Post d'agost (i IV). Demà, Sant Tornem-hi!

Darrer dels comentaris d'agost. Moment per repassar què ha donat de si aquest parèntesi estival. Moment també, per cert, en què aquests Camins de Ferro arriben a les seves 20.000 visites, cosa que aprofito per agrair-vos a tots i a totes.

Segurament el gran debat polític de l'estiu ha estat el del finançament de l'administració catalana, en el marc del desenvolupament de l'Estatut de 2006. D'entrada vull deixar clar que aplaudeixo l'esforç d'unitat dels partits catalans, encapçalats pel Govern i el seu president, en defensar allò que és just i necessari per a Catalunya. Aquesta és la línia que hem de seguir en la negociació d'aquests mesos. Però també cal remarcar que, des del punt de vista d'un observador extern, sobten les diferents interpretacions que d'un mateix text (l'Estatut de 2006) se'n fan des de Madrid i des de Barcelona. Desgraciadament pels nostres interessos, la veritat és que penso que la norma estatutària no impedeix la interpretació del vicepresident Solbes. Vegeu aquest article de l'economista Ramon Tremosa on explica que l'Estatut aprovat al Congrés de Diputats no configura un marc bilateral de negociació amb l'estat ni necessàriament ha d'aportar més recursos per a Catalunya, a diferència del projecte d'Estatut aprovat pel Parlament. No sé si toca o no recordar-ho, però els problemes d'ara tenen molt a veure amb el pacte Mas-Zapatero.

Però passem a coses més serioses que tenen a veure amb l'estiu. Per exemple, es veu que aquest 2008 no hi ha cançò de l'estiu. I és que resulta difícil trobar unanimitats sobre aquella cançò de lletra fàcil, ritme enganxós, i, en definitiva, prou matxacona com per ostentar el títol de cançò de l'estiu 2008 (títol, no cal dir-ho, que res té a veure amb la qualitat musical, cosa que vull deixar clara abans que algun purista se'm tiri a sobre). Una de les que més ha sonat és una nova versió d'un antic tema, Ella Elle la, de Kate Ryan. M'agrada que un dels números ú de l'estiu sigui en francès...





Les altres que més han sonat en carpes, ràdioformules i xiringuitos podrien ser Merci de Duffy o el Don't stop the Music de la Rihanna. Ja veieu que en aquesta ocasió les cançons de l'estiu són cosa de dones...

En l'àmbit de la música produïda als Països Catalans (a banda que hem seguit aguantant el Chiqui-Chiqui) ens ha matxacat també de nou, des de Mallorca, en David Tavare. Però la que més m'ha agradat a mi, tot i que no és pròpiament de l'estiu, és Corren, la proposta de Gossos i Macaco, que descobreixo gracies a un post del torroellenc Carles Vilà:







I parlant de música, l'estiu a les comarques de Girona és també els festivals musicals. Estic content del bon nivell del conjunt de festivals de les nostres viles i ciutats. El rigor i coherència de Torroella, la nova empempta del Porta Ferrada, la renovació de Cadaqués, i les apostes més "espectaculars" de Cap Roig i Perelada. Sense oblidar propostes de qualitat com les que ofereix l'Albéniz de Camprodon, la Shubertíada de Vilabertran o, fins i tot, el Músiques Religioses i del Món de Girona. Personalment em quedo amb quatre nits que em resultaren molt agradables aquest estiu: Juan Diego Florez a Perelada, Raimon a Cadaqués, els fados de Camané, Mariza i Carlos do Carmo a Sant Feliu de Guíxols, i, sobretot, Achúcarro a Torroella.

Però deixeu-me fer propaganda d'un petit festival que ja fa tres anys s'organitza a la Devesa de Girona: la mostra de música gironina, on vaig poder assistir per segon any consecutiu.

Dit tot això, només afegir que hauria d'estar al Codi Penal que l'1 de setembre coincideixi en dilluns!.

En tot cas, bona rentrée els que demà comenceu a treballar.