
De mi mateix i sé que vol fer nit
En el meu port de vell desmantellat.

...

Joan Vinyoli

dilluns, 29 de novembre del 2010

Sempre Rulfo

"El camino subía y bajaba: "Sube o baja según se va o se viene. Para el que va, sube; para el que viene, baja."

-¿Cómo dice que se llama el pueblo que se ve allá abajo?.

-Comala, señor.

-¿Está seguro de que ya es Comala?.

-Seguro, señor.

-¿Y por qué se ve esto tan triste?.

-Son los tiempos, señor."

dilluns, 22 de novembre del 2010

Reforma territorial a França

Aquests dies s’ha adoptat a França una important reforma de l’organització territorial. Em sorprèn (i em preocupa) l’escàs ressò que ha tingut aquí aquesta notícia, no només tenint en compte la nostra proximitat geogràfica i de cultura administrativa, sinò també que es tracta d’una d’aquelles qüestions que a Catalunya tenim sempre a l’ordre del dia i generen permanents debats.


Efectivament, el Senat francès va aprovar la setmana passada la reforma de les Col•lectivitats Territorials, afectant tots els nivells territorials francesos (regional, departamental i local), amb la finalitat de simplificar i alleugerir l’arquitectura institucional del país al territori. Començant des de baix, la reforma pretén afavorir la cooperació entre municipis, obligant per llei la mancomunació de serveis. També es fomenta la fusió d’ens locals i la creació d’àrees metropolitanes.

Pel que fa a l’àmbit supralocal, les noves lleis aprovades disminueixen dràsticament el nombre de càrrecs electes, que a partir d’ara seran a la vegada consellers generals i consellers regionals (fusionant doncs la funció d’interlocució política a nivell de departament i de regió). Dels 6000 consellers regionals i departamentals actuals es passarà a menys de 3500 en la renovació prevista el 2014. Aquests nous consellers territorials seran escollits per escrutini uninominal majoritari a dues voltes i per sis anys. S’abandona així el principi de proporcionalitat, fet que ha merescut moltes crítiques al projecte.

I un altre dels aspectes més sensibles ho ha estat la desaparició de la clàusula de competència general que fins ara tenien els consells generals i les regions. En virtud d’aquesta regla, les institucions podien ocupar-se d’àmbits d’actuació dels quals no en tenien necessàriament la competència expressament atribuïda, com per exemple en matèria d’habitatge, però que tampoc cap norma els ho vedava. A partir d’ara, doncs, departaments i regions només podran actuar en aquells àmbits competencials expressament atribuïts, amb algunes excepcions si s’acredita l’interès públic territorial.

Finalment, també ha generat molta oposició per part del món local francès la supressió de l’anomenat impost professional, que servia per a finançar els municipis. Tot i que l’Estat ho compensarà amb subvencions directes, és evident la pèrdua d’autonomia fiscal dels ens locals.

Es tracta d’un conjunt de mesures impulsades pel President Sarkozy amb la creació de la Comissió per a la reforma dels Governs Locals l’octubre de 2008, i l’aparició de l’Informe Balladur el març de 2009 que conté les bases de les mesures legislatives finalment aprovades.

Fins aquí només una breu descripció de la reforma, a un nivell molt genèric. No he aprofundit suficientment en el tema com per fer-ne un comentari crític, tot i que podria reproduir alguns arguments molt fonamentats que m’han fet arribar amics de la Catalunya Nord o que he llegit a la premsa francesa. Tot i així, evitaria caure en els apriorismes, com les previsibles i ja sabudes crítiques al jacobinisme i centralisme francès. Ens posem massa aquesta lupa quan analitzem l’actualitat francesa des d’aquí, i no sempre ens és útil per entendre les coses.

És evident que la reforma exposada limitarà encara més la llibertat d’acció d’alguns poders locals. Però també ho és que es guanya en estalvi, racionalitat i en cooperació entre els diferents ens locals.

I enllaçant amb el que deia al començar, no estaria de més que els qui ens interessa la política i la gestió pública coneguéssim millor realitats tan properes com aquesta. En aquest punt, acabo amb dos exemples o anècdotes.

El primer en l'àmbit del transport: Aquests dies que Catalunya, després d’anys i panys, acaba d’aconseguir el traspàs del transport ferroviari regional, potser cal recordar que a França ja fa molt de temps que aquesta és una competència de les regions. I la regió, no us ho perdeu!, té la competència de la gestió dels aeroports, sí, a la jacobina França!. El segon exemple és el cas dels indicatius territorials a les plaques de matrícula dels vehicles, que a França estan permesos i a l’estat espanyol prohibits (un català del nord o un basc del nord pot lluir un indicatiu del seu territori a la placa de matrícula del cotxe, mentre que un connacional del sud no pot fer-ho).

En definitiva, més coneixament i menys idees reçues, per dir-ho com en Flauvert.



(Foto: EFE)

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Ofertes monotemàtiques

Les noves marques electorals que han irromput al mapa polític català són ofertes monotemàtiques al voltant del fet identitari: Reagrupament, Solidaritat, Ciudadanos… També tenim la PxC i la seva antidemocràtica i excloent manera d’entendre la identitat. Sempre els tons són elevats, els missatges contundents, els matisos inexistents… I les crítiques a l’actual sistema de partits són generalitzades, així com el distanciament respecte de les ideologies clàssiques -nosaltres no som ni de dretes ni d’esquerres, em diuen-. ¿De què és símptoma tot això, estimats analistes crítics de la realitat que sou la majoria dels amics que em seguiu (a banda de ser culpa del tripartit, òbviament)?.

És veritat que el sistema representatiu occidental ofereix poques escletxes participatives davant determinades realitats, i per això s'ha de revisar en profunditat. Però també és cert que l'especialització en la identitat i la consegüent desresponsabilització respecte d'altres interessos socials globals, són molt rendibles per a captar el votant desencisat i castigat per la crisi. Aixó sí, pagant el preu de la demagògia.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Un personatge de frontera en una terra de frontera


Ahir al matí vam ser a Portbou -remolins de tramuntana, paisatges retallats amb precisió, mar estremidora-. Vam anar-hi per homenatjar Walter Benjamin, qui morí just fa setanta anys en aquest municipi.

Podia semblar que ens hi havíem aplegat per a recordar un fet atzarós, una simple suma de casualitats, com les que desembocaren en la mort de Benjamin a Portbou. És evident que Portbou no era destinació final predeterminada per al pensador jueu, aquell setembre de 1940 de derrota. Però seria injust quedar-nos exclusivament amb la idea de la casualitat. I és que si aprofundim amb el que representa Portbou, en el seu paper i estar en el món, hi descobrirem lligams amb Walter Benjamin que van més enllà del caprici de la història.

La mateixa idea de frontera, per exemple. La frontera, tan determinant en l’orígen i l’evolució de Portbou; Portbou, terra de pas. Però la frontera és també el punt més allunyat del centre. Més allunyat del dogma. Qui està a la frontera està més a prop de l’altre. Qui habita la frontera coneix millor allò diferent. La gent dels territoris fronterers està més capacitada per a bastir ponts, per dialogar. Com es predica de Walter Benjamin, el seu pensament es situa al marge de moltes fronteres i ben allunyat dels dogmes. Benjamin i Portbou: un personatge de frontera en un territori de frontera.

O la idea del ferrocarril. El ferrocarril que a Portbou és vida i desenvolupament, i que per això molt legítimament se'l reivindica. El ferrocarril que és també metàfora d’Europa, com s'ha dit abastament. Fou en combois ferroviaris que els deportats jueus, com de ben segur ho foren amics i familiars de Benjamin, entraven als camps d’extermini. I els trens de les fugides i els trens de les derrotes. Com els trens amb què Benjamin recorria Europa intentant escapolir-se del domini nazi.

Però la relació entre Benjamin i Portbou es solidifica gràcies a la recuperació del seu llegat aquests darrers anys. Amb els “Passatges” de Karavan, per exemple. I ben aviat amb el Centre de Memòria Walter Benjamin, que s’edificarà a l’antic ajuntament de la població. I amb els col·loquis internacionals que ja es van consolidant, així com els recentment instaurants Premis Walter Benjamin. I les rutes guiades, i els treballs de recerca…

El vincle entre Portbou i Benjamin és projecció al futur i no només mirada al passat. Un vincle sòlid i creatiu que va molt més enllà de l'homenatge que vam retre a Benjamin al cementiri, i d'unes paraules escrites o dites amb major o menor fortuna a mercè de la tramuntana.




Enllaços relacionats:
Notícia al Diari de Girona
Notícia a El Punt
Article de Fonalleras al Periódico

dimecres, 22 de setembre del 2010

Fa pocs dies vam participar amb en Bernat Joan, Secretari de Política Lingüística, a unes jornades sobre l’acolliment lingüístic als joves nouvinguts, organitzades per professionals de l’ensenyament del català.

dijous, 12 d’agost del 2010

Unitat?, així no, gràcies

Estic francament avorrit de la darrera flamarada estiuenca de determinat independentisme català, que s'ha passat bona part de les darreres setmanes fent crides a la unitat dels independentistes.

Sóc dels que penso que el frontisme no porta enlloc. L'independentisme no pot ser el monopoli d'una sola opció electoral. I dividir amb precisió quirúrgica els independentistes de tota la resta de la societat, condueix a una derrota segura dels qui volem que el país avanci cap al seu alliberament nacional. Aprenguem de les experiències que han reeixit: Cal que l'independentisme guanyi en transversalitat, i que tots els partits i formacions, amb tots els seus matisos, vasculin cap a un major component sobiranista.

En comptes d'esmerçar tantes energies en estèrils crides a la unitat, al tancament de files, fem que l'independentisme sigui més amigable i central. Que sigui el denominador comú de la majoria de les formacions catalanes.

Unitat? Així, no, gràcies.

dimarts, 29 de juny del 2010

La sentència. Una primera valoració.

La democràcia

No he llegit encara la sentència completa del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya. Tinc interès en conèixer especialment la seva part interpretativa, que em temo reduirà substancialment el potencial de millora de l’autogovern que contenien molts preceptes estatutaris.

Vull recordar que la sentència és criticable políticament però inatacable jurídicament. No hi ha cap instància prevista legalment que la pugui canviar o modificar. Per tant, tanca definitivament el procés de reforma estatutària iniciada en el mandat del president Maragall.

Per això crec que les reaccions a la sentència no han de ser jurídiques. Ara és l’hora de la política. I l’estratègia política ha de passar per tornar a apel•lar a la sobirania popular. Així de senzill, transparent i comprensible: La sortida més clara i precisa d’aquest conflicte de legitimitats creat pel TC en revisar una norma votada directament per la ciutadania, no pot ser altra que un nou pronunciament dels ciutadans. Una nova consulta que aquesta vegada incorpori l’opció de superació del marc constitucional que ens ha portat a aquest carreró sense sortida. En la línia de la defensa del dret a decidir que, d’una manera força transversal i apartidista, han interioritzat molts ciutadans en el procés de consultes populars sobre la independència.

Contra la sentència, doncs, democràcia. Qui hi pot tenir por?

L’estratègia

Diversos amics m’han interpelat les darreres hores sobre el que pensem fer des d’àmbits del Govern de Catalunya. En aquest punt sóc dels que crec que la reacció, una primera i visible reacció, ha de venir de la mà del màxim d’entitats i partits catalans, també de les formacions que donen suport al Govern. Hem de recuperar els consensos del 30 de setembre de 2005 que el pacte de la Moncloa, primer, i aquesta sentència, després, han espatllat. Malament que la reacció fos protagonitzada pel poder executiu. I com he dit abans, coincidint en allò que està prioritzant ERC per al proper mandat, m’inclino per la celebració d’una consulta popular sobre el futur del nostre país en la major brevetat i els màxims consensos possibles.

Els ponts

Seguint les xarxes socials aquestes darrers hores, m’adono que els qui més blasmem contra la sentència del TC som els ja convençuts de la via independentista. Els qui ja vam votar no a l’estatut. Els qui pertayem a formacions que en el seu dia ja es van oposar a una Constitució que estableix un Tribunal que pot revisar normes plebiscitades pel poble. Veiem, doncs, confirmades les nostres previsions respecte a la consideració que ens tenen les institucions espanyoles. Però en comptes del “ho veieu? Ja ho dèiem!” penso que ara pertoca escoltar i comprendre els desencisats de la via autonomista o federalista. Catalans amb forts vincles personals i sentimentals amb Espanya i que avui es senten més perplexos i desenganyats que mai. Escoltem-los doncs i establim-hi ponts. És l’hora de construir la cohesió interna necessària per afrontar els reptes de futur que té plantejats el nostre país. Si novament caiem en el parany tan nostrat del “tants caps tants barrets”, els magistrats del TC hauran aconseguit el que pretenien: anorrear-nos nacionalment per molt de temps.


(Fotografia extreta de El Punt el dia que vaig participar en la consulta organitzada el 25 d'abril per Girona Decideix)

dilluns, 7 de juny del 2010

Els nostres herois quotidians

Divendres passat varem organitzar la festa de reconeixament als participants del programa de Voluntariat per la Llengua de les comarques de Girona. Aquest any la celebració es feu a Girona, i inclogué una visita a la Fira Tot Cat, finalitzant amb un magnífic concert de Els Amics de les Arts.

Novament vam ternir l'oportunitat d'agrair la dedicació voluntària, positiva i il·lusionada de tots els voluntaris, en favor de la nostra llengua, cultura i, de ben segur també, la convivència i la cohesió del nostre país. A tots els voluntaris, aprenents, professionals, establiments col·laboradors, moltes gràcies! Vosaltres sí que sou els nostres herois quotidians.




Foto de família d'alguns dels participants a la festa d'enguany.

dilluns, 17 de maig del 2010

Als detractors de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona

Tot i que no l’he seguit massa, em sap greu com ha acabat tot el tema de la consulta per la reforma de la Diagonal promoguda per l’Ajuntament de Barcelona. Valoro molt positivament qualsevol experiència de democràcia participativa, de moment encara, desafortunadament, massa aïllades i poc freqüents.

En aquest cas, crec que els grups polítics majoritaris a l’Ajuntament de Barcelona no han estat a l’alçada. En un cas per voler aprofitar la consulta per desgastar l’equip de govern i en l’altre per intentar convertir-la en un instrument per a remuntar en les enquestes. I al voltant d’això, no m’ha agradat tampoc gens la frivolització en el tractament del tema a la majoria de mitjans de comunicació i xarxes socials.

Amb aquests plantejaments polítics i mediàtics ¿qui serà l’agosarat que s’atrevirà a promoure una iniciativa de participació ciutadana?. Els defensors de l’statu quo del monopoli de les decisions dels representants polítics (i en conseqüència de la limitació d’espais per a demanar la veu als ciutadans en qüestions i àmbits en què això sigui possible i adequat), tenen ara més arguments que mai.

De ben segur, els botxins de la consulta de la Diagonal han enterrat també moltes esperances de noves escletxes cap a una major participació dels ciutadans en els afers públics. Enhorabona!

dissabte, 24 d’abril del 2010

Trasllat a cavall del drac de Sant Jordi

A la Delegació del Govern estem de trasllat. No es tracta d'una simple mudança, d'un canvi d'espai físic de treball. Estem parlant de l'inici d'una nova organització, d'una nova manera d'entendre la relació entre l'administració territorial de la Generalitat i el ciutadà, de la generació de més espais transversals i major eficàcia en els punts de contacte amb el ciutadà. Estem davant davant d'un d'aquells grans moments estratègics de les organitzacions, allò que els experts anomenen un veritable canvi organitzatiu, que conté sempre també un canvi cultural.

Neix un nou ordre de les coses. Magnus ab integro rerum nascitur ordo, que proclamava Virgili en un vers de l'Egloga IV que m'ha "regalat" el bon amic Miquel Sitjà, enmig d'un seu text que per a mi ha estat una de les més agradables sorpreses de Sant Jordi, i a qui li agraeixo enormement el detall.

A poques hores del dia "D", demà passat dilluns, en aquest silenci serè de mitjanit de dissabte, miro enrera cap al que han estat aquests darrers dies i la sensació és de vertígen: treure tots els mobles i la documentació de la històrica seu de Gran Via 9, posar en marxa la logística del trasllat, preparar la jornada de portes obertes de Sant Jordi, organitzar la informació de servei públic i la reclamada pels diferents mitjans, etc...etc... I tot això sense abandonar les activitats ordinàries previstes: dia de les Esquadres, activitats de Sant Jordi, amb l'esmorzar literari ja plenament consolidat (aquest any amb l'inici de la lectura continuada de Pla inclós) entre d'altres.


I penso que tinc sort de treballar amb la gent del nostre equip. Amb els qui, per exemple, han fet moltes més hores de les que els pertocaria atenent visites en la jornada de portes obertes d'ahir al nou edifici. O amb els qui dirigien les tasques de trasllat i montatge de mobles, treballant voluntariosament gairebé fins a la mitjanit durant aquests passats dies. Un treball il·lusionat, del qui no espera res a canvi.

Donaria molt perquè els ciutadans coneguéssin bé aquests treballadors públics. Que ràpidament caurien determinats tòpics!

diumenge, 11 d’abril del 2010

Semprún i la memòria jueva: Buchenwald, 65 anys després.

Avui, l'intel·lectual apàtrida i exconfinat Jorge Semprún ha participat, juntament amb un centenar d'exdeportats més, en els actes de commemoració del 65è aniversari de l'alliberament del camp de concentració de Buchenwald, el més gran construït durant el nazisme en territori alemany.

En el seu discurs, Semprún s'ha adreçat a aquell lluitador comunista de 22 anys que fou ell mateix: "En la frontera última d'una vida de certituds destruïdes, d'il·lusions mantingudes contra vent i marea, permetint-me un record serè i fraternal cap a aquell jove portador de bazooka de 22 anys". Aquell 11 d'abril de 1945, juntament amb d'altres joves deportats, Semprún agafà les armes contra els nazis del camp tot intuïnt proper l'exèrcit nordamericà. En el seu discurs, l'autor ha recordat que els primers alliberadors de l'exèrcit dels Estats Units que arribaren a Buchenwald foren, paradoxes de la història, dos jueus nordamericans d'orígen alemany!.

Conscient també d'assistir possiblement a la darrera commemoració de l'alliberament del camp (donat que es celebren cada cinc anys), Semprún ha reflexionat sobre l'extinció per raons d'edat de la memòria directa dels sobrevivents als camps d'extermini. Ben aviat doncs, segons Semprún, la darrera i única memòria de l'horror serà la memòria del poble jueu: "Així, en la memòria dels nens i adolescents jueus que segurament sobreviuran encara el 2015, és possible que perduri la imatge global de l'extermini, una reflexió universalista. Això és possible i penso que fins i tot desitjable; en aquest sentit, doncs, una gran responsabilitat que afecta a la memòria jueva... Totes les memòries europees de la resistència i el sofriment només tindran, com a darrer refugi i baluart, d'aquí a deu anys, a la memòria jueva de l'extermini. La més antiga memòria d'aquella vida, ja que fou, precisament, la més jove vivència de la mort".

Aquí he trobat el discurs sencer, traduït pel diari El País.

diumenge, 21 de març del 2010

Lliçons per a després de la nevada

Una setmana després de l’excepcional nevada que ha afectat les nostres comarques, mentre encara molts dels nostres conciutadans no han recuperat la normalitat i quan comencem la ingent tasca d’inventariar els danys i perjudicis soferts i d’implementar línies de suport, voldria compartir algunes reflexions sobre els fets viscuts i la manera com s’han gestionat. Tot plegat en positiu, intentant extreure’n un aprenentatge cara el futur, i en clau estrictament gironina.

La prevenció

Dies abans del dilluns 8 de març tots estàvem avisats que un intens temporal de neu afectaria les nostres comarques. Des de finals de la setmana anterior s’havien activat els avisos de Protecció Civil, i la predicció meteorològica era clara, precisa i abastament difosa pels mitjans de comunicació. Recordo per exemple com el diumenge 7, en horari de màxima audiència i per part del propi Director General de Protecció Civil, s’alertava des del TN de TV3 del risc d’agafar el vehicle privat l’endemà.

Pla Neucat activat, predicció clara, recomanacions amplament difoses... El mateix dilluns al matí vaig intervenir en les principals emissores de ràdio gironines insistint que els ciutadans evitessin el vehicle privat. Es va dir expressament que no s’utilitzessin les carreteres de l’entorn de la ciutat de Girona. Tot i així, ben entrada la tarda, encara hi havia cotxes que sortien de Girona amb tota temeritat, sense cadenes. Comportaments clarament incívics d’alguns conductors van impedir també el pas de vehicles de servei, com llevaneus o d’emergències. No es tracta de traslladar la responsabilitat als ciutadans. Només apunto un primer motiu de reflexió entenent, a més, que quan un missatge no arriba adequadament al seu destinatari sovint hi té una responsabilitat clara l’emissor.

Els serveis de provisió pública

Des de mig matí de dilluns ens vam mobilitzar a Girona per tal de garantir en tot moment la provisió al ciutadà dels serveis públics essencials durant la situació d’emergència. Vam estar reunits o en contacte permanent comandaments policials i d’emergències i tots els serveis territorials implicats. Operatius similars es van desplegar també a tots els ajuntaments afectats. En aquest sentit, es va fer un esforç molt important per netejar la xarxa viària. Així, i amb l’excepció d’un tram de la N-II, a primera hora de la tarda de dimarts les principals vies estaven obertes al trànsit.

Aquella nit i matinada també vam posar en marxa una massiva tasca de recuperació de persones aïllades en vehicles i combois ferroviaris. Gràcies sobretot a l’esforç dels ajuntaments en habilitar espais, es van poder acollir unes dues mil persones en equipaments municipals. Al llarg del matí de dimarts es va tancar aquest dispositiu sense lamentar cap afectació per a la integritat física de les persones.

També ens vam ocupar de mantenir els nostres centres sanitaris en funcionament, així com bona part dels geriàtrics i equipaments residencials de caràcter social. Vam gestionar, fins i tot durant el pitjor moment de la nevada, diversos trasllats de pacients que s’havien de dialitzar i d’embarassades en risc, resolts en tots els casos de manera satisfactòria gràcies a l’acció del SEM, Bombers i Mossos, sota la coordinació de l’operatiu que vam instal·lar a la seu de la Regió d’Emergències de Girona. També vam mobilitzar el màxim d’efectius policials a les nostres viles i ciutats que, sumats a les policies locals, van treballar per a garantir la seguretat i el servei al ciutadà. En aquest sentit, cal destacar la ràpida resposta de totes escoles en garantir el retorn segur dels alumnes als seus domicilis, tasca conjunta de totes les administracions locals i la Generalitat.

Gràcies a tota aquesta feina feta, al capvespre de dimarts la mobilitat dels ciutadans estava garantida en les principals vies de comunicació gironines, el transport públic tornava a funcionar i la gent recuperada de les carreteres i ferrocarrils ja era als seus domicilis, havent-se restablert la majoria de serveis públics de caràcter essencial (municipals o de la Generalitat). Raonablement, no sembla pas desmesurat aquest termini de vint-i-quatre hores, donada l’excepcionalitat de la tempesta de neu.

Els serveis de provisió privada

A partir de la mitjanit, quan ja portàvem diverses hores sense subministrament elèctric, vam començar a perdre el contacte telefònic, tant de la xarxa fixa com la mòbil, amb alcaldes i d’altres interlocutors. La xarxa de telefonia anava caient sigui per l’esgotament de les bateries dels repetidors o per la caiguda dels cables. La manca de subministrament energètic va perjudicar també diverses xarxes de distribució d’aigua potable, en fallar bombes d’impulsió i d’altres mecanismes que s’alimenten de l’electricitat. Així es va produir una situació d’incomunicació que a través de tots els mitjans possibles vam intentar solucionar.

Ben aviat doncs ens vam adonar que la intensitat del temporal, la quantitat de neu acumulada i la caiguda d’arbres afectaven greument les nostres línies de transport elèctric, en alta, en baixa o en mitjana tensió. Els danys en la xarxa elèctrica en fenòmens meteorològics d’aquesta excepcionalitat poden ser comprensibles. I el cert és que les afectacions es van donar tant en línies noves, com la de les Gavarres, com en antigues. Insisteixo, això no deixa de ser lògic en un episodi com el de la nevada que ens ocupa. Quan fins i tot cauen arbres aparentment robusts, no és d’estranyar que les torres elèctriques acabin afectades. També s’ha de reconèixer la ràpida mobilització de tècnics i operaris de Fecsa-Endesa. El gran problema en relació amb l’actuació de la companyia ha estat la poca fiabilitat de la informació que s’ha donat a l’usuari i a les administracions. Els interlocutors de l’operador elèctric van errar successivament les previsions que ens van donar sobre el termini de recuperació del servei i la diagnosi de les afectacions a la xarxa de la seva titularitat. I en moments així, la incertesa i la manca de fiabilitat de les informacions fan tan o més mal que la mateixa mancança del servei.

La manca de subministrament elèctric ha generat molt de patiment als gironins i gironines. A tots els que ho han sofert cal demanar-los disculpes i compensar-los degudament. En tot cas aquesta serà la línia de treball des del Govern a Girona. Cal arribar al fons de tot el que ha passat en l’àmbit del subministrament elèctric i fer efectives totes les responsabilitats exigibles.

I finalment, ha quedat clar que no podem ajornar més temps el debat sobre el model energètic gironí. Un model fràgil que ha manifestat tossudament la seva precarietat i que constitueix un fre a la nostra competitivitat i a la qualitat de vida dels nostres ciutadans.

Epíleg

Agraeixo expressament la dedicació decidida i el treball per a superar la situació que han fet molts voluntaris, servidors públics i, sobretot, molts ciutadans anònims.

I no vull acabar sense fer un reconeixement als alcaldes i alcaldesses dels municipis afectats. El seu treball de vegades solitari, sovint incomprès i sense els recursos òptims, ha estat fonamental per a la recuperació de la normalitat després de la nevada. El món local, de la mà dels nostres alcaldes i alcaldesses, ens dóna un exemple de dignitat de la política i del servei públic. En podem estar ben orgullosos.

diumenge, 10 de gener del 2010

Jaime Gil de Biedma

En aquest evocador article d'ahir a El Punt, l'Únic Argument, la Imma Merino ens recordava que es complien vint anys de la mort de Jaime Gil de Biedma. Ara que molts potser descobriran aquest poeta maleït arran del film El Cónsul de Sodoma, val la pena recordar que Gil de Biedma estava força vinculat a les comarques de Girona, donat que passà moltes temporades a Ultramort (Una casa desierta que yo amo,/ a dos horas de aquí,/ me sirve de consuelo. / En sus tejas roídas por la hierba / la luna se extenua,/ se duerme el sol del tiempo.). Allà li feia les cures derivades del tractament de la seva malaltia un conegut sindicalista de la UGT gironí.

De la vida i de la creació de Gil de Biedma (tiu, per cert, de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre y Gil de Biedma) sempre m'han interessat els punts de contacte amb un altre dels meus poetes de capçalera; Gabriel Ferrater. Membres ambdós de l'anomenada escola de Barcelona, amb una història vital i literària amb components fortament autodestructius, foren companys de borratxeres i d'un intent de trencar amb una doble grisor: la pròpia d'aquells anys del franquisme i la d'una certa cultura catalana d'oposició al règim dominada per unes quantes i excloents famílies d'intel·lectuals d'aleshores. Les eines per a la lluita de Gil de Biedma i Ferrater eren la poesia, el vitalisme i l'alcohol. Lluny de l'acadèmia i la de tantes vaques sagrades que era la literatura catalana d'aquells anys.

Gil de Biedma dedica alguns textes a Ferrater, com ara aquest fragment en anglès: For both of us we were in very high spirits, -Chinchón if I remember- we kept playing old lyrics Sung of Judy Garland, thought the world was a friend and talked ourselves to drunkeness for hours without end. Com es pot comprovar, l'idioma no constituïa cap frontera per aquests poetes, i així l'obra de Ferrater té molt més a veure amb la de Gil de Biedma que no pas amb la d'altres autors en llengua catalana.

Serà després del suicidi de Ferrater quan Gil de Biedma li dedica un poema a la seva memòria:

A través del espejo

Como enanos y monos en la orla
de una tapicería en la que tú campabas
borracho, persiguiendo jovencitas…
O como fieles, asistentes
-mientras nos encantabas-
al santo sacrificio de la fama
de tu exceso de ser inteligente,
éramos todos para ti. Trabajos
de seducción perdidos fue tu vida.

Y tus buenos poemas, añagazas
de fin de juerga, para retenernos.


Cada vegada que, tot passejant per Les Rambles de Barcelona, passo per davant de l'antiga seu de la Compañia General de Tabacos de Filipinas, faig una discreta reverència davant el despatx que ocupava Gil de Biedma a la seva empresa familiar. Ara hi ha un Starbucks Cafè. Llàstima, res de Chinchón, doncs...

Of all the barbarous middle ages, that
Which is most barbarous is the middle age
Of man


(Versos de Byron citats per Gil de Biedma tot encapçalant el poema A Gabriel Ferrater)

dissabte, 2 de gener del 2010

Queda inaugurada la dècada de l'accés

Comprem música a iTunes i llegim el diari a través de la xarxa, com també escoltem la ràdio i veiem la televisió sense els tradicionals aparells receptors i a l l'hora que ens plagui (i no quan ho decideixi el programador de l'emissora). Fins ara maldàvem per mantenir-nos actualitzats en els aparells i suports físics de cada moment; que sí vinil o CD, que sí VHS, DVD o Blu-Ray, que sí.... Però aquestes preocupacions que tant ens han angoixat les darreres dècades arriben a la seva fi.

El consum de béns culturals s'allunya cada vegada més del suport físic per a centrar-se en el contingut. El continent, els continents, van perdent qualsevol significació. L'usuari ja decideix, posteriorment a l'adquisició, quin suport o suports li convé per a cada ús en concret. És una decisió que li correspon estrictament a ell. Personalment, per exemple, de tant en tant enregistro algunes de les cançons que guardo al disc dur de l'ordinador a un CD d'àudio, imprimint si convé la portada i el llistat de temes. En d'altres ocasions les passo al reproductor portàtil o al telèfon mòbil, sense excloure que de tant en tant, les copio a un llapis de memòria per a traslladar-les a d'altres unitats d'emmagatzement (com ara discs durs d'altres ordinadors o de reproductors multimèdia). I l'exemple pot servir per pel·licules, programes de ràdio o obres literàries.

Deia Jeremy Rifkin a The Age of Access (publicat ja fa deu anys!) que a l'economia hipercapitalista, comprar coses als mercats i disposar de propietats serà una cosa obsoleta, doncs el que s'imposa com a norma és l'accés "puntual" a gairebé tota classe de serveis a través de les immenses xarxes comercials que operen al ciberespai. Ha arribat un moment en què paguem més per a l'experiència d'utilitzar coses que per les coses en elles mateixes.

Rifkin en dedueix conclusions certament pessimistes, tot afirmant que la cultura acabarà a les mans de les xarxes comercials i ja només els llaços econòmics relligaran la nostra societat. Sense negar-ho, personalment veig també en aquest procés diversos elements positius. No ho són el clar reforç de la capacitat de tria del consumidor?. O la major igualtat en l'accés, l'abaratiment de molts productes, la proximitat entre artista i públic...?

En qualsevol cas, una cosa és segura; quan acabi la dècada que acabem de començar, el flamant reproductor de Blu-Ray que dimecres ens portaran els Reis dormirà, polsós, els somni dels justos. Al costat de tota la col·lecció de CD's de música que fa pocs dies encara el tió ens engreixava...

Bon any i bona dècada a tots i a totes.