Per un necessari reconeixement al jazz fusió català

Lakatans, Iceberg, Màquina!, Pegasus... noms d'unes bandes musicals avui gairebé oblidades, però que varen fer una feina immensa per a la posada al dia de la cultura al nostre país des de mitjans dels setanta fins als noranta del segle passat. Gent com Max Sunyer, Santi Arisa, Carles Benavent, Manel Camp, Josep Mas "Kitflus", Rafael Escoté, Jordi Batista, entre molts d'altres, desenvoluparen i feren créixer a Catalunya allò que a l'altre costat de l'oceà es coneixia per jazz-rock, amb incursions al rock progressiu i aportant-hi sempre un personal toc de mediterraneïtat.

Petits com som -i no em refereixo a la geografia- potser no hem sabut valorar prou un fenòmen molt creatiu i innovador que va tenir, en canvi, certa receptivitat internacional. I és que Barcelona fou la gran capital peninsular dels músics de fusió, i grups com Pegasus arribaren a tocar al Carnegie Hall de Nova York i al festival de Montreaux.

Però llavors arribaren els noranta i a Catalunya ja no hi havia espai ni als mitjans ni a les sales de concert per tot allò que no tingués a veure amb el rock català. Que també, no cal dir-ho, s'emportava totes les subvencions.

Avui aquells grans músics de la fusió catalana segueixen tocant, en plena forma. Molts d'ells han desenvolupat una trajectòria professional impecable: Kitflus com a pianista de Serrat, Benavent fent bolos arreu del món amb una renovada proposta jazzística (arribant a acompanyar a Miles Davis o a Chick Corea, entre molts d'altres)... Però certament el seu entorn cultural i social no els va posar les coses fàcils per seguir treballant amb les seves idees de renovació del jazz-rock català.

Estaria bé d'intentar reparar aquest oblit oficial i col·lectiu. Podriem començar redescobrint la seva música.

(Pegasus, Transmediterrania Exprés)