Cançons d'un soldat de la llibertat

A l'exitosa i multitudinària manifestació del passat Onze de Setembre a Barcelona, mentre intentàvem obrir-nos pas entre la gentada que enfilava el carrer València en direcció al Passeig de Gràcia, ens va sorprendre descobrir-hi a Paco Ibáñez. Era fàcil reconèixer-lo: cabells blancs despentinats, camisa negra, mirada decidida. No semblava participar activament a la manifestació -ni duia cap pancarta ni cridava cap proclama-,  però tampoc es podria dir que es mantingués en la distància del mer observador.  

Setmanes més tard, llegíem a la premsa que Paco Ibáñez es declarava un soldat al servei de la causa catalana, afirmant que l'independentisme és la reacció normal dels qui estan farts de ser humiliats. Posicionament que contrastava amb l'actitud de Joaquin Sabina, per exemple, qui era notícia per haver "prestat" la seva lletra de l'himne espanyol a la candidatura de Ciutadans.

Precisament aquests dies Paco Ibáñez acaba de publicar tota una joia, "Paco Ibáñez canta a los poetas latinoamericanos". Un disc produït a Barcelona que recull les principals adaptacions de poetes llatinoamericans efectuades pel cantant basc. El gran protagonista és Pablo Neruda amb versos que no per populars resulten menys estremidors expressats amb la veu i la música d'Ibáñez:

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca…

O un dels inicis més colpidors de la poesia del xilè:

Puedo escribir los besos más tristes esta noche,
Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos".

Els amants de les cançons de lluita, hi apreciaran versos esdevinguts gairebé himnes gràcies a la veu de Paco Ibáñez, com aquest cant al Che Guevara ple de tendresa i d'emoció que escrigué Nicolás Guillén:

No sabes quién es el muerto
soldadito boliviano
el muerto es el Che Guevara
y era argentino y cubano
y era argentino y cubano
soldadito de Bolivia.
Él que fue mejor amigo
soldadito boliviano
él fue tu amigo de a pobre
del oriente al altiplano
soldadito de Bolivia
del oriente al altiplano…

Poemes de César Vallejo, Alfonsina Storni i Rubén Darío, completen aquest delicat compendi d'autencitat, dignitat i bellesa.

Una bona vacuna de música i poesia per ajudar a fer més suportable l'habitual excés de sucre d'aquestes festes.

Els impostos i nosaltres. Una mica més.

Fa un temps vaig escriure sobre la curiosa relació que tenim els catalans amb la fiscalitat. Com aquell qui vol i dol, mentre reclamem per una banda la màxima sobirania fiscal, de l'altra ens empapa la tradició d’una extrema al·lèrgia a les figures tributàries, vinguin d'on vinguin. Volem construir un estat, però recelem d’una de les principals eines de solidaritat comunitària com ho són els impostos. Ens pretenem, en definitiva, un país que mira cap al nord, quan sovint ens comportem com hereus de la pitjor tradició catòlico-italianitzant, aquella que menysté el rigor fiscal i converteix en heroi al defraudador, sigui aquest contrabandista,  facturador en negre o titular d’un compte SICAV. Tot plegat a anys llum d’aquella cultura cívica luterana que considera gairebé un pecat enganyar el fisc.

A manera d’exemple i al fil de l’anterior reflexió, alguns de nosaltres coneixem casos d’algun oficiant de l’església catòlica que s’avé a formalitzar casaments religiosos de manera irregular, és a dir, sense la preceptiva legalització al registre civil. Així, la parella en qüestió conserva una pensió de viduïtat que la Seguretat Social continuarà abonant (ben religiosament). Un frau en tota regla, blanquejat això si amb la benedicció eclesial i la complicitat social. Un perfecte retrat de la cultura que intento descriure i que crec que ens cal superar. ¿No era Weber qui deia que això del capitalisme no estava pensat pels països catòlics?.

Per això me n’alegro que el govern de Catalunya vulgui recuperar figures impositives com l’Impost de Patrimoni o l’Impost de Successions, arran de les converses entre CiU i ERC per a la formació de govern. Són impostos transparents i justos, i més quan la seva recuperació es planteja per les rendes més elevades. També són tributs radicalment liberals, en aquella veritable accepció del liberalisme com a garant de l’absència de privilegis entre els éssers humans en el moment del seu naixement. Bones eines, en definitiva, per a equiparar-nos a allò que ja s’esdevé als països més avançats: que aquell petit segment de la societat que disposa d’elevats patrimonis, contribueixi a la recuperació econòmica en major mesura que les classes mitjanes.

A França, Alemanya, els  Estats Units, i a molts altres indrets, hem sentit veus dels ciutadans més rics reclamant poder pagar més impostos. Fins i tot ho ha demanat una de les majors fortunes mundials, com el propi Bill Gates, que no es cansa de repetir que els rics paguen pocs tributs. El dia que escolti una reclamació similiar per part dels nostres Lara, Prenafeta, Alemany o Suqué, pensaré que comencem a anar bé.

Llegendes de mar de la Costa Brava

Sota l'acurada edició de la gent de Sidillà, una fresca alenada d'aire de mar arriba a les llibreries: "Llegendes de mar de la Costa Brava", del begurenc Miquel Martín. Una tria exquisida i completa  d'aquest gran patrimoni immaterial en vies d'extinció que són les llegendes de la gent de mar de l'Empordà. Es tracta d'un treball enriquidor i suggerent que no només serveix a la finalitat d'aportar una clara satisfacció al seu lector, sinò que també, en tant que compilació d'una certa tradició oral del nostre país, contribueix a la salvaguarda d'un part gens marginal de la cultura catalana.

Un llibre molt recomanable per a tots aquells interessats en la cultura popular de les nostres terres, tot i que no gosaria afirmar que es tracti d'una publicació de temàtica local: a les pàgines de Miquel Martín hi apareixen mites presents arreu de la Mediterrània, dels que podríem considerar fundacionals de la cultura derivada del món grecorromà. Recomanable també per als qui tenim fills petits, ara que molts pares i mares hem trencat l'ancestral cadena de la transmissió oral de les llegendes (ai! la televisió, les noves tecnologies…), i que amb "Llegendes de mar de la Costa Brava" retrobem una excel·lent eina per donar contingut a aquells moments a la vora del foc o d'abans d'anar a dormir amb els nostres fills.

Actualitzant-nos

Blog en procés d'actualització (bé, com el seu autor…). Mentre, ens podem seguir al Facebook: http://www.facebook.com/jordi.martinoy

Canvi de marc

Des de sempre els partits d'esquerres (si se'm permet la generalització) han fet propostes de tipus "incrementalista": incrementar ajuts, universalitzar serveis, millorar prestacions, etc....  Però en aquesta campanya electoral, potser per primera vegada en la història, els partits progressistes (novament, perdoneu si generalitzo) han canviat el caire de les seves proclames, passant a propugnar propostes "conservacionistes": mantenir polítiques de benestar, defensar els serveis públics, garantir el nivell de prestacions socials, etc… 


Mentre abans es tractava de progressar, ara és temps de mantenir. Un determinat marc comunicatiu i de pensament, i no tant la realitat econòmica, va guanyant l'espai públic i imposa un nou camp de joc als actors polítics. No cal haver llegit George Lakoff per preveure qui està en millors condicions per guanyar la partida partida...

Peces-Barba, rera les paraules.

Peces Barba diu que “possiblement ens hagués anat millor deixar Catalunya i quedar-nos amb Portugal”. Analitzem la frase: ¿Quin és el subjecte, aquest “nosaltres”, en aquesta primera persona del plural que utilitza? Evidentment és un subjecte, una unitat, un actor històric, que no inclou Catalunya ni Portugal. 


Perfecte!: el principal constitucionalista del PSOE, parlant distesament, és a dir, sincerament i sense filtres, reconeix implícitament d’altres subjectes, d’altres actors, com Catalunya i Portugal,  que mai no han format part d’aquest “nosaltres”. Quina defensa dels drets històrics catalans, que el Tribunal Constitucional espanyol s'ha entossudit a negar per Catalunya!  Precisament, com a jurista despert que és, adonant-se del significat del seu comentari, ha basat el seu desmentiment o rectificació dient que "Espanya és una nació i Catalunya una part entranyable del seu territori".


D’altra banda, quan afirma que ara “no farà falta bombardejar Barcelona”, vé a dir que els anteriors bombardejos sí que foren necessaris…. 


Bravo!

Els impostos i nosaltres

No cal insistir massa en la idea, avui transversalment acceptada a Catalunya, que una de les mancances més acusades del nostre autogovern es deriva de les limitades competències en matèria fiscal. Sabem que Catalunya no pot definir el sistema fiscal més adequat a la realitat econòmica i social del país, ni fixar, gestionar o decidir la destinació de la recaptació dels impostos. Aquesta mancança comporta una forta sagnia de fluxos econòmics que surten de Catalunya, així com una greu injustícia pel país i els seus contribuents.  

Dit això, però, voldria fer una petita reflexió de la peculiar visió que sobre els impostos ha predonimat tradicionalment entre bona part de les classes dirigents catalanes. Una visió que és barreja de recel atàvic, liberalisme mal entès i manca de sentit d’estat. M’explicaré recordant tres episodis de la nostra història recent.

En primer lloc, persisteixen encara molts dubtes que els negociadors catalans defenséssin d’una manera prioritària i contundent les competències en matèria fiscal en la negociació de l’Estatut de Sau, durant la transició. Ignoro fins a quin punt és cert que els representants polítics de Catalunya no van exigir a Madrid el concert econòmic. Semblaria que els partits catalans d’aleshores, tant les esquerres majoritàries  (PSC i PSUC) com CiU, no van prioritzar aquesta demanda, tal com recull Javier Arzalluz a les seves memòries. Es parla fins i tot d’una conversa telefònica entre Ramon Trias Fargas i Jordi Pujol, en què aquest darrer renunciaria a la fórmula del concert per a Catalunya sota l’argument que la funció recaptatòria està mal vista i és preferible deixar-la per a l’administració central. Insisteixo, no sé fins a quin punt són fonamentades aquestes crítiques. Però de ben segur que bona part de la nostra classe política estava impregnada d’aquella tradicional al.lèrgia de la burgesia catalana cap als impostos. En una nostrada variant del “que inventen ellos”, els catalans preferíem que recaptéssin els altres. I no convenia -pensaven potser alguns dels nostres polítics- que la immaculada Generalitat es corrompés amb la sempre perversa potestat recaptatòria. Visió ben oposada a la de la burgesia basca que tenia molt clar que el concert econòmic passava per damunt de moltes altres demandes competencials.

La música d’aquesta visió, insisteixo, falsament liberal, ha sonat també en el debat sobre l’impost de successions a Catalunya, tant en ocasió de la seva supressió per a la majoria de contribuents en l’anterior legislatura, com en motiu de la seva eliminació d’enguany. Fa uns dies Germà Bel recordava els valors vinculats a l’esforç, al treball i al mèrit que hi ha darrera els sistemes impositius que incorporen aquest impost, molt present, d’altra banda, des dels inicis històrics de les democràcies liberals europees. A Catalunya l’hem suprimit, amb arguments, recordo, com que al País Valencià i a Madrid tampoc s’aplicava. Fantàstic! Preferim equiparar-nos a les economies del “pelotazo” que no pas als sistemes fiscals dels països més avançats d’Europa. Aquest és el segon exemple.

Finalment, i en tercer lloc, aquesta visió segurament ha estat també present en motiu del restabliment de l’impost sobre el Patrimoni. Un impost que es planteja amb un mínim exempt d’un milió d’euros i que, per tant, afectarà només a un petit segment d’(afortunats) contribuents, i que serà cedit a les autonomies. Doncs bé, en el moment de devallada d’ingressos més preocupant que es recorda, ja s’ha anunciat que per poc que es pugui renunciarem a l’aplicació d’aquest impost.

La crisi econòmica es manifesta bàsicament a les administracions públiques amb una brutal devallada d’ingressos. La caiguda de la recaptació ha estat més acusada que totes les possibles retallades en la despesa. Per això penso que no podem seguir traslladant a la ciutadania missatges poc pedagògics contra les figures tributàries. El creixament, la solidaritat i la cohesió social del país estan en risc. Per això, aplaudeixo algunes escletxes que em fan pensar en un positiu canvi de paradigma dels dirigents catalans, com ara l’anunci del president Mas d’un impost sobre les grans fortunes, o la valentia de molts alcaldes i alcaldesses que no dubten en incrementar els impostos i taxes locals per garantir un nivell digne de serveis públics.