Voluntariat per la Llengua.

En un entorn mediàtic d'un cert pessimisme ambiental, també en relació a temes de cultura, identitat i país, costa que les bones notícies trascendeixin. I una de les coses que funcionen excel·lentment bé al nostre país, sobretot a les comarques de Girona, és el programa de Voluntariat per la Llengua. Només recordar que mentre l'any 2006, teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!

Ahir a la Coma Cros de Salt vam voler retre homenatge a tots els voluntaris, aprenents i col·laboradors del programa a les nostres comarques, amb un acte lúdic en què hi participà gent vinguda amb autocars d'arreu de la nostra demarcació. L'èxit fou rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi respiraren. Al bon resultat de la vetllada hi contribuiren els Mazoni, amb un concert que primà les versions acústiques, les Cuineres de Salt, amb el seu menjar preparat amb la il·lusió de sempre, i sobretot moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents.

I una constatació recorrent per part de la majoria dels aprenents que vinguéren a la festa: Després de realitzar el voluntariat per la llengua, de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió, és una llàstima -coincideixen tots- que al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada, molts catalans d'orígen se'ls adrecen en castellà!. Tan de bó algún dia a Catalunya, deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció de llur orígen. No és només una necessitat per la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, educació i consideració cap als altres.

Aquesta és la notícia a El Punt.

Catalunya i l'euroescepticisme

Arran del resultat de les passades eleccions al Parlament Europeu (sic), em sorprèn que molts analistes expressin una suposada contradicció entre l'elevada abstenció al nostre país i el tradicional europeisme dels catalans. Deixo de banda avui el tema de l'abstenció per centrar-me en això de què els catalans hagim de ser necessàriament europeistes.

Potser, com feu Flaubert, resta per escriure al nostre país un diccionari d’”Idées Reçues” del catalanisme. Estaria bé recollir tants llocs comuns, tòpics o, en definitiva, idees rebudes, que amb caràcter gairebé de dogma, la ideologia central del nostre país no gosa mai questionar.

Un d’aquests llocs comuns és la idea que el catalanisme ha de ser europeista. I és que mentre a la vida política de països seriosos com Gran Bretanya, França, Noruega, Irlanda, Dinamarca… s’expressen tranquil·lament assenyats posicionaments euroescèptics, de vegades força majoritaris, al nostre país això és vist com quelcom marginal, extremista, que en cap cas podria anar de bracet amb el catalanisme. Només cal recordar els pronunciaments desfavorables en referendums convocats a països com els esmentats, en relació a diferents etapes de la construcció europea. En aquestes democràcies madures no hi ha hagut cap problema en aturar l'actual procés de construcció comunitària quan ho han percebut contrari als seus interessos. Aquí això, ara per ara, seria impensable.

Sovint trobo a faltar a Catalunya, enfront d'un cert papanatisme europeista dominant, la reivindicació del dret a ser euroescèptic. I encara més; tal com ens va als catalans en aquesta Europa apropiada pels Estats, no només en tenim el dret sinò potser també el deure.

Per a la participació a les eleccions europees