7.- ESTACIÓ DE FIGUERES
FITXA TÈCNICA: Adreça: Plaça de l’Estació. Trens: Línies R11 Regionals
i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1
Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis: Vestíbul, sala
d’espera, quiosc-cafeteria, atenció al viatger, venda de bitllets, informació
turística. Elements patrimonials a
destacar: Antic magatzem i moll de càrrega, restes de l’estació vella,
dipòsits d’aigua per a locomotores.
En motiu del centenari del ferrocarril l’any 1977,
l’historiador figuerenc Josep Maria Bernils dedicà un complet estudi a la
història del tren a la ciutat. Entre d’altres episodis, a “Cent anys del
Ferrocarril a Figueres” Bernils descriu l’emoció dels figuerencs amb l’arribada
de la primera locomotora el gener de 1877. No faltaven motius per a la il·lusió
als empordanesos de l’època, ara que la febre d’or semblava germinar a la
comarca de la mà d’aquest giny fumejant que entrava per primera vegada a
Figueres. Enrere quedaven dècades de dificultats econòmiques i convulsions
socials, carlinades i insurreccions federals incloses. Malgrat això, l’alegria
no tardaria a desinflar-se per obra d’un voraç insecte que, coincidint
gairebé amb l’arribada del tren, iniciava a l’Empordà una cruent envestida, la
fil·loxera.
Sortits del Regional
utilitzem un pas soterrat, atrotinat, insuficient. Sorprèn que l’estació de la
segona capital gironina no tingui ascensors per a creuar les vies. Potser se’n
podrien manllevar de Vilafant, on una flamant estació disposa de novíssims
ascensors no sempre utilitzats. Aquí però hem d’ajudar
una viatgera que dificultosament arrossega la seva bicicleta
per les escales del túnel. Moments després perdrà el seu tren, tancades les
portes del vagó davant dels nassos, sota la impassible mirada d’un factor
ferroviari –dels de la gorra i la bandereta vermelles, que aquí donen la
sortida dels trens–. Sota el gran voladís de formigó de l’estació demanem un
cafè, recolzats a la finestra del bar. Resulta poc gustós, aigualit. Mentre al
nostre costat un ancià comença a explicar-nos, sense haver-li-ho
demanat, que de petit acompanyava la seva mare a la “verema”. El bon home
recorda que aquí les autoritats franceses d’immigració instal·laren una oficina
de triatge i facturació de mà d’obra ibèrica cap a les vinyes de França.
Acomiadats del jubilat, caminem cap a la carretera de
Roses en un entorn inhòspit d’edificis a mig fer. O a mig desfer. Rere les
nostres esquenes queden dues fantasmagòriques construccions ferroviàries, a
banda i banda de les vies: L’antic magatzem de mercaderies i les restes
depriments de la vella estació, a l’interior de la qual s’hi conserven ruïnosos
dipòsits d’aigua de l’època del vapor. Arribem al pas a nivell, aquest fatídic
punt del trànsit urbà que ha vist tantes propostes d’arranjament, totes
infructuoses. És un element més de l’inventari d’allò que no ha pogut ser en
aquesta estació –exercici molt
empordanès, aquest de llistar planys-. La relació inclouria també el fracassat
tren a Roses l’any 1900, l’execució frustrada de l’amplada de via
europea els anys setanta, o la no
estació de l’AVE al centre de la ciutat, ja al segle XXI. El propi Salvador
Dalí certificà una significativa oportunitat perduda en no poder embarcar uns
quadres a Figueres, decidint finalment facturar-los des de Perpinyà on trobà la
logística necessària. Des de llavors la capital rossellonesa s’ha apropiat del
binomi Dalí-ferrocarril, amb l’impagable actiu turístic del “Perpinyà-Centre
del Món”.
Per cert, a l’estació de la ciutat de Dalí, la del
museu català més visitat, la figura del pintor hi passa molt desapercebuda,
reduïda a uns minúsculs pans dalinians ubicats sobre uns descolorits
pòsters. Afortunadament, comprovem com una funcionària del punt
d’informació municipal aclareix a uns escèptics visitants que acaben
d’arribar a la Figueres de Dalí. De totes maneres, el veritable homenatge
al surrealisme el representa un empleat ferroviari d’Atenció al Client:
Còmodament assegut al despatx es nega a donar qualsevol informació a
l’usuari, limitant-se a assenyalar amb desgana al personal de taquilla a
través dels vidres.
Sortim a la triangular plaça de l’estació. Descansem en
un banc sota l’ombra d’un plataner, encarats a aquest grisós edifici
ferroviari de mig segle d’història. L’hipnòtic so d’un brollador actua
sobre les nostres parpelles, que es van tancant mentre l’estació es desdibuixa.
Entre ombres descobrim la figura de Pi i Margall descendint d’un tren
el 1881. Seguidament, distingim a un altre president, en aquesta ocasió
Manuel Azaña arribant a la Figueres bombardejada d’aquell dolorós 1939, junt a
milers de desposseïts que intenten creuar la frontera. I en el nostre
somieig sentirem de nou la veu del jubilat de
l’andana, ara retornat a la infantesa i agafat de la mà de
la mare enmig de centenars de veremadors. Entren i surten de l’estació
estraperlistes, militars que van a Cuba, i guarnicions del castell
de Sant Ferran. No hi falten tampoc membres de la menestralia
local anant a banyar-se al parador de Garbet, ni inacabables generacions
d’arrauxats estudiants. Despertarem de la nostra migdiada en intuir un
sorneguer Fages de Climent pujant a un vagó. O era Alexandre Deulofeu?.
A “Dies de Frontera” Vicenç Pagès presenta una
protagonista a qui li encanta que l’estimat l’esperi a l’estació de Figueres.
També l’escriptora Maria Àngels Anglada hi venia a rebre les amistats que la
visitaven; “És agradable i càlid
el fet de trobar un rostre i una veu amiga quan baixes del tren”. Ara sembla que en algunes planificacions
governamentals es preveu la supressió d'aquesta estació. Que l’estació que no
va ser centre del món ja no serà tampoc al centre de la ciutat. I si
ningú hi posa remei, en un futur no massa llunyà, els retrobaments ferroviaris
imaginats pels literats locals s’esdevindran sota un gèlid arc detector de
metalls de Figueres-Vilafant.
(Publicat al Diari de Girona de 6 de juliol de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada