Les nostres bombolles i nosaltres.

Si repassem les nostres llistes d’”amics” a les xarxes socials, molts de nosaltres fàcilment conclourem que amb la majoria d’aquests contactes virtuals hi compartim una clara afinitat d’interessos o de pensament. I si els simpatitzants d’una associació política o ideològica de qualsevol mena comprovem els grups als quals pertanyem (per exemple al Facebook), rarament hi figuraran partits o agrupacions molt diferents dels propis. També en el món 2.0, reproduïm hàbits com accedir prioritàriament als mitjans de comunicació més “propers” o a ofertes culturals en favor de les quals ja fa temps que hi tenim una identificació clara.

Fins i tot els back office dels sistemes que regeixen l’activitat de determinats portals a la xarxa estan configurats per a oferir-nos, preferentment, opcions que reforcen aquesta relació grupal i autorreferenciada. Així funcionen, per exemple, els suggeriments d’amistats al facebook, les propostes per a adquirir llibres o productes culturals de contingut similiar al del nostre historial de compra, les invitacions per a vincular-nos a perfils professionals relacionats amb el nostre a les xarxes de professionals, les respostes dels motors de cerca basades amb cerques anteriors...

Ja sé que tot això que dic és una obvietat, i que està abastament acreditada la tendència dels indivudus a agrupar-nos amb qui més coses creiem compartir. Ara bé, sempre havíem cregut que la generalització de les noves formes d’informació i de comunicació suposaria un canvi qualitatiu de les possibilitats d’elecció i de relació. Que la millora de les oportunitats que ofereix la xarxa per a connectar amb interessos diversos facilitaria interaccions més obertes i horitzontals. Que en aquestes noves societats, perdria sentit l’ancestral recel cap a les altres tribus, recel propi de societats el valor primordial de les quals és la seguretat. Que, en definitiva, les xarxes digitals contribuirïen a reforçar qualitativament els espais deliberatius de les nostres democràcies, per l’enriquiment que suposa el contrast, el diàleg i la reflexió respectuosa amb els qui pensen diferent.

Ans el contrari, però, sembla que la generalització de les noves eines virtuals d’interacció social, reprodueixi aquella vella necessitat de retroalimentar-nos en les idees ja rebudes i en els propis marcs de referència. En definitiva, i salvant totes les peculiaritats que vulgueu, internet i les xarxes socials han reforçat encara més les nostres antigues bombolles. Bombolles com les que habitaven els assessors que recomanaren al President  Mas d’anticipar les eleccions, convençuts d’una gran majoria absoluta. Bombolles com les que emmarcarven el moviment d’uns indignats segurs de què el món canviaria en dos dies. Bombolles en les que massa sovint sembla flotar un sobiranisme català perillosament autocomplagut amb sí mateix. Bombolles com les d’aquests polítics corruptes que durant massa anys anys han actuat maldestrement convençuts de la seva impunitat.

Potser hauríem de fer l’exercici de fer-nos amics virtualment de persones que pensin força diferent de nosaltres (això sí: amb qui compartim la tolerància i el respecte democràtic). D'afiliar-nos a grups virtuals que s'allunyin de les nostres militàncies. De llegir premsa situada a les antípodes dels nostres mitjans de capçalera. I també d’obrir-nos a consumir productes culturals diferents d’aquells que sempre hem percebut tan propis. Segurament així aconseguiríem trencar algunes de les bombolles que poden distorsionar la nostra percepció de la realitat. O potser no.