dilluns, 29 de novembre del 2010
dilluns, 22 de novembre del 2010
Reforma territorial a França
Aquests dies s’ha adoptat a França una important reforma de l’organització territorial. Em sorprèn (i em preocupa) l’escàs ressò que ha tingut aquí aquesta notícia, no només tenint en compte la nostra proximitat geogràfica i de cultura administrativa, sinò també que es tracta d’una d’aquelles qüestions que a Catalunya tenim sempre a l’ordre del dia i generen permanents debats.
Efectivament, el Senat francès va aprovar la setmana passada la reforma de les Col•lectivitats Territorials, afectant tots els nivells territorials francesos (regional, departamental i local), amb la finalitat de simplificar i alleugerir l’arquitectura institucional del país al territori. Començant des de baix, la reforma pretén afavorir la cooperació entre municipis, obligant per llei la mancomunació de serveis. També es fomenta la fusió d’ens locals i la creació d’àrees metropolitanes.
Pel que fa a l’àmbit supralocal, les noves lleis aprovades disminueixen dràsticament el nombre de càrrecs electes, que a partir d’ara seran a la vegada consellers generals i consellers regionals (fusionant doncs la funció d’interlocució política a nivell de departament i de regió). Dels 6000 consellers regionals i departamentals actuals es passarà a menys de 3500 en la renovació prevista el 2014. Aquests nous consellers territorials seran escollits per escrutini uninominal majoritari a dues voltes i per sis anys. S’abandona així el principi de proporcionalitat, fet que ha merescut moltes crítiques al projecte.
I un altre dels aspectes més sensibles ho ha estat la desaparició de la clàusula de competència general que fins ara tenien els consells generals i les regions. En virtud d’aquesta regla, les institucions podien ocupar-se d’àmbits d’actuació dels quals no en tenien necessàriament la competència expressament atribuïda, com per exemple en matèria d’habitatge, però que tampoc cap norma els ho vedava. A partir d’ara, doncs, departaments i regions només podran actuar en aquells àmbits competencials expressament atribuïts, amb algunes excepcions si s’acredita l’interès públic territorial.
Finalment, també ha generat molta oposició per part del món local francès la supressió de l’anomenat impost professional, que servia per a finançar els municipis. Tot i que l’Estat ho compensarà amb subvencions directes, és evident la pèrdua d’autonomia fiscal dels ens locals.
Es tracta d’un conjunt de mesures impulsades pel President Sarkozy amb la creació de la Comissió per a la reforma dels Governs Locals l’octubre de 2008, i l’aparició de l’Informe Balladur el març de 2009 que conté les bases de les mesures legislatives finalment aprovades.
Fins aquí només una breu descripció de la reforma, a un nivell molt genèric. No he aprofundit suficientment en el tema com per fer-ne un comentari crític, tot i que podria reproduir alguns arguments molt fonamentats que m’han fet arribar amics de la Catalunya Nord o que he llegit a la premsa francesa. Tot i així, evitaria caure en els apriorismes, com les previsibles i ja sabudes crítiques al jacobinisme i centralisme francès. Ens posem massa aquesta lupa quan analitzem l’actualitat francesa des d’aquí, i no sempre ens és útil per entendre les coses.
És evident que la reforma exposada limitarà encara més la llibertat d’acció d’alguns poders locals. Però també ho és que es guanya en estalvi, racionalitat i en cooperació entre els diferents ens locals.
I enllaçant amb el que deia al començar, no estaria de més que els qui ens interessa la política i la gestió pública coneguéssim millor realitats tan properes com aquesta. En aquest punt, acabo amb dos exemples o anècdotes.
El primer en l'àmbit del transport: Aquests dies que Catalunya, després d’anys i panys, acaba d’aconseguir el traspàs del transport ferroviari regional, potser cal recordar que a França ja fa molt de temps que aquesta és una competència de les regions. I la regió, no us ho perdeu!, té la competència de la gestió dels aeroports, sí, a la jacobina França!. El segon exemple és el cas dels indicatius territorials a les plaques de matrícula dels vehicles, que a França estan permesos i a l’estat espanyol prohibits (un català del nord o un basc del nord pot lluir un indicatiu del seu territori a la placa de matrícula del cotxe, mentre que un connacional del sud no pot fer-ho).
En definitiva, més coneixament i menys idees reçues, per dir-ho com en Flauvert.
Efectivament, el Senat francès va aprovar la setmana passada la reforma de les Col•lectivitats Territorials, afectant tots els nivells territorials francesos (regional, departamental i local), amb la finalitat de simplificar i alleugerir l’arquitectura institucional del país al territori. Començant des de baix, la reforma pretén afavorir la cooperació entre municipis, obligant per llei la mancomunació de serveis. També es fomenta la fusió d’ens locals i la creació d’àrees metropolitanes.
Pel que fa a l’àmbit supralocal, les noves lleis aprovades disminueixen dràsticament el nombre de càrrecs electes, que a partir d’ara seran a la vegada consellers generals i consellers regionals (fusionant doncs la funció d’interlocució política a nivell de departament i de regió). Dels 6000 consellers regionals i departamentals actuals es passarà a menys de 3500 en la renovació prevista el 2014. Aquests nous consellers territorials seran escollits per escrutini uninominal majoritari a dues voltes i per sis anys. S’abandona així el principi de proporcionalitat, fet que ha merescut moltes crítiques al projecte.
I un altre dels aspectes més sensibles ho ha estat la desaparició de la clàusula de competència general que fins ara tenien els consells generals i les regions. En virtud d’aquesta regla, les institucions podien ocupar-se d’àmbits d’actuació dels quals no en tenien necessàriament la competència expressament atribuïda, com per exemple en matèria d’habitatge, però que tampoc cap norma els ho vedava. A partir d’ara, doncs, departaments i regions només podran actuar en aquells àmbits competencials expressament atribuïts, amb algunes excepcions si s’acredita l’interès públic territorial.
Finalment, també ha generat molta oposició per part del món local francès la supressió de l’anomenat impost professional, que servia per a finançar els municipis. Tot i que l’Estat ho compensarà amb subvencions directes, és evident la pèrdua d’autonomia fiscal dels ens locals.
Es tracta d’un conjunt de mesures impulsades pel President Sarkozy amb la creació de la Comissió per a la reforma dels Governs Locals l’octubre de 2008, i l’aparició de l’Informe Balladur el març de 2009 que conté les bases de les mesures legislatives finalment aprovades.
Fins aquí només una breu descripció de la reforma, a un nivell molt genèric. No he aprofundit suficientment en el tema com per fer-ne un comentari crític, tot i que podria reproduir alguns arguments molt fonamentats que m’han fet arribar amics de la Catalunya Nord o que he llegit a la premsa francesa. Tot i així, evitaria caure en els apriorismes, com les previsibles i ja sabudes crítiques al jacobinisme i centralisme francès. Ens posem massa aquesta lupa quan analitzem l’actualitat francesa des d’aquí, i no sempre ens és útil per entendre les coses.
És evident que la reforma exposada limitarà encara més la llibertat d’acció d’alguns poders locals. Però també ho és que es guanya en estalvi, racionalitat i en cooperació entre els diferents ens locals.
I enllaçant amb el que deia al començar, no estaria de més que els qui ens interessa la política i la gestió pública coneguéssim millor realitats tan properes com aquesta. En aquest punt, acabo amb dos exemples o anècdotes.
El primer en l'àmbit del transport: Aquests dies que Catalunya, després d’anys i panys, acaba d’aconseguir el traspàs del transport ferroviari regional, potser cal recordar que a França ja fa molt de temps que aquesta és una competència de les regions. I la regió, no us ho perdeu!, té la competència de la gestió dels aeroports, sí, a la jacobina França!. El segon exemple és el cas dels indicatius territorials a les plaques de matrícula dels vehicles, que a França estan permesos i a l’estat espanyol prohibits (un català del nord o un basc del nord pot lluir un indicatiu del seu territori a la placa de matrícula del cotxe, mentre que un connacional del sud no pot fer-ho).
En definitiva, més coneixament i menys idees reçues, per dir-ho com en Flauvert.
(Foto: EFE)
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Ofertes monotemàtiques
Les noves marques electorals que han irromput al mapa polític català són ofertes monotemàtiques al voltant del fet identitari: Reagrupament, Solidaritat, Ciudadanos… També tenim la PxC i la seva antidemocràtica i excloent manera d’entendre la identitat. Sempre els tons són elevats, els missatges contundents, els matisos inexistents… I les crítiques a l’actual sistema de partits són generalitzades, així com el distanciament respecte de les ideologies clàssiques -nosaltres no som ni de dretes ni d’esquerres, em diuen-. ¿De què és símptoma tot això, estimats analistes crítics de la realitat que sou la majoria dels amics que em seguiu (a banda de ser culpa del tripartit, òbviament)?.
És veritat que el sistema representatiu occidental ofereix poques escletxes participatives davant determinades realitats, i per això s'ha de revisar en profunditat. Però també és cert que l'especialització en la identitat i la consegüent desresponsabilització respecte d'altres interessos socials globals, són molt rendibles per a captar el votant desencisat i castigat per la crisi. Aixó sí, pagant el preu de la demagògia.
dilluns, 27 de setembre del 2010
Un personatge de frontera en una terra de frontera
Ahir al matí vam ser a Portbou -remolins de tramuntana, paisatges retallats amb precisió, mar estremidora-. Vam anar-hi per homenatjar Walter Benjamin, qui morí just fa setanta anys en aquest municipi.
Podia semblar que ens hi havíem aplegat per a recordar un fet atzarós, una simple suma de casualitats, com les que desembocaren en la mort de Benjamin a Portbou. És evident que Portbou no era destinació final predeterminada per al pensador jueu, aquell setembre de 1940 de derrota. Però seria injust quedar-nos exclusivament amb la idea de la casualitat. I és que si aprofundim amb el que representa Portbou, en el seu paper i estar en el món, hi descobrirem lligams amb Walter Benjamin que van més enllà del caprici de la història.
La mateixa idea de frontera, per exemple. La frontera, tan determinant en l’orígen i l’evolució de Portbou; Portbou, terra de pas. Però la frontera és també el punt més allunyat del centre. Més allunyat del dogma. Qui està a la frontera està més a prop de l’altre. Qui habita la frontera coneix millor allò diferent. La gent dels territoris fronterers està més capacitada per a bastir ponts, per dialogar. Com es predica de Walter Benjamin, el seu pensament es situa al marge de moltes fronteres i ben allunyat dels dogmes. Benjamin i Portbou: un personatge de frontera en un territori de frontera.
O la idea del ferrocarril. El ferrocarril que a Portbou és vida i desenvolupament, i que per això molt legítimament se'l reivindica. El ferrocarril que és també metàfora d’Europa, com s'ha dit abastament. Fou en combois ferroviaris que els deportats jueus, com de ben segur ho foren amics i familiars de Benjamin, entraven als camps d’extermini. I els trens de les fugides i els trens de les derrotes. Com els trens amb què Benjamin recorria Europa intentant escapolir-se del domini nazi.
Però la relació entre Benjamin i Portbou es solidifica gràcies a la recuperació del seu llegat aquests darrers anys. Amb els “Passatges” de Karavan, per exemple. I ben aviat amb el Centre de Memòria Walter Benjamin, que s’edificarà a l’antic ajuntament de la població. I amb els col·loquis internacionals que ja es van consolidant, així com els recentment instaurants Premis Walter Benjamin. I les rutes guiades, i els treballs de recerca…
El vincle entre Portbou i Benjamin és projecció al futur i no només mirada al passat. Un vincle sòlid i creatiu que va molt més enllà de l'homenatge que vam retre a Benjamin al cementiri, i d'unes paraules escrites o dites amb major o menor fortuna a mercè de la tramuntana.
Podia semblar que ens hi havíem aplegat per a recordar un fet atzarós, una simple suma de casualitats, com les que desembocaren en la mort de Benjamin a Portbou. És evident que Portbou no era destinació final predeterminada per al pensador jueu, aquell setembre de 1940 de derrota. Però seria injust quedar-nos exclusivament amb la idea de la casualitat. I és que si aprofundim amb el que representa Portbou, en el seu paper i estar en el món, hi descobrirem lligams amb Walter Benjamin que van més enllà del caprici de la història.
La mateixa idea de frontera, per exemple. La frontera, tan determinant en l’orígen i l’evolució de Portbou; Portbou, terra de pas. Però la frontera és també el punt més allunyat del centre. Més allunyat del dogma. Qui està a la frontera està més a prop de l’altre. Qui habita la frontera coneix millor allò diferent. La gent dels territoris fronterers està més capacitada per a bastir ponts, per dialogar. Com es predica de Walter Benjamin, el seu pensament es situa al marge de moltes fronteres i ben allunyat dels dogmes. Benjamin i Portbou: un personatge de frontera en un territori de frontera.
O la idea del ferrocarril. El ferrocarril que a Portbou és vida i desenvolupament, i que per això molt legítimament se'l reivindica. El ferrocarril que és també metàfora d’Europa, com s'ha dit abastament. Fou en combois ferroviaris que els deportats jueus, com de ben segur ho foren amics i familiars de Benjamin, entraven als camps d’extermini. I els trens de les fugides i els trens de les derrotes. Com els trens amb què Benjamin recorria Europa intentant escapolir-se del domini nazi.
Però la relació entre Benjamin i Portbou es solidifica gràcies a la recuperació del seu llegat aquests darrers anys. Amb els “Passatges” de Karavan, per exemple. I ben aviat amb el Centre de Memòria Walter Benjamin, que s’edificarà a l’antic ajuntament de la població. I amb els col·loquis internacionals que ja es van consolidant, així com els recentment instaurants Premis Walter Benjamin. I les rutes guiades, i els treballs de recerca…
El vincle entre Portbou i Benjamin és projecció al futur i no només mirada al passat. Un vincle sòlid i creatiu que va molt més enllà de l'homenatge que vam retre a Benjamin al cementiri, i d'unes paraules escrites o dites amb major o menor fortuna a mercè de la tramuntana.
Enllaços relacionats:
Notícia al Diari de Girona
Notícia a El Punt
Article de Fonalleras al Periódico
dimecres, 22 de setembre del 2010
dijous, 12 d’agost del 2010
Unitat?, així no, gràcies
Estic francament avorrit de la darrera flamarada estiuenca de determinat independentisme català, que s'ha passat bona part de les darreres setmanes fent crides a la unitat dels independentistes.
Sóc dels que penso que el frontisme no porta enlloc. L'independentisme no pot ser el monopoli d'una sola opció electoral. I dividir amb precisió quirúrgica els independentistes de tota la resta de la societat, condueix a una derrota segura dels qui volem que el país avanci cap al seu alliberament nacional. Aprenguem de les experiències que han reeixit: Cal que l'independentisme guanyi en transversalitat, i que tots els partits i formacions, amb tots els seus matisos, vasculin cap a un major component sobiranista.
En comptes d'esmerçar tantes energies en estèrils crides a la unitat, al tancament de files, fem que l'independentisme sigui més amigable i central. Que sigui el denominador comú de la majoria de les formacions catalanes.
Unitat? Així, no, gràcies.
Sóc dels que penso que el frontisme no porta enlloc. L'independentisme no pot ser el monopoli d'una sola opció electoral. I dividir amb precisió quirúrgica els independentistes de tota la resta de la societat, condueix a una derrota segura dels qui volem que el país avanci cap al seu alliberament nacional. Aprenguem de les experiències que han reeixit: Cal que l'independentisme guanyi en transversalitat, i que tots els partits i formacions, amb tots els seus matisos, vasculin cap a un major component sobiranista.
En comptes d'esmerçar tantes energies en estèrils crides a la unitat, al tancament de files, fem que l'independentisme sigui més amigable i central. Que sigui el denominador comú de la majoria de les formacions catalanes.
Unitat? Així, no, gràcies.
dimarts, 29 de juny del 2010
La sentència. Una primera valoració.
La democràcia
No he llegit encara la sentència completa del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya. Tinc interès en conèixer especialment la seva part interpretativa, que em temo reduirà substancialment el potencial de millora de l’autogovern que contenien molts preceptes estatutaris.
Vull recordar que la sentència és criticable políticament però inatacable jurídicament. No hi ha cap instància prevista legalment que la pugui canviar o modificar. Per tant, tanca definitivament el procés de reforma estatutària iniciada en el mandat del president Maragall.
Per això crec que les reaccions a la sentència no han de ser jurídiques. Ara és l’hora de la política. I l’estratègia política ha de passar per tornar a apel•lar a la sobirania popular. Així de senzill, transparent i comprensible: La sortida més clara i precisa d’aquest conflicte de legitimitats creat pel TC en revisar una norma votada directament per la ciutadania, no pot ser altra que un nou pronunciament dels ciutadans. Una nova consulta que aquesta vegada incorpori l’opció de superació del marc constitucional que ens ha portat a aquest carreró sense sortida. En la línia de la defensa del dret a decidir que, d’una manera força transversal i apartidista, han interioritzat molts ciutadans en el procés de consultes populars sobre la independència.
Contra la sentència, doncs, democràcia. Qui hi pot tenir por?
L’estratègia
Diversos amics m’han interpelat les darreres hores sobre el que pensem fer des d’àmbits del Govern de Catalunya. En aquest punt sóc dels que crec que la reacció, una primera i visible reacció, ha de venir de la mà del màxim d’entitats i partits catalans, també de les formacions que donen suport al Govern. Hem de recuperar els consensos del 30 de setembre de 2005 que el pacte de la Moncloa, primer, i aquesta sentència, després, han espatllat. Malament que la reacció fos protagonitzada pel poder executiu. I com he dit abans, coincidint en allò que està prioritzant ERC per al proper mandat, m’inclino per la celebració d’una consulta popular sobre el futur del nostre país en la major brevetat i els màxims consensos possibles.
Els ponts
Seguint les xarxes socials aquestes darrers hores, m’adono que els qui més blasmem contra la sentència del TC som els ja convençuts de la via independentista. Els qui ja vam votar no a l’estatut. Els qui pertayem a formacions que en el seu dia ja es van oposar a una Constitució que estableix un Tribunal que pot revisar normes plebiscitades pel poble. Veiem, doncs, confirmades les nostres previsions respecte a la consideració que ens tenen les institucions espanyoles. Però en comptes del “ho veieu? Ja ho dèiem!” penso que ara pertoca escoltar i comprendre els desencisats de la via autonomista o federalista. Catalans amb forts vincles personals i sentimentals amb Espanya i que avui es senten més perplexos i desenganyats que mai. Escoltem-los doncs i establim-hi ponts. És l’hora de construir la cohesió interna necessària per afrontar els reptes de futur que té plantejats el nostre país. Si novament caiem en el parany tan nostrat del “tants caps tants barrets”, els magistrats del TC hauran aconseguit el que pretenien: anorrear-nos nacionalment per molt de temps.
(Fotografia extreta de El Punt el dia que vaig participar en la consulta organitzada el 25 d'abril per Girona Decideix)
No he llegit encara la sentència completa del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya. Tinc interès en conèixer especialment la seva part interpretativa, que em temo reduirà substancialment el potencial de millora de l’autogovern que contenien molts preceptes estatutaris.
Vull recordar que la sentència és criticable políticament però inatacable jurídicament. No hi ha cap instància prevista legalment que la pugui canviar o modificar. Per tant, tanca definitivament el procés de reforma estatutària iniciada en el mandat del president Maragall.
Per això crec que les reaccions a la sentència no han de ser jurídiques. Ara és l’hora de la política. I l’estratègia política ha de passar per tornar a apel•lar a la sobirania popular. Així de senzill, transparent i comprensible: La sortida més clara i precisa d’aquest conflicte de legitimitats creat pel TC en revisar una norma votada directament per la ciutadania, no pot ser altra que un nou pronunciament dels ciutadans. Una nova consulta que aquesta vegada incorpori l’opció de superació del marc constitucional que ens ha portat a aquest carreró sense sortida. En la línia de la defensa del dret a decidir que, d’una manera força transversal i apartidista, han interioritzat molts ciutadans en el procés de consultes populars sobre la independència.
Contra la sentència, doncs, democràcia. Qui hi pot tenir por?
L’estratègia
Diversos amics m’han interpelat les darreres hores sobre el que pensem fer des d’àmbits del Govern de Catalunya. En aquest punt sóc dels que crec que la reacció, una primera i visible reacció, ha de venir de la mà del màxim d’entitats i partits catalans, també de les formacions que donen suport al Govern. Hem de recuperar els consensos del 30 de setembre de 2005 que el pacte de la Moncloa, primer, i aquesta sentència, després, han espatllat. Malament que la reacció fos protagonitzada pel poder executiu. I com he dit abans, coincidint en allò que està prioritzant ERC per al proper mandat, m’inclino per la celebració d’una consulta popular sobre el futur del nostre país en la major brevetat i els màxims consensos possibles.
Els ponts
Seguint les xarxes socials aquestes darrers hores, m’adono que els qui més blasmem contra la sentència del TC som els ja convençuts de la via independentista. Els qui ja vam votar no a l’estatut. Els qui pertayem a formacions que en el seu dia ja es van oposar a una Constitució que estableix un Tribunal que pot revisar normes plebiscitades pel poble. Veiem, doncs, confirmades les nostres previsions respecte a la consideració que ens tenen les institucions espanyoles. Però en comptes del “ho veieu? Ja ho dèiem!” penso que ara pertoca escoltar i comprendre els desencisats de la via autonomista o federalista. Catalans amb forts vincles personals i sentimentals amb Espanya i que avui es senten més perplexos i desenganyats que mai. Escoltem-los doncs i establim-hi ponts. És l’hora de construir la cohesió interna necessària per afrontar els reptes de futur que té plantejats el nostre país. Si novament caiem en el parany tan nostrat del “tants caps tants barrets”, els magistrats del TC hauran aconseguit el que pretenien: anorrear-nos nacionalment per molt de temps.
(Fotografia extreta de El Punt el dia que vaig participar en la consulta organitzada el 25 d'abril per Girona Decideix)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)