El ferrocarril gironí. Imatges i paraules.

El ferrocarril gironí. Imatges i paraules. GratuÏt per Ipad a l'iBooks Store. Espero que us agradi.


Aquestes pàgines pretenen oferir un tast de l’immens patrimoni individual i col·lectiu que representa el ferrocarril a Girona. Amb un tractament eminentment gràfic, s’hi repassa la història ferroviària gironina i les seves obres més destacades des del punt de vista arquitectònic i artístic, així com també les situacions de deixadesa i deteriorament que hi hem de lamentar. Incorporant un singular viatge per les estacions gironines més importants, el treball desemboca en un personal somnieg poètic ferroviari de l’autor.

Surrealisme ferroviari

Les estacions gironines

7.- ESTACIÓ DE FIGUERES

FITXA TÈCNICA: Adreça: Plaça de l’Estació. Trens: Línies R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis: Vestíbul, sala d’espera, quiosc-cafeteria, atenció al viatger, venda de bitllets, informació turística. Elements patrimonials a destacar: Antic magatzem i moll de càrrega, restes de l’estació vella, dipòsits d’aigua per a locomotores.

En motiu del centenari del ferrocarril l’any 1977, l’historiador figuerenc Josep Maria Bernils dedicà un complet estudi a la història del tren a la ciutat. Entre d’altres episodis, a “Cent anys del Ferrocarril a Figueres” Bernils descriu l’emoció dels figuerencs amb l’arribada de la primera locomotora el gener de 1877. No faltaven motius per a la il·lusió als empordanesos de l’època, ara que la febre d’or semblava germinar a la comarca de la mà d’aquest giny fumejant que entrava per primera vegada a Figueres. Enrere quedaven dècades de dificultats econòmiques i convulsions socials, carlinades i insurreccions federals incloses. Malgrat això, l’alegria no tardaria a desinflar-se  per obra d’un voraç insecte que, coincidint gairebé amb l’arribada del tren, iniciava a l’Empordà una cruent envestida, la fil·loxera.

Sortits del Regional utilitzem un pas soterrat, atrotinat, insuficient. Sorprèn que l’estació de la segona capital gironina no tingui ascensors per a creuar les vies. Potser se’n podrien manllevar de Vilafant, on una flamant estació disposa de novíssims ascensors no sempre utilitzats. Aquí però hem d’ajudar una viatgera que dificultosament arrossega la seva bicicleta per les escales del túnel. Moments després perdrà el seu tren, tancades les portes del vagó davant dels nassos, sota la impassible mirada d’un factor ferroviari –dels de la gorra i la bandereta vermelles, que aquí donen la sortida dels trens–. Sota el gran voladís de formigó de l’estació demanem un cafè, recolzats a la finestra del bar. Resulta poc gustós, aigualit. Mentre al nostre costat un ancià comença a explicar-nos, sense haver-li-ho demanat, que de petit acompanyava la seva mare a la “verema”. El bon home recorda que aquí les autoritats franceses d’immigració instal·laren una oficina de triatge i facturació de mà d’obra ibèrica cap a les vinyes de França.

Acomiadats del jubilat, caminem cap a la carretera de Roses en un entorn inhòspit d’edificis a mig fer. O a mig desfer. Rere les nostres esquenes queden dues fantasmagòriques construccions ferroviàries, a banda i banda de les vies: L’antic magatzem de mercaderies i les restes depriments de la vella estació, a l’interior de la qual s’hi conserven ruïnosos dipòsits d’aigua de l’època del vapor. Arribem al pas a nivell, aquest fatídic punt del trànsit urbà que ha vist tantes propostes d’arranjament, totes infructuoses. És un element més de l’inventari d’allò que no ha pogut ser en aquesta estació –exercici  molt empordanès, aquest de llistar planys-. La relació inclouria també el fracassat tren a Roses l’any 1900,  l’execució frustrada de l’amplada de via europea els anys setanta, o  la no estació de l’AVE al centre de la ciutat, ja al segle XXI. El propi Salvador Dalí certificà una significativa oportunitat perduda en no poder embarcar uns quadres a Figueres, decidint finalment facturar-los des de Perpinyà on trobà la logística necessària. Des de llavors la capital rossellonesa s’ha apropiat del binomi Dalí-ferrocarril, amb l’impagable actiu turístic del “Perpinyà-Centre del Món”.

Per cert, a l’estació de la ciutat de Dalí, la del museu català més visitat, la figura del pintor hi passa molt desapercebuda, reduïda a uns minúsculs pans dalinians ubicats sobre uns descolorits pòsters. Afortunadament, comprovem com una funcionària del punt d’informació municipal aclareix a uns escèptics visitants que acaben d’arribar a la Figueres de Dalí. De totes maneres, el veritable homenatge al surrealisme el representa un empleat ferroviari d’Atenció al Client: Còmodament assegut al despatx es nega a donar qualsevol informació a l’usuari,  limitant-se a assenyalar amb desgana al personal de taquilla a través dels vidres.

Sortim a la triangular plaça de l’estació. Descansem en un banc sota l’ombra d’un plataner, encarats  a aquest grisós edifici ferroviari de mig segle d’història. L’hipnòtic so d’un brollador actua sobre les nostres parpelles, que es van tancant mentre l’estació es desdibuixa. Entre ombres descobrim la figura de Pi i Margall descendint d’un tren el 1881. Seguidament, distingim a un altre president, en aquesta ocasió Manuel Azaña arribant a la Figueres bombardejada d’aquell dolorós 1939, junt a milers de desposseïts que intenten creuar la frontera. I en el nostre somieig sentirem de nou la veu del jubilat de l’andana, ara retornat a la infantesa i agafat de la mà de la mare enmig de centenars de veremadors. Entren i surten de l’estació estraperlistes, militars que van a Cuba, i guarnicions del castell de Sant Ferran. No hi falten tampoc membres de la menestralia local anant a banyar-se al parador de Garbet, ni inacabables generacions d’arrauxats estudiants. Despertarem de la nostra migdiada en intuir un sorneguer Fages de Climent pujant a un vagó. O era Alexandre Deulofeu?.

A “Dies de Frontera” Vicenç Pagès presenta una protagonista a qui li encanta que l’estimat l’esperi a l’estació de Figueres. També l’escriptora Maria Àngels Anglada hi venia a rebre les amistats que la visitaven; “És agradable i càlid el fet de trobar un rostre i una veu amiga quan baixes del tren”. Ara sembla que en algunes planificacions governamentals es preveu la supressió d'aquesta estació. Que l’estació que no va ser centre del món ja no serà tampoc al centre de la ciutat. I si ningú hi posa remei, en un futur no massa llunyà, els retrobaments ferroviaris imaginats pels literats locals s’esdevindran sota un gèlid arc detector de metalls de Figueres-Vilafant.

(Publicat al Diari de Girona de 6 de juliol de 2014)

Els trens de Llach, Pla i Eiffel

Les estacions gironines


6.- ESTACIÓ DE FLAÇÀ

FITXA TÈCNICA: Adreça: Estació del Carrilet s/n. Trens: Línies R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis: Restaurant-botiga, sala d’espera i venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici estació, antic dipòsit d’aigua, magatzem, grua, pont de la factoria Eiffel i antiga estació del Tren Petit.

A la barra resta un got mig ple de Coca Cola, al costat del nostre cafè. L’hi ha deixat un nerviós taxista que ha abandonat ràpidament la cantina de l’estació de Flaçà en apropar-se un Regional amb possibles clients. Lloc d’aturada tradicional de trens expressos i de llarga distància (abans que l’AVE els fulminés), aquesta és una estació molt concorreguda. Supera el poble que l’acull i es desentén dels límits comarcals. I és que malgrat ser al Gironès, Flaçà és l’estació de l’Empordanet; connexió ferroviària d’una densa àrea amb pobles com Torroella, La Bisbal o Palafrugell. Mentre apurem el cafè mediocre, d’aprovat just, observem al sostre del vestíbul un rellotge cònic que obliga a desplaçar-se circularment per a llegir-hi l’hora. Singularitats d’una estació definitivament única, com ho demostra també la seva incorporació a l’obra d’importants creadors. Vegem-ne una mostra.

Josep Pla. El de Llofriu encapçala la llista dels literats de l’estació, al costat d’Aurora Bertrana, Matew Tree, Xavier Cortadellas o Antoni Puigvert. A "Notes de Capvesprol" Pla recordarà que “la primera vegada que a Flaçà vaig veure el tren gros, amb aquella maquinària de l'exprés, vaig quedar veient visions. Aquesta admiració durà tota la meva joventut”. El tren petit –petitesa que segons Pla faria riure mitja humanitat– acabà aquí durant decennis el seu recorregut des de Palamós, tot i que posteriorment la línia s’allargaria fins a Girona i Banyoles. “A la història de l'Empordanet, Flaçà representa el fet fabulós de baixar d'un tren de via estreta per pujar en un tren de via ampla”. L’estació serà doncs frontera de l’Empordanet, punt d’encontre de la ruralitat del carrilet amb morals d’amplada cosmopolita.

Gustave Eiffel. La companyia Eiffel subministrà entre 1877 i 1884 diversos ponts al nostre territori. Com el pont de Ferro de Girona i els del tren a Colera i a Flaçà. En aquest darrer cas prop de l’estació, sobre el riu Ter. Però només el pont de Les Peixateries Velles gaudeix d’un generalitzat reconeixement, convertit en icona turística. Coses d’un centralisme gironí que ignora uns altres ponts d’interès tècnic superior. En tot cas, al costat d’aquesta majestuosa obra, Flaçà acull altres actius del patrimoni industrial ferroviari. Com un antic dipòsit d’aigua per a locomotores, una vella grua i un magatzem on s’hi endinsa una via secundària. El propi edifici de l’estació exemplifica l’arquitectura funcional del darrer quart del segle passat. Al seu costat encara és ben viva l’estació del carrilet, reconvertit en casal d’avis.

Lluís Llach.  Les estacions preserven un delicat tresor depositat lentament per dècades d’arribades i de partides dels seus usuaris. És el sediment fràgil de tantes separacions i retrobaments al peu d’un tren. L’estació de Flaçà també esdevindrà embolcall del material sensible de moltes generacions d’empordanesos. Fet que inspirà al cantautor empordanès, resident per temporades ben a prop d’aquí. Dius que a l’andana no hi ets sol, viuen amb tu ombres i jocs. A A l’Estació, Lluís Llach canta als nostres sentiments que nïen a Flaçà i que volàtils es belluguen al ritme dels trens.

Podríem seguir aquest recorregut artístic i parlar també de teatre –"El último tren", d’Isaac Badia, s’inspira en Flaçà–, però ens aclapara una certa feixuguesa, a la manera del síndrome d’Sthendal. Sortim a l’andana per a respirar l’aire fresc d’un riu proper i d’una mar no gens llunyana. Des d’aquí veiem la platja de vies abandonades, al costat del magatzem i de l’entranyable grua. Restes del naufragi dels anys d’intensa activitat industrial. Ho relata al llibre "El Tren Petit, Flaçà 1887-1987", l’autor flaçanenc i ferroviari Xavier Tura. Una història dels temps en què uns ferrocarrils convertiren Flaçà en potent capitalitat industrial. Apagades avui les xemeneies com la de la històrica paperera Torres Domenech, veïna de l’estació, al Flaçà dels nostres dies el tren ja només durà turistes a l’estiu i s’emportarà empordanesos a l’hivern.

Prop de les vies descobrim l’escultura “Impacte” del torroellenc Joan Viñas, un treball de ferro, pedra i bronze de la col·lecció d’art d’ADIF. Arraconada a la pitjor de les ubicacions –un pal elèctric n’impedeix la visió completa–, l’obra està formada per una esfera damunt d’unes línies progressivament corbades, sobre una base de pedra. Talment camins de ferro suportant la gravetat dels nostres dies. 

Passem a l’andana contrària a través del pas soterrat amb ascensors. Els habituals sabem que s’acosta un tren sense necessitat d’avisos de megafonia. Coneixerem per exemple que ve un tren de Girona quan es tanqui el pas a nivell de la Carretera de Sant Joan. Nosaltres, que esperem un Mitja Distància que ve de Figueres, tindrem per senyal inequívoc de la seva arribada la remor metàl·lica del pas dels vagons pel pont del Ter. Com la que sentim ara mateix. Tots tenim una estació, i la nostra és aquest Flaçà dels records rovellats confosos en piles de material ferroviari en desús. Una estació envoltada d’arbredes fluvials, fàbriques abandonades i la memòria d’uns antics trens en les seves vies mortes. Amb escultures sobre la feixuguesa de la nostra condició, i on la malenconia pren ara mateix la forma d’un tren que se’ns endú. Un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc.

(Publicat al Diari de Girona de 22 de juny de 2014)

El tren i Girona. Una història d'amor i odi.

Les estacions gironines

5.- ESTACIÓ DE GIRONA

FITXA TÈCNICA: Adreça: Plaça d’Espanya s/n. Trens: Línes R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou), RG1 Rodalies(Mataró-Figueres) i AVE (Madrid- frontera francesa). Serveis: Vestíbul, sala d’espera, cafeteria-restaurant, venda de bitllets i zona comercial. Elements patrimonials a destacar a l’entorn: Antics dipòsits d’aigua i tanca, estació d’Olot, viaducte.

El ministre Fernández de la Mora, en inaugurar el 1973 l’actual estació i viaducte ferroviari de Girona, remarcà que el nou edifici s’inspirava en Roma Termini. I efectivament l’estació gironina té un dels trets de les grans estacions urbanes, com ho és el poder generador de tot un microcosmos. Amb persones que hi van diàriament no pas per a viatjar, sinó a treballar o atretes pel magnetisme dels llocs intemporals. Avui, d’entre la tipologia humana present, hi comptem jubilats, policies uniformats, diverses categories de solitaris, treballadors ferroviaris, policies de paisà i usuaris del bar amb aspecte de ser-ne molt assidus. Al conjunt s’hi afegeixen els veïns que usen l’estació com a drecera entre Sant Narcís i el centre de la ciutat. Només els viatgers s’evaporen ràpidament, tal com escriu Maria Mercè Roca a “L’Àngel del Vespre”: “Els qui arriben desapareixen de l'escena sense entretenir-se gens, i els qui marxen pugen les escales de pressa per no perdre el tren”.

Precisament, l’emplaçament de l’estació al centre urbà n'ha determinat una relació singular i complexa amb la ciutat. Des de la seva posada en funcionament el 1862, l’encaix dels serveis ferroviaris ha provocat reptes monumentals obligant a redefinir constantment creixements i  dinàmiques urbanes. Així, durant aquest segle i mig el tren ha inoculat un estat de permanent redefinició al cor de Girona, generant apassionats debats, desafiant les certeses més sòlides.

La primera estació a l’actual plaça Marquina propicià el creixement de la ciutat cap a ponent, obrint-se a finals del XIX la plaça Marquès de Camps i enderrocant-se un tram de muralla. S’inaugurava una llarga era d'especulació urbana. Més tard, el tren de Sant Feliu requerí d’una estació provisional... que durà fins a la fi de la línia el 1969. I durant anys foren monumentals els col·lapses circulatoris provocats pels passos a nivell. Amb el desitjat viaducte, l’electrificació, el trasllat de les mercaderies fora de la ciutat i el tancament dels carrilets, s’inicià una nova etapa de precarietat i d’abandonament d’instal·lacions. Fins que l’ajuntament democràtic arranjà la zona i construí el Parc Central, ja els terrenys en mans públiques. La pau però no durà gaire i en un parell de dècades tot es posà  novament potes enlaire amb les obres de l’AVE. Avui encara el tren reserva grans reptes com l’enderroc del viaducte o l’estació intermodal –per cert, la unificació de les estacions ja es reclamava el 1928 a la premsa local–. El tren i Girona; eterns protagonistes d’una crònica d’amor i odi amb final obert. Potser per això la ciutat té un regidor d’afers ferroviaris.

Malgrat l’encert de mantenir la cèntrica ubicació de l’estació, en aquest tortuós camí hi hem perdut molt. La ciutat dels quatre rius que disposà durant dècades de quatre estacions, va deixar perdre uns trens que la connectaven a les principals capitalitats comarcals. I als anys setanta es derrocà sense contemplacions un patrimoni industrial d'indubtable interès arquitectònic, com l’antic magatzem de locomotores. Afortunadament se’n salvà l’estació d’Olot així com els dipòsits d’aigua (datats del 1912) i la tanca preservats al pati de l’escola Cassià Costal, béns avui degudament catalogats i protegits.

Accedim a les flamants i encapsulades instal·lacions de l’AVE. Si veníem d’un vestíbul sorollós, entrem ara a uns espais de silenci zen només interromput pel clac-clac dels alts talons d’una hostessa. Diversitat ètnica a dalt, uniformitat bussines a baix. Portàtils i tablets a la sala d’espera de l'alta velocitat, i fulletons comercials per a tota lectura dels qui deixen passar les hores al vestíbul tradicional. Les presses dels executius en front de les hores llargues dels ancians. Velocitat i lentitud de dues estacions tan properes, tan sideralment distants.

Pugem al bar i ens ubiquem a la barra entre una jove estudiant que mossega un dònut i un usuari absort en el seu got de cervesa –el nas gairebé fregant la barra–. Prenem un cafè, excessiu de líquid, d’aprovat just. Recordem d’altres cafès aquí, pròlegs d'antics viatges, per exemple en el mític Talgo nocturn a Paris o a l’històric Costa Brava. Temps en què enfilar-se en un tren i no mirar enrere constituïa una de les màximes expressions de llibertat. Ara aquells mítics trens han estat suprimits amb nocturnitat i traïdoria. Com si la joventut i els seus vagons podéssin desdibuixar-se pels buròcrates del ferrocarril.

Per l’Atles Literari de les Terres de Girona sabem que l'estació ha estat relatada per Prudenci Bertrana, Narcís-Jordi Aragó, Narcís Comadira o Javier Cercas. Aquest darrer no amagarà una tètrica primera impressió en arribar en tren a la ciutat, suposem que a l’antiga estació: ”Al final una estació negra (...). Era la ciutat més trista del món”. Però les cròniques ferroviàries gironines del segle XXI seran escrites per uns influents commuters, actius instagramers i bloggers, amb els seus posts i tweets and rails.

En canvi en aquest bar impersonal ens sentim terriblement desvirtualitzats. Abandonem la barra esquivant l'alè alcohòlic del veí, i ens descobrim enmig d’un desordenat grup d’usuaris de l’Imserso. Just a la sortida de l’estació, després d’assaltar-nos un impertinent comercial d’una ONG, topem amb un cartell del Ministeri de Foment: “Escurcem distàncies. Apropem persones. Gobierno de España”. Aquesta estació no s’acaba mai.

(Publicat al Diari de Girona de 8 de juny de 2014)

Un "empalme" enmig d'enlloc

Les estacions gironines

2.- ESTACIÓ DE MAÇANET - MASSANES

FITXA TÈCNICA. Adreça: Estació Ferrocarril s/n. Maçanet de la Selva. Trens: Regionals  i Mitja Distància R11 (Barcelona-Portbou). Rodalies R1 (Molins de Rei-Maçanet), R2 (Sant Vicenç de Calders-Maçanet) i RG1 (Mataró-Figueres). Serveis: Estació amb sala d’espera i venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici de la nova estació, antiga escola.

L’Empalme. Així es coneix des de 1862 l'estació de Maçanet-Massanes, allunyada per cert tant de Maçanet com de Massanes. Aquí hi convergeixen les dues línies provinents de Barcelona, la  de Mataró i la de Granollers. O millor dit, aquí esgotaren els recursos les dues companyies que, l'una per l'interior i l'altra per la costa, competien frenèticament a mitjans del segle XIX per a allargar el tren cap al Nord, decidint finalment fusionar-se, exhaurides les energies. Junt amb Ribes de Fresser o Girona, és una de les poques estacions d’enllaç de les comarques de Girona. A Maçanet-Massanes hi sumem a més la línia de l’AVE que, sense aturar-s’hi, senyoreja el conjunt amb el seu imponent viaducte.

No trobem a l’entorn de l’estació cap element propi del paisatge urbà, més aviat hortes i pollancredes. Una atmosfera humida es fa omnipresent els capvespres, amb una riera de Santa Coloma que acaba ben a prop d’aquí el recorregut fins a la Tordera, portant-hi les aigües de les Guilleries i d’un intermitent estany de Sils. Qui ha escrit sobre l’indret posa èmfasi en la seva isolació: des de Josep Pla fins a Santiago Rusiñol, passant per contemporanis com Toni Sala o Manel Cuyàs. Mentre Pla en destaca la vegetació omnipresent ,“Quan l'arbreda era al costat de la via i el tren la vorejava ràpid, fent un soroll de cataclisme, fent el saltet habitual entre rail i rail, les perspectives d'arbres giraven sobre elles mateixes, com si es tractés d'uns cavallets” (El Quadern Gris), Rusiñol confessa la passió per “les truites tan fabulosament grogues -truites que semblaven d'ous de canari- que es venien dins d'un llonguet a l'estació de l'Empalme... autèntiques sorpreses” (En Jepet de Sant Celoni).

Fins a la recent posada en funcionament dels Rodalies Mataró-Figueres, han estat una constant històrica les queixes dels usuaris lamentant-se que la nostra estació d’enllaç no acaba de prestar bé la seva funció bàsica d’enllaçar. A voltes, per exemple, el tren cap a Girona arranca pocs segons abans d’arribar el Rodalies del Maresme. Resulta que RENFE –ai, la burocràcia ferroviària- no reconeix el caràcter oficial de l’enllaç. I com molt bé ens descriu la noia encarregada de netejar el comboi aturat en direcció a Tordera, "de vegades es poden fer transbordaments, però de vegades no".

Les dues màximes autoritats ferroviàries presents són el vigilant de seguretat i l'esmentada netejadora. Mentre el primer ens informa que la vella estació porta dos anys tancada, la noia assegura que en fa quatre. Feta la mitjana de les dues xifres, deduïm que efectivament la nova estació s'inaugurà el 2011. Tres anys, doncs. L'abandó de la vella estació és absolut, amb la històrica cantina també clausurada. No tastarem ni les truites d’en Rusiñol ni un trist cafè per a escalfar el moment. El nou edifici, discret i impecablement funcional, no resulta pas més animat, més aviat inanimat, substituït pràcticament el personal de l’estació per les màquines expenedores. Paradoxalment, la supressió de treballadors ferroviaris ha fet necessària la contractació d’un altre tipus de personal; la dels guardes de seguretat que han de vigilar aquests abandonats espais.

Misteris d'una estació que resultà letal per a l'anarquista Quico Sabaté. El gener de 1960 el mític combatent moria a Sant Celoni, víctima d’un tret disparat pel sometent Abel Rocha, gestor administratiu i falangista local, quan Sabaté buscava ajut per una important ferida a la cama. Havia creuat la frontera armat per a efectuar diverses accions a la Catalunya franquista. Descobert per la Guàrdia Civil a Banyoles, aconseguí arribar a l’estació de Fornells on, pistola en mà i greument ferit, exigí a un maquinista que no aturés el tren fins a Barcelona. Però Sabaté no comptava que a Maçanet calia canviar la màquina de vapor per una d’elèctrica. L’Empalme fou així la darrera frontera del guerriller en la seva espectacular fugida. Aquí el maquinista alertà sobre l’incòmode passatger i s’organitzaren batudes a la zona, participades pels sometents. Poc abans de Sant Celoni, i veient com la vida s’escolava a través de la ferida, Sabaté saltà del tren. La resta de la història és coneguda, culminant en una tomba santcelonina, avui periòdic punt de pelegrinatge d’escassos però convençuts militants llibertaris. Ho ha escrit l’historiador Solé Sabaté: Quico és un anacronisme que no va saber adaptar-se al món de l’electricitat. Ni a la fatalitat, afegim nosaltres, d’un Empalme inoportú.

L’arribada d’un “Maçanet Bus” buit de passatgers ens retorna al present emboirat de l’estació sense poble. Al costat d’on aparca el bus hi descobrim una altra instal·lació fantasmagòrica, una construcció ferroviària amb el rètol de “Escuela”. A prop també hi ha una església en runes: Vestigis de l’esplendor fugisser d’altres temps, en què l’activitat ferroviària conformà un nucli de població de treballadors del tren i famílies. Per cert, ens adonem que la netejadora ha marxat en el tren que acaba de sortir cap a Tordera, deixant-se galleda i fregona a l'andana. O potser no és un oblit. Possiblement quan retorni amb d'altres vagons, els estris de neteja hi romandran intactes.

Com un estel fugaç llisca un tren d'alta velocitat sobre dels nostres caps. Mirem amunt cap al viaducte, on un blau metàl·lic vola cap al nord, distingint-s’hi els colors de la SNCF francesa. Bon voyage, cridem als viatgers de l'alta velocitat descobrint-nos el barret que no tenim. En el seu delirant viatjar per viaductes virtuals, obliden que arran de terra la vida és com un Empalme enmig del no res. On els trens de vegades enllacen, però de vegades no.

Publicat al Diari de Girona de 27/04/2014