2008 - 2013, on érem?, on som?

2008-2013: Ja són cinc els anys de convivència amb la gran crisi. Un temps en què hem canviat individual i col·lectivament, gairebé sense adonar-nos-en. No només hem après noves paraules com escrache o prima de risc, sinò que hem estat testimonis de la mutació de les ideologies que ens llegà el segle XX. La gran depressió d’aquest lustre ha redefinit el paper dels principals eixos ideològics que dominaven l’esfera política. Comprovem-ho: ¿On eren al 2008  i on són al 2013, per exemple, l’europeisme, el centre-dreta liberal, la socialdemocràcia, l’esquerra alternativa o el catalanisme?:

L’europeisme ha perdut el component il·lusionador als ulls de molts ciutadans. Els estats, mancats de lideratges com els que derruïren el mur de Berlin, s’afanyen ara a marcar-ne distàncies questionant-ne les realitzacions aconseguides. Sigui a Londres, a Varsòvia o a Lisboa, la Unió Europea cada cop més s’associa a la feblesa i a l’amenaça. Ni tan sols els nous membres del club estan afectats pel virus de la fe del convers, que tant afectà els catalans dels anys vuitanta i noranta del segle passat.  

El centre-dreta del sud d’Europa es desdiu ara d’anteriors hostilitats a la intervenció estatal a l’economia, defensa la nacionalització del deute d’empreses privades (com ara els bancs) i implora polítiques de flexibilització del dèficit públic, considerat pecat mortal fa quatre dies. A casa nostra, fins i tot alguns governants han passat de prometre baixades d’impostos a crear-ne de nous en questió de poques setmanes. Més cap al centre i nord d'Europa, en canvi, aprofita la catapulta de la crisi per accelerar el sorpasso a la socialdemocràcia.

La socialdemocràcia no només se sent vençuda sinò que ha interioritzat el paper de culpable, perdent tota capacitat d’iniciativa. La seva veu igualitzadora i de dinamització social ha anat emmudint fins l'erm silenci actual.

La vella esquerra hereva dels antics partits comunistes ha passat a la defensiva. Sorprèn comprovar com els qui fa cinc anys es proclamaven alternatius i rupturistes, ara adopten actituds conservadores, intentant mantenir drets i polítiques públiques i limitant-se a l'oposició a les retallades. Aspiren a poc més que a la conservació del vell estat del benestar, cedint el paper més transformador als nous moviments socials. Moviments que han emergit com a potents nous actors, tot i que fa cinc anys era inimaginable pensar que podrien marcar l’agenda política com ho estan fent. Indignats, plataformes solidàries, ... Tots ells disputant el terreny de partits esquerranosos i sindicats, i encara més, evidenciant cruament el naufragi de la pròpia democràcia representativa.

Tampoc el catalanisme no serà el mateix. No cal insistir en la idea que la seva centralitat ha virat cap al sobiranisme, i que el nou context econòmic i social hi ha tingut molt a veure.

Aquesta és només una mirada als canvis en la política. Però similiars o superiors transformacions s’han esdevingut en d’altres àmbits, com les creences, els valors, la geoeconomia, la tecnologia o la interrelació entre l’home i la natura. La realitat ha canviat, i les eines van canviant profundament. I nosaltres, individus, en què hem canviat?. Segurament ens falta perspectiva per a reflexionar-hi. No sé perquè però ara mateix em vé al cap la frase del gran Carvalho: “Déu ha mort, Marx ha mort, Ava Gardner ha mort, i jo mateix no em sento massa bé”.

Els impostos i nosaltres. Una mica més.

Fa un temps vaig escriure sobre la curiosa relació que tenim els catalans amb la fiscalitat. Com aquell qui vol i dol, mentre reclamem per una banda la màxima sobirania fiscal, de l'altra ens empapa la tradició d’una extrema al·lèrgia a les figures tributàries, vinguin d'on vinguin. Volem construir un estat, però recelem d’una de les principals eines de solidaritat comunitària com ho són els impostos. Ens pretenem, en definitiva, un país que mira cap al nord, quan sovint ens comportem com hereus de la pitjor tradició catòlico-italianitzant, aquella que menysté el rigor fiscal i converteix en heroi al defraudador, sigui aquest contrabandista,  facturador en negre o titular d’un compte SICAV. Tot plegat a anys llum d’aquella cultura cívica luterana que considera gairebé un pecat enganyar el fisc.

A manera d’exemple i al fil de l’anterior reflexió, alguns de nosaltres coneixem casos d’algun oficiant de l’església catòlica que s’avé a formalitzar casaments religiosos de manera irregular, és a dir, sense la preceptiva legalització al registre civil. Així, la parella en qüestió conserva una pensió de viduïtat que la Seguretat Social continuarà abonant (ben religiosament). Un frau en tota regla, blanquejat això si amb la benedicció eclesial i la complicitat social. Un perfecte retrat de la cultura que intento descriure i que crec que ens cal superar. ¿No era Weber qui deia que això del capitalisme no estava pensat pels països catòlics?.

Per això me n’alegro que el govern de Catalunya vulgui recuperar figures impositives com l’Impost de Patrimoni o l’Impost de Successions, arran de les converses entre CiU i ERC per a la formació de govern. Són impostos transparents i justos, i més quan la seva recuperació es planteja per les rendes més elevades. També són tributs radicalment liberals, en aquella veritable accepció del liberalisme com a garant de l’absència de privilegis entre els éssers humans en el moment del seu naixement. Bones eines, en definitiva, per a equiparar-nos a allò que ja s’esdevé als països més avançats: que aquell petit segment de la societat que disposa d’elevats patrimonis, contribueixi a la recuperació econòmica en major mesura que les classes mitjanes.

A França, Alemanya, els  Estats Units, i a molts altres indrets, hem sentit veus dels ciutadans més rics reclamant poder pagar més impostos. Fins i tot ho ha demanat una de les majors fortunes mundials, com el propi Bill Gates, que no es cansa de repetir que els rics paguen pocs tributs. El dia que escolti una reclamació similiar per part dels nostres Lara, Prenafeta, Alemany o Suqué, pensaré que comencem a anar bé.