Sonny Rollins i el pont sobre l'East River.

A Nova York ha sorgit una Iniciativa per a batejar amb el nom de Sonny Rollins el pont de Williamsburg sobre l'East River. El projecte per renomenar el famós pont que uneix Manhattan i Brooklyn vol recordar el període sabàtic que s'agafà el saxofonista Sonny Rollins entre 1959 i 1961 en què només tocava sota aquest pont, prop de seu domicili d'aleshores. Amb 28 anys i ja una trajectòria consolidada en el món del jazz, Rollins va deixar d'actuar en públic i de fer cap enregistrament durant prop de tres anys. Únicament tocava en aquest pont, des d'on en solitari sota el cel de Nova York, i sense molestar a ningú, es dedicà a millorar les seves capacitats amb el saxo, alhora que abordà aspectes de creixement personal. Passat aquest període Rollins retornà a l'escena pública, convertit en un home nou segons ell mateix afirmà, i completant una carrera llegendària que s'extén fins als nostres dies. Precisament el seu primer disc passat aquest període l'anomenà The Bridge.

Per un necessari reconeixement al jazz fusió català

Lakatans, Iceberg, Màquina!, Pegasus... noms d'unes bandes musicals avui gairebé oblidades, però que varen fer una feina immensa per a la posada al dia de la cultura al nostre país des de mitjans dels setanta fins als noranta del segle passat. Gent com Max Sunyer, Santi Arisa, Carles Benavent, Manel Camp, Josep Mas "Kitflus", Rafael Escoté, Jordi Batista, entre molts d'altres, desenvoluparen i feren créixer a Catalunya allò que a l'altre costat de l'oceà es coneixia per jazz-rock, amb incursions al rock progressiu i aportant-hi sempre un personal toc de mediterraneïtat.

Petits com som -i no em refereixo a la geografia- potser no hem sabut valorar prou un fenòmen molt creatiu i innovador que va tenir, en canvi, certa receptivitat internacional. I és que Barcelona fou la gran capital peninsular dels músics de fusió, i grups com Pegasus arribaren a tocar al Carnegie Hall de Nova York i al festival de Montreaux.

Però llavors arribaren els noranta i a Catalunya ja no hi havia espai ni als mitjans ni a les sales de concert per tot allò que no tingués a veure amb el rock català. Que també, no cal dir-ho, s'emportava totes les subvencions.

Avui aquells grans músics de la fusió catalana segueixen tocant, en plena forma. Molts d'ells han desenvolupat una trajectòria professional impecable: Kitflus com a pianista de Serrat, Benavent fent bolos arreu del món amb una renovada proposta jazzística (arribant a acompanyar a Miles Davis o a Chick Corea, entre molts d'altres)... Però certament el seu entorn cultural i social no els va posar les coses fàcils per seguir treballant amb les seves idees de renovació del jazz-rock català.

Estaria bé d'intentar reparar aquest oblit oficial i col·lectiu. Podriem començar redescobrint la seva música.

(Pegasus, Transmediterrania Exprés)

Mig segle sense Coltrane

Avui fa cinquanta anys ens deixava el saxofonista John Coltrane, a l'edat de només 40 anys. Fou un dels músics de jazz més importants del segle XX, i protagonista principal en el trànsit del bop cap a les formes del jazz modern i el free. La seva evolució musical i personal també es caracteritza per una recerca constant de l'espiritualitat i d'allò transcendent.

Poc aportaré intentant descriure aquest geni del jazz; gràcies a les noves tecnologies tenim a l'abast d'uns pocs clicks moltes i completes pàgines dedicades a Trane i a la seva música. Quedem-nos amb una petita mostra d'aquest poeta del saxo, la delicadíssima "Alabama".

Composada pel mateix Contrane, Alabama fou dedicada a les nenes assassinades en l'atemptat racista comès pel Ku Klux Clan a una església baptista de Birmingham, Alabama, al 1963, en el plena lluita pels drets civils de la població negra.

Precisament l'any passat, el fill de Coltrane, Ravi, també saxofonista, juntament amb dos fills dels altres músics que participaren el l'enregistrament original, gravaren una versió d'Alabama en el seu treball In Movement.

Hudson, una prometedora superbanda.

Acaba de publicar-se l'album Hudson, el primer treball de la banda del mateix nom formada pels grans Jack DeJohnette a la bateria, el contrabaixista Larry Grenadier, els teclats de John Medeski i John Scotfield a la guitarra. El seu nom prové de la zona on resideixen aquests reputats i veterans músics de jazz, la vall del riu Hudson, a l'estat de Nova York.

L'album s'inspira en les arrels rockeres dels seus integrants, especialment Scotfield, amb un gran protagonisme a la guitarra, i Medeski als teclats. Conté versions de Jimmy Hendrix i Dylan, destacant el tema "A hard rain's gonna fall", d'aquest darrer.

Pels qui no conegueu a aquests grans del jazz, penseu que els integrants de Hudson aporten un gran bagatge i unes credencials imbatibles. Fins i tot el més jove, Larry Grenadier, ja es va consolidar fa anys amb el trio de Brad Mehldau. A Medeski, un clàssic de l'escena d'avantguarda neoiorquina, el coneixem per les seves incursions en el jazz-funk i el rock progressiu. I els dos veterans de la banda ja fa temps que han entrat en la categoria de clàssics: Scotfield, que visità el festival de jazz de l'Estartit l'any passat acompanyant Mehldau, ha tocat ni més ni menys que amb Miles Davis, Charles Mingus o Jaco Pastorius; i al baterista Dejohnette ha destacat a les darreres dècades com l'imprescindible acompanyant a la formació de trio de Keith Jarrett. Val a dir també que els integrants d'aquest quartet ja havien fet diverses col·laboracions entre ells prèviament.

Hudson, una nova superbanda cridada a deparar-nos grans moments de jazz en el futur.

Un estiu de jazz.

A les portes d'un nou estiu, ja coneixem la programació dels molts i diversos festivals de música de les nostres comarques. Afortunadament, el jazz hi manté un protagonisme molt destacat, tot i que sovint diluït en programacions ben eclèctiques. Faig tot seguit un breu repàs als esdeveniments jazzístics més importants dels propers mesos a Girona i la Costa Brava, amb una relació que no es pretén completa i que és totalment subjectiva.

Començant pel jazz de major proximitat, amb concerts de petit format, cal aplaudir l'organització per tercer any a Girona del cicle de Jazz a la Fresca del Sunset, amb un concert inicial d'Albert Marquès Trio, que ja és tota una excel·lent declaració d'intencions. També a Girona, junt a d'altres indrets, podrem gaudir del Festival de Guitarra, amb concerts com el del duet flamenc de Pedro Salazar i Dani Sánchez. Aquesta activitat es farà al bar +Cub, un altre dels locals que ha apostat per la música en directe, massa sovint menystinguda a la ciutat petita i delicada.

També cada any fan parada a la Costa Brava les gires de grans noms del jazz internacional. Enguany una de les propostes més potents és la del Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, amb artistes com Michel Camilo, Chick Corea, Toquinho o Jaime Cullum. Pels aficionats al jazz és d'agrair que els organitzadors facilitin l'abonament "Tot Jazz", i així donar una mica d'oxígen a les nostres sacrificades butxaques. 

D'altra banda, també passarà per l'Empordà un habitual d'altres estius com ho és Gregory Porter, que veurem a Sa Conca a Cadaqués, o el gran Jordi Rossy que amb el Kanan Quartet actuarà a l'Interludi de Calonge. I novament Joan Chamorro i companyia faran parada a la Pera, en la desena edició del Jazzpera.

Pel que fa als festivals dedicats exclusivament al Jazz, es consoliden les Nits de Jazz davant del mar a Platja d'Aro, amb uns concerts interessants i gratuïts. Reserveu-vos a l'agenda el 21 de juliol, quan podrem gaudir del Trio de Marco Mezquida. I finalment aquesta setmana vam conèixer la programació del Festival de Jazz de l'Estartit que durà a la plaça de la Llevantina a músics com King Solomon, Madelene Peiroux o Carles Benavent, entre molts d'altres. Aquest és un magnífic festival honest i coherent, que es va consolidant amb una programació de qualitat que no menysté activitats divertides i populars com els concerts de "Jazz amb banyador".

Per contra, el jazz no sembla haver centrat l'interès dels programadors de Peralada o de Cap Roig. Bé, no vull pensar que la banda on actua Woody Allen sigui quelcom seriós més enllà d'una concessió al l'èlit upper Diagonal disposada a gastar més de 100 euros per barba i concert. Com enyorem el mític festival Jazz Costa Brava que fou expulsat de Cap Roig!

Born to be blue. Un nou biopic jazzístic.

Si fa pocs mesos s'estrenava Miles Ahead, la pel·lícula dedicada a Miles Davis dirigida i protagonitzada per Don Cheadle, ara arriba Born To Be Blue, un nou biopic jazzístic, aquest cop al voltant d'un altre trompetista, Chet Baker. La pel·lícula, dirigida per Robert Budreau, arriba en DVD i als portals de continguts habituals, perquè malhauradament al nostre país no s'arribà a estrenar als cinemes.

A destacar l'excel·lent interpretació d'Ethan Hawke que, sense excés de dramatisme, se sap posar a la pell d'un trompetista virtuós, romàntic i d'un precari equilibri personal com el gran Chet Baker. La història es centra als anys seixanta i recull la lluita de l'intèrpret per a recuperar l'èxit, malgrat les inseguretats personals provocades per la seva addicció a l'alcohol i l'heroïna, que no aconseguí superar mai.

Al film hi apareixen els personatges de Miles Davis i Dizzy Gillespie que, juntament amb Baker, formen el triunvirat de referència de la trompeta de jazz. Al mític Birland de Nova York, Miles li aconsella a Chet que retorni a la platja, que aquell no és un lloc per a un blanc californià. Més endavant, al final de la cinta, un Chet recarregat d'energies intentarà triomfar de nou i saltarà a l'escenari del Birland sota la consigna: "Dizzy, Miles, hi ha un gat blanc de la Costa Oest que se us menjarà sencers...".

Born to be Blue, un nou film dedicat al jazz que reflecteix la grandesa i el poder creatiu del gran estil musical del segle XX, sense ocultar la força autodestructiva dels seus músics.

Horacio Fumero i Pedro Javier González al Sunset

Horacio Fumero i Pedro Javier González. 13/04/2017. Sunset Girona.

Dos dels músics més actius i respectats de l'escena barcelonina, el contrabaixista Horacio Fumero i el guitarrista Pedro Javier González, passaren ahir pel Sunset per oferir-nos una fantàstica mostra del seu art elegant i càlid. Un jazz sobri i apassionat alhora, que ens transportà a l'univers flamenc sense oblidar les arrels argentines de Fumero. Un duo sense nom la principal identitat del qual, segons Fumero, és justament aquesta mirada constant cap al Sud.

Precisament el mestre Fumero tingué un record per Tete Montoliu, ara que es compleixen vint anys de la seva mort. El contrabaixista havia format part del trio estable de Montoliu des de 1981 fins a la desaparició del jazzman català més universal el 1997. Encara recordo les bones vibracions d'un concert d'aquest mític trio en una edició del Festival de Blues de Cerdanyola pels volts de 1990, un dels primers concerts de jazz que vaig presenciar.

Dies de vi i roses.

Projecten "Days of wine and roses" a TCM, i fins a aquest costat de la pantalla arriben els vapors d'alcohol de Jack Lemmon i Lee Remick. Possiblement, la millor narració cinematogràfica sobre el viatge cap a la destrucció alcohòlica.

Entre borratxera i borratxera dels protagonistes sona el tema musical principal de la pel·licula, que porta el mateix nom. Composat per Henry Mancini el 1962, esdevingué ben aviat un standard de jazz. El versionaren músics com Wes Montgomery, Art Farmer o Mark Turner, entre molts d'altres.

Al tram final de la seva vida, el pianista Bill Evans també incorporà cada vegada més "Days of wine and roses" al seu repertori. Com en aquesta interpretació, enregistrada el 1980. Aleshores, amb 51 anys Evans ja feia temps que havia emprès la seva pròpia baixada als inferns de les adiccions. Pocs mesos després, el qui fou possiblement un dels més grans pianistes de la segona part del segle XX, moria. Malhauradament en el seu cas la pel·licula no acabà bé.

Descansa amb swing, Cifu. Adéu al millor periodista del jazz.

Ja fa temps que al reproductor portàtil de torn, ara telèfon mòbil, hi duc bàsicament música jazz. Hi incloc els podcasts dels meus espais jazzístics preferits, com ara els de Ràdio 4 o Icat. Però per sobre de tots, mai em perdo els programes de Juan Claudio Cifuentes, “Cifu”, a la ràdio pública espanyola:  “Jazz porque si” a RNE i “A todo jazz” de Ràdio 3. Curiosament el programa de dissabte passat d’”A todo jazz”, dedicat a Charlie Parker, el vaig escoltar a la manera tradicional, a través del receptor d’FM (ara penso que potser es tractava d'una reemissió). No sabia encara que aquell episodi dedicat a Bird, monstre del saxo i pare del bebop, seria el darrer en directe que escotaria de Cifu, mort avui víctima d’un infart cerebral.

Recordo vagament al Cifu del televisu “Jazz Entre Amigos”, mític programa dels anys vuitanta que tant contribuí a l’educació musical de l’Espanya de la transició, on moltes coses eren negres però on amb prou feines hi arribava la música negra. Més tard he acabat essent un “abonat” als seus programes radiofònics dels quals he après el gruix del que sé d’aquest gran corrent de la música contemporània que és el jazz. Amb Cifu m’he familiaritzat amb conceptes com el frasseig, les improvisacions, el walking, les exposicions i reexposicions, el modal, i tants altres termes que conformen l’estil que segurament millor defineix la música del segle XX. I amb Juan Claudio Cifuentes he recorregut sense moure’m de casa els millors clubs i sales de concerts d’arreu del món, amb enregistraments dels grans jazzman de la història. 

Amb les desaparicions de Jordi Tardà i de Cifu, la crítica musical es va quedant orfe. Esperem ara que les ràdios mantinguin indefinidament accessibles per a tothom els arxius dels seus programes, esdevinguts un referent difícilment superable de bona música i del millor periodisme musical.

Gràcies mestre Cifu per la feina feta, i que descansis amb molt de swing.

I tal com acabaves tots els teus programes: petons, abraçades, “carantoñas” i “achuchones múltiples”.

  

Morrissey desitja que mori el torero.

Nou treball del gran Morrissey. L'antiga alma mater dels Smiths, després de cinc anys de silenci, crisis de salut, i problemes amb el seu segell editor, ens gratifica amb un album impagable: World Peace is None of Your Business. 

Hi trobarem cançons més actuals que mai, de temàtica ben contemporània, on escoltarem crides a l'abstencionisme, i crítiques als estereotips de les nostres acomodades societats (no us perdeu "I'm not a man"). També punyents clams contra les agressions als animals. Com per exemple el tema "The Bullfighter Dies", on el cantant espera i desitja que a les curses de braus acabi morint el torero i en què, per cert, parla de Barcelona com una de les capitals de la tauromàquia.

No estic d'acord amb les crítiques negatives que ha tingut l'àlbum i en tot cas, un disc mediocre de Morrissey sempre és molt millor que la majoria de treballs de l'escena indie actual. Estem parlant d'un home de més de cinquanta anys, que no ha perdut la capacitat d'innovar amb una veu més madura i avellutada que mai.  

Torna doncs el cantant de la malenconia, el poeta veterà que ens sacseja les ànimes des de fa més de tres dècades i que amb la seva veu de baríton, ens canta tots els matisos de la desesperança, l'amor i la lluita.

Els trens de la vall

Les estacions gironines

10.- ESTACIONS DE RIBES DE FRESER

FITXA TÈCNICA: Adreça: Diversos emplaçaments a Ribes de Freser. Trens: Línies R3 Rodalies de Catalunya (L’Hospitalet de Llobregat- Latour de Carol, Enveig), i FGC  Cremallera de Núria. Serveis:  Sales d’espera i venda de bitllets a totes les estacions. Elements patrimonials a destacar: Caseta per al canvi d’agulles i grua a l’estació d’ADIF. Edificis de les estacions de Ribes-Enllaç i Ribes-Vila. Antiga estació i escalinata d’Aigües de Ribes. Col·lecció de material mòbil del Cremallera a Ribes-Vila.

Finalitzarem aquesta ruta per les estacions gironines a Ribes de Freser, on hi trobarem un petit concentrat dels vicis i les virtuts dels nostres ferrocarrils. D’una banda aquí no ens escapem de l’abandonament del patrimoni ni de les mancances inversores pròpies d’aquesta línia. Però, pel costat positiu, la zona conté grans obres mestres de l’enginyeria ferroviària de principis del segle XX, com ara el singular túnel del Cargol. Aquí s’assoleixen també els rècords dels trens de muntanya peninsulars. El de Toses, per exemple, és el túnel perforat en una major alçada, arribant-se al seu interior al punt més alt de la xarxa convencional (1494m). I a Núria el Cremallera té l’estació ferroviària més alta de l’estat (1964m). Però xifres a banda, aquests són sobretot uns trens ben integrats al territori. D’una polidesa gairebé suïssa, els seus xiulets formen part indissociable del paisatge sonor de la vall. La capital, Ribes de Freser, és el municipi gironí que té més estacions, amb un total de quatre: la d’ADIF, les del Cremallera, i una fantasmagòrica estació on ara ens adrecem.

Arribem als peus de l’elegant escalinata de l’estació d’Aigües de Ribes amb el ribetà Miquel Sitjar, expert en la història i la cultura d’aquestes valls, i amb Tomàs de Montagut, historiador del dret i membre de la nissaga propietària del balneari Montagut. Clausurat fa un parell de dècades, aquest majestuós establiment termal d’aires noucentistes conserva la noblesa dels anys d’esplendor. No així la seva estació pròpia, el baixador d’Aigües de Ribes, avui abandonada i amb símptomes d’enrunament enmig de la massa forestal –el seu aire misteriós va inspirar al dibuixant Jan el volum “Hotel Pánico”, de la sèrie Superlopez–. El Doctor Montagut assenyala unes esquerdes presents a l’escalinata, explicant que provenen de la descàrrega de caixes de peix que, arribades en tren des de Barcelona, es destinaven al luxós establiment. Abans d’acomiadar-nos sabrem també que la companyia ferroviària no respectà el compromís pel qual tots els trens s’aturarien al baixador, tal com s’acordà amb els propietaris del balneari en contraprestació per la cessió gratuïta dels terrenys per fer passar la via.

El tren arribà a Ribes el 1919, com a primer tram del Transpirinenc Oriental. Avui l’estació és gairebé buida, clausurada la cantina i els magatzems annexes. Tampoc tenen utilitat la grua ni la caseta d’on s’accionaven manualment els canvis d’agulles, una construcció única a les nostres comarques.  Ben a prop, però, sembla tenir una mica més de vida l’estació Ribes-Enllaç del Cremallera. La seva flamant i gegantina coberta engoleix davant nostre dotzenes de jubilats arribats en autocar per a visitar la marededéu de Núria. El Cremallera, inaugurat el 1931, conviu aquí amb el tren convencional sense compartir-hi serveis –individualisme i sentit pràctic dels pobles de muntanya–. En tot cas nosaltres preferim l’estilitzada estació de Ribes-Vila on podem admirar una completa col·lecció de material mòbil de la línia.

A partir de Ribes el ferrocarril encara el repte d’ascendir l’orografia més difícil del país. En el seu diàleg amb aquesta natura extrema s’ajudarà de vertiginosos viaductes (com el de les Casetes) i d’un total de 24 túnels, fregant els límits que la física estableix pels trens d’adherència. Aquí toca parlar d’Hilario Jesús Retuerta Toledano, la història del qual ens explica Miquel Sitjar.

Retuerta fou l’enginyer delegat d’un tram del Transpirinenc a Toses. Intervingué en l’excepcional túnel helicoïdal del Cargol, on el tren supera el fort desnivell fent una volta sobre si mateix. En l’obra, dues brigades treballaven alhora foradant en cada boca del túnel, segons els trajectes traçats pels tècnics. Però arribats al punt de trobada, la connexió no es produí i la decepció fou màxima, esgotades totes les forces per la duresa d’uns treballs que ja s’havien emportat la vida de varis treballadors, la majoria vinguts del Sud d’Espanya. Davant del fracàs, es diu que un desolat Retuerta es suïcidà electrocutant-se, arrossegant també a la mort el metge que l’atengué. Just dos dies després les brigades es trobaren, assolint-se el calatge del túnel. Tot plegat sota el testimoni de l’esvelta església romànica de Sant Cristòfol, als peus de la qual descansa eternament Retuerta. Avui, tot i que les passes del visitants topen fàcilment amb la làpida del nostre enginyer, són pocs els qui recorden l’apassionat del ferrocarril que defallí a les portes de l’èxit davant d’una tossuda geografia.

Amb les delicades estacions del Pirineu de Girona acabem el nostre viatge. Hem ofert un tastet d’aquest desconegut patrimoni gironí, barreja d’arquitectura amable, d’una intensa història, i del bagatge intangible que és la nostàlgia d’uns trens que han estat els nostres.  Sense oblidar tampoc el magnetisme d’artistes i literats pel poder evocador de les estacions.  Amb més de 150 anys de vida, la riquesa del ferrocarril gironí és encara immensa, malgrat un present sovint amenaçador (fa poc hem lamentat l’enderroc de la centenària estació de Bescanó del carrilet d’Olot). Arribats ja a l’estació terme, agraïm la confiança del Diari de Girona en ajudar-nos a estimar i apropar una mica més el nostre llegat ferroviari. Com també volem agrair l’interès dels qui ens heu seguit. Que la propera estació sigui, amics, la dels vostres somnis. 

(Publicat al Diari de Girona de 17 d'agost de 2014)

Entre rius i muntanyes

Les estacions gironines

9.- ESTACIÓ DE RIPOLL

FITXA TÈCNICA. Adreça: C/Progrés, s/n. Trens: Línies R3 Rodalies de Catalunya (L’Hospitalet de Llobregat- Latour de Carol, Enveig).  Serveis: Vestíbul i sala d’espera, venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Placa giratòria amb dipòsit de locomotores, aiguada i dipòsit d’aigua per a màquines de vapor, edifici de l’estació transpirinenca, antigues locomotores de la sèrie 1000 del Transpirinenc.

Just en baixar del tren observem una completa mostra d’arqueologia industrial. Un catàleg de material, a escala real, de quan Ripoll pretenia ser un destacat nucli ferroviari. Al final de l’andana, per exemple, veiem dos interessants elements de l’època del vapor: una aiguada i un dipòsit d’aigua. Més enllà, tocant l’estació d’autobusos, localitzem un fantàstic dipòsit de locomotores amb placa giratòria, l’únic conservat a les comarques de Girona. Pel que fa al material rodant, trobem dues màquines elèctriques de la mítica sèrie 1000. L’estat de conservació de tot plegat és deplorable, per la deixadesa de la companyia ferroviària i la inconsciència d’alguns ciutadans. Com la dels vàndals que han atacat la locomotora de la sèrie 1000 exposada darrere l’estació. Fou recuperada fa pocs anys per una colla d’amants del ferrocarril en homenatge a les màquines que circularen entre Ripoll i Puigcerdà, expressament dissenyades pel Transpirinenc. Com cap altra locomotora, superaven fàcilment els pendents del traçat: Durant dècades, els vagons arribats de Barcelona eren acoblats a Ripoll a una 1000 per continuar cap amunt.

Però la veritable meca del patrimoni ferroviari en desús és l’estació transpirinenca. Una solitària i grandiosa construcció amb una estètica neoromànica que vol evocar el Monestir de Ripoll. Fou projectada per a acollir la burocràcia pròpia d’una estació capçalera de línia internacional, el Transpirinenc Oriental, i atendre les necessitats de l’enllaç a Sant Joan de les Abadesses. La seva dissort començà al mateix moment d’ésser construïda el 1929 en una ubicació gens funcional (les vies la separaven de la població). Sense haver servit mai d’estació, abandonada i pendent d’unes obres sempre posposades, la seva ombra fantasmagòrica domina avui l’entorn. Es podria agermanar amb una altra bella inútil, l’estació de Canfranc ­–filles, ambdues, de certs deliris de grandesa transpirinenca–.

Però el pas del tren per Ripoll és anterior al Transpirinenc, situant-se al 1880 en què hi arribà el ferrocarril que connectava les mines de Sant Joan i Ogassa amb el centre del país. Un segle més tard, clausurat el tram a Sant Joan, Ripoll va deixar de ser estació d’enllaç conservant unes instal·lacions sobredimensionades, preludi de l’actual abandonament. S’ha escrit molt sobre la història, les oportunitats i les frustracions  aquesta línia. Des de les pàgines dedicades al ferrocarril de “La Cerdanya” de Rafael Gay de Montellà, passant pels llibres de Josep Clara (“Història gràfica del Tren de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses”, i “El Transpirinenc català”), fins  al paper de Pere Jordi Piella a la Revista de Girona el 2004, “Un Aniversari Ferroviari Transpirinenc per commemorar”, en motiu del Centenari del tractat per als trens transpirinencs.

Sigui com sigui, la història més recent del tren a Ripoll és la d’una línia sota sospita, amb contínues amenaces de tancament. Les nul·les inversions, amb una via sense desdoblar, i l’escàs manteniment han estat una constant a les últimes dècades. Tot i que aquí encara es recorda al ministre José Bono arribant a l’estació amb un tren a vapor repartint somriures i vagues promeses de millora, el Ripollès segueix esperant una aposta estratègica per al seu ferrocarril. Una aposta que podria potenciar, per exemple, les oportunitats de connexió internacional per Puigcerdà i Tolosa. Només cal observar com els tímids arranjaments dels darrers anys han confirmat novament la utilitat del ferrocarril per a la cohesió de la comarca.

Ens disposem a sortir en tren de Ripoll. Mentre esperem ser atesos a la taquilla, recordem l’anècdota llegida a “Corredor de fons. Retrat de Joan Puigcercós”. L’autora, Gisela Pairó, explica que el polític ripollès es va fer independentista precisament aquí, davant d’aquesta guixeta, com a reacció al tracte prepotent cap als catalanoparlants per part del personal de RENFE. Però la noia que avui ens ven el bitllet parla un català perfecte, i aquest seu somriure compensa la tardança en atendre’ns. Sortim a l’andana on ja s’anuncia el nostre tren i fem la darrera passejada per l’entorn, mentre uns vagons provinents de Puigcerdà treuen el cap pel túnel del Calvari. Just en aturar-se davant nostre sentim el soroll sec d’un finestral que es tanca a l’estació transpirinenca. Ni tan sols serveix per fer por, el pobre edifici.

Arranquem en direcció Sud, i el Ter pren ara el relleu al Freser com a company de viatge del nostre Rodalies. Riu i ferrocarril semblen jugar a fet i amagar tot baixant cap a Manlleu. El Ter ignora encara que aigües avall es trobarà de nou amb el tren a Girona, ciutat de cursos fluvials i d’antics  ferrocarrils –també els carrilets a Olot i Palamós avançaven en paral·lel al riu–. Magnetisme d’un tren i d’un riu que, com les ànimes del poema de Màrius Torres, fan el mateix camí sota els mateixos cels. Un idil·li que fructifica en majestuoses obres d’enginyeria, com ho són els ponts del ferrocarril a Girona, Flaçà o el de la Farga de Bebié que ara recorrem. Aliens a transvasaments i a centralistes polítiques ferroviàries, aquests riu i tren nostres festegen còmplices per meandres i congostos. Enjogassats, ara travessen una desèrtica colònia industrial. A fora ningú sentirà com la remor de les aigües –aquest soroll tan característic de les viles de muntanya–, és saludada pel xiulet optimista d’un tren.

(Publicat al Diari de Girona de 3 d'agost de 2014)

Cançó trista de Portbou

Les estacions gironines

8.- ESTACIÓ DE PORTBOU

FITXA TÈCNICA. Adreça: C/Claudi Planas s/n.  Trens: Línies R11 Regionals i Mitjana Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres-Portbou). SNCF, només destinació: Intercités Paris-Austerlitz i Estrasburg / Luxemburg. TER Midi Pyrénées (Tolosa), TER Languedoc Roussillon (Avinyó-Narbona). Serveis: Ampli vestíbul i sales d’espera, restaurant, atenció al viatger, venda de bitllets, comissaria de policia. Elements patrimonials a destacar: Conjunt de l’estació i gran marquesina de 1929.

El tren ja s’ha retrobat amb el mar a Llançà i circula ara entre els blaus i terrosos de l’Albera marítima. Pels nostres auriculars sonen els primers acords de guitarra d’un blues de Bob Dylan: “It takes a lot to laugh, it takes a train to cry” (“és difícil riure, però n’hi ha prou amb un tren per a plorar”). Amb el tempo lent dels compassos inicials desfilem pel majestuós pont de la factoria Eiffel a Colera, supervivent de tramuntanades i bombardejos. Un ritme arrossegat ens acompanyarà fins el túnel de la Pineda, just quan comença la improvisació d’harmònica de Dylan. A la fi, la immensitat de l’estació se’ns descobreix amb unes notes finals que sonen a lament, confoses amb el so metàl·lic dels frens del tren. La cançó trista ja no ens deixarà, a Portbou.

Les comunitats urbanes situen en alçades destacades els edificis vinculats al poder, atribuint-los així una funció dominadora. Siguin catedrals medievals o gratacels de les corporacions que es reparteixen el món. Aquí la construcció més elevada és l’estació, sota la falda de la qual el poble sembla arraulir-se. Hi comptem també l’altre edifici enlairat, l’església, construïda al mateix espai. Estació i església ­–omnipresents, tel·lúriques– han gestionat des de sempre l’economia i les ànimes de Portbou. Com un intemporal castell kafkià, el conjunt ferroviari afegeix, al poder de l’altitud, l’atàvica temença que inspiren les fronteres.

Però Portbou és també l’alegria dels viatges iniciàtics, el punt de partida de tantes il·lusions juvenils amb un Interrail a la mà. L’aventura començava llavors amb la motxilla sobre el taulell ovalat de control fronterer, encara avui present al vestíbul. Els trens francesos arriben a Portbou i els espanyols a Cervera, dèiem, saberuts com ens preteníem. Monstre dominador o símbol que il·lusiona, l’estació està molt ben escrita a la novel·la “La Casa Gran” de la portbouenca Maria Mercè Roca. Una visió literària des de dins, on es relata amb tendresa la vida d’un poble marcat pel tren enmig de la grisor del franquisme i de les morals de frontera.

Som al bar més gran del nostre periple ferroviari, però hi estem sols. El cafè és bo, notable. Preservada en una mena d’altar, s’exposa la fita del punt quilomètric ferroviari 273/0. Ens hi reclinem respectuosament abans de sortir a l’andana francesa. Allà una família arribada de Barcelona, francesos d’origen nord-africà, ens demana per compartir taxi fins a Cervera –per una vaga de la SNCF avui no hi ha enllaç amb el Rosselló–. Poc després, en sortir de l’estació, seran aturats per agents de la Policia Nacional demanant papers. Aflora l’ADN casernari d’una estació que, com s’explica a “La Casa Gran”, disposa de garjola. Nosaltres hi entrem novament i contemplem l’horitzó marí des d’un finestral. Enlluernats de blau i blanc, en aquest desèrtic i luxós vestíbul, ben bé podríem trobar-nos en un escenari del realisme màgic, un Macondo, un Comala –“porqué esto está tan triste?, son los tiempos señor”-. Al fons, discret, el cementiri de Portbou.

L’edifici actual de l’estació de Portbou, construït el 1929, delata els deliris de grandesa d’una Espanya que feia opulentes portes d’entrada; producte, com a Canfranc, d’un vell complex d’inferioritat. En tot cas, la impressionant marquesina de ferro i vidre projectada per Joan Deulofeu (enginyer i alcalde republicà de Badalona) i feta als tallers del mestre modernista Joan Torres, eleva el patrimoni ferroviari gironí a cotes sublims. Aquesta coberta ha bressolat mítics trens com el Costa Brava, eliminat fa pocs mesos després de mig segle de servei, o ferrocarrils internacionals com els enyorats Talgo a França, Suïssa o Itàlia. Avui RENFE només hi porta uns pocs regionals, mentre la SNCF fa arribar encara a Portbou Intercités d’Estrasburg o de París.

Asseguts a l’andana amb la única companyia d’un colom, recordem noms il·lustres que han transitat per aquí, com George Orwell o Alejo Carpentier. També Antonio Machado o Walter Benjamin, formant part del conjunt estremidor de milers de persones que han passat per Portbou forçosament desplaçades per les guerres d’Europa. Però aquesta tarda a l’estació internacional de Portbou només es mou una solitària locomotora maniobrant a la zona de mercaderies. I és que actualment l’activitat principal de la instal·lació ve marcada per l’operativa de les mercaderies ferroviàries.

Els territoris fronterers, explica Claudio Magris, són un no espai, un “llimb” de barreges d’identitats. Com a Portbou, on els vents destenyeixen ràpidament les banderes i l’estranger hi és veí. Lluny d’aquí, en canvi, els distants centres oficials preserven amb recel les essències. I dels buròcrates de capital, sigui Barcelona, Madrid o Brussel·les, sorgeixen ridícules idees per a les fronteres. Com la de convertir aquesta línia en un tren turístic. Un nou pessebre per a l’esbarjo metropolità, en comptes del ferrocarril de proximitat transfronterer que es reclama des d’aquí. En un cartell de la ruta Benjamin de Portbou llegim aquesta frase del pensador jueu citant Kafka: “Hi ha moltíssima esperança, però no pas per a nosaltres”. Però malgrat l’enèssima cançò trista, aquesta estació no s’acovardeix. També hi ha temes de blues amb final alegre. Els trens francesos arriben a Portbou i els espanyols a Cervera.

(Publicat al Diari de Girona de 20 de juliol de 2014)