Encara em queden uns dies per fer vacances, però amb l'arribada de l'agost la majoria disposem de més temps lliure. Per començar, aquestes seran les meves primeres dedicacions:
dimecres, 5 d’agost del 2009
dimecres, 1 de juliol del 2009
Ganes de llengua, ganes de país.
L'autor reflexiona entorn de les actituds pessimistes o optimistes amb relació a la llengua catalana, després de l'acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua a les comarques gironines.
Sovint al nostre país, l'actualitat sembla conformar un cert pessimisme ambiental, especialment palpable en temes de cultura, llengua i identitat. No falten motius per a aquest pessimisme, però les actituds negatives tendeixen a consumir energies de manera estèril, sense aportar-hi solucions. Per contra, hi ha la possibilitat de tenir una actitud més positiva, que generi confiança envers el futur, actitud que permet cercar solucions als problemes i, el que és més important, esperança de progrés. Molt sovint no som conscients del petit poder d'aquest optimisme, si voleu metòdic, que es pot reflectir en decisions individuals de cadascú de nosaltres. Crec fermament que el nostre país només progressarà amb actituds constructives, les úniques que contenen un poder innat per seduir i sumar complicitats, elements imprescindibles per construir una societat lliure i cohesionada.
En el cas de la nostra llengua, el català, també poden apreciar-se aquests dos enfocaments. Una certa actitud pessimista del catalanoparlant malmet moltes energies en el lament i acaba generant frustració. També incorre sovint en falsos tòpics com ara el de culpar les persones nouvingudes de la situació de la nostra llengua. L'actitud positiva del catalanoparlant, per contra, el porta a interrogar-se sobre com es poden ajudar les persones que no saben el català per tal que l'aprenguin; s'hi compromet personalment, fet que enforteix d'aquesta manera la cohesió social.
Divendres de la setmana passada vaig poder comprovar que a les comarques gironines hi ha molta positivitat amb relació a la defensa de la nostra llengua, tant per part dels catalanoparlants com per part dels qui encara no ho són. La Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona, mitjançant el Consorci per la Normalització Lingüística, vam organitzar un acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua, en agraïment a la seva dedicació voluntària a ensenyar/aprendre el català. L'èxit va ser rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi van respirar. Hi havia moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents. Un èxit que es correspon amb els mateixos resultats del programa del Voluntariat a les nostres comarques: només cal recordar que mentre l'any 2006 teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!
A Salt va resultar molt satisfactori comprovar com hi ha moltes persones amb actituds positives que han fet el pas de treballar de manera constructiva per a l'enfortiment de la nostra llengua i cohesió social. Malgrat això també vaig constatar que molts aprenents admeten que després de participar al Voluntariat per la llengua -de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió-, al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada alguns catalans d'origen se'ls adrecen en castellà. Tant de bo algun dia a Catalunya deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció del seu origen. No és només una necessitat per a la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, d'educació i de consideració cap als altres.
Els voluntaris per la llengua fa temps que ho tenen clar; ara només cal que tothom s'encomani del seu exemple.
(Publicat a Diari de Girona, dimarts 30 de juny de 2009)
Sovint al nostre país, l'actualitat sembla conformar un cert pessimisme ambiental, especialment palpable en temes de cultura, llengua i identitat. No falten motius per a aquest pessimisme, però les actituds negatives tendeixen a consumir energies de manera estèril, sense aportar-hi solucions. Per contra, hi ha la possibilitat de tenir una actitud més positiva, que generi confiança envers el futur, actitud que permet cercar solucions als problemes i, el que és més important, esperança de progrés. Molt sovint no som conscients del petit poder d'aquest optimisme, si voleu metòdic, que es pot reflectir en decisions individuals de cadascú de nosaltres. Crec fermament que el nostre país només progressarà amb actituds constructives, les úniques que contenen un poder innat per seduir i sumar complicitats, elements imprescindibles per construir una societat lliure i cohesionada.
En el cas de la nostra llengua, el català, també poden apreciar-se aquests dos enfocaments. Una certa actitud pessimista del catalanoparlant malmet moltes energies en el lament i acaba generant frustració. També incorre sovint en falsos tòpics com ara el de culpar les persones nouvingudes de la situació de la nostra llengua. L'actitud positiva del catalanoparlant, per contra, el porta a interrogar-se sobre com es poden ajudar les persones que no saben el català per tal que l'aprenguin; s'hi compromet personalment, fet que enforteix d'aquesta manera la cohesió social.
Divendres de la setmana passada vaig poder comprovar que a les comarques gironines hi ha molta positivitat amb relació a la defensa de la nostra llengua, tant per part dels catalanoparlants com per part dels qui encara no ho són. La Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona, mitjançant el Consorci per la Normalització Lingüística, vam organitzar un acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua, en agraïment a la seva dedicació voluntària a ensenyar/aprendre el català. L'èxit va ser rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi van respirar. Hi havia moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents. Un èxit que es correspon amb els mateixos resultats del programa del Voluntariat a les nostres comarques: només cal recordar que mentre l'any 2006 teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!
A Salt va resultar molt satisfactori comprovar com hi ha moltes persones amb actituds positives que han fet el pas de treballar de manera constructiva per a l'enfortiment de la nostra llengua i cohesió social. Malgrat això també vaig constatar que molts aprenents admeten que després de participar al Voluntariat per la llengua -de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió-, al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada alguns catalans d'origen se'ls adrecen en castellà. Tant de bo algun dia a Catalunya deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció del seu origen. No és només una necessitat per a la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, d'educació i de consideració cap als altres.
Els voluntaris per la llengua fa temps que ho tenen clar; ara només cal que tothom s'encomani del seu exemple.
(Publicat a Diari de Girona, dimarts 30 de juny de 2009)
dissabte, 20 de juny del 2009
Voluntariat per la Llengua.
En un entorn mediàtic d'un cert pessimisme ambiental, també en relació a temes de cultura, identitat i país, costa que les bones notícies trascendeixin. I una de les coses que funcionen excel·lentment bé al nostre país, sobretot a les comarques de Girona, és el programa de Voluntariat per la Llengua. Només recordar que mentre l'any 2006, teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!
Ahir a la Coma Cros de Salt vam voler retre homenatge a tots els voluntaris, aprenents i col·laboradors del programa a les nostres comarques, amb un acte lúdic en què hi participà gent vinguda amb autocars d'arreu de la nostra demarcació. L'èxit fou rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi respiraren. Al bon resultat de la vetllada hi contribuiren els Mazoni, amb un concert que primà les versions acústiques, les Cuineres de Salt, amb el seu menjar preparat amb la il·lusió de sempre, i sobretot moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents.
I una constatació recorrent per part de la majoria dels aprenents que vinguéren a la festa: Després de realitzar el voluntariat per la llengua, de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió, és una llàstima -coincideixen tots- que al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada, molts catalans d'orígen se'ls adrecen en castellà!. Tan de bó algún dia a Catalunya, deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció de llur orígen. No és només una necessitat per la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, educació i consideració cap als altres.
Aquesta és la notícia a El Punt.
dimarts, 16 de juny del 2009
Catalunya i l'euroescepticisme
Arran del resultat de les passades eleccions al Parlament Europeu (sic), em sorprèn que molts analistes expressin una suposada contradicció entre l'elevada abstenció al nostre país i el tradicional europeisme dels catalans. Deixo de banda avui el tema de l'abstenció per centrar-me en això de què els catalans hagim de ser necessàriament europeistes.
Potser, com feu Flaubert, resta per escriure al nostre país un diccionari d’”Idées Reçues” del catalanisme. Estaria bé recollir tants llocs comuns, tòpics o, en definitiva, idees rebudes, que amb caràcter gairebé de dogma, la ideologia central del nostre país no gosa mai questionar.
Un d’aquests llocs comuns és la idea que el catalanisme ha de ser europeista. I és que mentre a la vida política de països seriosos com Gran Bretanya, França, Noruega, Irlanda, Dinamarca… s’expressen tranquil·lament assenyats posicionaments euroescèptics, de vegades força majoritaris, al nostre país això és vist com quelcom marginal, extremista, que en cap cas podria anar de bracet amb el catalanisme. Només cal recordar els pronunciaments desfavorables en referendums convocats a països com els esmentats, en relació a diferents etapes de la construcció europea. En aquestes democràcies madures no hi ha hagut cap problema en aturar l'actual procés de construcció comunitària quan ho han percebut contrari als seus interessos. Aquí això, ara per ara, seria impensable.
Sovint trobo a faltar a Catalunya, enfront d'un cert papanatisme europeista dominant, la reivindicació del dret a ser euroescèptic. I encara més; tal com ens va als catalans en aquesta Europa apropiada pels Estats, no només en tenim el dret sinò potser també el deure.
dimecres, 3 de juny del 2009
dimarts, 26 de maig del 2009
Carles Rahola i Pere Sureda, vides creuades
En Pere Joan Sureda i Canals tingué l'amabilitat, fa unes setmanes, de regalar-me el llibre que ha escrit sobre el seu pare, el saltenc Pere Sureda Corominas, Del bressol a la cuneta, editat per CCG Edicions. Juntament amb el llibre em lliurà una còpia d'un altre preciós document: el nomenament oficial del Sr. Pere Sureda Corominas com a delineant de la Comissaria Delegada de la Generalitat a Girona. A peu de pàgina del títol de funcionari, datat al juny de 1932, la signatura de Josep Irla com a responsable a Girona de la Generalitat de Macià.
Pere Sureda nasqué en el sí d'una família obrera de fortes conviccions cristianes. Al llarg de la seva vida milità activament en organitzacions catòliques. Bona persona i altruista, li esperava però un tràgic destí: La sagnant deriva anticlerical de 1936 acabà amb la seva vida, assassinat pel comitè d'Orriols.
En llegir la trista història de Pere Sureda he pensat immediatament en Carles Rahola. També un home bó, sense enemics aparents, i que com sabem fou executat vilment pels feixistes vencedors de 1939 al mur del cementiri de Girona. I l'estremidora coincidència: Carles Rahola també fou funcionari de la Comissaria de la Generalitat de Josep Irla.
Imaginem-nos els encontres a la Comissaria delegada de la Generalitat a Girona entre Rahola i Sureda. Treballant a les ordres del Comissari Irla, una altra bona persona. Quin valuós símbol d'una República jove, lliure, respectuosa i culta! Ben aviat però Sureda i Rahola engruixien el llarg nombre de víctimes inocents de la bogeria dels sectarismes ideològics dels anys trenta. I la seva fou també la derrota dels valors republicans que representava Josep Irla.
En qualsevol cas, i tot esperant que algun historiador s'animi a explorar els punts de contacte entre els dos personatges, us recomano la lectura del llibre de Sureda.
Pere Sureda nasqué en el sí d'una família obrera de fortes conviccions cristianes. Al llarg de la seva vida milità activament en organitzacions catòliques. Bona persona i altruista, li esperava però un tràgic destí: La sagnant deriva anticlerical de 1936 acabà amb la seva vida, assassinat pel comitè d'Orriols.
En llegir la trista història de Pere Sureda he pensat immediatament en Carles Rahola. També un home bó, sense enemics aparents, i que com sabem fou executat vilment pels feixistes vencedors de 1939 al mur del cementiri de Girona. I l'estremidora coincidència: Carles Rahola també fou funcionari de la Comissaria de la Generalitat de Josep Irla.
Imaginem-nos els encontres a la Comissaria delegada de la Generalitat a Girona entre Rahola i Sureda. Treballant a les ordres del Comissari Irla, una altra bona persona. Quin valuós símbol d'una República jove, lliure, respectuosa i culta! Ben aviat però Sureda i Rahola engruixien el llarg nombre de víctimes inocents de la bogeria dels sectarismes ideològics dels anys trenta. I la seva fou també la derrota dels valors republicans que representava Josep Irla.
En qualsevol cas, i tot esperant que algun historiador s'animi a explorar els punts de contacte entre els dos personatges, us recomano la lectura del llibre de Sureda.
dijous, 7 de maig del 2009
Ibarretxe, jubilat anticipadament per la Llei de Partits
De l'etapa política que s'enceta al País Basc amb el nou president López, allò que em resulta menys qüestionable és el pacte PP-PSE. Pacte ben legítim i d'allò més natural. És més, tinc la impressió personal que el nou Lehendakari sorprendrà a més d'un i no ho farà tan malament...
El que trobo realment greu no és, doncs, el pacte de govern, sinò el dèficit democràtic derivat de l'absència al Parlament de l'esquerra abertzale. I és que un segment significatiu de l'electorat no és present al principal òrgan representatiu basc. Una representació silenciada i que hagués estat decisiva, no cal dir-ho, a l'hora de formar govern.
Aquest dèficit representatiu es deriva d'una actuació externa. En concret, d'una decisió judicial en aplicació de la Llei de Partits Polítics. Una llei qüestionada per diverses institucions internacionals de defensa dels drets humans, però votada afirmativament, cal recordar-ho, per PSOE, PP i CiU. Ho dic perquè la memòria és fugissera i molts dels que ara, des del nacionalisme català, es planyen de l'actual escenari polític basc, no han d'ignorar que el vot favorable a la Llei de Partits fou el primer i decisiu pas cap a la jubilació anticipada d'Ibarretxe.
El que trobo realment greu no és, doncs, el pacte de govern, sinò el dèficit democràtic derivat de l'absència al Parlament de l'esquerra abertzale. I és que un segment significatiu de l'electorat no és present al principal òrgan representatiu basc. Una representació silenciada i que hagués estat decisiva, no cal dir-ho, a l'hora de formar govern.
Aquest dèficit representatiu es deriva d'una actuació externa. En concret, d'una decisió judicial en aplicació de la Llei de Partits Polítics. Una llei qüestionada per diverses institucions internacionals de defensa dels drets humans, però votada afirmativament, cal recordar-ho, per PSOE, PP i CiU. Ho dic perquè la memòria és fugissera i molts dels que ara, des del nacionalisme català, es planyen de l'actual escenari polític basc, no han d'ignorar que el vot favorable a la Llei de Partits fou el primer i decisiu pas cap a la jubilació anticipada d'Ibarretxe.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)