Un estiu de jazz.

A les portes d'un nou estiu, ja coneixem la programació dels molts i diversos festivals de música de les nostres comarques. Afortunadament, el jazz hi manté un protagonisme molt destacat, tot i que sovint diluït en programacions ben eclèctiques. Faig tot seguit un breu repàs als esdeveniments jazzístics més importants dels propers mesos a Girona i la Costa Brava, amb una relació que no es pretén completa i que és totalment subjectiva.

Començant pel jazz de major proximitat, amb concerts de petit format, cal aplaudir l'organització per tercer any a Girona del cicle de Jazz a la Fresca del Sunset, amb un concert inicial d'Albert Marquès Trio, que ja és tota una excel·lent declaració d'intencions. També a Girona, junt a d'altres indrets, podrem gaudir del Festival de Guitarra, amb concerts com el del duet flamenc de Pedro Salazar i Dani Sánchez. Aquesta activitat es farà al bar +Cub, un altre dels locals que ha apostat per la música en directe, massa sovint menystinguda a la ciutat petita i delicada.

També cada any fan parada a la Costa Brava les gires de grans noms del jazz internacional. Enguany una de les propostes més potents és la del Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, amb artistes com Michel Camilo, Chick Corea, Toquinho o Jaime Cullum. Pels aficionats al jazz és d'agrair que els organitzadors facilitin l'abonament "Tot Jazz", i així donar una mica d'oxígen a les nostres sacrificades butxaques. 

D'altra banda, també passarà per l'Empordà un habitual d'altres estius com ho és Gregory Porter, que veurem a Sa Conca a Cadaqués, o el gran Jordi Rossy que amb el Kanan Quartet actuarà a l'Interludi de Calonge. I novament Joan Chamorro i companyia faran parada a la Pera, en la desena edició del Jazzpera.

Pel que fa als festivals dedicats exclusivament al Jazz, es consoliden les Nits de Jazz davant del mar a Platja d'Aro, amb uns concerts interessants i gratuïts. Reserveu-vos a l'agenda el 21 de juliol, quan podrem gaudir del Trio de Marco Mezquida. I finalment aquesta setmana vam conèixer la programació del Festival de Jazz de l'Estartit que durà a la plaça de la Llevantina a músics com King Solomon, Madelene Peiroux o Carles Benavent, entre molts d'altres. Aquest és un magnífic festival honest i coherent, que es va consolidant amb una programació de qualitat que no menysté activitats divertides i populars com els concerts de "Jazz amb banyador".

Per contra, el jazz no sembla haver centrat l'interès dels programadors de Peralada o de Cap Roig. Bé, no vull pensar que la banda on actua Woody Allen sigui quelcom seriós més enllà d'una concessió al l'èlit upper Diagonal disposada a gastar més de 100 euros per barba i concert. Com enyorem el mític festival Jazz Costa Brava que fou expulsat de Cap Roig!

Dos grans concerts al costat del mar

Concert by the Sea, així es titula l'àlbum del pianista Errol Garner publicat l'any 1956, un treball que sempre queda ben amunt en qualsevol rànquing dels millors discos de jazz de la història. Goso manllevar aquest títol després d'assistir a dos concerts, també al costat del mar, d'uns altres grans del jazz de les darreres dècades: Pat Metheny i el veterà baixista Ron Carter, d'un costat, i Brad Meldhau acompanyat de John Scofield a les guitarres i el prometedor baterista Mark Guiliana, de l'altra banda.

Una feliç coincidència ha portat a Sant Feliu de Guíxols i a l'Estartit, en 24 hores de diferència, aquests monstres del jazz que si tenen quelcom en comú és l'instint renovador i una acreditada capacitat d'incorporar nous públics a la música improvisada.  I de nou, un fort aplaudiment als festivals Porta Ferrada i de Torroella de Montgrí per seguir apostant per propostes rigoroses i honestes, defugint vanitoses programacions d'altres festivals empordanesos que semblen més pensades per poder lluir el broncejat als estiuejants de l'upper Diagonal.

A Sant Feliu, Metheny i Carter ens presentaren un diàleg íntim entre la guitarra i el contrabaix. Començant amb tota una declaració d'intencions, una preciosa Manha de Carnaval, que obrí el concert, i continuant per d'altres composicions clàssiques del gènere, la trobada entre la solvent veterania de Carter i les inquietes mans de Metheny a les cordes, resultà d'una delicadesa acústica extrema.

Mentre que a l'Estartit el trio de teclats, guitarres i bateria, demostraren (per si quedava algun dubte) la capacitat de reinvenció de dos cracs com Meldhau i Scofield els quals, sota el ritme de Guiliana, ens transportaren fins a les fronteres del funk, el reagge i als nous formats de música electrònica. Això sí: una cosa era clara, allò només podia ser jazz. I és que fins i tot les pampallugues del far de les Medes giraven amb swing, com el peu de Count Basie. Per cert, no sé si els assistents recordarien que Mehldau tocà en una altra ocasió a Torroella, als mítics cicles de jazz dels noranta a la Sala de Ball. Fins i tot més endavant el pianista també havia de tornar a la Sala, però fou baixa pels problemes de salut que intermitentment allunyaven Mehldau dels escenaris en aquells anys difícils. En tot cas, com veierem ahir, el pianista des de fa temps sembla haver trobat un equilibri interior ben fructífer i creatiu.

Només un "però". A Sant Feliu el concert resultà pertorbat per diverses manifestacions de contaminació acústica, com el pas de motos de gran cilindrada al costat del recinte o una estrident farra rumbera que ens taladrava de ben a prop. Una mica més de respecte, senyors...

Cançó trista de Portbou

Les estacions gironines

8.- ESTACIÓ DE PORTBOU

FITXA TÈCNICA. Adreça: C/Claudi Planas s/n.  Trens: Línies R11 Regionals i Mitjana Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres-Portbou). SNCF, només destinació: Intercités Paris-Austerlitz i Estrasburg / Luxemburg. TER Midi Pyrénées (Tolosa), TER Languedoc Roussillon (Avinyó-Narbona). Serveis: Ampli vestíbul i sales d’espera, restaurant, atenció al viatger, venda de bitllets, comissaria de policia. Elements patrimonials a destacar: Conjunt de l’estació i gran marquesina de 1929.

El tren ja s’ha retrobat amb el mar a Llançà i circula ara entre els blaus i terrosos de l’Albera marítima. Pels nostres auriculars sonen els primers acords de guitarra d’un blues de Bob Dylan: “It takes a lot to laugh, it takes a train to cry” (“és difícil riure, però n’hi ha prou amb un tren per a plorar”). Amb el tempo lent dels compassos inicials desfilem pel majestuós pont de la factoria Eiffel a Colera, supervivent de tramuntanades i bombardejos. Un ritme arrossegat ens acompanyarà fins el túnel de la Pineda, just quan comença la improvisació d’harmònica de Dylan. A la fi, la immensitat de l’estació se’ns descobreix amb unes notes finals que sonen a lament, confoses amb el so metàl·lic dels frens del tren. La cançó trista ja no ens deixarà, a Portbou.

Les comunitats urbanes situen en alçades destacades els edificis vinculats al poder, atribuint-los així una funció dominadora. Siguin catedrals medievals o gratacels de les corporacions que es reparteixen el món. Aquí la construcció més elevada és l’estació, sota la falda de la qual el poble sembla arraulir-se. Hi comptem també l’altre edifici enlairat, l’església, construïda al mateix espai. Estació i església ­–omnipresents, tel·lúriques– han gestionat des de sempre l’economia i les ànimes de Portbou. Com un intemporal castell kafkià, el conjunt ferroviari afegeix, al poder de l’altitud, l’atàvica temença que inspiren les fronteres.

Però Portbou és també l’alegria dels viatges iniciàtics, el punt de partida de tantes il·lusions juvenils amb un Interrail a la mà. L’aventura començava llavors amb la motxilla sobre el taulell ovalat de control fronterer, encara avui present al vestíbul. Els trens francesos arriben a Portbou i els espanyols a Cervera, dèiem, saberuts com ens preteníem. Monstre dominador o símbol que il·lusiona, l’estació està molt ben escrita a la novel·la “La Casa Gran” de la portbouenca Maria Mercè Roca. Una visió literària des de dins, on es relata amb tendresa la vida d’un poble marcat pel tren enmig de la grisor del franquisme i de les morals de frontera.

Som al bar més gran del nostre periple ferroviari, però hi estem sols. El cafè és bo, notable. Preservada en una mena d’altar, s’exposa la fita del punt quilomètric ferroviari 273/0. Ens hi reclinem respectuosament abans de sortir a l’andana francesa. Allà una família arribada de Barcelona, francesos d’origen nord-africà, ens demana per compartir taxi fins a Cervera –per una vaga de la SNCF avui no hi ha enllaç amb el Rosselló–. Poc després, en sortir de l’estació, seran aturats per agents de la Policia Nacional demanant papers. Aflora l’ADN casernari d’una estació que, com s’explica a “La Casa Gran”, disposa de garjola. Nosaltres hi entrem novament i contemplem l’horitzó marí des d’un finestral. Enlluernats de blau i blanc, en aquest desèrtic i luxós vestíbul, ben bé podríem trobar-nos en un escenari del realisme màgic, un Macondo, un Comala –“porqué esto está tan triste?, son los tiempos señor”-. Al fons, discret, el cementiri de Portbou.

L’edifici actual de l’estació de Portbou, construït el 1929, delata els deliris de grandesa d’una Espanya que feia opulentes portes d’entrada; producte, com a Canfranc, d’un vell complex d’inferioritat. En tot cas, la impressionant marquesina de ferro i vidre projectada per Joan Deulofeu (enginyer i alcalde republicà de Badalona) i feta als tallers del mestre modernista Joan Torres, eleva el patrimoni ferroviari gironí a cotes sublims. Aquesta coberta ha bressolat mítics trens com el Costa Brava, eliminat fa pocs mesos després de mig segle de servei, o ferrocarrils internacionals com els enyorats Talgo a França, Suïssa o Itàlia. Avui RENFE només hi porta uns pocs regionals, mentre la SNCF fa arribar encara a Portbou Intercités d’Estrasburg o de París.

Asseguts a l’andana amb la única companyia d’un colom, recordem noms il·lustres que han transitat per aquí, com George Orwell o Alejo Carpentier. També Antonio Machado o Walter Benjamin, formant part del conjunt estremidor de milers de persones que han passat per Portbou forçosament desplaçades per les guerres d’Europa. Però aquesta tarda a l’estació internacional de Portbou només es mou una solitària locomotora maniobrant a la zona de mercaderies. I és que actualment l’activitat principal de la instal·lació ve marcada per l’operativa de les mercaderies ferroviàries.

Els territoris fronterers, explica Claudio Magris, són un no espai, un “llimb” de barreges d’identitats. Com a Portbou, on els vents destenyeixen ràpidament les banderes i l’estranger hi és veí. Lluny d’aquí, en canvi, els distants centres oficials preserven amb recel les essències. I dels buròcrates de capital, sigui Barcelona, Madrid o Brussel·les, sorgeixen ridícules idees per a les fronteres. Com la de convertir aquesta línia en un tren turístic. Un nou pessebre per a l’esbarjo metropolità, en comptes del ferrocarril de proximitat transfronterer que es reclama des d’aquí. En un cartell de la ruta Benjamin de Portbou llegim aquesta frase del pensador jueu citant Kafka: “Hi ha moltíssima esperança, però no pas per a nosaltres”. Però malgrat l’enèssima cançò trista, aquesta estació no s’acovardeix. També hi ha temes de blues amb final alegre. Els trens francesos arriben a Portbou i els espanyols a Cervera.

(Publicat al Diari de Girona de 20 de juliol de 2014)

Surrealisme ferroviari

Les estacions gironines

7.- ESTACIÓ DE FIGUERES

FITXA TÈCNICA: Adreça: Plaça de l’Estació. Trens: Línies R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis: Vestíbul, sala d’espera, quiosc-cafeteria, atenció al viatger, venda de bitllets, informació turística. Elements patrimonials a destacar: Antic magatzem i moll de càrrega, restes de l’estació vella, dipòsits d’aigua per a locomotores.

En motiu del centenari del ferrocarril l’any 1977, l’historiador figuerenc Josep Maria Bernils dedicà un complet estudi a la història del tren a la ciutat. Entre d’altres episodis, a “Cent anys del Ferrocarril a Figueres” Bernils descriu l’emoció dels figuerencs amb l’arribada de la primera locomotora el gener de 1877. No faltaven motius per a la il·lusió als empordanesos de l’època, ara que la febre d’or semblava germinar a la comarca de la mà d’aquest giny fumejant que entrava per primera vegada a Figueres. Enrere quedaven dècades de dificultats econòmiques i convulsions socials, carlinades i insurreccions federals incloses. Malgrat això, l’alegria no tardaria a desinflar-se  per obra d’un voraç insecte que, coincidint gairebé amb l’arribada del tren, iniciava a l’Empordà una cruent envestida, la fil·loxera.

Sortits del Regional utilitzem un pas soterrat, atrotinat, insuficient. Sorprèn que l’estació de la segona capital gironina no tingui ascensors per a creuar les vies. Potser se’n podrien manllevar de Vilafant, on una flamant estació disposa de novíssims ascensors no sempre utilitzats. Aquí però hem d’ajudar una viatgera que dificultosament arrossega la seva bicicleta per les escales del túnel. Moments després perdrà el seu tren, tancades les portes del vagó davant dels nassos, sota la impassible mirada d’un factor ferroviari –dels de la gorra i la bandereta vermelles, que aquí donen la sortida dels trens–. Sota el gran voladís de formigó de l’estació demanem un cafè, recolzats a la finestra del bar. Resulta poc gustós, aigualit. Mentre al nostre costat un ancià comença a explicar-nos, sense haver-li-ho demanat, que de petit acompanyava la seva mare a la “verema”. El bon home recorda que aquí les autoritats franceses d’immigració instal·laren una oficina de triatge i facturació de mà d’obra ibèrica cap a les vinyes de França.

Acomiadats del jubilat, caminem cap a la carretera de Roses en un entorn inhòspit d’edificis a mig fer. O a mig desfer. Rere les nostres esquenes queden dues fantasmagòriques construccions ferroviàries, a banda i banda de les vies: L’antic magatzem de mercaderies i les restes depriments de la vella estació, a l’interior de la qual s’hi conserven ruïnosos dipòsits d’aigua de l’època del vapor. Arribem al pas a nivell, aquest fatídic punt del trànsit urbà que ha vist tantes propostes d’arranjament, totes infructuoses. És un element més de l’inventari d’allò que no ha pogut ser en aquesta estació –exercici  molt empordanès, aquest de llistar planys-. La relació inclouria també el fracassat tren a Roses l’any 1900,  l’execució frustrada de l’amplada de via europea els anys setanta, o  la no estació de l’AVE al centre de la ciutat, ja al segle XXI. El propi Salvador Dalí certificà una significativa oportunitat perduda en no poder embarcar uns quadres a Figueres, decidint finalment facturar-los des de Perpinyà on trobà la logística necessària. Des de llavors la capital rossellonesa s’ha apropiat del binomi Dalí-ferrocarril, amb l’impagable actiu turístic del “Perpinyà-Centre del Món”.

Per cert, a l’estació de la ciutat de Dalí, la del museu català més visitat, la figura del pintor hi passa molt desapercebuda, reduïda a uns minúsculs pans dalinians ubicats sobre uns descolorits pòsters. Afortunadament, comprovem com una funcionària del punt d’informació municipal aclareix a uns escèptics visitants que acaben d’arribar a la Figueres de Dalí. De totes maneres, el veritable homenatge al surrealisme el representa un empleat ferroviari d’Atenció al Client: Còmodament assegut al despatx es nega a donar qualsevol informació a l’usuari,  limitant-se a assenyalar amb desgana al personal de taquilla a través dels vidres.

Sortim a la triangular plaça de l’estació. Descansem en un banc sota l’ombra d’un plataner, encarats  a aquest grisós edifici ferroviari de mig segle d’història. L’hipnòtic so d’un brollador actua sobre les nostres parpelles, que es van tancant mentre l’estació es desdibuixa. Entre ombres descobrim la figura de Pi i Margall descendint d’un tren el 1881. Seguidament, distingim a un altre president, en aquesta ocasió Manuel Azaña arribant a la Figueres bombardejada d’aquell dolorós 1939, junt a milers de desposseïts que intenten creuar la frontera. I en el nostre somieig sentirem de nou la veu del jubilat de l’andana, ara retornat a la infantesa i agafat de la mà de la mare enmig de centenars de veremadors. Entren i surten de l’estació estraperlistes, militars que van a Cuba, i guarnicions del castell de Sant Ferran. No hi falten tampoc membres de la menestralia local anant a banyar-se al parador de Garbet, ni inacabables generacions d’arrauxats estudiants. Despertarem de la nostra migdiada en intuir un sorneguer Fages de Climent pujant a un vagó. O era Alexandre Deulofeu?.

A “Dies de Frontera” Vicenç Pagès presenta una protagonista a qui li encanta que l’estimat l’esperi a l’estació de Figueres. També l’escriptora Maria Àngels Anglada hi venia a rebre les amistats que la visitaven; “És agradable i càlid el fet de trobar un rostre i una veu amiga quan baixes del tren”. Ara sembla que en algunes planificacions governamentals es preveu la supressió d'aquesta estació. Que l’estació que no va ser centre del món ja no serà tampoc al centre de la ciutat. I si ningú hi posa remei, en un futur no massa llunyà, els retrobaments ferroviaris imaginats pels literats locals s’esdevindran sota un gèlid arc detector de metalls de Figueres-Vilafant.

(Publicat al Diari de Girona de 6 de juliol de 2014)

Els trens de Llach, Pla i Eiffel

Les estacions gironines


6.- ESTACIÓ DE FLAÇÀ

FITXA TÈCNICA: Adreça: Estació del Carrilet s/n. Trens: Línies R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis: Restaurant-botiga, sala d’espera i venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici estació, antic dipòsit d’aigua, magatzem, grua, pont de la factoria Eiffel i antiga estació del Tren Petit.

A la barra resta un got mig ple de Coca Cola, al costat del nostre cafè. L’hi ha deixat un nerviós taxista que ha abandonat ràpidament la cantina de l’estació de Flaçà en apropar-se un Regional amb possibles clients. Lloc d’aturada tradicional de trens expressos i de llarga distància (abans que l’AVE els fulminés), aquesta és una estació molt concorreguda. Supera el poble que l’acull i es desentén dels límits comarcals. I és que malgrat ser al Gironès, Flaçà és l’estació de l’Empordanet; connexió ferroviària d’una densa àrea amb pobles com Torroella, La Bisbal o Palafrugell. Mentre apurem el cafè mediocre, d’aprovat just, observem al sostre del vestíbul un rellotge cònic que obliga a desplaçar-se circularment per a llegir-hi l’hora. Singularitats d’una estació definitivament única, com ho demostra també la seva incorporació a l’obra d’importants creadors. Vegem-ne una mostra.

Josep Pla. El de Llofriu encapçala la llista dels literats de l’estació, al costat d’Aurora Bertrana, Matew Tree, Xavier Cortadellas o Antoni Puigvert. A "Notes de Capvesprol" Pla recordarà que “la primera vegada que a Flaçà vaig veure el tren gros, amb aquella maquinària de l'exprés, vaig quedar veient visions. Aquesta admiració durà tota la meva joventut”. El tren petit –petitesa que segons Pla faria riure mitja humanitat– acabà aquí durant decennis el seu recorregut des de Palamós, tot i que posteriorment la línia s’allargaria fins a Girona i Banyoles. “A la història de l'Empordanet, Flaçà representa el fet fabulós de baixar d'un tren de via estreta per pujar en un tren de via ampla”. L’estació serà doncs frontera de l’Empordanet, punt d’encontre de la ruralitat del carrilet amb morals d’amplada cosmopolita.

Gustave Eiffel. La companyia Eiffel subministrà entre 1877 i 1884 diversos ponts al nostre territori. Com el pont de Ferro de Girona i els del tren a Colera i a Flaçà. En aquest darrer cas prop de l’estació, sobre el riu Ter. Però només el pont de Les Peixateries Velles gaudeix d’un generalitzat reconeixement, convertit en icona turística. Coses d’un centralisme gironí que ignora uns altres ponts d’interès tècnic superior. En tot cas, al costat d’aquesta majestuosa obra, Flaçà acull altres actius del patrimoni industrial ferroviari. Com un antic dipòsit d’aigua per a locomotores, una vella grua i un magatzem on s’hi endinsa una via secundària. El propi edifici de l’estació exemplifica l’arquitectura funcional del darrer quart del segle passat. Al seu costat encara és ben viva l’estació del carrilet, reconvertit en casal d’avis.

Lluís Llach.  Les estacions preserven un delicat tresor depositat lentament per dècades d’arribades i de partides dels seus usuaris. És el sediment fràgil de tantes separacions i retrobaments al peu d’un tren. L’estació de Flaçà també esdevindrà embolcall del material sensible de moltes generacions d’empordanesos. Fet que inspirà al cantautor empordanès, resident per temporades ben a prop d’aquí. Dius que a l’andana no hi ets sol, viuen amb tu ombres i jocs. A A l’Estació, Lluís Llach canta als nostres sentiments que nïen a Flaçà i que volàtils es belluguen al ritme dels trens.

Podríem seguir aquest recorregut artístic i parlar també de teatre –"El último tren", d’Isaac Badia, s’inspira en Flaçà–, però ens aclapara una certa feixuguesa, a la manera del síndrome d’Sthendal. Sortim a l’andana per a respirar l’aire fresc d’un riu proper i d’una mar no gens llunyana. Des d’aquí veiem la platja de vies abandonades, al costat del magatzem i de l’entranyable grua. Restes del naufragi dels anys d’intensa activitat industrial. Ho relata al llibre "El Tren Petit, Flaçà 1887-1987", l’autor flaçanenc i ferroviari Xavier Tura. Una història dels temps en què uns ferrocarrils convertiren Flaçà en potent capitalitat industrial. Apagades avui les xemeneies com la de la històrica paperera Torres Domenech, veïna de l’estació, al Flaçà dels nostres dies el tren ja només durà turistes a l’estiu i s’emportarà empordanesos a l’hivern.

Prop de les vies descobrim l’escultura “Impacte” del torroellenc Joan Viñas, un treball de ferro, pedra i bronze de la col·lecció d’art d’ADIF. Arraconada a la pitjor de les ubicacions –un pal elèctric n’impedeix la visió completa–, l’obra està formada per una esfera damunt d’unes línies progressivament corbades, sobre una base de pedra. Talment camins de ferro suportant la gravetat dels nostres dies. 

Passem a l’andana contrària a través del pas soterrat amb ascensors. Els habituals sabem que s’acosta un tren sense necessitat d’avisos de megafonia. Coneixerem per exemple que ve un tren de Girona quan es tanqui el pas a nivell de la Carretera de Sant Joan. Nosaltres, que esperem un Mitja Distància que ve de Figueres, tindrem per senyal inequívoc de la seva arribada la remor metàl·lica del pas dels vagons pel pont del Ter. Com la que sentim ara mateix. Tots tenim una estació, i la nostra és aquest Flaçà dels records rovellats confosos en piles de material ferroviari en desús. Una estació envoltada d’arbredes fluvials, fàbriques abandonades i la memòria d’uns antics trens en les seves vies mortes. Amb escultures sobre la feixuguesa de la nostra condició, i on la malenconia pren ara mateix la forma d’un tren que se’ns endú. Un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc.

(Publicat al Diari de Girona de 22 de juny de 2014)