Riu de la infància, riu del futur.

Fa uns quinze anys -com passa el temps!- vaig encetar una etapa laboral a l'ajuntament de Celrà, ben profitosa professionalment però sobretot enriquidora a nivell personal. Precisament en aquells anys de mitjans dels noranta, l'ajuntament va considerar necessari incorporar a les estratègies de futur del municipi el valor afegit que representa el riu Ter. I fou així com juntament amb d'altres municipis riberencs, començaren els passos per a la creació del Consorci Alba-Ter. Recordo bé una primera reunió exploratòria (encara havia de passar un temps més per a la constitució de l'organisme) a l'ajuntament de Manlleu, a la qual hi vaig assistir en qualitat de tècnic. Hi recordo, entre d'altres, en Josep Capellà de Torroella, en Jaume Bossacoma de Celrà, en Pere Prat (aleshores regidor i ara alcalde de Manlleu), així com representants dels ajuntaments de Salt i Girona. Ara que hi penso, algunes d'aquestes persones, a qui afortunadament he anat retrobant en moments posteriors, constitueixen per mi veritables referents en l'àmbit de la gestió pública.

Aquest matí de dissabte he retornat a Celrà, ara com a Delegat del Govern. I és que la Generalitat i el Consorci Alba-Ter han signat avui un protocol per a la preservació i la millora del patrimoni natural en l'àmbit fluvial del riu Ter, aquest riu treballador com sovint l'anomenava l'enyorat Ferrer i Gironès. L'aportació del Govern permetrà actuacions com ara la restauració dels boscos de ribera o la recuperació de diversos espais al llarg dels més de 200 quilòmetres del curs del Ter.

Un cop signat el document, tots els participants a l'acte ens hem adreçat cap al riu en un itinerari que ens ha conduït fins a la illa dels Salzes, àrea plenament representativa del bosc de ribera. Caminant amigablement entre platans i pollancres, arbusts i algun salze, hem conversat amb el Conseller de Medi Ambient i Habitatge Francesc Baltasar, els alcaldes de Celrà, Manlleu i Flaçà, la Marta Payeró, regidora de cultura de Verges, en Ponç Feliu, regidor de Medi Ambient de Girona, l'Emili Santos, director de Medi Ambient a Girona, i d'altres persones a qui demano disculpes per no recordar amb precisió el seu nom i la seva dedicació. A la vora d'unes aigües mandroses, sota un sol que encara no molesta, en Ponç Feliu ens feia prestar atenció al cant del rossinyol o de l'oriol, mentre a través del canyissar podíem entrellucar les formes elegants d'un martinet blanc o d'una lluent carpa.

Tornant cap a casa pensava en la meva relació personal amb el Ter. Unes reflexions que m'han portat a la nostra única pàtria, la infància. Una infància de bicicleta, mercromina i berenars de pà amb xocolata. I he evocat entorns del tram final del Ter que ja mai podré dissociar d'una certa idea personal de riu, com ara la Gola, la Resclosa, l'antiga arbreda de Torroella, la mota, els récs de banda i banda, les basses de la desembocadura. L'Estartit, Torroella, Celrà, Girona... la vida al llarg del Ter.... però, no era Heràclit qui deia que mai ens banyem al mateix riu?.