dissabte, 28 d’abril del 2007

Riu de la infància, riu del futur.

Fa uns quinze anys -com passa el temps!- vaig encetar una etapa laboral a l'ajuntament de Celrà, ben profitosa professionalment però sobretot enriquidora a nivell personal. Precisament en aquells anys de mitjans dels noranta, l'ajuntament va considerar necessari incorporar a les estratègies de futur del municipi el valor afegit que representa el riu Ter. I fou així com juntament amb d'altres municipis riberencs, començaren els passos per a la creació del Consorci Alba-Ter. Recordo bé una primera reunió exploratòria (encara havia de passar un temps més per a la constitució de l'organisme) a l'ajuntament de Manlleu, a la qual hi vaig assistir en qualitat de tècnic. Hi recordo, entre d'altres, en Josep Capellà de Torroella, en Jaume Bossacoma de Celrà, en Pere Prat (aleshores regidor i ara alcalde de Manlleu), així com representants dels ajuntaments de Salt i Girona. Ara que hi penso, algunes d'aquestes persones, a qui afortunadament he anat retrobant en moments posteriors, constitueixen per mi veritables referents en l'àmbit de la gestió pública.

Aquest matí de dissabte he retornat a Celrà, ara com a Delegat del Govern. I és que la Generalitat i el Consorci Alba-Ter han signat avui un protocol per a la preservació i la millora del patrimoni natural en l'àmbit fluvial del riu Ter, aquest riu treballador com sovint l'anomenava l'enyorat Ferrer i Gironès. L'aportació del Govern permetrà actuacions com ara la restauració dels boscos de ribera o la recuperació de diversos espais al llarg dels més de 200 quilòmetres del curs del Ter.

Un cop signat el document, tots els participants a l'acte ens hem adreçat cap al riu en un itinerari que ens ha conduït fins a la illa dels Salzes, àrea plenament representativa del bosc de ribera. Caminant amigablement entre platans i pollancres, arbusts i algun salze, hem conversat amb el Conseller de Medi Ambient i Habitatge Francesc Baltasar, els alcaldes de Celrà, Manlleu i Flaçà, la Marta Payeró, regidora de cultura de Verges, en Ponç Feliu, regidor de Medi Ambient de Girona, l'Emili Santos, director de Medi Ambient a Girona, i d'altres persones a qui demano disculpes per no recordar amb precisió el seu nom i la seva dedicació. A la vora d'unes aigües mandroses, sota un sol que encara no molesta, en Ponç Feliu ens feia prestar atenció al cant del rossinyol o de l'oriol, mentre a través del canyissar podíem entrellucar les formes elegants d'un martinet blanc o d'una lluent carpa.

Tornant cap a casa pensava en la meva relació personal amb el Ter. Unes reflexions que m'han portat a la nostra única pàtria, la infància. Una infància de bicicleta, mercromina i berenars de pà amb xocolata. I he evocat entorns del tram final del Ter que ja mai podré dissociar d'una certa idea personal de riu, com ara la Gola, la Resclosa, l'antiga arbreda de Torroella, la mota, els récs de banda i banda, les basses de la desembocadura. L'Estartit, Torroella, Celrà, Girona... la vida al llarg del Ter.... però, no era Heràclit qui deia que mai ens banyem al mateix riu?.

dijous, 26 d’abril del 2007

GRANDOLA, VILA MORENA

Ahir, 25 d'abril, vaig escoltar molts recordatoris de la batalla d'Almansa. Un servidor, poc donat a celebrar derrotes, va trobar a faltar un record per a la primera alenada de democratització a la península Ibèrica de la segona meitat del segle passat. La revolució dels clavells. Portugal, 25 d'abril de 1974. Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar.

...o povo é quem mais ordena...

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra de fraternidade...

dilluns, 23 d’abril del 2007

Vint-i-tres d'abril.

“Però un esmorzar de sardines, en la xardor
dels matins d’estiu, amb la sonsònia del
borinot o de l’abella a quatre passes,
produeix una saturació pesada. En un clima
tan benigne, tan fàcil, tan diabòlicament fàcil,
les sardines fan venir son, espesseixen les
articulacions, maten la voluntat. El tacte
esdevé tèrbol i les imatges lúbriques. Un
esmorzar de rodelles de molla és infinitament
més lleuger, potser no tan
saborós; en tot cas molt
més cívic i delicat.”



Josep Pla. Bodegó amb peixos.
Aigua de mar.



Pocs països del món poden gaudir d'un autor amb una prosa com aquesta. Avui, convidat per l'Ajuntament de Palafrugell i la Fundació Josep Pla he tingut oportunitat de llegir un fragment d'"Aigua de Mar" al teatre de Palafrugell. He pensat que una diada del llibre a Catalunya no hauria de deixar mai de comtemplar un recordatori cap a un dels grans noms de les nostres lletres.



La jornada ha començat amb un esmorzar amb escriptors i escriptores, juntament amb periodistes i representants institucionals, als Serveis Territorials de Cultura de Girona on hem aprofitat per a homenatjar l'escriptor gironí Jaume Ministral.

Ara sortirem. Anirem a fer una passejada per palpar l'ambient cívic i cultural que respiren els nostres carrers. Però creieu-me: la millor aventura, el refugi més isolat, el calfred més desassossegant, la rialla desacomplexada.... al silló de casa amb un llibre a les mans. I si pot ser d'un autor o autora de les comarques gironines!

diumenge, 22 d’abril del 2007

Paradoxes electorals.

En l'inici d'aquesta interessant soirée électorale francesa, que estic seguint per France2, les dades marquen el passi a la segona volta de Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy. Crec que això posa les coses més fàcils al líder conservador per a fer-se amb la presidència de la República que no pas en el cas que el seu rival hagués estat Bayrou. M'explico: En la lluita entre Ségolène i Sarkozy, penso que la primera no obtindrà massa més suports que els estrictes de la seva família ideològica. Sarko, per la seva banda, pot mobilitzar des del centre fins a l'extrema dreta, a banda que el seu discurs de pàtria i seguretat pot captivar nombrosos electors tradicionals de l'esquerra. Bayrou en un segon lloc, en canvi, podria obtenir igualment el vot de l'esquerra (que el 2002 ja va votar amb una pinça al nas a un Chiraq enfrontat a Le Pen) i disputaria el centre-dreta liberal des del propi terreny de Sarkozy. El discurs un punt antisistema de Bayrou hagués posat les coses dificils a Sarkozy fins i tot en el discurs dretà i populista d'aquest.

Així doncs, podria ocórrer que precisament el meritós resultat de Royal i la consegüent sortida de la cursa electoral de Bayrou, catapultés Sarkozy a la presidència. A veure si resultarà que als progressistes anti-Sarkozy els hagués resultat millor votar Bayrou... La resposta de tot plegat el proper 6 de maig.

D'altra banda avui a França molts electors votaven mitjançant una urna electrònica. El sistema, com sempre, ha merescut les crítiques dels defensors de les paperetes tradicionals amb uns arguments que no comparteixo. S'ha dit que l'elector no disposa de resguard del seu vot i que el sistema electrònic és manipulable. Crec que aquesta crítica no desmereix el sistema de vot electrònic, ja que aquests mateixos arguments es poden traslladar als sistemes de vot tradicionals... Veurem com es pronuncia el consell constitucional davant dels recursos presentats contra el pobre vot electrònic.

divendres, 13 d’abril del 2007

Abril de República.

A les portes d'un nou aniversari de la proclamació de la República per part del President Macià un catorze d'abril de 1931, faig meves les paraules dels amics Rufí i Camil:

Josep Maria Rufí: "Ara, un cop fracassada la praxis marxista i amb un capitalisme ultraliberal en un corredor sense sortida, el republicanisme torna a agafar força cop a opció política de futur. Un futur no de persones, habitants o votants, sinó de CIUTADANS. Ciutadans compromesos amb la comunitat."

Camil Ros: "El 14 d’abril és un dia per commemorar especialment totes aquelles persones que ens considerem d’esquerres, republicanes i catalanes en el sentit més ampli de la paraula. És així que es van guanyar unes eleccions com aquelles municipals, des de la suma i la pluralitat però sobretot des del compromís de transformació i de ser proper a la gent, ja que tots som gent".

El 14 d'abril és la il·lusió dels nostres avis i la vellesa dels nostres somnis.

La celebració de demà ens empeny a un present de llibertat, igualtat i fraternitat per als nostres fills.

La república és primavera.

divendres, 6 d’abril del 2007

Tres dies de descans.


Dedicacions per a tres dies de descans sense anar massa lluny:
  • Passejar enmig de mates de frigola, ara que està florida i desplega totes les propietats, a la muntanya d'Ullà envoltat de tota la gamma de terrossos montgrinencs -colors, olors i paisatges de la infància-.
  • Entrar en una llibreria de Girona tot cercant el darrer llibre d'Eudald Carbonell i, no estant disponible, sortir-ne amb l'assaig de Claudio Magris "Les fronteres del diàleg".
  • Fer un bon sopar amb un amic i tot seguit anar a un bar de nit, per a sortir-ne després de dues copes, encara aviat, però satisfets que la nit no ens hagi expulsat del tot.
  • Passejar pel voltant de l'estany de Banyoles amb un fill de sis setmanes.
  • Estremir-se una vegada més escoltant Famous Blue Raincot de Leonard Cohen (allò de "it's four in the morning the end of December, I'm writing you now ...").
  • Llegir el llibre de Magris i aprendre que "laïcitat vol dir tolerància, dubte fins i tot envers les pròpies certeses, autoironia, desmitificació de tots els ídols, fins i tot dels propis".

dijous, 5 d’abril del 2007

Més sobre el liberalisme: Quan els comentaris són més interessants que l'entrada.

Pel seu interès reprodueixo un comentari rebut a la meva entrada "Liberalisme o la ideologia xiclet". No només he volgut destacar-lo per l'erudició i l'envejable elegància expositiva del seu autor, sinò perquè es tracta del meu bon amic Miquel, amb qui malauradament cada vegada ens trobem més ens els espais virtuals i menys en els altres. Gràcies per dedicar part del teu temps a seguir i enriquir aquest bloc... i a veure si quedem per fer un toc un dia d'aquests, amic!.

Miquel ha dit...
Hola Jordi, com que dec ser un d’aquests amics teus liberals –o captivats pel liberalisme per parlar amb més propietat- que es poden haver sentit interpel•lats...Una possible resposta a la teva lògica inquietud podria ser -dita a l’engròs-, que el liberalisme no existeix... existeixen els liberalismes. Des del seu naixement –llunyà en el temps, complex i en cap cas unívoc- fins avui, el liberalisme ha esdevingut no pas una ideologia, sinó un corrent d’idees molt ric i amb molts matisos... El problema, actualment, és que massa sovint equiparem liberalisme a neoliberalisme, o simplement a liberalisme econòmic i punt... Un error i una simplificació greu... i eurocèntrica sobretot, perquè als EUA, per exemple, un liberal és tot el contrari. Allà el filòsof pragmàtic ironista –sí, ironista- R. Rorty o l’ecologista R. Nader, per dir dos noms, son liberals per raons diverses. El primer, a més, defensa un patriotisme i un nacionalisme nord americà desacomplexat des de posicions d’esquerra, és a dir, liberals d’allà; un nacionalisme liberal en la més pura tradició hamiltoniana. Per cert, sense el nacionalisme liberal de Hamilton, no haurien estat possible, més tard, ni el New Deal, ni el Welfare State...L’aparent contradicció/paradoxa que descrius en teoria política té un nom: liberalisme humanista (si parlem a l’europea) o liberalisme comunitarista (parlant a l’americana), que defensen filòsofs com el canadenc Charles Taylor –liberal comunitarista- o Amitai Etzioni -comunitarista liberal-. Un corrent de pensament que considera determinats drets tradicionalment concebuts com col•lectius, com a drets estrictament individuals; drets que la persona ha de poder exercir per a desenvolupar-se plenament com a tal. Vaig mal resumir aquesta idea en un article del butlletí setmanal del Centre d’Estudis Jordi Pujol que vaig fer arrel d’algunes ponències d’un seminari recent organitzat pel mateix CEJP (a on, per cert, vaig conèixer l’alcalde de Matadepera)http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/1666. Per tenir una idea aproximada de la pluralitat i complexitat del liberalisme, pots apropar-te a obres de referència com la coordinada per Pacal Delwit, que per curar-se en salut ja titula en plural “Liberalismes et partis liberaux en Europe” on, entre d’altres, distingeix entre un liberalisme laic i un de catòlic.... O a un de més recent (2006) dirigit per Nemo i Petitot titulat, si no recordo malament, “Histoire du libéralisme europeén”,... per no parlar de l’estudi –imprescindible- de emil Kirchner “Liberalism in western Europe”.... I si molt m’apures, et pots fer a mans un article interessantíssim d’en Ferran Requejo (et sona, oi?), titulat –parlo de memòria- “els elements d’ identitat del liberalisme”, publicat a una obra col•lectiva –El liberalisme i els seus crítics- coordinada per l’amic i mestre Àngel Castiñeira... i que va editar deu fer sis o set anys l’extingit Centre d’Estudis de Temes Contemporanis. Felicitats pel bloc, feia dies que no el visitava.. i Bona Pasqua!

dilluns, 2 d’abril del 2007

Interactuant amb l'Eduard.

Ara fa un mes pràcticament ni coneixia al periodista i blocaire Eduard Batlle. Casualment, o no, en poques setmanes hi he coincidit en diverses cruïlles virtuals i presencials: Amics en comú, interactuació amb candidats torroellencs, participació en processos adoptius, la moleskine... I un disfrutar dels petits plaers que per a mi dibuixen els contorns sempre imprecisos d'allò que ens fa més humans, com ara una conversa pausada al voltant d'un bon cafè. Gràcies pel teu post, Eduard.

diumenge, 1 d’abril del 2007

Denúncia pública.


¿Què ha de fer un ciutadà honrat per a degustar un croissant de xocolata de veritat?. Doncs ho té cru. Aquest producte, de sempre s'ha compost d'un croissant amb una peça de xocolata fondant al seu interior. Vull denunciar l'actual tendència a substituir la xocolata, sense advertir-ho al consumidor que paga religiosament els seus impostos, per una mena de crema marronosa, tipus "praline", més pròpia d'articles de la bolleria industrial. Efectivament, cada cop més, quan demano aquest producte (originari de la Viena imperial i no pas de Paris com molts es pensen), tot i preguntar insistentment si realment està farcit de xocolata i rebre'n respostes afirmatives, se'm serveix un croissant amb aquesta crema que és qualsevol cosa menys xocolata. I m'allunyo de l'establiment capcot, incomprès i derrotat, somniant amb com de bé hauria començat la jornada amb un enyorat croissant de xocolata dels de tota la vida.

Entrevista a Diari de Girona

«Tenim una fuga de cervells amb la gent que va cada dia a treballar a Barcelona»

Balanç. Martinoy fa un balanç positiu i té perspectives optimistes per al futur, des del seu despatx de la delegació.

Entrevista a Jordi Martinoy, Delegat del Govern de la Generalitat a Girona

Aquesta mateixa setmana s´han complert els 100 primers dies de Martinoy com a delegat del Govern a Girona. L´excap de Governació es mostra satisfet i optimista amb el que s´ha fet i els reptes que li queden per davant. No se n´amaga de reconèixer que falten Mossos o que calen mesures per facilitar llocs de feina a gironins que acaben marxant fora. Creu fermament en la divisió entre Govern i partits polítics i sap que un cafè «val 1,20 euros»


Rafa Garrido, Girona.
-Després de cent dies al càrrec, la pregunta per començar és obligada: el balanç que fa imagino que és positiu, no?
-Sí, és positiu. Hem continuat el que s´estava fent i les comarques gironines estan en una situació positiva i amb bones expectatives i bones oportunitats de futur.
-Amb això i tot, segur que hi ha un element que li ha fet perdre el son en aquests primers mesos com a delegat.
-Sí, hi ha problemes, evidentment. Malgrat els indicadors econòmica positius, aquests no arriben a tothom ni a totes les comarques. Hem viscut petits problemes, hem ajudat algun alcalde amb accidents o incendis. Això no té una transcendència gran, però en pobles petits sí, i són moments que preocupen. I posats a parlar de coses que em preocupen n´hi ha unes quantes. Tenim dèficits a les comarques gironines, i un d´ells el veiem cada matí al Catalunya Express. Tenim una gran quantitat de gent que se´n va a treballar a Barcelona perquè no té una feina amb una qualificació suficient aquí. Tenim una fuga de cervells cada matí. En canvi, molts empresaris busquen mà d´obra qualificada que diuen que no trobem. Alguna cosa passa aquí i ens hi hem de posar per fer coincidir oferta i demanda. També hi ha un cert funcionament individualista. Allò de «si jo vaig bé no em preocupa el que passa a fora de casa». Es veu una certa desresponsabilització de les coses col·lectives: necessitem això i això altre, però no ho volem al costat de casa.
-Abans vostè va ocupar la delegació de Governació i després va marxar amb l'expulsió d'ERC del Govern. Es veia en aquell moment tornant a ser membre de la jerarquia governamental?
-No, no. Jo em veia tornant a la meva vida professional. Jo sóc funcionari de la casa i jo ja tenia tots els càlculs per tornar-hi.
-Potser és una percepció exclusivament meva, però probablement que vostè hagi accedit a aquest càrrec com el primer delegat d'ERC a Girona no és més que un pur simbolisme polític. La diferència a la pràctica entre un delegat i un altre no es percep.
-No ho sé. No tinc l´objectivitat suficient per respondre. D´altra banda, és difícil deixar una empremta política en el que es fa en un càrrec com el de delegat. Les diferències són més de tarannà personal que de partit.
-Vostè s'ha quedat amb les competències de Governació i han decidit eliminar la figura del delegat a Girona d'aquest departament. Alguns van dir quan es va prendre aquesta decisió que això demostrava que o bé abans no tenia molta feina o que ara preveia no tenir-ne molta més.
-Bé, això ja era així en l´última etapa de Pia Bosch, en tota l´etapa de Ferran Cordón i també en tota la història de la delegació anterior a què jo fos nomenat delegat de Governació. Com que jo sóc funcionari de la casa, abans entrava en un nivell intern de molta gestió, molt tècnic. Ara no hi entro i això ho fan els tècnics.
-Fa unes setmanes van fer-se la foto tots els dirigents territorials de Girona, a excepció d'un: el d'Interior. Dóna vostè per segur que no es nomenarà?
-No. El lloc d´Interior no està vacant perquè no existeix. El director d´Interior sóc jo, les competències són del delegat. Això pot canviar? Sí. Però no es pot dir que falta un delegat perquè no s´ha creat la figura. Sabem que un departament està reflexionant la manera d´organitzar-se en el territori. Però no sabem la figura.
-Fins que estigui nomenat el delegat -si es nomena-, les competències són seves. Amb les dades que vostè té, quants Mossos d'Esquadra falten a Girona?
-Depèn del que es consideri el punt òptim de Mossos. Hi ha gent que voldria un mosso a cada casa. Per a ells, en falten molts. Però si parlem d´un nivell de seguretat raonable, jo crec que estem bé. Ara, sí, falten mossos i el mateix Departament d´Interior ho ha dit. I en falten perquè les previsions de mossos provinents d´altres cossos policials no s´han complert. Per tant, estarem entre un any i mig i dos anys, fins que no s´hagi completat el desplegament, que a Girona segurament aniria més bé tenir més mossos i no podrem. Però la pregunta que em faig és: amb els que tenim podem satisfer un bon nivell de seguretat? Jo crec que sí, decididament. Completat el desplegament podrem tenir més efectius. No obstant això, a l´hora de comptar agents de Girona, hem de tenir en compte que tenim unitats d´investigació, de suport, d´auxiliars que des de Barcelona treballen per Girona.
-L´exdelegada Pia Bosch (PSC) va atribuir part de l'augment de robatoris a l'atractiu dels habitatges dels gironins i el seu elevat nivell de vida. També creu vostè això?
-No, no crec que hi hagi una relació causa-efecte amb això. Estem en una situació semblant a altres territoris veïns i en un determinat moment alguns episodis de bandes passaven aquí per proximitat a una zona fronterera i per proximitat a Barcelona.
-Un dels temes que es va engegar la legislatura passada i que en teoria s'ha de tornar a abordar és la divisió territorial. Quan creu vostè que estarà tancat això?
-Primer hem de mirar com queda l´Estatut i si se´ns atorguen les competències per legislar en aquesta matèria. Si queda tal com està, jo crec que en la segona meitat d´aquesta legislatura la llei pot estar llesta.
-Entre les diverses possibilitats que es preveien per aquesta divisió hi havia algunes que treien territori a Girona i d'altres que n'afegien. Vostè per quina es decanta?
-Girona serà la demarcació que quedarà més semblant a com està ara de tot Catalunya. Queden dos punts que s´ha de mirar com es delimiten però ja s´apunta com poden resoldre´s. D´una banda sembla que la Cerdanya anirà a la vegueria de l´Alt Pirineu. I d´altra part, queda per veure si determinats municipis del Maresme Nord podrien entrar en la de Girona. Sembla que els promateixos municipis s´han manifestat en aquest sentit i és lògic que anem cap a la divisió dels actuals llindars del Bisbat en aquesta part.
-Els partits que ara estan al Govern sempre criticaven a CiU que repartia els diners amb criteris polítics. Vostès com s'ho fan amb el Puosc?
-Miri, si s´hi fixa, ara aquesta crítica ja no existeix. Nosaltres aconseguim la unanimitat en la Comissió de Cooperació Local, on tots els partits voten a favor. I això només s´aconsegueix sent transparent i objectiu.
-El nou edifici de l'antic Santa Caterina l'estrenarà vostè. Li fa especial il·lusió?
-Em fa il·lusió, tot i que hi haurà un període que no serà fàcil, perquè serà el repte organitzatiu de la Generalitat reinstaurada.
-S'acompliran els terminis previstos i el pressupost?
-Sí, sí, jo crec que sí.
-L'aeroport està creixent a un ritme vertiginós. És vostè dels que pensa que la segona pista ha de ser una prioritat immediata?
-No és immediata, però s´ha de reservar el sòl. No es pot no tenir previsió de futur, perquè els municipis tenen tot el dret de planificar i necessiten saber què vol fer la Generalitat a la llarga allà. Però no és immediat. De fet, amb les millores que es faran, Vilobí pot créixer amb nombre de vols sense la segona pista.
-I fins a quan el Govern hauria d'estar sustentant les rutes?
-Fins que estiguin tots els vols plenament consolidats. De fet, la quantitat que s´hi dedica i l´impacte tan positiu que té és una desproporció. Hem interioritzat tots tant els vols de Girona que seria difícil ara dir que deixem d´intervenir-hi. És un èxit que tothom reconeix.
-La facultat de Medicina per la UdG sembla que s'allunya cada dia més. Tenint en compte que Blanca Palmada, comissariada d'Universitats, és gironina i d'ERC, no ha intentat pressionar vostè perquè això canviï?
-Des de la delegació es fa molta feina que no es veu, i aquesta n´és una. Nosaltres estem treballant molt intensament perquè hi ha una gran il·lusió a les comarques gironines per aquest projecte, i la compartim. Jo tinc el convenciment que aquesta il·lusió es pot veure satisfeta.
-Ara, aprofitant que vostè és d'ERC i del Govern el posaré contra la paret. Vostè creu com Josep Lluís Carod-Rovira que l´estira-i-arronsa de l'autodeterminació posa en perill de nou la imatge d'unitat del Govern i és una tornada al Dragon Khan?
-No, si s´hi fixa, les declaracions des dels partits no les fan els responsables del Govern. Iceta, Bosch o Vendrell... Els partits divideixen molt el que és el Govern de les lluites polítiques del dia a dia. Ens hi hem d´acostumar. El Govern està preservat de tot això.
-Vostè és dels polítics que sap el preu d´un cafè i d´un bitllet de tren a Barcelona, o és com el president del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero?
-I tant que ho sé! El bitllet de tren està al voltant dels 6 euros. Jo he anat a Barcelona diàriament fa molt poc. I ara acabo de pagar un cafè a 1 euro amb 20 cèntims.