diumenge, 10 de gener del 2010

Jaime Gil de Biedma

En aquest evocador article d'ahir a El Punt, l'Únic Argument, la Imma Merino ens recordava que es complien vint anys de la mort de Jaime Gil de Biedma. Ara que molts potser descobriran aquest poeta maleït arran del film El Cónsul de Sodoma, val la pena recordar que Gil de Biedma estava força vinculat a les comarques de Girona, donat que passà moltes temporades a Ultramort (Una casa desierta que yo amo,/ a dos horas de aquí,/ me sirve de consuelo. / En sus tejas roídas por la hierba / la luna se extenua,/ se duerme el sol del tiempo.). Allà li feia les cures derivades del tractament de la seva malaltia un conegut sindicalista de la UGT gironí.

De la vida i de la creació de Gil de Biedma (tiu, per cert, de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre y Gil de Biedma) sempre m'han interessat els punts de contacte amb un altre dels meus poetes de capçalera; Gabriel Ferrater. Membres ambdós de l'anomenada escola de Barcelona, amb una història vital i literària amb components fortament autodestructius, foren companys de borratxeres i d'un intent de trencar amb una doble grisor: la pròpia d'aquells anys del franquisme i la d'una certa cultura catalana d'oposició al règim dominada per unes quantes i excloents famílies d'intel·lectuals d'aleshores. Les eines per a la lluita de Gil de Biedma i Ferrater eren la poesia, el vitalisme i l'alcohol. Lluny de l'acadèmia i la de tantes vaques sagrades que era la literatura catalana d'aquells anys.

Gil de Biedma dedica alguns textes a Ferrater, com ara aquest fragment en anglès: For both of us we were in very high spirits, -Chinchón if I remember- we kept playing old lyrics Sung of Judy Garland, thought the world was a friend and talked ourselves to drunkeness for hours without end. Com es pot comprovar, l'idioma no constituïa cap frontera per aquests poetes, i així l'obra de Ferrater té molt més a veure amb la de Gil de Biedma que no pas amb la d'altres autors en llengua catalana.

Serà després del suicidi de Ferrater quan Gil de Biedma li dedica un poema a la seva memòria:

A través del espejo

Como enanos y monos en la orla
de una tapicería en la que tú campabas
borracho, persiguiendo jovencitas…
O como fieles, asistentes
-mientras nos encantabas-
al santo sacrificio de la fama
de tu exceso de ser inteligente,
éramos todos para ti. Trabajos
de seducción perdidos fue tu vida.

Y tus buenos poemas, añagazas
de fin de juerga, para retenernos.


Cada vegada que, tot passejant per Les Rambles de Barcelona, passo per davant de l'antiga seu de la Compañia General de Tabacos de Filipinas, faig una discreta reverència davant el despatx que ocupava Gil de Biedma a la seva empresa familiar. Ara hi ha un Starbucks Cafè. Llàstima, res de Chinchón, doncs...

Of all the barbarous middle ages, that
Which is most barbarous is the middle age
Of man


(Versos de Byron citats per Gil de Biedma tot encapçalant el poema A Gabriel Ferrater)

dissabte, 2 de gener del 2010

Queda inaugurada la dècada de l'accés

Comprem música a iTunes i llegim el diari a través de la xarxa, com també escoltem la ràdio i veiem la televisió sense els tradicionals aparells receptors i a l l'hora que ens plagui (i no quan ho decideixi el programador de l'emissora). Fins ara maldàvem per mantenir-nos actualitzats en els aparells i suports físics de cada moment; que sí vinil o CD, que sí VHS, DVD o Blu-Ray, que sí.... Però aquestes preocupacions que tant ens han angoixat les darreres dècades arriben a la seva fi.

El consum de béns culturals s'allunya cada vegada més del suport físic per a centrar-se en el contingut. El continent, els continents, van perdent qualsevol significació. L'usuari ja decideix, posteriorment a l'adquisició, quin suport o suports li convé per a cada ús en concret. És una decisió que li correspon estrictament a ell. Personalment, per exemple, de tant en tant enregistro algunes de les cançons que guardo al disc dur de l'ordinador a un CD d'àudio, imprimint si convé la portada i el llistat de temes. En d'altres ocasions les passo al reproductor portàtil o al telèfon mòbil, sense excloure que de tant en tant, les copio a un llapis de memòria per a traslladar-les a d'altres unitats d'emmagatzement (com ara discs durs d'altres ordinadors o de reproductors multimèdia). I l'exemple pot servir per pel·licules, programes de ràdio o obres literàries.

Deia Jeremy Rifkin a The Age of Access (publicat ja fa deu anys!) que a l'economia hipercapitalista, comprar coses als mercats i disposar de propietats serà una cosa obsoleta, doncs el que s'imposa com a norma és l'accés "puntual" a gairebé tota classe de serveis a través de les immenses xarxes comercials que operen al ciberespai. Ha arribat un moment en què paguem més per a l'experiència d'utilitzar coses que per les coses en elles mateixes.

Rifkin en dedueix conclusions certament pessimistes, tot afirmant que la cultura acabarà a les mans de les xarxes comercials i ja només els llaços econòmics relligaran la nostra societat. Sense negar-ho, personalment veig també en aquest procés diversos elements positius. No ho són el clar reforç de la capacitat de tria del consumidor?. O la major igualtat en l'accés, l'abaratiment de molts productes, la proximitat entre artista i públic...?

En qualsevol cas, una cosa és segura; quan acabi la dècada que acabem de començar, el flamant reproductor de Blu-Ray que dimecres ens portaran els Reis dormirà, polsós, els somni dels justos. Al costat de tota la col·lecció de CD's de música que fa pocs dies encara el tió ens engreixava...

Bon any i bona dècada a tots i a totes.