diumenge, 30 d’abril del 2017

Un gran dia a Harlem

Aquesta és segurament una de les fotografies més icòniques de la història del jazz o, fins i tot, de la música contemporània en general. La imatge data de 1958 i està presa a Harlem. Hi apareixen més de mig centenar de músics de jazz, entre ells els més notables del moment com Thelonius Monk, Count Basey, Art Blakey, Dizzy Gillespie, Lester Young, i molts altres monstres del jazz.

Per cert, del grup de músics resten vius els saxofonistes Sonny Rollins i Benny Golson. Encara que de ben segur també podriem localitzar encara algun dels nens situats a primera línia, probablement veïns del Harlem d'aleshores.

M'ha vingut de gust penjar la foto avui aquí en motiu del dia internacional de jazz. Justament l'any, aquest 2017, que celebrem també un segle del jazz enregistrat. Per molts anys, doncs!

"A Great Day in Harlem" d'Art Kane (1957)

dilluns, 17 d’abril del 2017

Born to be blue. Un nou biopic jazzístic.

Si fa pocs mesos s'estrenava Miles Ahead, la pel·lícula dedicada a Miles Davis dirigida i protagonitzada per Don Cheadle, ara arriba Born To Be Blue, un nou biopic jazzístic, aquest cop al voltant d'un altre trompetista, Chet Baker. La pel·lícula, dirigida per Robert Budreau, arriba en DVD i als portals de continguts habituals, perquè malhauradament al nostre país no s'arribà a estrenar als cinemes.




A destacar l'excel·lent interpretació d'Ethan Hawke que, sense excés de dramatisme, se sap posar a la pell d'un trompetista virtuós, romàntic i d'un precari equilibri personal com el gran Chet Baker. La història es centra als anys seixanta i recull la lluita de l'intèrpret per a recuperar l'èxit, malgrat les inseguretats personals provocades per la seva addicció a l'alcohol i l'heroïna, que no aconseguí superar mai.

Al film hi apareixen els personatges de Miles Davis i Dizzy Gillespie que, juntament amb Baker, formen el triunvirat de referència de la trompeta de jazz. Al mític Birland de Nova York, Miles li aconsella a Chet que retorni a la platja, que aquell no és un lloc per a un blanc californià. Més endavant, al final de la cinta, un Chet recarregat d'energies intentarà triomfar de nou i saltarà a l'escenari del Birland sota la consigna: "Dizzy, Miles, hi ha un gat blanc de la Costa Oest que se us menjarà sencers...".

Born to be Blue, un nou film dedicat al jazz que reflecteix la grandesa i el poder creatiu del gran estil musical del segle XX, sense ocultar la força autodestructiva dels seus músics.

divendres, 14 d’abril del 2017

Horacio Fumero i Pedro Javier González al Sunset


Horacio Fumero i Pedro Javier González. 13/04/2017. Sunset Girona.

Dos dels músics més actius i respectats de l'escena barcelonina, el contrabaixista Horacio Fumero i el guitarrista Pedro Javier González, passaren ahir pel Sunset per oferir-nos una fantàstica mostra del seu art elegant i càlid. Un jazz sobri i apassionat alhora, que ens transportà a l'univers flamenc sense oblidar les arrels argentines de Fumero. Un duo sense nom la principal identitat del qual, segons Fumero, és justament aquesta mirada constant cap al Sud.

Precisament el mestre Fumero tingué un record per Tete Montoliu, ara que es compleixen vint anys de la seva mort. El contrabaixista havia format part del trio estable de Montoliu des de 1981 fins a la desaparició del jazzman català més universal el 1997. Encara recordo les bones vibracions d'un concert d'aquest mític trio en una edició del Festival de Blues de Cerdanyola pels volts de 1990, un dels primers concerts de jazz que vaig presenciar.

dijous, 6 d’abril del 2017

Dies de vi i roses.


Projecten "Days of wine and roses" a TCM, i fins a aquest costat de la pantalla arriben els vapors d'alcohol de Jack Lemmon i Lee Remick. Possiblement, la millor narració cinematogràfica sobre el viatge cap a la destrucció alcohòlica.

Entre borratxera i borratxera dels protagonistes sona el tema musical principal de la pel·licula, que porta el mateix nom. Composat per Henry Mancini el 1962, esdevingué ben aviat un standard de jazz. El versionaren músics com Wes Montgomery, Art Farmer o Mark Turner, entre molts d'altres.

Al tram final de la seva vida, el pianista Bill Evans també incorporà cada vegada més "Days of wine and roses" al seu repertori. Com en aquesta interpretació, enregistrada el 1980. Aleshores, amb 51 anys Evans ja feia temps que havia emprès la seva pròpia baixada als inferns de les adiccions. Pocs mesos després, el qui fou possiblement un dels més grans pianistes de la segona part del segle XX, moria. Malhauradament en el seu cas la pel·licula no acabà bé.