dimarts, 26 de maig del 2009

Carles Rahola i Pere Sureda, vides creuades

En Pere Joan Sureda i Canals tingué l'amabilitat, fa unes setmanes, de regalar-me el llibre que ha escrit sobre el seu pare, el saltenc Pere Sureda Corominas, Del bressol a la cuneta, editat per CCG Edicions. Juntament amb el llibre em lliurà una còpia d'un altre preciós document: el nomenament oficial del Sr. Pere Sureda Corominas com a delineant de la Comissaria Delegada de la Generalitat a Girona. A peu de pàgina del títol de funcionari, datat al juny de 1932, la signatura de Josep Irla com a responsable a Girona de la Generalitat de Macià.

Pere Sureda nasqué en el sí d'una família obrera de fortes conviccions cristianes. Al llarg de la seva vida milità activament en organitzacions catòliques. Bona persona i altruista, li esperava però un tràgic destí: La sagnant deriva anticlerical de 1936 acabà amb la seva vida, assassinat pel comitè d'Orriols.

En llegir la trista història de Pere Sureda he pensat immediatament en Carles Rahola. També un home bó, sense enemics aparents, i que com sabem fou executat vilment pels feixistes vencedors de 1939 al mur del cementiri de Girona. I l'estremidora coincidència: Carles Rahola també fou funcionari de la Comissaria de la Generalitat de Josep Irla.

Imaginem-nos els encontres a la Comissaria delegada de la Generalitat a Girona entre Rahola i Sureda. Treballant a les ordres del Comissari Irla, una altra bona persona. Quin valuós símbol d'una República jove, lliure, respectuosa i culta! Ben aviat però Sureda i Rahola engruixien el llarg nombre de víctimes inocents de la bogeria dels sectarismes ideològics dels anys trenta. I la seva fou també la derrota dels valors republicans que representava Josep Irla.

En qualsevol cas, i tot esperant que algun historiador s'animi a explorar els punts de contacte entre els dos personatges, us recomano la lectura del llibre de Sureda.

dijous, 7 de maig del 2009

Ibarretxe, jubilat anticipadament per la Llei de Partits

De l'etapa política que s'enceta al País Basc amb el nou president López, allò que em resulta menys qüestionable és el pacte PP-PSE. Pacte ben legítim i d'allò més natural. És més, tinc la impressió personal que el nou Lehendakari sorprendrà a més d'un i no ho farà tan malament...

El que trobo realment greu no és, doncs, el pacte de govern, sinò el dèficit democràtic derivat de l'absència al Parlament de l'esquerra abertzale. I és que un segment significatiu de l'electorat no és present al principal òrgan representatiu basc. Una representació silenciada i que hagués estat decisiva, no cal dir-ho, a l'hora de formar govern.

Aquest dèficit representatiu es deriva d'una actuació externa. En concret, d'una decisió judicial en aplicació de la Llei de Partits Polítics. Una llei qüestionada per diverses institucions internacionals de defensa dels drets humans, però votada afirmativament, cal recordar-ho, per PSOE, PP i CiU. Ho dic perquè la memòria és fugissera i molts dels que ara, des del nacionalisme català, es planyen de l'actual escenari polític basc, no han d'ignorar que el vot favorable a la Llei de Partits fou el primer i decisiu pas cap a la jubilació anticipada d'Ibarretxe.