Els trens de la vall

Les estacions gironines

10.- ESTACIONS DE RIBES DE FRESER

FITXA TÈCNICA: Adreça: Diversos emplaçaments a Ribes de Freser. Trens: Línies R3 Rodalies de Catalunya (L’Hospitalet de Llobregat- Latour de Carol, Enveig), i FGC  Cremallera de Núria. Serveis:  Sales d’espera i venda de bitllets a totes les estacions. Elements patrimonials a destacar: Caseta per al canvi d’agulles i grua a l’estació d’ADIF. Edificis de les estacions de Ribes-Enllaç i Ribes-Vila. Antiga estació i escalinata d’Aigües de Ribes. Col·lecció de material mòbil del Cremallera a Ribes-Vila.

Finalitzarem aquesta ruta per les estacions gironines a Ribes de Freser, on hi trobarem un petit concentrat dels vicis i les virtuts dels nostres ferrocarrils. D’una banda aquí no ens escapem de l’abandonament del patrimoni ni de les mancances inversores pròpies d’aquesta línia. Però, pel costat positiu, la zona conté grans obres mestres de l’enginyeria ferroviària de principis del segle XX, com ara el singular túnel del Cargol. Aquí s’assoleixen també els rècords dels trens de muntanya peninsulars. El de Toses, per exemple, és el túnel perforat en una major alçada, arribant-se al seu interior al punt més alt de la xarxa convencional (1494m). I a Núria el Cremallera té l’estació ferroviària més alta de l’estat (1964m). Però xifres a banda, aquests són sobretot uns trens ben integrats al territori. D’una polidesa gairebé suïssa, els seus xiulets formen part indissociable del paisatge sonor de la vall. La capital, Ribes de Freser, és el municipi gironí que té més estacions, amb un total de quatre: la d’ADIF, les del Cremallera, i una fantasmagòrica estació on ara ens adrecem.

Arribem als peus de l’elegant escalinata de l’estació d’Aigües de Ribes amb el ribetà Miquel Sitjar, expert en la història i la cultura d’aquestes valls, i amb Tomàs de Montagut, historiador del dret i membre de la nissaga propietària del balneari Montagut. Clausurat fa un parell de dècades, aquest majestuós establiment termal d’aires noucentistes conserva la noblesa dels anys d’esplendor. No així la seva estació pròpia, el baixador d’Aigües de Ribes, avui abandonada i amb símptomes d’enrunament enmig de la massa forestal –el seu aire misteriós va inspirar al dibuixant Jan el volum “Hotel Pánico”, de la sèrie Superlopez–. El Doctor Montagut assenyala unes esquerdes presents a l’escalinata, explicant que provenen de la descàrrega de caixes de peix que, arribades en tren des de Barcelona, es destinaven al luxós establiment. Abans d’acomiadar-nos sabrem també que la companyia ferroviària no respectà el compromís pel qual tots els trens s’aturarien al baixador, tal com s’acordà amb els propietaris del balneari en contraprestació per la cessió gratuïta dels terrenys per fer passar la via.

El tren arribà a Ribes el 1919, com a primer tram del Transpirinenc Oriental. Avui l’estació és gairebé buida, clausurada la cantina i els magatzems annexes. Tampoc tenen utilitat la grua ni la caseta d’on s’accionaven manualment els canvis d’agulles, una construcció única a les nostres comarques.  Ben a prop, però, sembla tenir una mica més de vida l’estació Ribes-Enllaç del Cremallera. La seva flamant i gegantina coberta engoleix davant nostre dotzenes de jubilats arribats en autocar per a visitar la marededéu de Núria. El Cremallera, inaugurat el 1931, conviu aquí amb el tren convencional sense compartir-hi serveis –individualisme i sentit pràctic dels pobles de muntanya–. En tot cas nosaltres preferim l’estilitzada estació de Ribes-Vila on podem admirar una completa col·lecció de material mòbil de la línia.

A partir de Ribes el ferrocarril encara el repte d’ascendir l’orografia més difícil del país. En el seu diàleg amb aquesta natura extrema s’ajudarà de vertiginosos viaductes (com el de les Casetes) i d’un total de 24 túnels, fregant els límits que la física estableix pels trens d’adherència. Aquí toca parlar d’Hilario Jesús Retuerta Toledano, la història del qual ens explica Miquel Sitjar.

Retuerta fou l’enginyer delegat d’un tram del Transpirinenc a Toses. Intervingué en l’excepcional túnel helicoïdal del Cargol, on el tren supera el fort desnivell fent una volta sobre si mateix. En l’obra, dues brigades treballaven alhora foradant en cada boca del túnel, segons els trajectes traçats pels tècnics. Però arribats al punt de trobada, la connexió no es produí i la decepció fou màxima, esgotades totes les forces per la duresa d’uns treballs que ja s’havien emportat la vida de varis treballadors, la majoria vinguts del Sud d’Espanya. Davant del fracàs, es diu que un desolat Retuerta es suïcidà electrocutant-se, arrossegant també a la mort el metge que l’atengué. Just dos dies després les brigades es trobaren, assolint-se el calatge del túnel. Tot plegat sota el testimoni de l’esvelta església romànica de Sant Cristòfol, als peus de la qual descansa eternament Retuerta. Avui, tot i que les passes del visitants topen fàcilment amb la làpida del nostre enginyer, són pocs els qui recorden l’apassionat del ferrocarril que defallí a les portes de l’èxit davant d’una tossuda geografia.

Amb les delicades estacions del Pirineu de Girona acabem el nostre viatge. Hem ofert un tastet d’aquest desconegut patrimoni gironí, barreja d’arquitectura amable, d’una intensa història, i del bagatge intangible que és la nostàlgia d’uns trens que han estat els nostres.  Sense oblidar tampoc el magnetisme d’artistes i literats pel poder evocador de les estacions.  Amb més de 150 anys de vida, la riquesa del ferrocarril gironí és encara immensa, malgrat un present sovint amenaçador (fa poc hem lamentat l’enderroc de la centenària estació de Bescanó del carrilet d’Olot). Arribats ja a l’estació terme, agraïm la confiança del Diari de Girona en ajudar-nos a estimar i apropar una mica més el nostre llegat ferroviari. Com també volem agrair l’interès dels qui ens heu seguit. Que la propera estació sigui, amics, la dels vostres somnis. 

(Publicat al Diari de Girona de 17 d'agost de 2014)