dimarts, 29 de gener del 2013

Un estat propi. Un estat diferent.

Ho confesso: La meva relació amb l’independentisme no participa de l'efervescència que darrerament observo en moltes persones del meu entorn. Com totes aquelles relacions que vénen de lluny, potser en el meu cas la febrada ha anat deixant pas a aquella serenor de qui, mantenint-se fidel i fins i tot apassionat en la lluita per la llibertat del seu país, sovint també veu necessari d'agafar-ne certes distàncies. Així, amb les ulleres de la crítica -alleugerida la miopia de la visceralitat-, es contempla nítidament allò que s'estima. I sense les incondicionals adhesions pròpies de totes les adolescències, es fan més evidents les febleses. Febleses que en el nostre cas poden hipotecar el camí que ara emprèn Catalunya, però que cert enlluernament dominant impedeix d’identificar i combatre. Alguns exemples:

Volem bastir estructures d’estat, quan fa decenis que hem estat incapaços de dotar-nos simplement d’una llei electoral o d’una divisió territorial pròpies. Ens proclamem el pais de l’excel·lència, però els casos de corrupció comencen a ser sistèmics. Volem tothora la unitat, però la història de l’articulació política del sobiranisme català ha semblat fins fa poc una paròdia dels Monty Pithon. Demanem visió estratègica, però sovint a casa nostra segueix imperant el càlcul curterminista. Experts en l’autogol, vam començar la transició del postfranquisme renunciant al concert econòmic, i l’hem acabada amb el fiasco del procés estatutari. 

Esperem que l'etapa que inicïa la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament eviti els errors del passat. I que en l'anomenada transició nacional també transitem cap a una nova manera de fer col·lectiva, allunyada de la vella política. Les nostres estructures polítiques i institucionals s'han de regenerar radicalment. Ens calen lideratges amb una força renovada, que no només ens portin cap a un estat propi, sinò també cap a un estat diferent, on imperi el rigor en l’anàlisi, l’esforç i el sacrifici personal, la transparència i la participació. Tot plegat, treballant de manera inclusiva, que aquí no hi sobra ningú. Així potser no tornarà a passar que un intel·ligent Alex Salmond s’afanyi a clarificar que el procés escocès no té res a veure amb el català.


dissabte, 26 de gener del 2013

Els cinc magnífics?

El catalanisme polític acaba d'entronitzar cinc nous herois per a la causa: els diputats i diputades del PSC que desobeïren el posicionament oficial del seu partit en la votació per a la declaració del dret a decidir del passat dimecres. Però, n'hi ha per a tant? Realment el capteniment d'aquests polítics suposadament díscols ha de ser objecte de tanta admiració i reconeixament?

Personalment penso que no. Amb tots els respectes que em mereixen els cinc polítics, crec que el seu comportament a l'esmentada sessió parlamentària, voreja l'incomprensibilitat i suposa una deixadesa dels mínims deures exigibles a qualsevol càrrec electe.

Cal tenir en compte, primerament, que aquests diputats i diputades no tinguéren cap problema per a votar favorament, junt a la resta del grup socialista, a la proposta de declaració del PSC. Una proposta ben legítima però que, recordem-ho, condiciona l'exercici del dret a decidir a l'acord previ del govern espanyol i al sotmetiment a la legalitat també espanyola. Això és el que votaren els cinc diputats que el catalanisme acaba d'alçar als altars patris: un nou viacrucis com l'estatutari, amb el ribot de Guerra i la matxacada del Tribunal Constitucional inclosos!. Però també ses senyories feren una altra cosa: es negaren a participar en la votació de la declaració de sobirania proposada per IC, ERC i CiU. 

Hi podien haver votat a favor, com d'altres excàrrecs i militants del PSC propugnaven, com ara Quim Nadal o Ernest Maragall. El seu "si" hagués comportat, a més, que els vots favorables a la proposta assolíssin els dos terços del Parlament. També es podien haver abstingut, donant a aquesta abstenció el valor d'un suport crític (en la línia dels dos diputats de la CUP que s'abstinguéren en la mateixa votació). Finalment, també podien haver-hi votat en contra, acceptant el posicionament democràtic de la majoria dels companys del seu grup. Però incomplir la pròpia funció representativa, negant-se a votar, no és precisament una mostra de pluralisme i de llibertat de consciència. Un vot de consciència seria desmarcar-se del posicionament oficial, no pas desmarcar-se de la pròpia votació! No és això, companys...







dilluns, 21 de gener del 2013

1914 - 2014

L'any que vé està cridat a tenir una especial significació per als catalans, tant per la commemoració dels tres-cents anys de la desfeta de l'Onze de Setembre, com pel procés de transició nacional en què, esperem, estarem immersos. Però aquí voldria recordar un altre esdeveniment que marcarà de ben segur l'any 2014 a escala planetària: el centenari de la Gran Guerra o Primera Guerra Mundial.

Temps hi haurà per a reflexionar sobre la història i les conseqüències del primer conflicte bèlic global de la humanitat. Un conflicte que s'inicià amb un simple tret a Sarajevo però que a la seva finalització, quatre anys més tard, deixà un món radicalment diferent al de 1914. Precisament, la seva mala resolució comportaria aviat una Segona Guerra mundial encara més devastadora, instaurant tot plegat una realitat geopolígica que gairebé ha arribat fins als nostres dies. 

La Gran Guerra acabà amb grans imperis que es creien eterns -el món d'ahir de Zweig-. Però també  liquidà sobretot una certa inocència de la humanitat, socialitzant d'alguna manera el camp de batalla, que fins aleshores havia estat reservat a una minoria.  

Hi haurà temps per a parlar-ne, i sobretot, per a aprendre d'un episodi fonamental de la història de la humanitat que redefiní el concert de les nacions en gairebé tots els continents. 

Mentre, proclamem amb George Brassens (pocs com ell saben ironitzar sobre una guerra) que de totes les guerres de la història, ens quedem amb la del catorze-divuit.



dimarts, 15 de gener del 2013

Carolina Rahola Auguet

Fa pocs dies morí a Girona Carolina Rahola, filla de l'escriptor, historiador, periodista i activista cultural republicà Carles Rahola. Poc queda a comentar sobre el vil assassinat de Carles Rahola comès pels feixistes l'any 39. En alguna altra ocasió he escrit sobre algun episodi de la vida de Rahola, com ara la seva incorporació com a funcionari a la Delegació de la Generalitat a Girona presidida pel Comissari Josep Irla. També vaig tenir la gosadia, gens reeixida per cert, de suggerir a diversos empresaris gironins que dediquéssin a Rahola una ara principesca Fundació. En qualsevol cas no em considero la persona més adequada per escriure sobre la significació de la trajectòria de Rahola, ni sobre el digne i sovint callat esforç de la seva filla Carolina per a preservar-ne el llegat. Si que m'ha sorprès però que la notícia de la desaparició de la filla de Carles Rahola hagi ocupat poc més que un breu als periòdics locals.

Afortunadament però, avui he descobert, amb retard, un excel·lent article de Narcís-Jordi Aragó sobre Carolina Rahola a El Punt. Us el deixo enllaçat amb la viva recomanació que el llegiu i el divulgueu. Afortunadament Carolina Rahola va poder comprobar com la història reconeixia finalment la figura del seu pare. Ara el seu exemple ens ha d'ajudar contra les maltempsades d'intolerància que novament el futur ens pugui tenir previstes. Descansi en pau Carolina Rahola.

dimecres, 9 de gener del 2013

Tren d'Alta Velocitat. Elogi de la lentitud perduda.


Arribava ahir per fi el TAV, en un matí càlid per ser hivern i davant d'una ciutadania freda per ser una inauguració. Enmig de l’adulació o la indignació minoritàries i la indiferència de la majoria, m'adono que aquest tren asèptic de velocitat glacial certificarà la liquidació d’una certa manera de viatjar en ferrocarril. El flamant TAV que transita entre estacions zen encapsulades fora de l’espai i del temps, fulminarà de ben segur l'encant de la vella lentitud associada a l’anar amb tren. Aleshores recordarem amb nostàlgia els grans trens expressos de les nostres vides, com el mític Costa Brava que des de fa decenis s’arrossega entre Portbou i Madrid, amb les seves tremolors, els seus compartiments mal climatitzats i aquells passadissos d'aventura que evoquen l'encant de l'època daurada del ferrocarril europeu. Des d'aquests vagons sí que un pot empendre qualsevol gran aventura, acomiadar amors eterns o fins i tot fugir dignament... Digueu-me qui ho farà des d'un AVE!

I què serà de Portbou -la porta dels trens que com la cançò de Sabina ens portaven cap al nord quan erem més joves-?. Interail en mà, la preceptiva aturada portbouenca per al canvi de via fou el pròleg dels nostres somnis cosmopolites que sovint culminaven a la Gare d’Austerlitz.  Paris sempre mereixia suportar llargues hores d’expressos atrotinats, des de la finestra dels quals els paisatges desfilaven  encara il·lusos. D'atra banda, ¿què se’n farà dels Talgos del dessarrollisme franquista, obsolets per culpa del nou tren de rapiditat insípida?. Diguem-ho clar: res de tot això sobreviurà a la nova religió del TAV. 

Abans empràvem gairebé tota una jornada per viatjar uns quants centenars de quilòmetres sobre les vies. Ara grises màquines ultraveloces ens traslladen a la mateixa distància en el temps d'una migdiada. Fins no fa tant erem viatgers ferroviaris, avui simplement ens deixem teletransportar. Hi hagué un temps en què  Kundera o Honoré elogiaven la lentitud. I a Barcelona hi ha una llibreria que diu que es transformarà en local de menjar ràpid. 



dimecres, 2 de gener del 2013

Tot esperant el TAV, cinc interrogants.

Ara que ja hi ha data per a l'arribada de l'alta velocitat ferroviària a Girona (que no a les comarques gironines; en aquest sentit, l'Empordà, com en moltes altres ocasions a la història, ha estat pioner), se'm plantegen algunes reflexions per al conjunt de la ciutadania, classe política i món econòmic gironí. Les concreto en 5 preguntes:

1.- Com es gestionarà la complementarietat amb els serveis ferroviaris actuals? A partir de la setmana que ve es podrà viatjar des de Girona fins a Barcelona amb trens regionals per 7,85 EUR,  de mitja distància per 10,5 EUR i en TAV (opció AVANT) per 15,7 EUR. La fixació dels preus correspondrà a administracions diferents. ¿Hi haurà una política de preus coordinada i coherent en interès de l'usuari, o bé els diversos serveis acabaran competint sense optimitzar costos?. Cal tenir en compte que l'entrada en funcionament de la via del TAV alleujarà el corredor ferroviari tradicional Girona-Barcelona i l'històric coll d'ampolla de l'entrada a aquesta darrera ciutat. Per tant, els serveis regionals actuals poden millorar en velocitat i de ben segur en puntualitat (un cop acabades -a la fi!- les obres del TAV). 

2.- A partir del proper 8 de gener, però sobretot en els propers mesos quan es posin en funcionament els combois d'alta velocitat directes amb França, les actuals connexions transfronteres a través de Portbou perdran part de la seva raó de ser. Els trajectes actuals a Montpeller, o el tren nocturn a Paris, per exemple, no seran massa competitius amb el TAV, si no és pels romàntics del ferrocarril (entre els quals m'hi compto).  ¿Podran reconvertir-se les infraestructures ferroviàries de Portbou i Cervera en un potent servei de mobilitat transfronterera de rodalies? O serà el TAV un nou cop, qui sap si definitu, a l'activitat econòmica d'ambdues poblacions?

3.- Què hi ha de les oportunitats que pot oferir la línia d'Alta Velocitat per a les mercaderies? Un cop superat el tradicional aïllament ibèric per la diferència d'amplada de via ferroviària, i la pèrdua de competitivitat que això representa, semblaria arribat el moment que el tren deixi de ser la ventafocs del transport de mercaderies. Aquesta hauria de ser l'ocasió definitiva per minoritzar el trànsit de camions, contribuint així a millorar la seguretat viària i la qualitat de l'aire. D'altra banda, mai el port de Barcelona ni el centre d'Europa havien estat tan ben connectats per a les empreses gironines. Quines estratègies s'estan seguint per tal que la nostra economia se'n puguin beneficar?.

4.- La principal raó per a la que s'invocava la necessitat d'una línia elèctrica de Molt Alta Tensió era el seu caràcter d'imprescindible per a alimentar el Tren d'Alta Velocitat. Tenint en compte que la interconnexió fronterera de la MAT no es completarà com a mínim fins al 2014 ¿com afectarà la posada en funcionament del TAV a les tradicionalment precàries infraestructures elèctriques gironines?

5.- Impacte?. Encara està per veure. Molt s'ha debatut sobre l'impacte estratègic del TAV a les nostres comarques i a la ciutat de Girona. No han faltat els estudis de tota mena amb resultats ben diversos, i les comparacions amb d'altres experiències similars deixen un regust agredolç. En qualsevol cas, m'atreviria a dir que el pas del temps ha anat rebaixant expectatives. És normal, tenint en compte que ja fa més de dues dècades dels primers estudis del TAV. Un moment, aleshores, en què ni tan sols es coneixia l'abast del fenòmen de les  línies aèries de baix cost, avui dominant a Europa i clarament competidor amb el tren en distàncies properes al miler de quilòmetres. A banda d'això, crec que es pot ratificar l'encert de situar l'estació de Girona al centre de la ciutat, malgrat la problemàtica que comporta pels  fluxes de circulació urbana i les molèsties pels veïns de la zona.