Estic francament avorrit de la darrera flamarada estiuenca de determinat independentisme català, que s'ha passat bona part de les darreres setmanes fent crides a la unitat dels independentistes.
Sóc dels que penso que el frontisme no porta enlloc. L'independentisme no pot ser el monopoli d'una sola opció electoral. I dividir amb precisió quirúrgica els independentistes de tota la resta de la societat, condueix a una derrota segura dels qui volem que el país avanci cap al seu alliberament nacional. Aprenguem de les experiències que han reeixit: Cal que l'independentisme guanyi en transversalitat, i que tots els partits i formacions, amb tots els seus matisos, vasculin cap a un major component sobiranista.
En comptes d'esmerçar tantes energies en estèrils crides a la unitat, al tancament de files, fem que l'independentisme sigui més amigable i central. Que sigui el denominador comú de la majoria de les formacions catalanes.
Unitat? Així, no, gràcies.
dijous, 12 d’agost del 2010
dimarts, 29 de juny del 2010
La sentència. Una primera valoració.
La democràcia
No he llegit encara la sentència completa del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya. Tinc interès en conèixer especialment la seva part interpretativa, que em temo reduirà substancialment el potencial de millora de l’autogovern que contenien molts preceptes estatutaris.
Vull recordar que la sentència és criticable políticament però inatacable jurídicament. No hi ha cap instància prevista legalment que la pugui canviar o modificar. Per tant, tanca definitivament el procés de reforma estatutària iniciada en el mandat del president Maragall.
Per això crec que les reaccions a la sentència no han de ser jurídiques. Ara és l’hora de la política. I l’estratègia política ha de passar per tornar a apel•lar a la sobirania popular. Així de senzill, transparent i comprensible: La sortida més clara i precisa d’aquest conflicte de legitimitats creat pel TC en revisar una norma votada directament per la ciutadania, no pot ser altra que un nou pronunciament dels ciutadans. Una nova consulta que aquesta vegada incorpori l’opció de superació del marc constitucional que ens ha portat a aquest carreró sense sortida. En la línia de la defensa del dret a decidir que, d’una manera força transversal i apartidista, han interioritzat molts ciutadans en el procés de consultes populars sobre la independència.
Contra la sentència, doncs, democràcia. Qui hi pot tenir por?
L’estratègia
Diversos amics m’han interpelat les darreres hores sobre el que pensem fer des d’àmbits del Govern de Catalunya. En aquest punt sóc dels que crec que la reacció, una primera i visible reacció, ha de venir de la mà del màxim d’entitats i partits catalans, també de les formacions que donen suport al Govern. Hem de recuperar els consensos del 30 de setembre de 2005 que el pacte de la Moncloa, primer, i aquesta sentència, després, han espatllat. Malament que la reacció fos protagonitzada pel poder executiu. I com he dit abans, coincidint en allò que està prioritzant ERC per al proper mandat, m’inclino per la celebració d’una consulta popular sobre el futur del nostre país en la major brevetat i els màxims consensos possibles.
Els ponts
Seguint les xarxes socials aquestes darrers hores, m’adono que els qui més blasmem contra la sentència del TC som els ja convençuts de la via independentista. Els qui ja vam votar no a l’estatut. Els qui pertayem a formacions que en el seu dia ja es van oposar a una Constitució que estableix un Tribunal que pot revisar normes plebiscitades pel poble. Veiem, doncs, confirmades les nostres previsions respecte a la consideració que ens tenen les institucions espanyoles. Però en comptes del “ho veieu? Ja ho dèiem!” penso que ara pertoca escoltar i comprendre els desencisats de la via autonomista o federalista. Catalans amb forts vincles personals i sentimentals amb Espanya i que avui es senten més perplexos i desenganyats que mai. Escoltem-los doncs i establim-hi ponts. És l’hora de construir la cohesió interna necessària per afrontar els reptes de futur que té plantejats el nostre país. Si novament caiem en el parany tan nostrat del “tants caps tants barrets”, els magistrats del TC hauran aconseguit el que pretenien: anorrear-nos nacionalment per molt de temps.
(Fotografia extreta de El Punt el dia que vaig participar en la consulta organitzada el 25 d'abril per Girona Decideix)
No he llegit encara la sentència completa del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya. Tinc interès en conèixer especialment la seva part interpretativa, que em temo reduirà substancialment el potencial de millora de l’autogovern que contenien molts preceptes estatutaris.
Vull recordar que la sentència és criticable políticament però inatacable jurídicament. No hi ha cap instància prevista legalment que la pugui canviar o modificar. Per tant, tanca definitivament el procés de reforma estatutària iniciada en el mandat del president Maragall.
Per això crec que les reaccions a la sentència no han de ser jurídiques. Ara és l’hora de la política. I l’estratègia política ha de passar per tornar a apel•lar a la sobirania popular. Així de senzill, transparent i comprensible: La sortida més clara i precisa d’aquest conflicte de legitimitats creat pel TC en revisar una norma votada directament per la ciutadania, no pot ser altra que un nou pronunciament dels ciutadans. Una nova consulta que aquesta vegada incorpori l’opció de superació del marc constitucional que ens ha portat a aquest carreró sense sortida. En la línia de la defensa del dret a decidir que, d’una manera força transversal i apartidista, han interioritzat molts ciutadans en el procés de consultes populars sobre la independència.
Contra la sentència, doncs, democràcia. Qui hi pot tenir por?
L’estratègia
Diversos amics m’han interpelat les darreres hores sobre el que pensem fer des d’àmbits del Govern de Catalunya. En aquest punt sóc dels que crec que la reacció, una primera i visible reacció, ha de venir de la mà del màxim d’entitats i partits catalans, també de les formacions que donen suport al Govern. Hem de recuperar els consensos del 30 de setembre de 2005 que el pacte de la Moncloa, primer, i aquesta sentència, després, han espatllat. Malament que la reacció fos protagonitzada pel poder executiu. I com he dit abans, coincidint en allò que està prioritzant ERC per al proper mandat, m’inclino per la celebració d’una consulta popular sobre el futur del nostre país en la major brevetat i els màxims consensos possibles.
Els ponts
Seguint les xarxes socials aquestes darrers hores, m’adono que els qui més blasmem contra la sentència del TC som els ja convençuts de la via independentista. Els qui ja vam votar no a l’estatut. Els qui pertayem a formacions que en el seu dia ja es van oposar a una Constitució que estableix un Tribunal que pot revisar normes plebiscitades pel poble. Veiem, doncs, confirmades les nostres previsions respecte a la consideració que ens tenen les institucions espanyoles. Però en comptes del “ho veieu? Ja ho dèiem!” penso que ara pertoca escoltar i comprendre els desencisats de la via autonomista o federalista. Catalans amb forts vincles personals i sentimentals amb Espanya i que avui es senten més perplexos i desenganyats que mai. Escoltem-los doncs i establim-hi ponts. És l’hora de construir la cohesió interna necessària per afrontar els reptes de futur que té plantejats el nostre país. Si novament caiem en el parany tan nostrat del “tants caps tants barrets”, els magistrats del TC hauran aconseguit el que pretenien: anorrear-nos nacionalment per molt de temps.
(Fotografia extreta de El Punt el dia que vaig participar en la consulta organitzada el 25 d'abril per Girona Decideix)dilluns, 7 de juny del 2010
Els nostres herois quotidians
Divendres passat varem organitzar la festa de reconeixament als participants del programa de Voluntariat per la Llengua de les comarques de Girona. Aquest any la celebració es feu a Girona, i inclogué una visita a la Fira Tot Cat, finalitzant amb un magnífic concert de Els Amics de les Arts.
Novament vam ternir l'oportunitat d'agrair la dedicació voluntària, positiva i il·lusionada de tots els voluntaris, en favor de la nostra llengua, cultura i, de ben segur també, la convivència i la cohesió del nostre país. A tots els voluntaris, aprenents, professionals, establiments col·laboradors, moltes gràcies! Vosaltres sí que sou els nostres herois quotidians.
Foto de família d'alguns dels participants a la festa d'enguany.
dilluns, 17 de maig del 2010
Als detractors de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona
Tot i que no l’he seguit massa, em sap greu com ha acabat tot el tema de la consulta per la reforma de la Diagonal promoguda per l’Ajuntament de Barcelona. Valoro molt positivament qualsevol experiència de democràcia participativa, de moment encara, desafortunadament, massa aïllades i poc freqüents.
En aquest cas, crec que els grups polítics majoritaris a l’Ajuntament de Barcelona no han estat a l’alçada. En un cas per voler aprofitar la consulta per desgastar l’equip de govern i en l’altre per intentar convertir-la en un instrument per a remuntar en les enquestes. I al voltant d’això, no m’ha agradat tampoc gens la frivolització en el tractament del tema a la majoria de mitjans de comunicació i xarxes socials.
Amb aquests plantejaments polítics i mediàtics ¿qui serà l’agosarat que s’atrevirà a promoure una iniciativa de participació ciutadana?. Els defensors de l’statu quo del monopoli de les decisions dels representants polítics (i en conseqüència de la limitació d’espais per a demanar la veu als ciutadans en qüestions i àmbits en què això sigui possible i adequat), tenen ara més arguments que mai.
De ben segur, els botxins de la consulta de la Diagonal han enterrat també moltes esperances de noves escletxes cap a una major participació dels ciutadans en els afers públics. Enhorabona!
En aquest cas, crec que els grups polítics majoritaris a l’Ajuntament de Barcelona no han estat a l’alçada. En un cas per voler aprofitar la consulta per desgastar l’equip de govern i en l’altre per intentar convertir-la en un instrument per a remuntar en les enquestes. I al voltant d’això, no m’ha agradat tampoc gens la frivolització en el tractament del tema a la majoria de mitjans de comunicació i xarxes socials.
Amb aquests plantejaments polítics i mediàtics ¿qui serà l’agosarat que s’atrevirà a promoure una iniciativa de participació ciutadana?. Els defensors de l’statu quo del monopoli de les decisions dels representants polítics (i en conseqüència de la limitació d’espais per a demanar la veu als ciutadans en qüestions i àmbits en què això sigui possible i adequat), tenen ara més arguments que mai.
De ben segur, els botxins de la consulta de la Diagonal han enterrat també moltes esperances de noves escletxes cap a una major participació dels ciutadans en els afers públics. Enhorabona!
dissabte, 8 de maig del 2010
dimarts, 27 d’abril del 2010
dissabte, 24 d’abril del 2010
Trasllat a cavall del drac de Sant Jordi
A la Delegació del Govern estem de trasllat. No es tracta d'una simple mudança, d'un canvi d'espai físic de treball. Estem parlant de l'inici d'una nova organització, d'una nova manera d'entendre la relació entre l'administració territorial de la Generalitat i el ciutadà, de la generació de més espais transversals i major eficàcia en els punts de contacte amb el ciutadà. Estem davant davant d'un d'aquells grans moments estratègics de les organitzacions, allò que els experts anomenen un veritable canvi organitzatiu, que conté sempre també un canvi cultural.
Neix un nou ordre de les coses. Magnus ab integro rerum nascitur ordo, que proclamava Virgili en un vers de l'Egloga IV que m'ha "regalat" el bon amic Miquel Sitjà, enmig d'un seu text que per a mi ha estat una de les més agradables sorpreses de Sant Jordi, i a qui li agraeixo enormement el detall.
A poques hores del dia "D", demà passat dilluns, en aquest silenci serè de mitjanit de dissabte, miro enrera cap al que han estat aquests darrers dies i la sensació és de vertígen: treure tots els mobles i la documentació de la històrica seu de Gran Via 9, posar en marxa la logística del trasllat, preparar la jornada de portes obertes de Sant Jordi, organitzar la informació de servei públic i la reclamada pels diferents mitjans, etc...etc... I tot això sense abandonar les activitats ordinàries previstes: dia de les Esquadres, activitats de Sant Jordi, amb l'esmorzar literari ja plenament consolidat (aquest any amb l'inici de la lectura continuada de Pla inclós) entre d'altres.
I penso que tinc sort de treballar amb la gent del nostre equip. Amb els qui, per exemple, han fet moltes més hores de les que els pertocaria atenent visites en la jornada de portes obertes d'ahir al nou edifici. O amb els qui dirigien les tasques de trasllat i montatge de mobles, treballant voluntariosament gairebé fins a la mitjanit durant aquests passats dies. Un treball il·lusionat, del qui no espera res a canvi.
Donaria molt perquè els ciutadans coneguéssin bé aquests treballadors públics. Que ràpidament caurien determinats tòpics!
Neix un nou ordre de les coses. Magnus ab integro rerum nascitur ordo, que proclamava Virgili en un vers de l'Egloga IV que m'ha "regalat" el bon amic Miquel Sitjà, enmig d'un seu text que per a mi ha estat una de les més agradables sorpreses de Sant Jordi, i a qui li agraeixo enormement el detall.
A poques hores del dia "D", demà passat dilluns, en aquest silenci serè de mitjanit de dissabte, miro enrera cap al que han estat aquests darrers dies i la sensació és de vertígen: treure tots els mobles i la documentació de la històrica seu de Gran Via 9, posar en marxa la logística del trasllat, preparar la jornada de portes obertes de Sant Jordi, organitzar la informació de servei públic i la reclamada pels diferents mitjans, etc...etc... I tot això sense abandonar les activitats ordinàries previstes: dia de les Esquadres, activitats de Sant Jordi, amb l'esmorzar literari ja plenament consolidat (aquest any amb l'inici de la lectura continuada de Pla inclós) entre d'altres.
I penso que tinc sort de treballar amb la gent del nostre equip. Amb els qui, per exemple, han fet moltes més hores de les que els pertocaria atenent visites en la jornada de portes obertes d'ahir al nou edifici. O amb els qui dirigien les tasques de trasllat i montatge de mobles, treballant voluntariosament gairebé fins a la mitjanit durant aquests passats dies. Un treball il·lusionat, del qui no espera res a canvi.
Donaria molt perquè els ciutadans coneguéssin bé aquests treballadors públics. Que ràpidament caurien determinats tòpics!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)