dijous, 7 d’agost del 2008

Post d'agost (I). Encallats al segle passat

Me n'he adonat tot llegint una sèrie d'entrevistes a líders polítics catalans a l'Avui, en què es pregunta als nostres màxims mandataris per la música que escolten o que tenen al reproductor MP3: cap d'ells escolta música del segle XXI!. El mateix fenòmen que observo sovint quan, en el cotxe d'algun amic i company de viatge generacional, tot xafardejant els CD's que porta a la guantera, veig que gairebé tots són del segle XX. I quan s'escolten ràdios musicals, es recórre a emissores especialitzades en música dels setantes, vuitantes i norantes...

¿Com podem ser uns apassionats de les noves tecnologies, uns propulsors de les polítiques 2.0 o estar al dia de les darreres novetats literàries i cinematogràfiques, si seguim encallats en els Police, els Llach, els Víctor y Ana, els Leonard Cohen, els Beatles, els Jacques Brel o els Doors, per exemple?. Entenc que hem de respectar i no perdre mai de vista els clàssics (siguin composicions del segle XX o de segles anteriors), però el present també ens ofereix produccions de gran qualitat, es diguin Coldplay, Antònia Font, Julieta Benegas o Antony and the Johnsons.

Amics, amigues, els nous temps exigeixen noves bandes sonores.

5 comentaris:

  1. O per exemple Jamie Cullum o The Ting Tings?...tens tota la raó...haurem d'anar insistint i posant més música als nostres blogs..salut Jordi

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord Trina. És més, penso que la primera dècada d'aquest segle passarà a la història com una de les millors de la música contemporània, per sobre dels mitificats seixanta i setanta... Gràcies pels teus comentaris. Jordi

    ResponElimina
  3. Jordi,
    me n'alegro de coincidir amb tú en aquest tema, m'he trobat poca gent que digui això que dius de la mitificació dels seixantes i setantes...jo que ho he dit també, m'he trobat amb respostes duríssimes en contra, i arribo a pensar que aquest revival que patim és conseqüència de que els "amos" de les empreses de comunicació que generen opinió són d'aquestes époques i programen en funció d'això, igual que els modistes o els dissenyadors que posen de moda mobles o vestits seixanters...
    salut estival

    ResponElimina
  4. Benvolgut Don Martinoy.

    Discrepo amb vostè i amb la Trini.
    L'afirmació"...no podem seguir encallats..." és provocadora.

    El sigle 21 va començar fa 8 només anys, i no sé quina perspectiva hi ha sobre la producció cultural, que ens permeti dir: musica, pintura, literatura d’aquest sigle.
    Cold play es una banda de finals del sigle passat, i estem parlant de 12 anys enrere!. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Coldplay).
    Però s’hauria d’esperar un parell d’anys per a confirmar que continua emocionant, mobilitzant, i això voldria dir que ha estat veritablement creativa la seva producció.

    En aquests primers anys de la centúria podem dir que hi ha una producció cultural, creativa significativa (que forma part d’una estructura que existeix des del sigle passat i és vigent), però dir “musica” amb majúscules, trobo que es difícil, s’ha recorregut poc camí encara.
    En tal cas si li pot dir que hi ha un gran treball de marketing “cultural”, que ens diu que s’ha d’escoltar (o llegir, o mirar) i que evidentment s’ha de poder saber distingir, separar les majúscules i les minúscules.

    Quan parles de la gent que et trobes i es defineix com que escolta jazz, clàssica o pop, segurament serà de forma genèrica, ningú li parlarà de sigle, i personalment no crec que hi hagi una època per a definir-se.
    I no és gens fàcil parlar de noms propis, de títols de cançons, ja que es infinita la producció fins avui, i difícil de conèixer-la en la seva totalitat.
    La musica t’agrada o no independentment del sigle que escoltis. I que visquis!.
    Un altre cosa, que pot ser, és que en el cap dels que mencionava en el post, alguns encara pensin que estan en l’època medieval o en el romanticisme de finals del 19!.

    M’agrada una definició que hi ha sobre l’art (no me’n recordo de qui va ser), que deia:”.. el arte nombra lo innombrable, señala, provoca el rechazo, y cuando comienza a ser aceptado por la sociedad, que lo entiende, es metamorfoseado, y transformado por ella, es cuando deja ya de ser arte para convertirse, con suerte en una obra creativa, una creación artística, donde se repite y finalmente el conjunto de la sociedad la reproduce...”

    Moltes vegades es pot escoltar en ràdios tipus RN3 o ICAT(i molt més, a més a més per Internet), bandes de pop rock, noves, d’avantguarda (del tipus Deluxe, que tant li agrada al Doctor Gonçàlves), però que quan passen un parell d’anys te’n oblides, això, per a mi, vol dir que encara no ha dit res de nou, per tant si es possible que s’hagi de continuar escoltant musica del passat, que continua emocionant, i esperar la nova música d’avui.

    Jo crec que es pot escoltar Cold Play, ja què a més a més de producte cultural , interessant, i que ha estat produït en aquesta part del sigle 21, en realitat és innovador, produeix un so nou, diferent, una melodia agradable que et commou!

    Pot ser que hagi barrejat una mica el concepte d’emocionar amb el d’innovació, però en un punt coincideixen.

    Deixo aquí, ja parlarem algun dia, més seriosament (o no!)

    Salutacions,

    Korsanskai.

    P.D.: un altre tema seria comentar sobre això que vostè ens ha acostumat a informar amb molta anticipació respecte a quina seria la música de l’estiu, que escoltarem fins el cansament en sales de balls, discoteques i altres indrets estiuencs?, i que difícilment o probablement no serà música amb majúscules (segons el meu humil saber i entendre de les coses).
    Fins aviat,
    K.

    P.D.: respecte a Antony and the Johnsons, justament, penso que va ser nou, diferent, quan va aparèixer i ell no ha pogut, no ha sabut o no ha volgut avançar i ha començat a repetir-se, copiar-se a si mateix.
    Salut,
    K.

    ResponElimina
  5. Guille, el meu comentari, estiuenc i informal, sense voluntat de sentar cap càtedra, pretén obrir una mica els horitzons d'aquells qui únicament escolten música enregistrada com a mínim deu anys enrera. Per això el títol potser si una mica simplificador.

    Per entendre el món present, i cap on anem, fa falta, crec, una actitud de curiositat, d'obertura a les noves produccions culturals i tendències. Sense renunciar al passat, evidentment.

    Dit això, saps que la majoria dels meus referents musicals són del s. XX i no hi renuncio. Però això no vol dir que miri de mantenir despert l'interès per allò que es fa avui dia.

    Finalment,em comprometo que abans no s'acabi l'estiu faré un post sobre les cançons de l'estiu 08.

    ResponElimina