dilluns, 24 de setembre del 2007

Hipersimbolisme.

No m'he sentit especialment ofès quan he sabut que s'ha cremat una bandera catalana en un estadi de futbol. No m'ha molestat la ridiculització de La Moreneta i d'altres símbols catalans que en alguna ocasió he vist interpretar a Albert Boadella. Respecto que algú cridi Pujol enano, habla castellano. Sincerament, mai m'he considerat agredit per aquests comportaments. També, d'altra banda, he vist cremar en moltes ocasions al nostre país banderes dels Estats Units, d'Israel i imatges del president Bush.

Potser és que a Catalunya li manquen moltes coses substancials i n'hi sobren d'accessòries. D'entre aquestes últimes, els símbols. Tenim una diarrea simbòlica. Ho sacralitzem tot, banderes, muntanyes, himnes, clubs que són més que un club i cantants que són més que un cantant. Una altra manifestació d'aquesta sobrecàrrega simbòlica és la utilització en negatiu dels símbols dels altres: sovint es posa més èmfasi en atacar la simbologia de l'adversari que no pas en criticar les seves accions.

Per mi el republicanisme i l'independentisme tenen tants arguments positius al seu favor que no deixa de resultar empobridor que s'hagi de recòrrer a la crema de símbols.

Però per damunt de tot això o precisament per tot això i perquè com Brassens, definitivament ni la música patriòtica ni les festes nacionals em fan aixecar del llit, no entenc que els símbols hagin de protegir-se amb articles del codi penal.

3 comentaris:

  1. És curiós: tu i jo, que ens considerem sobiranistes, arribem a conclusions molt semblants (mira el que vaig escriure diumenge 23) i, en canvi, un partit com Ciutadans que diu anar contra els "deliris identitaris", va i inicia una campanya a favor de la bandera espanyola. A aquestes alçades, ja no entenc res de res.

    Salut!

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord, Narcís. Jo, si vols que t'ho digui, cada vegada entenc menys coses. Molt bé la frase de Kapucinsky que desconeixia. Trist destí el d'un país que només té símbols!. Cuida't. Jordi

    ResponElimina
  3. Jo també banalitzo els símbols col.lectius -banderes, himnes- i rebutjo els símbols de caràcter més personal -l'aliança en senyal d'unió, la rosa com a mostra d'afecte-. Ara bé, a nivell íntim, una vegada vaig tenir un símbol: es tractava d'una bufanda de vellut de color lila que vaig comprar a París al final de l'estada d'un any a la capital francesa. Aquella peça de roba simbolitzava tota una sèrie de vivències irrepetibles. Vaig prometre que tota la vida la guardaria al meu costat. Uns quants anys més tard, la meva filla gran la va perdre accidentalment. Em vaig disgustar molt i a ella també li va saber molt de greu. Ara bé,comparat amb les coses que es poden perdre a la vida: què és una bufanda, per més càrrega simbòlica que jo li hagués donat. Fins aviat.Esther

    ResponElimina