dijous, 28 de febrer del 2013

Llibres d'amics, amics de llibres.

M’adono que d’uns mesos ençà s’han fet realitat projectes editorials d’autors en relació als quals comparteixo determinades afinitats, vivències generacionals, o proximitats diverses. Així, han decidit escriure i publicar llibre persones que en alguns aspectes han estat un referent, o amb qui he tingut la sort de compartir trajectes i projectes als darrers anys. En alguns casos, en definitiva, estic parlant d’amics –bufa!, ¿perquè de vegades ens costa tant de dir les coses pel seu nom quan parlem de persones?-.

Al marge dels tòpics relatius a la paternitat o a la botànica, difícilment trobaríem una activitat tan dipositària d’il·lusió, sacrifici i voluntarisme com l’aventura d’escriure un llibre. I més quan, com en aquests casos, cap dels autors pot etiquetar-se d’escriptor professionalitzat, malgrat tots acrediten un sòlid entussiasme per la literatura i un domini de la llengua més que solvent.

Els seus temes són els grans temes. Podríem incórrer en la temptació d’emmarcar bona part d’aquestes obres amb l’etiqueta de temàtica local. Mala catalogació: els seus temes són universals, com la vida, la gent, l’amor i la mort. La mort i els seus rituals, mites i llegendes. Sense renunciar al prisma del territori i de les identitats més properes, amb aquella filosofia de les places, les universitats i les tavernes, ens poden parlar tant del dessassossec del nostre temps com de l’alegria de viure. Hi trobarem mediterraneïtat i també una certa negror que no ens deixa. La literatura de viatges i el viatge de l’escriptura: d’Itàlia a Banyoles, de les Valls de Ribes a la Costa Brava, sempre retornant als nostres ignots territoris interiors.

Això que llegiu no és crítica literària, ni tan sols em mou cap inconfessat desig de contribuir a l’èxit editorial de l’obra d’uns autors que m’aprecio: La vàlua dels seus llibres no creixarà pas pels meus elogis. En tot cas, escric això per fer-vos una viva recomanació d’uns llibres i d’uns autors de qualitat, que han superat amb escreix el repte d'escriure des d’una proximitat esferïdora sobre les qüestions més universals. O potser en el fons faig aquest post per a redimir-me d’una sana enveja dels meus amics escriptors...

-David Casadellà, “Negre, sempre negra
-Josep Miquel Servià “Pluja de Sang, set narracions dels setanta
-Miquel Pueyo-Ernest Benach “Mort certa hora incerta
-Josep LLuís Carod-Rovira “La Passió Italiana
-Miquel Aguirre “La cortina de saca”
-i alguns d’altres que potser encara no han sortit a la llum, sense descartar tampoc algun enutjós oblit.

dijous, 21 de febrer del 2013

Les nostres bombolles i nosaltres.


Si repassem les nostres llistes d’”amics” a les xarxes socials, molts de nosaltres fàcilment conclourem que amb la majoria d’aquests contactes virtuals hi compartim una clara afinitat d’interessos o de pensament. I si els simpatitzants d’una associació política o ideològica de qualsevol mena comprovem els grups als quals pertanyem (per exemple al Facebook), rarament hi figuraran partits o agrupacions molt diferents dels propis. També en el món 2.0, reproduïm hàbits com accedir prioritàriament als mitjans de comunicació més “propers” o a ofertes culturals en favor de les quals ja fa temps que hi tenim una identificació clara.

Fins i tot els back office dels sistemes que regeixen l’activitat de determinats portals a la xarxa estan configurats per a oferir-nos, preferentment, opcions que reforcen aquesta relació grupal i autorreferenciada. Així funcionen, per exemple, els suggeriments d’amistats al facebook, les propostes per a adquirir llibres o productes culturals de contingut similiar al del nostre historial de compra, les invitacions per a vincular-nos a perfils professionals relacionats amb el nostre a les xarxes de professionals, les respostes dels motors de cerca basades amb cerques anteriors...

Ja sé que tot això que dic és una obvietat, i que està abastament acreditada la tendència dels indivudus a agrupar-nos amb qui més coses creiem compartir. Ara bé, sempre havíem cregut que la generalització de les noves formes d’informació i de comunicació suposaria un canvi qualitatiu de les possibilitats d’elecció i de relació. Que la millora de les oportunitats que ofereix la xarxa per a connectar amb interessos diversos facilitaria interaccions més obertes i horitzontals. Que en aquestes noves societats, perdria sentit l’ancestral recel cap a les altres tribus, recel propi de societats el valor primordial de les quals és la seguretat. Que, en definitiva, les xarxes digitals contribuirïen a reforçar qualitativament els espais deliberatius de les nostres democràcies, per l’enriquiment que suposa el contrast, el diàleg i la reflexió respectuosa amb els qui pensen diferent.

Ans el contrari, però, sembla que la generalització de les noves eines virtuals d’interacció social, reprodueixi aquella vella necessitat de retroalimentar-nos en les idees ja rebudes i en els propis marcs de referència. En definitiva, i salvant totes les peculiaritats que vulgueu, internet i les xarxes socials han reforçat encara més les nostres antigues bombolles. Bombolles com les que habitaven els assessors que recomanaren al President  Mas d’anticipar les eleccions, convençuts d’una gran majoria absoluta. Bombolles com les que emmarcarven el moviment d’uns indignats segurs de què el món canviaria en dos dies. Bombolles en les que massa sovint sembla flotar un sobiranisme català perillosament autocomplagut amb sí mateix. Bombolles com les d’aquests polítics corruptes que durant massa anys anys han actuat maldestrement convençuts de la seva impunitat.

Potser hauríem de fer l’exercici de fer-nos amics virtualment de persones que pensin força diferent de nosaltres (això sí: amb qui compartim la tolerància i el respecte democràtic). D'afiliar-nos a grups virtuals que s'allunyin de les nostres militàncies. De llegir premsa situada a les antípodes dels nostres mitjans de capçalera. I també d’obrir-nos a consumir productes culturals diferents d’aquells que sempre hem percebut tan propis. Segurament així aconseguiríem trencar algunes de les bombolles que poden distorsionar la nostra percepció de la realitat. O potser no.  

dimarts, 5 de febrer del 2013

Res serà el mateix


Diguem-ho clar: la qüestió de la regeneració política ha irrumput en l’agenda pública catalana fins al punt d’afectar substancialment el procés que s’inicià amb la gran manifestació del passat onze de setembre. Els casos de corrupció, amb el corresponent degoteig d’imputacions que s’estan produïnt a Madrid i a Barcelona, estan alterant el marc sobiranista que presidia la política catalana dels darrers mesos i que culminà amb la celebrada Declaració Sobiranista del Parlament.

Es tracta d’una dinàmica que estic segur anirà creixent les properes setmanes, en què tindrem més notícies de casos de corrupció (sembla que ja estan a punt les conclusions del cas Palau, a banda que s’aniràn concretant els fets relatius al casos Crespo, Oriol Pujol, etc...). Fixem-nos-hi: no han transcorregut ni quinze dies d’aquella declaració sobiranista, que passarà a la història per coincidir en el temps amb la primera comdemna ferma al finançament ilegal d’un partit a Catalunya –cas Pallerols-, i ja tenim gairebé imputats penalment per casos de corrupció a dos dels diputats que la votaren.

Tal com vaig dir en el meu apunt anterior, la corrupció forma part de les nostres febleses, així com també la nostra incapacitat per a reaccionar-hi. Si hem estat trenta anys sense llei electoral és perquè ho hem volgut així, si hem estat trenta anys sense implementar mesures de transparència al nostre sistema de partits és també perquè ho hem volgut així.

Crec que la classe política catalana, i els opinadors més o menys professionalitzats, tot just comencen a intuir que l’anomenada transició nacional està condemnada al fracàs si no incorpora una clara determinació per a la regeneració política. Una determinació que ha de ser ben perceptible per una ciutadania que està patint amb molt dolor aquesta crisi. I la part més mobilitzada d’aquesta ciutadania està alterant les seves prioritats. Fa dues setmanes encara veiem moltes places de les nostres viles i ciutats plenes de ciutadans celebrant la declaració del Parlament. Però aquests dies, i més en un futur immediat, la gent està sortint al carrer per expressar el seu rebuig contra una classe política que permet casos de corrupció o que no sap lluitar-hi en contra.

Per tot plegat crec que el President Mas ha mostrat bons reflexos amb el gest de convocar la cimera anticorrupció, demostrant molta més intel·ligència política que el seu homòleg espanyol. Però atenció: amb una nova declaració retòrica en contra de la corrupció no en farem prou. Ni tampoc amb una enèssima ponència parlamentària per una nova llei electoral. Calen canvis més profunds en les formes, els continguts de les polítiques i les persones, sobretot orientades cap a una major transparència i participació. Tinguem-ho clar els qui volem que aquest país assoleixi la seva plena sobirania: o fem net o la nostra transició nacional serà una transició al no res.