diumenge, 18 de març del 2007

Entre França i les Espanyes.

No sóc un expert en política francesa -de fet, ara que hi penso, ni tan sols sóc expert en política catalana-, però sí que intento estar al dia de l'actualitat dels nostres veïns del nord, on hi tinc vincles familiars, d'amistat i, sobretot, uns bon paquet de referents culturals. Aquests dies estem a poc més d'un mes de la primera volta de les eleccions presidencials franceses i a la nostra banda dels Pirineus augmenten les notícies i les valoracions sobre aquest procés electoral i els seus candidats. Personalment he notat que algunes d'aquestes valoracions parteixen potser d'un error de base; i és que contemplen les presidencials franceses des d'una òptica d'eleccions generals espanyoles, com si es tractés d'una confrontació entre opcions polítiques. Potser la mancança (enyorada, al meu entendre) d'un procés electoral per escollir el cap d'estat espanyol, provoca a certs opinadors un cert desconeixament dels codis i dels referents d'unes veritables eleccions presidencials.

Ho deia la pròpia Ségolène Royal la setmana passada a France 2: "una elecció presidencial és un vincle directe entre una persona i el poble francès, no és pas una elecció d'un partit polític, no és pas una elecció legislativa". En la mateixa entrevista, la candidata invoca en diverses ocasions la seva autonomia i llibertat respecte el partit socialista i els altres moviments que li donen suport, rebutjant expressament ésser presonera de qualsevol dogma de partit. Fins i tot, si mireu la web de la candidata, així com la dels altres candidats, notareu la pràctica absència de les sigles dels partits.

Des d'un inici em va agradar la candidata Royal. Apreciava l'alenada d'aire fresc que encarnava, la superació d'un cert enquistament dels socialistes des de l'era Jospin (qui fins a la darrera escola d'estiu del seu partit intentava maniobrar perquè la candidatura de Royal no prosperés). Però aquestes darreres setmanes m'ha decebut una mica, hi he vist una certa frivolitat i manca de rigor. Tot i així, m'il·lusionaria que una dona ocupés la màxima magistratura a França.

Per contra, amb el pas dels dies he anat trobant més interessant i suggerent la campanya de François Bayrou. Aparenta ser un home de fortes conviccions i invoca sovint el seu orígen humil i provincià, lluny de les èlits parisines. Es definieix com a humanista i sovint apareix amb una certa pàtina anti-sistema, denunciant l'enquistament a on els grans elefants polítics francesos han portat la vida pública. Atenció a aquest candidat, que ens pot deparar alguna sorpresa!. De moment, molt possiblement, li haurem d'agrair el possible desplaçament de Le Pen de la cursa presidencial acabada la primera volta.

Per cert que aquesta setmana hem sabut que per primera vegada els francesos residents a les comarques gironines podran votar a Girona ciutat, a l'Alliance Française, centre d'estudis de la Gran Via de Girona que em porta molts bons records. Allà hi vaig entrar volent conèixer una llengua i, gràcies a la bona feina del seu personal, vaig sortir-ne admirant encara més tota una cultura.

En canvi, Ebre avall la política continua dominada per la crispació i per les dues espanyes de Machado (¿potser el problema és que no hi ha cap Bayrou espanyol?). Per cert que, posats a utilitzar Machado per a definir la vida pública a Espanya, en comptes dels seus cèlebres (i fins i tot gastats) versos de les dues espanyes, proposo aquests altres, extrets del poema "A orillas del Duero", que l'altre dia recitava Antoni Bassas en una conferència a Girona:

Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.
¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada
recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?.


Ps: alguns webs per a seguir les presidencials franceses.

Ségolène Royal.
François Bayrou.
Nicolas Sarkozy.
Especial Le Monde.
Especial Liberation.
Especial Le Figaro.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada