Quan Georges Moustaki deixà d'agradar-me

No recordo en quin moment va deixar d’agradar-me Georges Moustaki. N’havia adquirit, i conservo encara, bona part de la seva discografia, així com algun dels seus llibres. Possiblement, com totes les passions a la vida, l’afició per al cantautor s’extingí de manera gradual, potser a mesura que anava descobrint els altres grans chansoniers. Bona part dels temes de Moustaki adquiriren llavors una tonalitat un punt frívola i un excés d’edulcoració, al costat de la potència frapant d’un Brel o de la senzillesa irònica del gegant Brassens.

No sabria doncs fixar en el temps quan es va fondre aquell interès per Moustaki que s'endinsava a l’adolescència. Vaig deixar d’assistir als seus bolos després d’un Palau el 2000 o 2001, no ho sé. El precediren molts altres concerts al mateix  Palau de la Música, a les escales de la Catedral de Barcelona, a les ruïnes d’Empúries o fins i tot a l’antic mercat del Born, en una època en què l’espai s’aprofità per a activitats culturals. En tot cas, potser Moustaki va deixar d’interessar-me en remetre també una francofília gairebé militant, quan emergiren altres continents musicals de referència, més autèntics i innovadors, com els que el mateix cantant intentà explorar amb Vinicius de Moraes.

Però segurament Moustaki va deixar d’agradar-me, malgrat tots els discos i malgrat aquells peregrinatges per a seguir-lo en directe, quan vaig descobrir “Le Methèque” en un karaoke d’un pub de borratxos anglesos a l’Estartit.  Encara que ben pensat, el punt de no retorn s’assolí en sentir les primeres versions de Marina Rossell, en un treball de qualitat molt discutible, al meu humil entendre.

L'hiver a tué le printemps. Tout est fini pour nous deux maintenant.

Avui ens ha deixat el cantant grec resident a la molt aristocràtica Ille de Saint-Louis al bell mig del Sena. Molts hem retornat mentalment a Moustaki, i encara que la seva mort no canviarà ja les nostres preferències musicals, hem de ser honestos i reconèixer el que li devem al personatge.

Moltes gràcies pel que vas fer per a nosaltres, Georges Moustaki. Le jeune facteur est mort, però ens ha llegat per sempre l'amor als esperits lliures, a la solitud i al mestissatge, així com aquella obsessió atàvica, barreja d'enamorament i odi, cap a les fronteres... i una vella entrada autografiada al Mercat del Born, que a partir d’avui guardarem com el més preuat dels tresors.

Ah, i jo també vaig esgargamellar-me amb els borratxos anglesos de l’Estartit, tot desafinant Le Methèque en versió karaoke.

2008 - 2013, on érem?, on som?

2008-2013: Ja són cinc els anys de convivència amb la gran crisi. Un temps en què hem canviat individual i col·lectivament, gairebé sense adonar-nos-en. No només hem après noves paraules com escrache o prima de risc, sinò que hem estat testimonis de la mutació de les ideologies que ens llegà el segle XX. La gran depressió d’aquest lustre ha redefinit el paper dels principals eixos ideològics que dominaven l’esfera política. Comprovem-ho: ¿On eren al 2008  i on són al 2013, per exemple, l’europeisme, el centre-dreta liberal, la socialdemocràcia, l’esquerra alternativa o el catalanisme?:

L’europeisme ha perdut el component il·lusionador als ulls de molts ciutadans. Els estats, mancats de lideratges com els que derruïren el mur de Berlin, s’afanyen ara a marcar-ne distàncies questionant-ne les realitzacions aconseguides. Sigui a Londres, a Varsòvia o a Lisboa, la Unió Europea cada cop més s’associa a la feblesa i a l’amenaça. Ni tan sols els nous membres del club estan afectats pel virus de la fe del convers, que tant afectà els catalans dels anys vuitanta i noranta del segle passat.  

El centre-dreta del sud d’Europa es desdiu ara d’anteriors hostilitats a la intervenció estatal a l’economia, defensa la nacionalització del deute d’empreses privades (com ara els bancs) i implora polítiques de flexibilització del dèficit públic, considerat pecat mortal fa quatre dies. A casa nostra, fins i tot alguns governants han passat de prometre baixades d’impostos a crear-ne de nous en questió de poques setmanes. Més cap al centre i nord d'Europa, en canvi, aprofita la catapulta de la crisi per accelerar el sorpasso a la socialdemocràcia.

La socialdemocràcia no només se sent vençuda sinò que ha interioritzat el paper de culpable, perdent tota capacitat d’iniciativa. La seva veu igualitzadora i de dinamització social ha anat emmudint fins l'erm silenci actual.

La vella esquerra hereva dels antics partits comunistes ha passat a la defensiva. Sorprèn comprovar com els qui fa cinc anys es proclamaven alternatius i rupturistes, ara adopten actituds conservadores, intentant mantenir drets i polítiques públiques i limitant-se a l'oposició a les retallades. Aspiren a poc més que a la conservació del vell estat del benestar, cedint el paper més transformador als nous moviments socials. Moviments que han emergit com a potents nous actors, tot i que fa cinc anys era inimaginable pensar que podrien marcar l’agenda política com ho estan fent. Indignats, plataformes solidàries, ... Tots ells disputant el terreny de partits esquerranosos i sindicats, i encara més, evidenciant cruament el naufragi de la pròpia democràcia representativa.

Tampoc el catalanisme no serà el mateix. No cal insistir en la idea que la seva centralitat ha virat cap al sobiranisme, i que el nou context econòmic i social hi ha tingut molt a veure.

Aquesta és només una mirada als canvis en la política. Però similiars o superiors transformacions s’han esdevingut en d’altres àmbits, com les creences, els valors, la geoeconomia, la tecnologia o la interrelació entre l’home i la natura. La realitat ha canviat, i les eines van canviant profundament. I nosaltres, individus, en què hem canviat?. Segurament ens falta perspectiva per a reflexionar-hi. No sé perquè però ara mateix em vé al cap la frase del gran Carvalho: “Déu ha mort, Marx ha mort, Ava Gardner ha mort, i jo mateix no em sento massa bé”.