diumenge, 31 d’agost del 2008

Post d'agost (i IV). Demà, Sant Tornem-hi!

Darrer dels comentaris d'agost. Moment per repassar què ha donat de si aquest parèntesi estival. Moment també, per cert, en què aquests Camins de Ferro arriben a les seves 20.000 visites, cosa que aprofito per agrair-vos a tots i a totes.

Segurament el gran debat polític de l'estiu ha estat el del finançament de l'administració catalana, en el marc del desenvolupament de l'Estatut de 2006. D'entrada vull deixar clar que aplaudeixo l'esforç d'unitat dels partits catalans, encapçalats pel Govern i el seu president, en defensar allò que és just i necessari per a Catalunya. Aquesta és la línia que hem de seguir en la negociació d'aquests mesos. Però també cal remarcar que, des del punt de vista d'un observador extern, sobten les diferents interpretacions que d'un mateix text (l'Estatut de 2006) se'n fan des de Madrid i des de Barcelona. Desgraciadament pels nostres interessos, la veritat és que penso que la norma estatutària no impedeix la interpretació del vicepresident Solbes. Vegeu aquest article de l'economista Ramon Tremosa on explica que l'Estatut aprovat al Congrés de Diputats no configura un marc bilateral de negociació amb l'estat ni necessàriament ha d'aportar més recursos per a Catalunya, a diferència del projecte d'Estatut aprovat pel Parlament. No sé si toca o no recordar-ho, però els problemes d'ara tenen molt a veure amb el pacte Mas-Zapatero.

Però passem a coses més serioses que tenen a veure amb l'estiu. Per exemple, es veu que aquest 2008 no hi ha cançò de l'estiu. I és que resulta difícil trobar unanimitats sobre aquella cançò de lletra fàcil, ritme enganxós, i, en definitiva, prou matxacona com per ostentar el títol de cançò de l'estiu 2008 (títol, no cal dir-ho, que res té a veure amb la qualitat musical, cosa que vull deixar clara abans que algun purista se'm tiri a sobre). Una de les que més ha sonat és una nova versió d'un antic tema, Ella Elle la, de Kate Ryan. M'agrada que un dels números ú de l'estiu sigui en francès...





Les altres que més han sonat en carpes, ràdioformules i xiringuitos podrien ser Merci de Duffy o el Don't stop the Music de la Rihanna. Ja veieu que en aquesta ocasió les cançons de l'estiu són cosa de dones...

En l'àmbit de la música produïda als Països Catalans (a banda que hem seguit aguantant el Chiqui-Chiqui) ens ha matxacat també de nou, des de Mallorca, en David Tavare. Però la que més m'ha agradat a mi, tot i que no és pròpiament de l'estiu, és Corren, la proposta de Gossos i Macaco, que descobreixo gracies a un post del torroellenc Carles Vilà:







I parlant de música, l'estiu a les comarques de Girona és també els festivals musicals. Estic content del bon nivell del conjunt de festivals de les nostres viles i ciutats. El rigor i coherència de Torroella, la nova empempta del Porta Ferrada, la renovació de Cadaqués, i les apostes més "espectaculars" de Cap Roig i Perelada. Sense oblidar propostes de qualitat com les que ofereix l'Albéniz de Camprodon, la Shubertíada de Vilabertran o, fins i tot, el Músiques Religioses i del Món de Girona. Personalment em quedo amb quatre nits que em resultaren molt agradables aquest estiu: Juan Diego Florez a Perelada, Raimon a Cadaqués, els fados de Camané, Mariza i Carlos do Carmo a Sant Feliu de Guíxols, i, sobretot, Achúcarro a Torroella.

Però deixeu-me fer propaganda d'un petit festival que ja fa tres anys s'organitza a la Devesa de Girona: la mostra de música gironina, on vaig poder assistir per segon any consecutiu.

Dit tot això, només afegir que hauria d'estar al Codi Penal que l'1 de setembre coincideixi en dilluns!.

En tot cas, bona rentrée els que demà comenceu a treballar.

dilluns, 18 d’agost del 2008

Post d'agost (III).- Oficis perduts

Hi havia un temps en què la majoria d'estudiants, a l'estiu, treballaven. Ni intercanvis estudiantils, ni estades lingüístiques, ni camps de treball, ni romanços... tot això estava per inventar, o bé era cosa dels nens de la capital. A l'Empordà, a la meva època d'estudiant de secundària i d'universitat, a l'estiu, tots a treballar, que a la costa hi ha molta feina!. No cal dir que el treball de temporada, per un o una adolescent, tenia molt de ritual iniciàtic. Però d'això ja en parlaré un altre dia. En qualsevol cas, com dic, i per contextualitzar el que vull comentar avui sobretot pels més joves, a l'estiu, a l'Empordà, els estudiants treballaven.

Doncs bé, les principals dedicacions de les meves feines de temporada, als estius de finals dels vuitanta a l'Estartit, han desaparegut. Ja són història!.

La primera de les feines de temporada a què em vaig dedicar, en un càmping de l'Estartit, consistia bàsicament en atendre la recollida d'ampolles de beguda utilitzades. Perquè no fa tants anys, quan es comprava una coca-cola, una aigua o una cervesa, s'abonava el preu de l'envàs. Preu que era retornat per l'establiment al client en el moment de retornar-se l'ampolla. Ni el tetra-brick, ni les llaunes, ni les ampolles de plàstic havien envaït encara les estanteries. La meva feina consistia, doncs, en recollir l'ampolla utilitzada i lliurar un val al client, val que es podia utilitzar com a descompte al supermercat o que era directament bescanviat pel seu valor en diners a la caixa. Ja ho veieu, això sí que era reciclatge. Curiosament a Berlín, fa unes setmanes, vaig comprovar com el mateix sistema començava a imposar-se en alguns establiments que volien fer bandera de modernitat i de lluita a favor del medi ambient!.

La segona de les meves feines de temporada fou en una entitat bancària, i en bona part a la secció de moneda estrangera. Abans de l''euro això donava molta feina a bancs i caixes de zones turístiques. A més, les monedes (com ara ocórre amb la relació dólar-euro) eren objecte de constant fluctuació. Que si el marc puja i el franc belga baixa. Que si la corona sueca, que si la lira italiana... En aquest sentit recordo com cada setmana imprimíem un full amb els valors de cada moneda per tal de repartir-lo a agències de canvi i hotels... De vegades els moviments del mercat monetari ens obligava, fins i tot, a repartir el full diàriament.

Ja ho veieu. Els canvis a les nostres societats van creant nous oficis perduts. Arqueologia laboral que m'estranya que encara no recullin les fires d'artesania o els museus etnològics.

diumenge, 10 d’agost del 2008

Post d'agost (II). Quan els llibres es piquen l'ullet

Va passar-me fa un any i mig. Acabava de llegir "El río de la desolación. Un viaje por el Amazonas" de Javier Reverte i tot seguit vaig iniciar el "Pandora al Congo", la segona novel·la de l'exitós Sánchez Piñol --anàrquic com sóc, ja veieu que ni en l'ordre de les meves lectures segueixo cap criteri--. Doncs bé, em sorprengué descobrir que aquests dos llibres tan diferents (i llegits consecutivament) compartien un personatge central en comú: Roger Casement, antic cònsul britànic a El Congo i al Brasil. Curiosa coincidència, insisteixo, tractant-se de dos llibres que en principi no tenen res en comú, una novel·la fantàstica i un llibre de viatges. Vaig tenir la sensació que els dos volums es picaven mútuament l'ullet. A partir de llavors els dos exemplars estan de costat a la prestatgeria. Conviuen junt a l'obra magistral de Joseph Conrad, "El cor de les tenebres" (precisament Casement fou amic personal de Conrad, a qui mostrà la veritable cara del riu Congo).

I d'aquesta manera vaig ordenant(?) els meus llibres; quan observo que dos volums, sigui quin sigui el seu gènere o estil, de cop i volta es piquen l'ullet, els poso junts. Per exemple, en un altre racó del moble llibreria (model Billy d'Ikea) tinc de costat poemaris de Gabriel Ferrater i de Jaime Gil de Biedma, estabilitzats a la lleixa gràcies a una ampolla buida de ginebra. Comparteixen veinatge amb "La leyenda del santo bebedor" de Joseph Roth i "Sota el volcà" de Malcom Lowry.

Molt sovint em veig obligat a canviar l'emplaçament d'algun llibre. Per exemple, durant un temps vaig tenir "La Escritura o la vida" de Semprún al costat de "Milena", de Margerite Buber-Neumann (ambdues històries narren cruament l'experiència als camps d'extermini nazis). Però després de llegir les "Cartes a Milena" de Kafka, ràpidament vaig col·locar-li al seu costat el "Milena". Com a mínim que Frank Kafka i la seva estimada Milena Jesenská puguin tenir, a la meva llibreria, el contacte que els negà la vida real!. I sempre em quedarà Primo Levi per posar al costat del llibre de Semprún... Ja ho veieu, una nova adquisició literària pot comportar moviments incalcul·lables d'exemplars a les meves prestatgeries...

Tot plegat fa que en dies que llegeixo més llibres, com ara l'estiu, se'm giri molta feina. No us imagineu la dedicació que demana aquest ubicar i reubicar llibres conforme van teixint inesperats lligams.

dijous, 7 d’agost del 2008

Post d'agost (I). Encallats al segle passat

Me n'he adonat tot llegint una sèrie d'entrevistes a líders polítics catalans a l'Avui, en què es pregunta als nostres màxims mandataris per la música que escolten o que tenen al reproductor MP3: cap d'ells escolta música del segle XXI!. El mateix fenòmen que observo sovint quan, en el cotxe d'algun amic i company de viatge generacional, tot xafardejant els CD's que porta a la guantera, veig que gairebé tots són del segle XX. I quan s'escolten ràdios musicals, es recórre a emissores especialitzades en música dels setantes, vuitantes i norantes...

¿Com podem ser uns apassionats de les noves tecnologies, uns propulsors de les polítiques 2.0 o estar al dia de les darreres novetats literàries i cinematogràfiques, si seguim encallats en els Police, els Llach, els Víctor y Ana, els Leonard Cohen, els Beatles, els Jacques Brel o els Doors, per exemple?. Entenc que hem de respectar i no perdre mai de vista els clàssics (siguin composicions del segle XX o de segles anteriors), però el present també ens ofereix produccions de gran qualitat, es diguin Coldplay, Antònia Font, Julieta Benegas o Antony and the Johnsons.

Amics, amigues, els nous temps exigeixen noves bandes sonores.

divendres, 1 d’agost del 2008

Bones notícies pel Baix Ter



Si dilluns passat es presentava a Torroella el projecte, llargament reivindicat des del territori, de Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, avui divendres, a la Delegació del Govern, s'ha signat el conveni que possibilitarà l'execució de les obres de millora dels regadius del tram final del Ter.

El futur Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter ha de possibilitar una gestió coherent i conjunta d'aquests espais naturals, incloent les zones humides del tram final del riu; espais que formen un conjunt d'excepcional interès paisatgístic i cultural, però també geològic i biològic. A banda de la preservació del medi natural en un territori fortament humanitzat, aquest Parc Natural ha de ser també una eina de desenvolupament local, un actiu també en termes econòmics, ja que podrà esdevenir un focus d'atracció de turisme de qualitat en aquesta primera línia de la costa tan castigada a d'altres indrets de la Mediterrània.

I amb la signatura d'avui del conveni pel finançament de les obres de millora de regadius entre la Generalitat i les Comunitats de Regants de la Presa de Colomers i del Molí de Pals, mitjançant el qual els regants únicament hauran d'assumir un 3% del cost, es dóna el tret de sortida de les obres. Unes obres que dotaran de major eficiència al conjunt del sistema de réc, garantiran la disponibilitat d'aigua pels regants i faran més sostenible mediambientalment l'ús agrícola de l'aigua. Tot plegat, juntament amb l'anunci de les obres a la presa de Colomers, generarà un substancial estalvi d'aigua del qual se'n beneficiarà el riu.

Una bona setmana, per tant, penso, per la gent del territori del Baix Ter.