dijous, 24 d’abril del 2008

El viatjar infinit. Claudio Magris.

Un bon llibre per després de Sant Jordi.

"No hi ha viatge que no travessi fronteres -polítiques, lingüístiques, socials, culturals, psicològiques, fins les invisibles que separen un barri d 'un altre dins de la mateixa ciutat, les que hi ha entre persones, les tortuoses que en els nostres inferns ens barren el pas a nosaltres mateixos. Traspassar fronteres; també estimar-les -en la mesura que definiexen una realitat, una individualitat, li donen forma i així la salven d'allò indistint-, però sense idolatrar-les, sense fer-ne ídols que exigeixen sacrificis de sang. Saber que són flexibles, provisionals i peribles, com un cos humà, i per això mateix dignes de ser estimades; mortals en el sentit de subjectes a la mort, com els viatgers, no ocasió i causa de mort, com han estat i són tantes vegades".

dilluns, 21 d’abril del 2008

Més sobre l'aigua. No és això, companys.

En un primer moment volia titular aquest post amb un "El nord també existeix", però a aquestes alçades no em sembla gens fructífer ni pedagògic abundar en els enfocaments localistes en tot allò relatiu a la qüestió de l'aigua.

Vaig ser dels que van protestar contra aquell Plan Hidrológico Nacional que contemplava un transvassament estructural i a gran escala a l'Ebre i que partia d'una concepció de l'aigua exclusivament com a recurs, actuant només sobre l'oferta. Un PHN que ignorava que l'aigua no només és un recurs sinò que forma part del medi i té una funció ecològica i social. Que, en definitiva, l'aigua és un bé públic que cal preservar, d'acord amb la Directiva Marc de l'Aigua, fomentant la conservació, l'estalvi i la reutilització. Una concepció, una nova cultura, que desgraciadament només s'ha començat a implementar a Catalunya ben recentment, coincidint amb un govern d'esquerres.

Sí, vaig protestar contra el transvassament de l'Ebre al costat de companys i amics de les Terres de l'Ebre.

Però tot i respectar-la, no puc compartir ara la mobilització contra l'ampliació fins a l'àrea de Barcelona del minitransvassament de l'Ebre al Camp de Tarragona. Ni quantitativament -pel reduït cabal objecte d'aquesta mesura-, ni qualitativament -és una actuació d'emergència i provisional-, aquesta iniciativa no resisteix cap comparació amb aquell Pla.

I encara més, gosaria recomanar a la gent de l'Ebre que de vegadis miri cap al Nord. Sé que és difícil per unes terres històricament oblidades i sovint maltractades per la resta del país. I en molts aspectes, les terres de l'Ebre tenen tot el dret a seguir exigint la solidaritat dels altres territoris. Però tot mirant cap al Nord, es trobarien amb Barcelona. I què en fem d'una àrea metropolitana sense aigua?. És cert que el Govern ha posat en marxa diverses mesures per dotar de més aigua la conurbació de Barcelona, superant un dèficit inversor de decenis i que clamava al cel. Però mentre aquestes infraestructures no siguin una realitat, i enmig d'una sequera colpidora, tots els territoris del país han d'actuar responsablement i de manera solidària.

Mirar cap al Nord, encara més al Nord, com per exemple cap a les comarques de Girona. ¿Es pot seguir demanant solidaritat vers les reivindicacions en favor de l'Ebre oblidant sistemàticament que un altre riu, el Ter, molt menys cabalós i força més estressat hídricament, assumeix la càrrega exclusiva d'un transvassament (aquest sí: estructural i substancial) per a proveir d'aigua la capital del país?.

Segurament em guanyaria més simpaties si em declarés contrari a l'aportació d'aigua de l'Ebre a Barcelona. Segurament molta gent aplaudiria que ataqués l'actuació del conseller Baltasar (qui està, per cert, al front d'un equip que per primera vegada en molts anys ha impulsat mesures que suposaran una major disponibilitat de recursos hídrics per a Barcelona, ha reconegut l'esforç de la conca del Ter i no ha dubtat en donar explicacions sempre que se l'ha requerit). Però aquest ja és un país prou fatigat de gestualitat, massa sovint empantanegat en polèmiques estèrils, i on molts polítics fan seves opcions tècniques de manera frívola i dogmàtica, només per atiar l'enfrontament interterritorial. Contra l'eslógan, rigor; contra les baralles de campanar, visió de país; contra la sequera, estalvi, reutilització i, sobretot, solidaritat. I d'això darrer, la gent del Ter en sap un munt.

dimecres, 16 d’abril del 2008

Noves creus de Sant Jordi gironines.

El Govern va acordar ahir concedir la Creu de Sant Jordi, entre d'altres, a quatre personalitats gironines en agraïment per la seva tasca en la defensa de la identitat i personalitat de Catalunya, o, més generalment, en el pla cívic i cultural. La Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona per part de la Generalitat de Catalunya.
Francina Boris (Girona, 1915): locutora de ràdio. En reconeixement a la gran importància de la seva contribució a la difusió de la llengua catalana, tant des de les ones com de la promoció en un sentit ampli. Nomenada oficialment locutora de la Generalitat de Catalunya durant el període republicà, l'any 1942 va crear, des de Girona, Nostra dansa, programa degà de la informació sardanista i primer espai radiofònic de la postguerra en català.
Josep Cassú (Bordils, 1941): músic i compositor de sardanes. Per la vàlua i projecció de la seva trajectòria en el món sardanístic, com a autor, director de dues de les millors cobles orquestres del país -Els Montgrins i La Principal de la Bisbal- i professor de música. El seu destacat impuls a la recuperació i el manteniment de la música catalana i de cobla ha contribuït a consolidar-ne un públic ampli.
Rosa Serra (Vic, 1944): escultora. Per la qualitat i la projecció de la seva obra, centrada al voltant de la figura humana i tractada amb diferents materials acabats amb una delicada suavitat. Les seves escultures públiques es troben escampades arreu de Catalunya, a més d'altres països. També és autora de la Suite Olympique de la seu del COI a Lausana i de diverses peces d'aquesta temàtica situades a l'Olimpic Park de Seül i al Comitè Olímpic d'Àsia, a Kuwait.
Jaume Sobrequés (Girona, 1943): historiador i polític. En reconeixement a la seva valuosa trajectòria en l'àmbit historiogràfic, que comprèn la recerca, l'ensenyament, la divulgació i la tasca que ha dut a terme a través de la direcció del Museu d'Història de Catalunya, entre altres càrrecs institucionals. I també per la seva sostinguda contribució a la democràcia i a l'autogovern, des d'un sentit nacional i de progrés.
A tots ells moltes felicitats i el reconeixament per la feina feta!.

diumenge, 13 d’abril del 2008

La nova ràdio.

Darrerament sempre escric els meus posts a aquest bloc tot escoltant icat.fm per internet. Tot un descobriment!. Si us agrada la música de qualitat i sense interrupcions us recomano aquesta ràdio, en concret la seva programació a través de la xarxa. A banda de poder escoltar la programació ordinària de Icat.fm, el web disposa de quatre canals temàtics: Icat Jazz (el meu preferit, dedicat al jazz), Mediterràdio (on es poden escoltar músiques de la Mediterrània), MusiCatles (per a les músiques del món) i TotCat (on només sona música en català). El web ofereix també tota la informació sobre el tema que està sonant, com ara la discografia de l'intèrpret, la seva biografia, dades gràfiques del país d'on prové, fotografies i diversos enllaços. També s'ofereix informació sobre els temes que han sonat, per tal de poder-los recuperar.

Encara recordo com de petit sintonitzava alguna de les poques emissores de la Freqüència Modulada d'aleshores. Com ha canviat tot!. Més aviat del que ens pensem jubilarem aquell ritual de girar el sintonitzador, i no passarà molt de temps abans la majoria de ràdio es consumeixi com ho estic fent ara, a la carta, i a través de la xarxa.

dimecres, 9 d’abril del 2008

Nacions ocupades. Encara hi ha classes.

Segueixo encuriosit l'evolució de les protestes en favor del Tíbet en motiu de la celebració dels propers Jocs Olímpics Xinesos. I em pregunto perquè la causa tibetana genera tantes adhesions a Occident. Des d'adinerats actors de Hollywood fins al multimilionari George Soros, passant per tota mena de cantants de rock, intel·lectuals i tot el cor mediàtic nostrat. ¿Perquè aquest exòtic i remot (per nosaltres) país de l'Àsia central genera tantes simpaties i adhesions?.

En qualsevol cas, recomano als txetxens, per exemple, que es vesteixin amb túnica budista, o als saharauis que facin meditació trascendental. I a Txetxènia, a la República Saharaui i a tantes nacions ocupades que convencin els tibetans per a oferir classes de màrqueting polític internacional. ¿Us imagineu que Richard Gere defensi els drets del Caixmir, del Kurdistan, de Palestina o de Somalilàndia?. Què han fet aquestes nacions per no tenir el glamour de la causa tibetana?.

Tot plegat sigui dit amb tot el respecte, simpatia i els millors desitjos cap a la causa tibetana!.

dijous, 3 d’abril del 2008

Saudade.

La saudade té gust de derrota, d'imperis perduts, d'Alfama, de llum atlàntica i de nits portuàries. D'allò que va ésser i que no podrà ser. D'enyorança i de sol·litud. La saudade, tan indefinible com la malenconia, es pot assaborir en versos de Pessoa, en algun mirador amb vistes al Tejo, o en els fados d'Amalia Rodrigues...





Tudo isto é fado

Perguntaste-me outro dia
Se eu sabia o que era o fado
Eu disse que não sabia
Tu ficaste admirado
Sem saber o que dizia
Eu menti naquela hora
E disse que não sabia
Mas vou-te dizer agora

Almas vencidas
Noites perdidas
Sombras bizarras
Na mouraria
Canta um rufia
Choram guitarras
Amor ciúme
Cinzas e lume
Dor e pecado
Tudo isto existe
Tudo isto é triste
Tudo isto é fado


Se queres ser meu senhor
E teres-me sempre a teu lado
Não me fales só de amor
Fala-me também do fado
É canção que é meu castigo
Só basceu p'ra me perder
O fado é tudo o que eu digo
Mais o que eu não sei dizer


Tot això és un fado

L'altre dia em preguntares
Si sabia què era un fado
Et vaig dir que ho ho sabia
I et vas quedar admirat
sense saber el que deia
Et vaig mentir en aquella hora
Et vaig dir que no ho sabia
Pero t'ho diré ara

Ànimes vençudes
Nits perdudes
Ombres estranyes
a la Mauraria
Canta una "rufia"
Ploren les guitarres
Amor i gelosia
Cendra i llum
Dolor i pecat
Tot això existeix
Tot això és trist
Tot això és fado


Si vols ser el meu senyor
i em vols sempre al teu costat
No parlis només d'amor
Parla'm també de fado
Que el fado és el meu càstig
Va néixer per a perdre'm
El fado és tot el que dic
Sumat al que no sé dir.