dijous, 5 d’abril del 2007

Més sobre el liberalisme: Quan els comentaris són més interessants que l'entrada.

Pel seu interès reprodueixo un comentari rebut a la meva entrada "Liberalisme o la ideologia xiclet". No només he volgut destacar-lo per l'erudició i l'envejable elegància expositiva del seu autor, sinò perquè es tracta del meu bon amic Miquel, amb qui malauradament cada vegada ens trobem més ens els espais virtuals i menys en els altres. Gràcies per dedicar part del teu temps a seguir i enriquir aquest bloc... i a veure si quedem per fer un toc un dia d'aquests, amic!.

Miquel ha dit...
Hola Jordi, com que dec ser un d’aquests amics teus liberals –o captivats pel liberalisme per parlar amb més propietat- que es poden haver sentit interpel•lats...Una possible resposta a la teva lògica inquietud podria ser -dita a l’engròs-, que el liberalisme no existeix... existeixen els liberalismes. Des del seu naixement –llunyà en el temps, complex i en cap cas unívoc- fins avui, el liberalisme ha esdevingut no pas una ideologia, sinó un corrent d’idees molt ric i amb molts matisos... El problema, actualment, és que massa sovint equiparem liberalisme a neoliberalisme, o simplement a liberalisme econòmic i punt... Un error i una simplificació greu... i eurocèntrica sobretot, perquè als EUA, per exemple, un liberal és tot el contrari. Allà el filòsof pragmàtic ironista –sí, ironista- R. Rorty o l’ecologista R. Nader, per dir dos noms, son liberals per raons diverses. El primer, a més, defensa un patriotisme i un nacionalisme nord americà desacomplexat des de posicions d’esquerra, és a dir, liberals d’allà; un nacionalisme liberal en la més pura tradició hamiltoniana. Per cert, sense el nacionalisme liberal de Hamilton, no haurien estat possible, més tard, ni el New Deal, ni el Welfare State...L’aparent contradicció/paradoxa que descrius en teoria política té un nom: liberalisme humanista (si parlem a l’europea) o liberalisme comunitarista (parlant a l’americana), que defensen filòsofs com el canadenc Charles Taylor –liberal comunitarista- o Amitai Etzioni -comunitarista liberal-. Un corrent de pensament que considera determinats drets tradicionalment concebuts com col•lectius, com a drets estrictament individuals; drets que la persona ha de poder exercir per a desenvolupar-se plenament com a tal. Vaig mal resumir aquesta idea en un article del butlletí setmanal del Centre d’Estudis Jordi Pujol que vaig fer arrel d’algunes ponències d’un seminari recent organitzat pel mateix CEJP (a on, per cert, vaig conèixer l’alcalde de Matadepera)http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/1666. Per tenir una idea aproximada de la pluralitat i complexitat del liberalisme, pots apropar-te a obres de referència com la coordinada per Pacal Delwit, que per curar-se en salut ja titula en plural “Liberalismes et partis liberaux en Europe” on, entre d’altres, distingeix entre un liberalisme laic i un de catòlic.... O a un de més recent (2006) dirigit per Nemo i Petitot titulat, si no recordo malament, “Histoire du libéralisme europeén”,... per no parlar de l’estudi –imprescindible- de emil Kirchner “Liberalism in western Europe”.... I si molt m’apures, et pots fer a mans un article interessantíssim d’en Ferran Requejo (et sona, oi?), titulat –parlo de memòria- “els elements d’ identitat del liberalisme”, publicat a una obra col•lectiva –El liberalisme i els seus crítics- coordinada per l’amic i mestre Àngel Castiñeira... i que va editar deu fer sis o set anys l’extingit Centre d’Estudis de Temes Contemporanis. Felicitats pel bloc, feia dies que no el visitava.. i Bona Pasqua!

1 comentari:

  1. D'acord, així doncs tenim liberalismes i no liberalisme. I tots els enfocaments (des dels comunitaristes, als que s'interessen pel fets nacionals, passant pels que posen més èmfasi en els drets individuals) admeten la intervenció dels poders públics cadescú en el sentit de la seva respectiva orientació. El que jo qüestiono és que des d'un d'aquests enfocaments (diem-li A) s'exclogui de la "família liberal" a l'enfocament B, acusant-lo d'intervencionista, quan A mateix justifica la intervenció de l'Estat en aquells àmbits que a ell l'interessa.

    Finalment, m'inclino a pensar que els drets col·lectius no equivalen als drets nacionals. Per mi els drets col·lectius són un gènere de drets individuals aplicables a un determinat segment social (cas de les minories ètniques per exemple i per seguir el cas dels Estats Units). El tema dels drets nacionals, on es pretén l'aparició d'un subjecte diferent a l'individu -La Nació- donaria per una altra discussió. Una discussió que no només té a veure amb la filosofia i la ciència política, sinò també amb el dret.

    ResponElimina