Com a professional del món del dret, sempre he pensat que als juristes ens resulta més còmode contestar una demanda que no pas plantejar-la. Amb tots els matisos que vulgueu, penso que s’assumeix un major risc en el paper del demandant que no pas en el rol de demandat. Qui denuncia, qui obre joc –sempre parlant des de la perspectiva del professional– assumeix la part més complicada. L’altra part, en canvi, la denunciada, ja es troba el terreny delimitat i pot dedicar-se a la tasca, sempre més relaxada, de recercopilar contraarguments, localitzar defectes de forma i magnificar les febleses, reals o no, de qui ha tingut la iniciativa.
En el debat de les darreres setmanes sobre els instruments legals per a la consulta del 9-N, hi trobem sovint la còmoda posició de l'advocat del demandat. Així, prestigiosos constitucionalistes s’han dedicat obsessivament a la “cacera del defecte” de qualsevol iniciativa jurídica del Parlament o del Govern. Primer ens advertien de les dificultats legals per a un referèndum conforme a una delegació estatal de competències, després de la insconstitucionalitat de la llei de consultes catalana (fins i tot abans de ser impugnada), i més tard dels suposats vicis de legalitat del decret de convocatòria del 9-N. Encara ahir un catedràtic que bé representa aquesta actitud, pontificava jurídicament contra la celebració d’una possible consulta alternativa per part dels ajuntaments, quan no està ni tan sols proposada.
El repte que té plantejat la societat catalana no és un litigi privat. És un conflicte polític que requereix d’aportacions jurídiques més mediadores que no pas dogmàtiques. El mandat democràtic majoritari de fer una consulta només es pot materialitzar amb una iniciativa jurídica intel·ligent, original i enginyosa. Obrir joc aquí és més difícil que enlloc. En canvi és molt senzill buscar arguments a la contra sota la lupa del buròcrata constitucionalista. Com a exercici acadèmic, tots en sabem d'escrutar qualsevol eina jurídica a la recerca de tot allò que hi pugui grinyolar. Però com a solució als nostres problemes col·lectius, dubto que aquesta sigui la millor aportació.
Afortunadament, des del màxim rigor argumentatiu, també hem escoltat juristes amb posicions més propositives. Sense anar més lluny, el professor Queralt, prestigiós penalista, s’esforçava fa pocs dies en un debat televisiu a oferir interpretacions generoses de l’ordenament jurídic per aportar solucions. Com d'altres juristes han insistit en la idea que la consulta es pot ajustar a dret. Però mentre alguns treballen en positiu a la recerca d’eines legals al servei de la majoria, d’altres atacaran ràpidament el treball dels primers sense proposar res. Com criatures que volent desfer un castell de sorra, només han de decidir per on començar l’enderroc.
Agraeixo als juristes que ens alliçonen dia si i dia també sobre la llarga llista d'imperfeccions de qualsevol iniciativa per la consulta. Quan m’hagi de defensar d’alguna acusació greu, el seu zel formalista em serà útil i no dubtaré a contractar-los. Però com a ciutadà allunyeu-me, si us plau, d'aquests catedràtics de la deconstrucció.
