dilluns, 30 de maig del 2011

Manel al país del "bon rotllo"

Pocs esdeveniments socials poden aplegar avui a Catalunya tanta diversitat d’assistents com un concert de Manel. Per exemple, d'entre el públic que omplia aquest dissabte l'Auditori de Girona s'hi trobaven mostres de tot l'espectre ideològic gironí: des de la CUP fins al PP (passant pel director general de Patrimoni Cultural) o des d’indignats fins a assessors financers, conformant una comunió entusiasta que abraçava un mínim de tres generacions diferents.

Enhorabona doncs a la gent de Manel per haver innovat el panorama musical amb aquesta encertada fusió indie-folk que, amanida amb uns textos intel·ligents, marca la pauta de la moda de la música en català. Ells són ara la referència de l’èxit a Catalunya, i noves formacions ja exploren la mateixa fórmula que ha catapultat Manel al capdemunt de les llistes d’èxits.

Però més enllà de la indubtable qualitat del grup, val la pena aprofundir en la fórmula de qui tan clarament ha sabut connectar amb un públic divers i massiu. I és que els Manel, en esdevenir en certa manera la referència de la centralitat musical catalana, ens ofereix un oportú mirall on cercar aquells principis, valors o actituds que actuen com a marcs identificadors de molta gent del nostre país. Així doncs, potser sense pretendre-ho, aquests nois projecten i a la vegada personifiquen els anhels i les identitats de bona part dels catalans d’aquest inici de la segona dècada del segle XXI. S'han explicat abastament els ingredients del seu èxit: La senzillesa, el bon rotllo i aquestes melodies dolces que encaixen polidament en uns acords austers, tot plegat sense estridències i amb una posada en escena sòbria i elegant.

Els Manel emergeixen també com a paradigma d'una joventut sana i espavilada. Aquells nois que qualsevol família benestant voldria com a gendres. Per primera vegada en la cultura musical popular del darrer mig segle -potser des del Dúo Dinámico-, la joventut idolatra uns músics que han abandonat qualsevol missatge o forma de rebel·lia. Fins i tot, permeteu-me la frivolitat, aquests nois semblen no haver trencat mai cap plat, lluny dels excessos de tot tipus associats als líders musicals de tots els temps.

El somriure simpàtic, les maneres polides,.. valors triomfadors a la Catalunya d’avui. Tot i que de vegades es troba a faltar la sotragada estrident d'una guitarra distorsionada, aquell punt de mala llet de qui canta amb disconformitat, o tan sols un acord estripat que sacsegi mínimament el compàs d'uns temps edulcorats. Visca Manel en el país del bon rotllo!

dilluns, 23 de maig del 2011

Nos quoque cives tregistani sumus



De vegades convé trobar un "no-lloc" on refugiar-se. Una platja, l'estació de Portbou, un macrocentre comercial... O la ciutat de Trieste. Per entendre la ciutat de Trieste, la potència creadora d'aquest no-lloc, és molt recomanable l'exposició La Trieste de Magris al CCCB de Barcelona. Fins i tot s'hi perceb l'udular inquietant del vent de la Bora.

Gràcies, mestre Miquel Sitjar per la postal enviada des del Caffè San Marco. Tens tota la raó: Nosaltres també som ciutadans de Trieste!.