diumenge, 30 de setembre del 2007

L'etern viatger.

Hi ha un tros de país que em té fascinat. Es tracta del tram de costa de l'Albera que va des de Colera fins a Cotlliure. M'agrada anar-hi per qualsevol motiu, sigui de feina o d'oci. I de vegades hi vaig sense cap excusa. La costa vermella dels francesos; una terra de vents, de paisatges esquerps, de vins i de mar.

Aquestes darreres estribacions d'uns Pirineus que mai han pretés dividir amaguen històries personals d'un intens dramatisme. La setmana passada vaig ser a Portbou -per cert, en relació a aquest poble no us perdeu l'excel·lent novel·la La Casa Gran de Maria Mercè Roca- on es commemoren els seixanta-set anys de la mort del gran pensador Walter Benjamin. L'Ajuntament ha tingut l'encert de dissenyar un interessant programa d'actes en la memòria de Benjamin i del seu pas pel municipi.

Com se sap, Benjamin trobà una mort voluntària en una solitària cambra d'hostal de Portbou. El seu darrer somni, arribar als Estats Units via Lisboa, es veié estroncat en ser-li denegada l'autorització d'entrada a l'Espanya franquista. Definitivament derrotat, Benjamin emprengué doncs la fugida absoluta. Pensador d'orígen jueu, havia hagut de deixar l'Alemanya nazi en destí a una França que sempre havia estimat. Un amor no correspost, donat que allà també fou perseguit en la follia antisemita que regnava a Europa. Clandestinament pretengué entrar a l'estat espanyol per la frontera catalana, cap a un nou món lluny d'aquella Europa violenta, saturada de símbols i de sang.

La droga, la sol·litud i una grisa cambra d'hostal, aquesta és la destinació final de l'etern viatger Benjamin en el seu darrer periple. Un periple amb el mateix final però en sentit contrari a l'emprès per Machado qui acabà els seus dies a Cotlliure un any abans, amb un vers a la butxaca de l'americana: estos días azules y este sol de la infancia. Un vers i tota la misèria dels derrotats. Machado i Benjamin, capriciosa i macabra picada d'ullet de la història en una terra de frontera. Una terra d'exilis i fugides, de contrabandistes, d'herois i de traïdors. De solitaris. I de ferroviaris.



¿No era Kapucinsky, a Viatges amb Herodot, qui parlava de la passió adolescent per les fronteres?

dissabte, 29 de setembre del 2007

Miralls.

Posats a copiar quelcom als bascos, proposo que els copiem això.
Posats a copiar quelcom als escocesos, proposo que els compiem això.

dilluns, 24 de setembre del 2007

Hipersimbolisme.

No m'he sentit especialment ofès quan he sabut que s'ha cremat una bandera catalana en un estadi de futbol. No m'ha molestat la ridiculització de La Moreneta i d'altres símbols catalans que en alguna ocasió he vist interpretar a Albert Boadella. Respecto que algú cridi Pujol enano, habla castellano. Sincerament, mai m'he considerat agredit per aquests comportaments. També, d'altra banda, he vist cremar en moltes ocasions al nostre país banderes dels Estats Units, d'Israel i imatges del president Bush.

Potser és que a Catalunya li manquen moltes coses substancials i n'hi sobren d'accessòries. D'entre aquestes últimes, els símbols. Tenim una diarrea simbòlica. Ho sacralitzem tot, banderes, muntanyes, himnes, clubs que són més que un club i cantants que són més que un cantant. Una altra manifestació d'aquesta sobrecàrrega simbòlica és la utilització en negatiu dels símbols dels altres: sovint es posa més èmfasi en atacar la simbologia de l'adversari que no pas en criticar les seves accions.

Per mi el republicanisme i l'independentisme tenen tants arguments positius al seu favor que no deixa de resultar empobridor que s'hagi de recòrrer a la crema de símbols.

Però per damunt de tot això o precisament per tot això i perquè com Brassens, definitivament ni la música patriòtica ni les festes nacionals em fan aixecar del llit, no entenc que els símbols hagin de protegir-se amb articles del codi penal.

diumenge, 16 de setembre del 2007

Francesc Gimeno torna a Torroella.

Céret té Soutine, Cotlliure té Derain o Matisse, Arles té Van Gogh.... tots ells emprenguéren un viatge personal i artístic a la recerca de la llum del Mediterrani. Torroella té Gimeno.

Per mi, de petit, el pintor Gimeno era el nom d'un carrer, el carrer dels meus avis. Un carrer, doncs, que fou un dels països del continent que és la pàtria de la infància. De més gran vaig saber que Gimeno fou un gran artista. En aprofundir en la seva obra, sobretot a partir de l'antològica al MNAC Gimeno un artista maleït, vaig tenir clar que es tracta d'un dels millors pintors catalans del segle passat.


Dissabte s'inaugurà a Torroella la mostra Francesc Gimeno i els paisatgistes del Montgrí, segurament una de les millors exposicions de la rentrée cultural a les comarques gironines. Coproduïda pel Museu d'Art de Girona i pel Museu de la Mediterrània de Torroella, la mostra ens reconcilia novament com a torroellencs amb un dels hostes més interessants que hem acollit al poble. La importància històrica d'aquesta exposició la remarcaren molt bé en els seus parlaments durant l'acte de presentació l'alcalde Margall i el tinent d'alcalde Rufí. És el resultat del magnífic treball realitzat per Mariona Seguranyes, comissariada de l'exposició, gràcies a una de les beques Joan Torró, que cada any atorga l'ajuntament amb la col·laboració de la Delegació del Govern. A banda dels quadres de Francesc Gimeno la mostra també acull obres de Martí Gimeno, Joaquim Mir, Ramon Call, Modest Urgell i Josep Maria Mascort.

El pintor maleït, el solitari itinerant, a qui Pla dedicà un dels seus Homenots, l'outsider que amb la seva paleta captà magistralment la llum i els colors de l'Empordà, siguin les teulades de Torroella o les escenes marineres pintades des de Cala Fornells (on el pintor es retirà a una barraca de pescadors, en una entrega gairebé mística a l'art i a la pintura), sí, el gran pintor Gimeno ha tornat a Torroella. Es mereix la millor acollida.











Nova secció al bloc i Poveda.

De vegades passa que un article te'l trobes fet. Que la forma i el fons d'un text a la premsa diària és justament el què i el com més òptims d'allò que un voldria dir i no sabria ni com posar-s'hi. Em va passar ahir llegint el diari Avui amb l'article "Endarrera aquesta gent" de l'escriptor Sebastià Alzamora. En transcric el darrer paràgraf:

Miguel Poveda no tan sols és tan català com la Moreneta sinó que, juntament amb Maria del Mar Bonet, és un dels artistes més importants i més universalment reconeguts amb què compta actualment Catalunya. Entre la seva brillant discografia s’hi inclou l’esmentat Desglaç, gràcies al qual ha donat a conèixer la poesia catalana (i, per tant, la cultura catalana, i, per tant, Catalunya) per més de mig món, des de Sevilla fins a Tòquio passant per Nova York i tot el que vostès vulguin, sense perdre ocasió de presentar-se com a català tant si li ho pregunten com si no. Vull dir que el senyor Poveda ha fet ell solet molt més per la cultura catalana del que faran mai en tota la seva vida els que el van xiular l’altre dia, encara que els suméssim i els multipliquéssim per ena: si tan patriotes volen ser, haurien de començar per saber quins són els millors fills que té el país i retre’ls l’homenatge i l’agraïment que es mereixen. Però no hi ha res a fer: aquesta mena de personal són el greix del catalanisme, els detritus d’una ideologia, i sembla que no hi ha manera de fer net. Potser sí que no queda més remei que assumir l’existència dels energúmens, però sempre resulta depriment veure’ls en acció.

D'altra banda, he obert un nou apartat al bloc on hi aniré posant d'altres escrits meus que no s'ajusten massa al format d'un post blocaire. El trobareu en un requadre a la dreta i de moment i he penjat un reportatge que aparegué al Diari de Girona sobre el ferrocarril més alt del món. Properament, si me'n surto amb el tema d'editar pàgines web, hi aniré ubicant d'altres escrits.

dilluns, 3 de setembre del 2007

L'èpica de la gestió.

Darrerament he sentit criticar a responsables governamentals titllant-los de gestors, de vegades afegint-hi adjectius com ara grisos o freds. Sóc dels que crec, per contra, que gestionar, gestionar els afers públics, no té en cap moment una connotació negativa. Gestionar és vetllar per l'eficència en la provisió de serveis públics. És saber detectar adeqüadament aquells aspectes que s'han de millorar en les nostres col·lectivitats, d'acord amb les demandes dels ciutadans. Els bons gestors públics han de tenir visió de futur, han d'atinar en l'elecció dels projectes i de les polítiques, i saber-ne guiar la seva implementació, així com avaluar adequadament l'impacte de les decisions adoptades, en un continu procés de reenginyeria. Hi ha qui opina que els polítics no han de gestionar. I que un govern que pretén primordialment gestionar bé és un govern gris, mecànic, mancat d'èpica. Es demana, de vegades, no sé quina mena d'il·luminació als polítics governamentals, denigrant l'activitat de gestió. Personalment ja m'agradaria que tots els polítics fossin bons gestors públics. I és que a una societat amb un govern que no respongui a les necessitats dels seus ciutadans, de res li servirà l'èpica. D'altra banda, a mi sempre m'ha agradat més la lírica...

diumenge, 2 de setembre del 2007

Idees per a la rentrée gironina.

Des de fa força anys segueixo una mena de ritual d'activitats al nord de les nostres comarques en aquestes setmanes de tornada a la feina. La veritat és que actes com aquests, que es celebren la primera quinzena de setembre, m'han fet durant uns quants anys les rentrées més lleugeres.

Començo per tot un clàssic: Visa pour l'image. La gran mostra mundial del fotoperiodisme, a Perpinyà. L'excursió mereix tota una jornada. I per recuperar forces entre mostres, un dinar amb notes exòtiques a Le Coq Au Riz o a La Route de Tanger. Una altra mostra, ben diferent, és la Fira del Vi de l'Empordà que té lloc a Figueres pels volts de la Diada. Una mostra que ha anat creixent i consolidant-se any rera any, de la mateixa manera que els vins que s'hi poden tastar van refermant-se amb èxit en el mercat gràcies a l'aposta qualitativa dels nostres productors.

Normalment el mateix dia que anem a la Fira del Vi de Figueres (on, per cert, fa uns anys vam tenir la sort de guanyar la panera!), ens arribem a Castelló a recórrer els escenaris de Terra de trobadors. Tot un poble participant activament en la recreació del seu noble passat medieval. En l'edició d'enguany es commemoraran els mil anys d'història del Comtat d'Empúries.

De fires, festes i activitats n'hi ha moltes més. Tan sols he volgut destacar les que particularment ja he convertit en gairebé una tradició. En qualsevol cas, a disfrutar d'aquesta traca final de l'estiu que la gent de les comarques de Girona tenim a casa mateix!.