L'esclavisme i nosaltres.

Més enllà dels gestos simbòlics, com ara la retirada d’estàtues, tinc la sensació que ens falta una reflexió sobre l’esclavisme a Catalunya. Barcelona fou un port estratègic important en les rutes per portar esclaus a Amèrica. També és sabut que part dels catalans “indians” que van fer diners a les Antilles utilitzà mà d’obra d’esclaus. Així com que també un gruix important de la gran burgesia barcelonina s’oposà activivament als moviments abolicionistes.... ¿Quin pes va tenir l’esclavisme en l’acumulació de capital que a Catalunya permeté la revolució industrial i indirectament el context per a la renaixença cultural? Hi ha estudis seriosos en aquest camp? És un tema tabú o m’ho sembla a mi?.

Article a El País, avui.

La bola de neu

Es comença a formar una nova bola de neu. Les veig a venir, perquè les he patides. La bola es va impulsant des de la comoditat del sofà de casa, i hiperventiladament agafa velocitat a cop de piulades i de frenètics grups de wats. Més d'hora que no pas tard la bola expedirà les primeres acusacions de traidorïa. Potser per això els qui podrien frenar el descens desisteixen de fer-ho; per què perdre energies per una racionalitat que serà vista com a claudicant?. El camp doncs quedarà lliure per a l'argumentari més estomacal, en una caiguda vertiginosa on ja no hi cabrà cap matís. El blanc puríssim de la bola, esdevinguda ja imparable, expulsarà tots els grisos possibles. Serà just abans d'impactar amb una roca indecentment injusta i brutal, granític concentrat de tots els poders estatals. Una roca que pot ser tan il·legítima com vulgueu però no per això menys dura; del xoc els seus materials en sortiran indemnes. Però per desgràcia hi haurà qui prendrà mal, d'aquell dolor especialment dur pel que té d'estèril. Mentre, els sempre eficaços productors de boles s'aixecaran del sofà i s'apressaran a buscar una cervesa a la nevera, que aviat comença el partit del Barça. Abans de fer el primer rot, escriuran una última piulada culpant els ferits de ser massa tebis.

Per un necessari reconeixement al jazz fusió català

Lakatans, Iceberg, Màquina!, Pegasus... noms d'unes bandes musicals avui gairebé oblidades, però que varen fer una feina immensa per a la posada al dia de la cultura al nostre país des de mitjans dels setanta fins als noranta del segle passat. Gent com Max Sunyer, Santi Arisa, Carles Benavent, Manel Camp, Josep Mas "Kitflus", Rafael Escoté, Jordi Batista, entre molts d'altres, desenvoluparen i feren créixer a Catalunya allò que a l'altre costat de l'oceà es coneixia per jazz-rock, amb incursions al rock progressiu i aportant-hi sempre un personal toc de mediterraneïtat.

Petits com som -i no em refereixo a la geografia- potser no hem sabut valorar prou un fenòmen molt creatiu i innovador que va tenir, en canvi, certa receptivitat internacional. I és que Barcelona fou la gran capital peninsular dels músics de fusió, i grups com Pegasus arribaren a tocar al Carnegie Hall de Nova York i al festival de Montreaux.

Però llavors arribaren els noranta i a Catalunya ja no hi havia espai ni als mitjans ni a les sales de concert per tot allò que no tingués a veure amb el rock català. Que també, no cal dir-ho, s'emportava totes les subvencions.

Avui aquells grans músics de la fusió catalana segueixen tocant, en plena forma. Molts d'ells han desenvolupat una trajectòria professional impecable: Kitflus com a pianista de Serrat, Benavent fent bolos arreu del món amb una renovada proposta jazzística (arribant a acompanyar a Miles Davis o a Chick Corea, entre molts d'altres)... Però certament el seu entorn cultural i social no els va posar les coses fàcils per seguir treballant amb les seves idees de renovació del jazz-rock català.

Estaria bé d'intentar reparar aquest oblit oficial i col·lectiu. Podriem començar redescobrint la seva música.

(Pegasus, Transmediterrania Exprés)

Votaré per tu

El 9N votaré per aquest jo que m’interpel·la des del passat. Un Jordi que, amb l’ortodòxia independentista dels seus vint anys, darrerament m’interroga preocupat. Ell ho té molt clar; encara no ha desenvolupat cap mena d’escepticisme vital ni ha tingut temps per a la decepció. Utilitza sempre aquest “nosaltres” tan empalagós, instal·lat en el seu món sense tonalitats de grisos. 

Votaré per tu malgrat ens separin la teva immaculada insolència, la saviesa dels matisos i una certa feixuguesa. Així com molts cabells blancs. Però jovenet: confesso que sovint envejo el teu univers de certeses.  I sé que encara hi ha unes quantes coses que en nosaltres no canviaran mai!. Què carai, diumenge faré un gest que t’omplirà d’orgull!. 

No t’hi acostumis.

Juristes davant del 9-N

Com a professional del món del dret, sempre he pensat que als juristes ens resulta més còmode contestar una demanda que no pas plantejar-la. Amb tots els matisos que vulgueu, penso que s’assumeix un major risc en el paper del demandant que no pas en el rol de demandat. Qui denuncia, qui obre joc –sempre parlant des de la perspectiva del professional– assumeix la part més complicada. L’altra part, en canvi, la denunciada, ja es troba el terreny delimitat i pot dedicar-se a la tasca, sempre més relaxada, de recercopilar contraarguments, localitzar defectes de forma i magnificar les febleses, reals o no, de qui ha tingut la iniciativa.

En el debat de les darreres setmanes sobre els instruments legals per a la consulta del 9-N, hi trobem sovint la còmoda posició de l'advocat del demandat. Així, prestigiosos constitucionalistes s’han dedicat obsessivament a la “cacera del defecte” de qualsevol iniciativa jurídica del Parlament o del Govern. Primer ens advertien de les dificultats legals per a un referèndum conforme a una delegació estatal de competències, després de la insconstitucionalitat de la llei de consultes catalana (fins i tot abans de ser impugnada), i més tard dels suposats vicis de legalitat del decret de convocatòria del 9-N. Encara ahir un catedràtic que bé representa aquesta actitud, pontificava jurídicament contra la celebració d’una possible consulta alternativa per part dels ajuntaments, quan no està ni tan sols proposada.  

El repte que té plantejat la societat catalana no és un litigi privat. És un conflicte polític que requereix d’aportacions jurídiques més mediadores que no pas dogmàtiques. El mandat democràtic majoritari de fer una consulta només es pot materialitzar amb una iniciativa jurídica intel·ligent, original i enginyosa. Obrir joc aquí és més difícil que enlloc. En canvi és molt senzill buscar arguments a la contra sota la lupa del buròcrata constitucionalista. Com a exercici acadèmic, tots en sabem d'escrutar qualsevol eina jurídica a la recerca de tot allò que hi pugui grinyolar. Però com a solució als nostres problemes col·lectius, dubto que aquesta sigui la millor aportació.

Afortunadament, des del màxim rigor argumentatiu, també hem escoltat juristes amb posicions més propositives. Sense anar més lluny, el professor Queralt, prestigiós penalista, s’esforçava fa pocs dies en un debat televisiu a oferir interpretacions generoses de l’ordenament jurídic per aportar solucions. Com d'altres juristes han insistit en la idea que la consulta es pot ajustar a dret. Però mentre alguns treballen en positiu a la recerca d’eines legals al servei de la majoria, d’altres atacaran ràpidament el treball dels primers sense proposar res. Com criatures que volent desfer un castell de sorra, només han de decidir per on començar l’enderroc.

Agraeixo als juristes que ens alliçonen dia si i dia també sobre la llarga llista d'imperfeccions de qualsevol iniciativa per la consulta. Quan m’hagi de defensar d’alguna acusació greu, el seu zel formalista em serà útil i no dubtaré a contractar-los. Però com a ciutadà allunyeu-me, si us plau, d'aquests catedràtics de la deconstrucció.

2008 - 2013, on érem?, on som?

2008-2013: Ja són cinc els anys de convivència amb la gran crisi. Un temps en què hem canviat individual i col·lectivament, gairebé sense adonar-nos-en. No només hem après noves paraules com escrache o prima de risc, sinò que hem estat testimonis de la mutació de les ideologies que ens llegà el segle XX. La gran depressió d’aquest lustre ha redefinit el paper dels principals eixos ideològics que dominaven l’esfera política. Comprovem-ho: ¿On eren al 2008  i on són al 2013, per exemple, l’europeisme, el centre-dreta liberal, la socialdemocràcia, l’esquerra alternativa o el catalanisme?:

L’europeisme ha perdut el component il·lusionador als ulls de molts ciutadans. Els estats, mancats de lideratges com els que derruïren el mur de Berlin, s’afanyen ara a marcar-ne distàncies questionant-ne les realitzacions aconseguides. Sigui a Londres, a Varsòvia o a Lisboa, la Unió Europea cada cop més s’associa a la feblesa i a l’amenaça. Ni tan sols els nous membres del club estan afectats pel virus de la fe del convers, que tant afectà els catalans dels anys vuitanta i noranta del segle passat.  

El centre-dreta del sud d’Europa es desdiu ara d’anteriors hostilitats a la intervenció estatal a l’economia, defensa la nacionalització del deute d’empreses privades (com ara els bancs) i implora polítiques de flexibilització del dèficit públic, considerat pecat mortal fa quatre dies. A casa nostra, fins i tot alguns governants han passat de prometre baixades d’impostos a crear-ne de nous en questió de poques setmanes. Més cap al centre i nord d'Europa, en canvi, aprofita la catapulta de la crisi per accelerar el sorpasso a la socialdemocràcia.

La socialdemocràcia no només se sent vençuda sinò que ha interioritzat el paper de culpable, perdent tota capacitat d’iniciativa. La seva veu igualitzadora i de dinamització social ha anat emmudint fins l'erm silenci actual.

La vella esquerra hereva dels antics partits comunistes ha passat a la defensiva. Sorprèn comprovar com els qui fa cinc anys es proclamaven alternatius i rupturistes, ara adopten actituds conservadores, intentant mantenir drets i polítiques públiques i limitant-se a l'oposició a les retallades. Aspiren a poc més que a la conservació del vell estat del benestar, cedint el paper més transformador als nous moviments socials. Moviments que han emergit com a potents nous actors, tot i que fa cinc anys era inimaginable pensar que podrien marcar l’agenda política com ho estan fent. Indignats, plataformes solidàries, ... Tots ells disputant el terreny de partits esquerranosos i sindicats, i encara més, evidenciant cruament el naufragi de la pròpia democràcia representativa.

Tampoc el catalanisme no serà el mateix. No cal insistir en la idea que la seva centralitat ha virat cap al sobiranisme, i que el nou context econòmic i social hi ha tingut molt a veure.

Aquesta és només una mirada als canvis en la política. Però similiars o superiors transformacions s’han esdevingut en d’altres àmbits, com les creences, els valors, la geoeconomia, la tecnologia o la interrelació entre l’home i la natura. La realitat ha canviat, i les eines van canviant profundament. I nosaltres, individus, en què hem canviat?. Segurament ens falta perspectiva per a reflexionar-hi. No sé perquè però ara mateix em vé al cap la frase del gran Carvalho: “Déu ha mort, Marx ha mort, Ava Gardner ha mort, i jo mateix no em sento massa bé”.

Referendum al país del Riesling.

Ara que la questió del dret a decidir ocupa les agendes polítiques i mediàtiques catalanes, sorprèn que per la majoria dels nostres opinadors i polítics, atents sempre al que s’esdevé a les naciones europees sense estat, hagi passat desapercebut el referendum celebrat a Alsàcia el passat 7 d’abril.  En aquesta data, els alsacians foren convocats a les urnes per a pronunciar-se sobre l’enfortiment de les institucions regionals i l’eliminació de les seves estructures provincials (els actuals departaments de l’Alt i del Baix Rin). Tècnicament es sotmetia a consulta la proposta de fusió dels dos departaments amb el Consell d’Alsàcia, potenciant així les competències regionals. Cal tenir en compte que Alsàcia és un dels territoris amb singularitats identitàries més remarcades a la França actual, tant des del punt de vista històric, com cultural-lingüístic, disposant d’una llengua pròpia d’arrel germànica.

Totes les comparacions són odioses, però algú s’imagina que l’estat espanyol tolerés un referèndum d’aquestes característiques aquí? Acceptaria Madrid que els ciutadans d’una comunitat autònoma històrica decidissin en consulta vinculant sobre l’eliminació de les províncies per enfortir l’autonomia?.

Ho he dit d’altres vegades, en relació a aquest lloc comú tant recorrent a Catalunya que és el denostat centralisme francés (al qual els opinadors catalans –no falla mai!- sempre hi afegeixen l’adjectiu de jacobí): Preferim quedar-nos amb l’etiqueta fàcil i renunciem a analitzar la realitat del país veí sense apriorismes. Ignorem així que de vegades la cantarella falla, i sovint algunes regions franceses han vist satisfetes reivindicacions identitàries i competencials que els catalans encara estem lluny d’assolir, com ara la gestió d’aeroports, de xarxes ferroviàries, o els símbols territorials a les matrícules dels vehicles, per citar només tres questions que han aixecat moltes passions a casa nostra. També alguns territoris de l’Hexàgon tenen potents mecanismes de promoció internacional i de cooperació transfronterera, que aquí encara no tenim.

És evident que l’autonomia política de les regions franceses és consitucionalment inexistent, i en tot cas força més limitada que la que tenim a Catalunya. Però també ho és que a hores d’ara, i més en moments de crisi financera de les institucions, la nostra pretesa autonomia és més teòrica que real. I que de ben segur Madrid , mentre tingui collades econòmicament i jurídica les comunitats autònomes, no tem tant els reconeixaments competencials retòrics com la convocatòria de consultes territorials, que Paris en canvi sí que admet per a Alsàcia.

Per cert, el resultat del referendum a l’Alt Rin fou contrari a la fusió departamental, imposant-se les visions més favorables a una França unitarista, defensades entre d’altres pel Front Nacional o el Partit Comunista Francès. “Notre République une et indivisible, non à la collectivité d'Alsace", es proclamava des del Front d’Esquerra, mentre que al Front Nacional deien: "Je veux l'Alsace française, je vote non". Ara per ara, doncs, els departaments de l'Alt i del Baix Rin continuaran existint. Com els tòpics francesos a Catalunya. El Riesling que tinc a la nevera, però, m’el prendré igual.

Mig segle de Rayuela.

S’acompleixen cinquanta anys de la publicació de Rayuela, de Julio Cortázar.

Goso dedicar novament un breu apunt a una de les novel·les més innovadores del segle XX, un llibre que m’ha apassionat en el passat i la lectura del qual em segueix resultant una experiència única. Sempre gratificant, a voltes estremidora. De fet, en el meu cas és un d’aquells pocs volums permanentment presents a la tauleta de nit o a qualsevol altar particular dels llibres primordials. La pròpia estructura de l’obra, possibilitant el seu accés en múltiples maneres diferents (des de les més ordenades fins a les totalment caòtiques), facilita les freqüents (re)lectures.

Rayuela és una de les novel·les més representatives de l’anomenat boom llatinoamericà, al costat d’una altra obra mestra, Pedro Páramo, o d’algun llibre de Borges o de García Márquez. No cal dir que aquesta és una opinió exclusivament personal. (Per cert, aquí vull recordar que aquest fenòmen, el del boom, tingué un dels seus epicentres no pas a cap rància ciutat castellana sinò en una oberta i creativa capital de Catalunya. Queda dit i recordat amb tota la intencionalitat i tanco parèntesi).

Al llibre de Cortázar hi he trobat, a banda d’una creació literària que trenca qualsevol esquema novel·lístic pleestablert, alguns dels temes pels quals, per si sols, ja ha valgut la pena passar per aquest món: Paris i el Jazz. I immenses possibilitats d’interacció: Rayuela, convé recordar-ho en l'era de la cultura digital, requereix de la participació del lector com pocs altres llibres. Una participació lliure i excitant, no pas exigent ni necessitada de rigor acadèmic.

A Rayuela li he dedicat altres breus entrades, com aquesta. En tot cas, vigileu si preteneu llegir-la per primera vegada: La solitud i el dessassossec de personatges desamparats com els del Club de la Serpiente és encomanadissa. Però també la genialitat i el vitalisme que emanen. Rayuela no té cura. Trobarem a la Maga?

Res serà el mateix

Diguem-ho clar: la qüestió de la regeneració política ha irrumput en l’agenda pública catalana fins al punt d’afectar substancialment el procés que s’inicià amb la gran manifestació del passat onze de setembre. Els casos de corrupció, amb el corresponent degoteig d’imputacions que s’estan produïnt a Madrid i a Barcelona, estan alterant el marc sobiranista que presidia la política catalana dels darrers mesos i que culminà amb la celebrada Declaració Sobiranista del Parlament.

Es tracta d’una dinàmica que estic segur anirà creixent les properes setmanes, en què tindrem més notícies de casos de corrupció (sembla que ja estan a punt les conclusions del cas Palau, a banda que s’aniràn concretant els fets relatius al casos Crespo, Oriol Pujol, etc...). Fixem-nos-hi: no han transcorregut ni quinze dies d’aquella declaració sobiranista, que passarà a la història per coincidir en el temps amb la primera comdemna ferma al finançament ilegal d’un partit a Catalunya –cas Pallerols-, i ja tenim gairebé imputats penalment per casos de corrupció a dos dels diputats que la votaren.

Tal com vaig dir en el meu apunt anterior, la corrupció forma part de les nostres febleses, així com també la nostra incapacitat per a reaccionar-hi. Si hem estat trenta anys sense llei electoral és perquè ho hem volgut així, si hem estat trenta anys sense implementar mesures de transparència al nostre sistema de partits és també perquè ho hem volgut així.

Crec que la classe política catalana, i els opinadors més o menys professionalitzats, tot just comencen a intuir que l’anomenada transició nacional està condemnada al fracàs si no incorpora una clara determinació per a la regeneració política. Una determinació que ha de ser ben perceptible per una ciutadania que està patint amb molt dolor aquesta crisi. I la part més mobilitzada d’aquesta ciutadania està alterant les seves prioritats. Fa dues setmanes encara veiem moltes places de les nostres viles i ciutats plenes de ciutadans celebrant la declaració del Parlament. Però aquests dies, i més en un futur immediat, la gent està sortint al carrer per expressar el seu rebuig contra una classe política que permet casos de corrupció o que no sap lluitar-hi en contra.

Per tot plegat crec que el President Mas ha mostrat bons reflexos amb el gest de convocar la cimera anticorrupció, demostrant molta més intel·ligència política que el seu homòleg espanyol. Però atenció: amb una nova declaració retòrica en contra de la corrupció no en farem prou. Ni tampoc amb una enèssima ponència parlamentària per una nova llei electoral. Calen canvis més profunds en les formes, els continguts de les polítiques i les persones, sobretot orientades cap a una major transparència i participació. Tinguem-ho clar els qui volem que aquest país assoleixi la seva plena sobirania: o fem net o la nostra transició nacional serà una transició al no res.

Un estat propi. Un estat diferent.

Ho confesso: La meva relació amb l’independentisme no participa de l'efervescència que darrerament observo en moltes persones del meu entorn. Com totes aquelles relacions que vénen de lluny, potser en el meu cas la febrada ha anat deixant pas a aquella serenor de qui, mantenint-se fidel i fins i tot apassionat en la lluita per la llibertat del seu país, sovint també veu necessari d'agafar-ne certes distàncies. Així, amb les ulleres de la crítica -alleugerida la miopia de la visceralitat-, es contempla nítidament allò que s'estima. I sense les incondicionals adhesions pròpies de totes les adolescències, es fan més evidents les febleses. Febleses que en el nostre cas poden hipotecar el camí que ara emprèn Catalunya, però que cert enlluernament dominant impedeix d’identificar i combatre. Alguns exemples:

Volem bastir estructures d’estat, quan fa decenis que hem estat incapaços de dotar-nos simplement d’una llei electoral o d’una divisió territorial pròpies. Ens proclamem el pais de l’excel·lència, però els casos de corrupció comencen a ser sistèmics. Volem tothora la unitat, però la història de l’articulació política del sobiranisme català ha semblat fins fa poc una paròdia dels Monty Pithon. Demanem visió estratègica, però sovint a casa nostra segueix imperant el càlcul curterminista. Experts en l’autogol, vam començar la transició del postfranquisme renunciant al concert econòmic, i l’hem acabada amb el fiasco del procés estatutari. 

Esperem que l'etapa que inicïa la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament eviti els errors del passat. I que en l'anomenada transició nacional també transitem cap a una nova manera de fer col·lectiva, allunyada de la vella política. Les nostres estructures polítiques i institucionals s'han de regenerar radicalment. Ens calen lideratges amb una força renovada, que no només ens portin cap a un estat propi, sinò també cap a un estat diferent, on imperi el rigor en l’anàlisi, l’esforç i el sacrifici personal, la transparència i la participació. Tot plegat, treballant de manera inclusiva, que aquí no hi sobra ningú. Així potser no tornarà a passar que un intel·ligent Alex Salmond s’afanyi a clarificar que el procés escocès no té res a veure amb el català.

Els cinc magnífics?

El catalanisme polític acaba d'entronitzar cinc nous herois per a la causa: els diputats i diputades del PSC que desobeïren el posicionament oficial del seu partit en la votació per a la declaració del dret a decidir del passat dimecres. Però, n'hi ha per a tant? Realment el capteniment d'aquests polítics suposadament díscols ha de ser objecte de tanta admiració i reconeixament?

Personalment penso que no. Amb tots els respectes que em mereixen els cinc polítics, crec que el seu comportament a l'esmentada sessió parlamentària, voreja l'incomprensibilitat i suposa una deixadesa dels mínims deures exigibles a qualsevol càrrec electe.

Cal tenir en compte, primerament, que aquests diputats i diputades no tinguéren cap problema per a votar favorament, junt a la resta del grup socialista, a la proposta de declaració del PSC. Una proposta ben legítima però que, recordem-ho, condiciona l'exercici del dret a decidir a l'acord previ del govern espanyol i al sotmetiment a la legalitat també espanyola. Això és el que votaren els cinc diputats que el catalanisme acaba d'alçar als altars patris: un nou viacrucis com l'estatutari, amb el ribot de Guerra i la matxacada del Tribunal Constitucional inclosos!. Però també ses senyories feren una altra cosa: es negaren a participar en la votació de la declaració de sobirania proposada per IC, ERC i CiU. 

Hi podien haver votat a favor, com d'altres excàrrecs i militants del PSC propugnaven, com ara Quim Nadal o Ernest Maragall. El seu "si" hagués comportat, a més, que els vots favorables a la proposta assolíssin els dos terços del Parlament. També es podien haver abstingut, donant a aquesta abstenció el valor d'un suport crític (en la línia dels dos diputats de la CUP que s'abstinguéren en la mateixa votació). Finalment, també podien haver-hi votat en contra, acceptant el posicionament democràtic de la majoria dels companys del seu grup. Però incomplir la pròpia funció representativa, negant-se a votar, no és precisament una mostra de pluralisme i de llibertat de consciència. Un vot de consciència seria desmarcar-se del posicionament oficial, no pas desmarcar-se de la pròpia votació! No és això, companys...

Carolina Rahola Auguet

Fa pocs dies morí a Girona Carolina Rahola, filla de l'escriptor, historiador, periodista i activista cultural republicà Carles Rahola. Poc queda a comentar sobre el vil assassinat de Carles Rahola comès pels feixistes l'any 39. En alguna altra ocasió he escrit sobre algun episodi de la vida de Rahola, com ara la seva incorporació com a funcionari a la Delegació de la Generalitat a Girona presidida pel Comissari Josep Irla. També vaig tenir la gosadia, gens reeixida per cert, de suggerir a diversos empresaris gironins que dediquéssin a Rahola una ara principesca Fundació. En qualsevol cas no em considero la persona més adequada per escriure sobre la significació de la trajectòria de Rahola, ni sobre el digne i sovint callat esforç de la seva filla Carolina per a preservar-ne el llegat. Si que m'ha sorprès però que la notícia de la desaparició de la filla de Carles Rahola hagi ocupat poc més que un breu als periòdics locals.

Afortunadament però, avui he descobert, amb retard, un excel·lent article de Narcís-Jordi Aragó sobre Carolina Rahola a El Punt. Us el deixo enllaçat amb la viva recomanació que el llegiu i el divulgueu. Afortunadament Carolina Rahola va poder comprobar com la història reconeixia finalment la figura del seu pare. Ara el seu exemple ens ha d'ajudar contra les maltempsades d'intolerància que novament el futur ens pugui tenir previstes. Descansi en pau Carolina Rahola.

Un acord conseqüent

Podem analitzar l'acord entre CiU i ERC presentat avui per Artur Mas i Oriol Junqueras, des de moltes òptiques diferents. Permeteu-me també dir-hi la meva, aplaudint l'acord des d'un punt de vista estrictament de qualitat democràtica. 

I és que si busquem un mínim comú denominador als programes electorals de les forces majoritàriament votades el passat 25 de novembre, ens hi apareix d'una manera nítida i destacada l'oferta programàtica d'una consulta sobre el futur de Catalunya. Un element programàtic, la consulta, que també va estar molt present a la campanya electoral, protagonitzant la majoria dels debats públics i privats.

Són comptades les ocasions en què l'electorat dóna un missatge tan potent i diàfan com el dels electors catalans recolzant la proposta de consulta, un missatge que no precisa de massa exercicis interpretatius. Per això, de cap manera s'entendria que sota qualsevol excusa deixés de prioritzar-se una proposta que figurava a  la capçalera dels programes de les formacions més amplament votades pels catalans (CiU, ERC, IC, i les CUP, com a mínim, així com també, amb matisos, el PSC). 

Dit això també està clar que mai els pronunciaments dels ciutadans són unívocs. En aquest sentit és evident que els votants catalans també van donar d'altres missatges, tot i que no pas amb el grau de contundència i claredat com el relatiu a la consulta. Podriem parlar per exemple de la contestació a les retallades als serveis públics, tot i que si sumem els suports de PP i CiU (formacions que no plantejaven un discurs "anti retallades"), aquests continuen assolint la majoria absoluta. En sentit contrari, els catalans no recolzaren, per exemple,  propostes com el federalisme. I només de manera minoritària els cos electoral donà suport al manteniment de l'statu quo en la relació Catalunya-Espanya.

En moments en què tant es parla de crisi de representativitat i de distanciament entre ciutadania i classe política, resulta saludable i exemplificador traslladar a la realitat les voluntats clarament manifestades pels  ciutadans en un procés d'eleccions. I per contra, no concretar ni calendaritzar la consulta sobre el futur de Catalunya, o condicionar-la genèricament a difosos objectius intermitjos, constituiria un frau electoral en tota regla. Per aquest motiu, i per molts d'altres, crec positiu l'acord formalitzat avui per Junqueras i Mas. 

ps: Posats a dir buscar quelcom no estrictament positiu en aquest acord, potser n'objectaria la seva pròpia denominació, Acord per la Llibertat. A voltes aquest títol m'ha semblat excessivament carregat d'èpica, en un moment en què calen més que mai moltes dosis d'humilitat i realisme. Però potser m'equivoco, i efectivament necessitem lèxic il·lusionant i engrescador en la nostra vida política...

Cançons d'un soldat de la llibertat

A l'exitosa i multitudinària manifestació del passat Onze de Setembre a Barcelona, mentre intentàvem obrir-nos pas entre la gentada que enfilava el carrer València en direcció al Passeig de Gràcia, ens va sorprendre descobrir-hi a Paco Ibáñez. Era fàcil reconèixer-lo: cabells blancs despentinats, camisa negra, mirada decidida. No semblava participar activament a la manifestació -ni duia cap pancarta ni cridava cap proclama-,  però tampoc es podria dir que es mantingués en la distància del mer observador.  

Setmanes més tard, llegíem a la premsa que Paco Ibáñez es declarava un soldat al servei de la causa catalana, afirmant que l'independentisme és la reacció normal dels qui estan farts de ser humiliats. Posicionament que contrastava amb l'actitud de Joaquin Sabina, per exemple, qui era notícia per haver "prestat" la seva lletra de l'himne espanyol a la candidatura de Ciutadans.

Precisament aquests dies Paco Ibáñez acaba de publicar tota una joia, "Paco Ibáñez canta a los poetas latinoamericanos". Un disc produït a Barcelona que recull les principals adaptacions de poetes llatinoamericans efectuades pel cantant basc. El gran protagonista és Pablo Neruda amb versos que no per populars resulten menys estremidors expressats amb la veu i la música d'Ibáñez:

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca…

O un dels inicis més colpidors de la poesia del xilè:

Puedo escribir los besos más tristes esta noche,
Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos".

Els amants de les cançons de lluita, hi apreciaran versos esdevinguts gairebé himnes gràcies a la veu de Paco Ibáñez, com aquest cant al Che Guevara ple de tendresa i d'emoció que escrigué Nicolás Guillén:

No sabes quién es el muerto
soldadito boliviano
el muerto es el Che Guevara
y era argentino y cubano
y era argentino y cubano
soldadito de Bolivia.
Él que fue mejor amigo
soldadito boliviano
él fue tu amigo de a pobre
del oriente al altiplano
soldadito de Bolivia
del oriente al altiplano…

Poemes de César Vallejo, Alfonsina Storni i Rubén Darío, completen aquest delicat compendi d'autencitat, dignitat i bellesa.

Una bona vacuna de música i poesia per ajudar a fer més suportable l'habitual excés de sucre d'aquestes festes.

Els impostos i nosaltres. Una mica més.

Fa un temps vaig escriure sobre la curiosa relació que tenim els catalans amb la fiscalitat. Com aquell qui vol i dol, mentre reclamem per una banda la màxima sobirania fiscal, de l'altra ens empapa la tradició d’una extrema al·lèrgia a les figures tributàries, vinguin d'on vinguin. Volem construir un estat, però recelem d’una de les principals eines de solidaritat comunitària com ho són els impostos. Ens pretenem, en definitiva, un país que mira cap al nord, quan sovint ens comportem com hereus de la pitjor tradició catòlico-italianitzant, aquella que menysté el rigor fiscal i converteix en heroi al defraudador, sigui aquest contrabandista,  facturador en negre o titular d’un compte SICAV. Tot plegat a anys llum d’aquella cultura cívica luterana que considera gairebé un pecat enganyar el fisc.

A manera d’exemple i al fil de l’anterior reflexió, alguns de nosaltres coneixem casos d’algun oficiant de l’església catòlica que s’avé a formalitzar casaments religiosos de manera irregular, és a dir, sense la preceptiva legalització al registre civil. Així, la parella en qüestió conserva una pensió de viduïtat que la Seguretat Social continuarà abonant (ben religiosament). Un frau en tota regla, blanquejat això si amb la benedicció eclesial i la complicitat social. Un perfecte retrat de la cultura que intento descriure i que crec que ens cal superar. ¿No era Weber qui deia que això del capitalisme no estava pensat pels països catòlics?.

Per això me n’alegro que el govern de Catalunya vulgui recuperar figures impositives com l’Impost de Patrimoni o l’Impost de Successions, arran de les converses entre CiU i ERC per a la formació de govern. Són impostos transparents i justos, i més quan la seva recuperació es planteja per les rendes més elevades. També són tributs radicalment liberals, en aquella veritable accepció del liberalisme com a garant de l’absència de privilegis entre els éssers humans en el moment del seu naixement. Bones eines, en definitiva, per a equiparar-nos a allò que ja s’esdevé als països més avançats: que aquell petit segment de la societat que disposa d’elevats patrimonis, contribueixi a la recuperació econòmica en major mesura que les classes mitjanes.

A França, Alemanya, els  Estats Units, i a molts altres indrets, hem sentit veus dels ciutadans més rics reclamant poder pagar més impostos. Fins i tot ho ha demanat una de les majors fortunes mundials, com el propi Bill Gates, que no es cansa de repetir que els rics paguen pocs tributs. El dia que escolti una reclamació similiar per part dels nostres Lara, Prenafeta, Alemany o Suqué, pensaré que comencem a anar bé.

Llegendes de mar de la Costa Brava

Sota l'acurada edició de la gent de Sidillà, una fresca alenada d'aire de mar arriba a les llibreries: "Llegendes de mar de la Costa Brava", del begurenc Miquel Martín. Una tria exquisida i completa  d'aquest gran patrimoni immaterial en vies d'extinció que són les llegendes de la gent de mar de l'Empordà. Es tracta d'un treball enriquidor i suggerent que no només serveix a la finalitat d'aportar una clara satisfacció al seu lector, sinò que també, en tant que compilació d'una certa tradició oral del nostre país, contribueix a la salvaguarda d'un part gens marginal de la cultura catalana.

Un llibre molt recomanable per a tots aquells interessats en la cultura popular de les nostres terres, tot i que no gosaria afirmar que es tracti d'una publicació de temàtica local: a les pàgines de Miquel Martín hi apareixen mites presents arreu de la Mediterrània, dels que podríem considerar fundacionals de la cultura derivada del món grecorromà. Recomanable també per als qui tenim fills petits, ara que molts pares i mares hem trencat l'ancestral cadena de la transmissió oral de les llegendes (ai! la televisió, les noves tecnologies…), i que amb "Llegendes de mar de la Costa Brava" retrobem una excel·lent eina per donar contingut a aquells moments a la vora del foc o d'abans d'anar a dormir amb els nostres fills.