dimarts, 27 de març del 2007

Liberalisme o la ideologia xiclet.

El cap de setmana he discutit, cordialment, amb un amic que es defineix liberal i catalanista. El prenc -i espero que m'ho permeti- com a mostra d’un sector que defensa el liberalisme i les “societats obertes” des d’espais nacionalistes. Són persones que en els àmbits social i econòmic reivindiquen, com a paradigma d’eficiència, l’economia de mercat, el lliure comerç, els drets dels individus, etc, etc.. Ara bé, matitzen aquesta posició en relació a les polítiques de defensa i de promoció de la llengua, la cultura i la nació catalanes, àmbits en què els liberals nostrats “excepcionen” el seu liberalisme. És a dir, malgrat ser hostils a l’intervencionisme de l’administració, el justifiquen plenament quan es tracta de defensar la titularitat de mitjans de comunicació públics en català (rebent ajuts de l’administració tot i competir amb canals privats) , o l’obligació d’empreses privades a fer doblatges de films en català, o la utilització de fons públics per subvencionar activitats particulars per a la promoció de les nostres tradicions, o els ajuts a editores per editar publicacions en la nostra llengua, o les sancions a empreses que incompleixin la legislació en matèria de drets lingüístics….

No cal dir que es tracta de polítiques públiques que comparteixo, ja que la situació d’inferioritat, desigualtat i precarietat en què es troben la llengua i la cultura catalanes les justifiquen plenament. Però aquesta no és la qüestió que volia plantejar ara. La reflexió que faig és sobre aquest “liberalisme a mida” que permet considerar-se liberal i seguidament autodefinir espais d’excepció al liberalisme. Seguint aquest criteri jo també em podria autodefinir liberal i, tot seguit, defensar la intervenció dels poders públics per millorar la situació d’inferioritat, desigualtat i precarietat en què es troben alguns sectors de la societat.

Però en aquest darrer cas, els meus amics liberals em diuen que sóc un intervencionista antiliberal (i per rematar-ho em titllen de progre políticament correcte). Curiós això de construir-nos ideologies “ad-hoc”.

diumenge, 25 de març del 2007

Flight Of Icarus by Iron Maiden

Fly on your way like an eagle
Fly as high as the sun
On your wings like an eagle
Fly and touch the sun

Ícar

Tot preparant-me la presentació d'una exposició artística, repasso el tractament de la figura d'Ícar en la història de l'art. El mite hi és present des de Bruegel o Rubens fins a Picasso o Matisse (autor de l'Ícar de l'esquerra). També en escultors com Rodin o González Beltran (que podeu conèixer aquests dies a la galeria El Claustre de Girona).

Ícar, fill de Dèdal, és el somni, l'esperança i l'inconformisme. Però també la fragilitat i la fatalitat de la condició humana.

Verges dos mil set.

He assistit a una bona dotzena de recitals (per cert, m'adono que la cançò d'autor comparteix amb la lírica i amb les vetllades poètiques el privilegi d'usar la paraula recital) de Lluís Llach durant els darrers vint-i-cinc anys, com el del Camp del Barça de juliol de 1985 i, en un parell d'ocasions, a Verges. Ahir vaig assistir al darrer. Organització impecable -felicitació a la sempre diligent regidora de cultura, la Marta, qui no tindrà massa temps de refer-se de la tensió d'aquestes setmanes ja que té la processó molt a prop-, immillorable posada en escena, bones interpretacions dels professionals de dalt de l'escenari i excel·lent sonoritat.

He de confessar que en algun punt del concert noto que quelcom se m'escapa d'una certa litúrgia col·lectiva. Disfruto enormement de la música, de la tria dels temes seleccionats pel cantant, però en determinats instants no acabo de connectar amb un entusiasme ritualitzat que va més enllà de la música i fins i tot del moment emotiu del comiat del cantant. Potser m'equivoco, però tinc la impressió que podem tornar a caure en la temptació tan catalana com empobridora d'apostar per les figures irrepetibles, pels personatges que són més que un personatge -com pels clubs que són més que un club-... És aquest el millor favor que podem fer a un professional de la música?. I més encara: és aquest el millor favor que podem fer al país?.

Les tres hores de concert em retroben, d'altra banda, amb passatges d'una meva personal banda sonora, passatges que m'evoquen un passat gairebé adolescent. Un passat en què només hi havia present. I tot el futur.

diumenge, 18 de març del 2007

Entre França i les Espanyes.

No sóc un expert en política francesa -de fet, ara que hi penso, ni tan sols sóc expert en política catalana-, però sí que intento estar al dia de l'actualitat dels nostres veïns del nord, on hi tinc vincles familiars, d'amistat i, sobretot, uns bon paquet de referents culturals. Aquests dies estem a poc més d'un mes de la primera volta de les eleccions presidencials franceses i a la nostra banda dels Pirineus augmenten les notícies i les valoracions sobre aquest procés electoral i els seus candidats. Personalment he notat que algunes d'aquestes valoracions parteixen potser d'un error de base; i és que contemplen les presidencials franceses des d'una òptica d'eleccions generals espanyoles, com si es tractés d'una confrontació entre opcions polítiques. Potser la mancança (enyorada, al meu entendre) d'un procés electoral per escollir el cap d'estat espanyol, provoca a certs opinadors un cert desconeixament dels codis i dels referents d'unes veritables eleccions presidencials.

Ho deia la pròpia Ségolène Royal la setmana passada a France 2: "una elecció presidencial és un vincle directe entre una persona i el poble francès, no és pas una elecció d'un partit polític, no és pas una elecció legislativa". En la mateixa entrevista, la candidata invoca en diverses ocasions la seva autonomia i llibertat respecte el partit socialista i els altres moviments que li donen suport, rebutjant expressament ésser presonera de qualsevol dogma de partit. Fins i tot, si mireu la web de la candidata, així com la dels altres candidats, notareu la pràctica absència de les sigles dels partits.

Des d'un inici em va agradar la candidata Royal. Apreciava l'alenada d'aire fresc que encarnava, la superació d'un cert enquistament dels socialistes des de l'era Jospin (qui fins a la darrera escola d'estiu del seu partit intentava maniobrar perquè la candidatura de Royal no prosperés). Però aquestes darreres setmanes m'ha decebut una mica, hi he vist una certa frivolitat i manca de rigor. Tot i així, m'il·lusionaria que una dona ocupés la màxima magistratura a França.

Per contra, amb el pas dels dies he anat trobant més interessant i suggerent la campanya de François Bayrou. Aparenta ser un home de fortes conviccions i invoca sovint el seu orígen humil i provincià, lluny de les èlits parisines. Es definieix com a humanista i sovint apareix amb una certa pàtina anti-sistema, denunciant l'enquistament a on els grans elefants polítics francesos han portat la vida pública. Atenció a aquest candidat, que ens pot deparar alguna sorpresa!. De moment, molt possiblement, li haurem d'agrair el possible desplaçament de Le Pen de la cursa presidencial acabada la primera volta.

Per cert que aquesta setmana hem sabut que per primera vegada els francesos residents a les comarques gironines podran votar a Girona ciutat, a l'Alliance Française, centre d'estudis de la Gran Via de Girona que em porta molts bons records. Allà hi vaig entrar volent conèixer una llengua i, gràcies a la bona feina del seu personal, vaig sortir-ne admirant encara més tota una cultura.

En canvi, Ebre avall la política continua dominada per la crispació i per les dues espanyes de Machado (¿potser el problema és que no hi ha cap Bayrou espanyol?). Per cert que, posats a utilitzar Machado per a definir la vida pública a Espanya, en comptes dels seus cèlebres (i fins i tot gastats) versos de les dues espanyes, proposo aquests altres, extrets del poema "A orillas del Duero", que l'altre dia recitava Antoni Bassas en una conferència a Girona:

Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.
¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada
recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?.


Ps: alguns webs per a seguir les presidencials franceses.

Ségolène Royal.
François Bayrou.
Nicolas Sarkozy.
Especial Le Monde.
Especial Liberation.
Especial Le Figaro.


diumenge, 11 de març del 2007

Una setmana i la seva gent.

Mentre a casa hem anat descobrint les diverses i emotives vessants del dia a dia amb una nova petita persona, a la feina aquests dies m'han deixat un seguit d'encontres amb gent interessant, que goso compartir amb vosaltres en aquesta Moleskine virtual.

Dilluns retrobo el filòleg i escriptor Miquel Pueyo, secretari de Política Lingüística, en una presentació de materials, a la FOEG de Girona, per a millorar la presència del català en els comerços regentats per immigrants. Conec en Miquel des de principis dels noranta, quan vaig assitir com a alumne a les classes que sobre llenguatge no verbal ell impartia a la Universitat Catala d'Estiu de Prada, i ja aleshores em va interessar el seu discurs. Actualment, m'agrada el to de positivitat que ha introduït en les polítiques de promoció de la llengua catalana. Un to molt distant al victimisme, la súplica o el tradicionalisme que sovint havien impregnat aquestes polítiques. Dit sigui amb tota la modèstia, és tot un honor compartir responsabilitats en un govern on hi treballa en Miquel Pueyo.

A manera de cruïlles entre el món virtual i el real, la setmana ha comportat també diversos retrobaments amb amics de la blocosfera, tots ells desplegant una bona feina en els respectius àmbits de treball, i de la qual crec que em queda molt per aprendre. He vist en Camil Ros, la Dolors Bassa, qui m'ha presentat l'Eduard Batlle qui m'ha informat que la meva predecessora en el càrrec Pia Bosch ha obert bloc... Cap a finals de setmana, coincidim en comitiva presidencial amb l'Àlex Sàez, amb qui parlem de la nostra compartida afició als trios (de jazz!). En la jornada del Barça-Madrid aquest perico m'informa que se'n va cap al festival de Terrassa i no puc evitar un punt d'enveja, tot recordant una escapada a aquest festival de la capital catalana del jazz quan vivia a Cerdanyola durant els meus anys de l'Autònoma.

Dijous a la tarda participo en un acte tan auster com emotiu: la inauguració d'una petita gran exposició al centre cívic Montilivi de Girona dedicada als funcionaris i empleats públics de la Generalitat republicana. Envoltat d'usuaris del centre, gent gran plena d'energia, veïns lluitadors i altres persones que dediquen el seu temps lliure a l'interès comú, vaig alçar una copa als oblidats servidors públics catalans dels anys trenta. L'exposició, idea inicial de l'activa Rut Carandell que fou directora de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, arriba després d'uns mesos a Girona.

Per acabar, aquest matí de diumenge tot llegint l'article de'n Jordi Xuclà al Diari de Girona, "Apunts des de la frontera", he pensat que comparteixo amb ell la devoció per les terres frontereres. Escenaris d'acomiadaments i retrobades, espais del no res, territoris d'apàtrides, estraperlistes i gent de mal viure, ratlles dibuixades per guerres i esborrades per poetes... I evoco les fronteres absolutes, les dels darrers confins patagònics, dels deserts africans o dels límits orientals de l'admirat Imperi Àustro-Hongarès, magistralment descrits per Joseph Roth a la Marxa Radetzky o a La Cripta dels Caputxins.

I la primavera que entra i no avisa...

Entrevista a El Punt.

Jordi Martinoy: «El tòpic ‘Girona, rai' és una burla perquè en realitat s'arrosseguen molts problemes»
Jordi Martinoy.DELEGAT DEL GOVERN DE LA GENERALITAT A GIRONA
El nou delegat del govern català a Girona farà 40 anys el setembre vinent i es presenta amb una dilatada experiència en municipalisme, com a polític i com a funcionari.
Jordi Martinoy és el primer delegat republicà a Girona d'aquesta etapa democràtica i assegura que se sent molt orgullós de ser d'ERC. Aposta per polítiques de proximitat amb la gent i per estendre el «bon moment» d'alguns sectors gironins en tots els àmbits del territori
-Quina impressió li fa, d'entrada, la situació actual de les comarques gironines?
-«És un moment molt bo per a les comarques gironines. Ens hem desmarcat de la resta de demarcacions catalanes en qüestions d'àmbit econòmic. Ara bé, hi ha moltes realitats, com la de Girona i les de l'Alt i el Baix Empordà, que estarien en un primer vagó, però hi ha altres vagons, com el de l'interior del Ripollès i de municipis petits, on es detecten més mancances. Un dels reptes estratègics és estendre el bon moment arreu i en tots els àmbits, sobretot econòmic i social.»
-Està d'acord, doncs, a desterrar el tòpic de “Girona, rai”?
-«Totalment, Girona arrossega problemes. El tòpic pot amagar la realitat vigent i crec que és una burla dir que Girona, rai. Hi ha gent amb situació molt precària i altres sense expectatives d'evolució professional o de comprar-se un habitatge.»
-La immigració és una realitat amb prou manifestacions problemàtiques. La demarcació de Girona és, de les de tot l'Estat, una de les que més població immigrada té.
-«Hi ha manifestacions problemàtiques, sobre les quals ja es treballa, però també n'hi ha de positives. Hi ha sectors productius a Girona que tiren endavant bàsicament gràcies a la immigració. Girona és de les demarcacions amb més immigració, però també de les que té un índex d'atur més baix i hi continua faltant mà d'obra en alguns sectors. I aquestes persones no seran immigrants tota la vida, perquè si es queden, arribarà un moment que ja seran d'aquí.»
-Malgrat aquest enfocament teòric general, hi ha determinats barris a diferents ciutats que ja són considerats una mena de guetos d'immigrats. És reversible aquesta situació?
-«Hi ha mesures pal·liatives, com ara dignificar molt els barris, fer-los atractius per a tothom, no tan sols per a un sector de la població, i aturar-ne la fugida. Amb la llei de barris se n'han identificat on calien aquestes mesures i la Generalitat hi actua conjuntament amb els ajuntaments. També hem de tenir clar tots que no s'ha de generar demagògia amb aquestes situacions ni fer-ne un ús electoral, perquè de vegades, hi ha una certa tendència a magnificar les coses en l'àmbit de la lluita partidista.»
-Sovint, els partits tan sols es fan ressò del que sent la societat.
-«Sí, però els partits i els governants tenim un plus de responsabilitat i cal solucionar i no generar més focus de tensió.»
-La responsabilitat dels serveis que corresponen a Interior deixarà de recaure en el delegat del govern. Ho veu com una amenaça a les seves funcions?
-«La delegació és l'únic àmbit interdepartamental a Girona, l'únic on veure els problemes amb un caràcter transversal, al marge de com decideixi organitzar-se cada departament. Pel que fa a Interior, es preveu una reestructuració, que s'ha d'acabar de definir en el territori. Si això significa un increment de l'estructura de l'administració descentralitzada, ho veig positiu; no m'ho prenc com una amenaça al meu càrrec. De fet, aquestes feines ja s'exerceixen i simplement falta l'adaptació, que probablement serà abans de l'estiu.»
-El fet que vostè sigui el primer delegat republicà de la història democràtica recent, es notarà en l'orientació de les polítiques del govern a Girona en algun sentit?
-«Jo em sento molt orgullós de ser d'ERC i a més, crec molt en l'aposta que ha fet el partit. Després d'haver alçat la bandera del sobiranisme i de les esquerres, ara ha d'alçar la del bon govern. En aquesta línia, es donarà prioritat a la institució, en el marc del pacte de govern. Crec molt en la proximitat amb el territori i amb la gent, de manera que els serveis a les persones tindran molta importància per a nosaltres.»
-Es tenen ganes d'abordar finalment en aquesta legislatura la reorganització territorial del país?
-«Primer hem de veure com queda l'Estatut i si va bé, potser el tema d'organització territorial es podrà aprovar en aquesta legislatura.»
-Vostè ve del municipalisme i sap que un dels principals problemes n'és el dèficit de finançament. Té solució a mitjà termini?
-«És una diagnosi que comparteixo. És veritat que mai en la història de la Generalitat recuperada s'havia fet un salt tan important en la millora d'aportació de recursos als municipis com en els últims tres anys i en aquesta legislatura, se seguirà la mateixa línia. Però hi ha un problema estructural: la llei d'hisendes locals depèn de Madrid, no de Catalunya.»
-I no hi ha possibilitats de traspassar la competència?
-«És bàsic arreglar el finançament de Catalunya, tenir més ingressos per ajudar els municipis. Pocs canvis qualitatius farem si això no se soluciona.»
-El territori gironí va molt enrere en grans infraestructures.
-«Pel que pertoca a la Generalitat, s'ha fet molta feina els últims anys i encara se'n farà més. Pel que fa a les infraestructures dependents de l'Estat, van lentes i hi ha un dèficit molt greu de molts anys de no inversió a Catalunya. En els darrers anys, hi ha hagut més previsió pressupostària, però no sempre s'ha executat. Hi ha previsions de millora, però abans no atrapem el dèficit estructural de tants anys, ha de passar força temps, a menys que s'incrementin notablement els recursos.»
-L'aeroport pot arribar a morir d'èxit?
-«La situació és força sòlida. Ryanair, difícilment marxarà d'un dia per l'altre, cada cop hi ha més companyies interessades i la societat gironina l'ha incorporat com un fet consolidat. A més, l'aeroport té encara més capacitat de creixement i sense una segona pista.»
PURI ABARCA / SALVADOR GARCIA-ARBÓS

diumenge, 4 de març del 2007

Quan els camions agafen el tren.

Un dels principals problemes dels grans eixos viaris del nostre país no és, al meu entendre, ni els peatges ni la manca de més carrils. Per mi, el que constitueix un veritable drama és l’intens trànsit de camions de gran tonatge. I és que el transport de mercaderies al nostre país, a diferència d’altres indrets del món civilitzat, es fa gariebé exclusivament per carretera. No cal esmentar l’impacte negatiu d’aquest trànsit, cada vegada més present, en matèria d’emissions contaminants, de sinistralitat a la carretera, de salut laboral pels conductors professionals o de fluïdesa de les nostres principals artèries viàries.

Per això m’ha semblat molt acertada l’obertura de l’autopista ferroviària entre Perpinyà i Luxemburg que el proper 29 de març es posarà en funcionament a França. La iniciativa de la SNCF pretén transportar uns 40 camions per tren en un trajecte de més de mil quilòmetres creuant tot el territori francès. La xarxa permet fins a quinze trens diaris.

Novament França (que disposa, recordem-ho, d'alta velocitat ferroviària des d'aviat farà trenta anys) endega una mesura que reduirà importants costos empresarials, socials i mediambientals. Val la pena recordar-ho en un moment com l’actual, en què a casa nostra tornem a constatar que els trens han estat històricament força oblidats de les prioritats d’inversió del govern espanyol.

Breu recull de premsa sobre l'autoroute ferroviaire Perpinyà - Luxemburg

-Comunicat de la SNCF
-RTL
-L'Humanité
-Le Figaro
-Les Echos

dijous, 1 de març del 2007

Nou estadi

Malgrat pugui sonar a tòpic, aquests dies a casa som sumament feliços: amb la meva parella hem estat pares. Són dies d'emocions, de nous sentiments, i d'un retrobar-se amb nosaltres mateixos en aquest nou estadi de la vida. Gràcies a tots i a totes que ens heu fet arribar els vostres bons desitjos i la vostra felicitació.

(espero trobar temps per a continuar escrivint aquí).