Ofertes monotemàtiques

Les noves marques electorals que han irromput al mapa polític català són ofertes monotemàtiques al voltant del fet identitari: Reagrupament, Solidaritat, Ciudadanos… També tenim la PxC i la seva antidemocràtica i excloent manera d’entendre la identitat. Sempre els tons són elevats, els missatges contundents, els matisos inexistents… I les crítiques a l’actual sistema de partits són generalitzades, així com el distanciament respecte de les ideologies clàssiques -nosaltres no som ni de dretes ni d’esquerres, em diuen-. ¿De què és símptoma tot això, estimats analistes crítics de la realitat que sou la majoria dels amics que em seguiu (a banda de ser culpa del tripartit, òbviament)?.

És veritat que el sistema representatiu occidental ofereix poques escletxes participatives davant determinades realitats, i per això s'ha de revisar en profunditat. Però també és cert que l'especialització en la identitat i la consegüent desresponsabilització respecte d'altres interessos socials globals, són molt rendibles per a captar el votant desencisat i castigat per la crisi. Aixó sí, pagant el preu de la demagògia.

Un personatge de frontera en una terra de frontera

Ahir al matí vam ser a Portbou -remolins de tramuntana, paisatges retallats amb precisió, mar estremidora-. Vam anar-hi per homenatjar Walter Benjamin, qui morí just fa setanta anys en aquest municipi.

Podia semblar que ens hi havíem aplegat per a recordar un fet atzarós, una simple suma de casualitats, com les que desembocaren en la mort de Benjamin a Portbou. És evident que Portbou no era destinació final predeterminada per al pensador jueu, aquell setembre de 1940 de derrota. Però seria injust quedar-nos exclusivament amb la idea de la casualitat. I és que si aprofundim amb el que representa Portbou, en el seu paper i estar en el món, hi descobrirem lligams amb Walter Benjamin que van més enllà del caprici de la història.

La mateixa idea de frontera, per exemple. La frontera, tan determinant en l’orígen i l’evolució de Portbou; Portbou, terra de pas. Però la frontera és també el punt més allunyat del centre. Més allunyat del dogma. Qui està a la frontera està més a prop de l’altre. Qui habita la frontera coneix millor allò diferent. La gent dels territoris fronterers està més capacitada per a bastir ponts, per dialogar. Com es predica de Walter Benjamin, el seu pensament es situa al marge de moltes fronteres i ben allunyat dels dogmes. Benjamin i Portbou: un personatge de frontera en un territori de frontera.

O la idea del ferrocarril. El ferrocarril que a Portbou és vida i desenvolupament, i que per això molt legítimament se'l reivindica. El ferrocarril que és també metàfora d’Europa, com s'ha dit abastament. Fou en combois ferroviaris que els deportats jueus, com de ben segur ho foren amics i familiars de Benjamin, entraven als camps d’extermini. I els trens de les fugides i els trens de les derrotes. Com els trens amb què Benjamin recorria Europa intentant escapolir-se del domini nazi.

Però la relació entre Benjamin i Portbou es solidifica gràcies a la recuperació del seu llegat aquests darrers anys. Amb els “Passatges” de Karavan, per exemple. I ben aviat amb el Centre de Memòria Walter Benjamin, que s’edificarà a l’antic ajuntament de la població. I amb els col·loquis internacionals que ja es van consolidant, així com els recentment instaurants Premis Walter Benjamin. I les rutes guiades, i els treballs de recerca…

El vincle entre Portbou i Benjamin és projecció al futur i no només mirada al passat. Un vincle sòlid i creatiu que va molt més enllà de l'homenatge que vam retre a Benjamin al cementiri, i d'unes paraules escrites o dites amb major o menor fortuna a mercè de la tramuntana.

Enllaços relacionats:
Notícia al Diari de Girona
Notícia a El Punt
Article de Fonalleras al Periódico

Fa pocs dies vam participar amb en Bernat Joan, Secretari de Política Lingüística, a unes jornades sobre l’acolliment lingüístic als joves nouvinguts, organitzades per professionals de l’ensenyament del català.

Unitat?, així no, gràcies

Estic francament avorrit de la darrera flamarada estiuenca de determinat independentisme català, que s'ha passat bona part de les darreres setmanes fent crides a la unitat dels independentistes.

Sóc dels que penso que el frontisme no porta enlloc. L'independentisme no pot ser el monopoli d'una sola opció electoral. I dividir amb precisió quirúrgica els independentistes de tota la resta de la societat, condueix a una derrota segura dels qui volem que el país avanci cap al seu alliberament nacional. Aprenguem de les experiències que han reeixit: Cal que l'independentisme guanyi en transversalitat, i que tots els partits i formacions, amb tots els seus matisos, vasculin cap a un major component sobiranista.

En comptes d'esmerçar tantes energies en estèrils crides a la unitat, al tancament de files, fem que l'independentisme sigui més amigable i central. Que sigui el denominador comú de la majoria de les formacions catalanes.

Unitat? Així, no, gràcies.

La sentència. Una primera valoració.

La democràcia

No he llegit encara la sentència completa del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya. Tinc interès en conèixer especialment la seva part interpretativa, que em temo reduirà substancialment el potencial de millora de l’autogovern que contenien molts preceptes estatutaris.

Vull recordar que la sentència és criticable políticament però inatacable jurídicament. No hi ha cap instància prevista legalment que la pugui canviar o modificar. Per tant, tanca definitivament el procés de reforma estatutària iniciada en el mandat del president Maragall.

Per això crec que les reaccions a la sentència no han de ser jurídiques. Ara és l’hora de la política. I l’estratègia política ha de passar per tornar a apel•lar a la sobirania popular. Així de senzill, transparent i comprensible: La sortida més clara i precisa d’aquest conflicte de legitimitats creat pel TC en revisar una norma votada directament per la ciutadania, no pot ser altra que un nou pronunciament dels ciutadans. Una nova consulta que aquesta vegada incorpori l’opció de superació del marc constitucional que ens ha portat a aquest carreró sense sortida. En la línia de la defensa del dret a decidir que, d’una manera força transversal i apartidista, han interioritzat molts ciutadans en el procés de consultes populars sobre la independència.

Contra la sentència, doncs, democràcia. Qui hi pot tenir por?

L’estratègia

Diversos amics m’han interpelat les darreres hores sobre el que pensem fer des d’àmbits del Govern de Catalunya. En aquest punt sóc dels que crec que la reacció, una primera i visible reacció, ha de venir de la mà del màxim d’entitats i partits catalans, també de les formacions que donen suport al Govern. Hem de recuperar els consensos del 30 de setembre de 2005 que el pacte de la Moncloa, primer, i aquesta sentència, després, han espatllat. Malament que la reacció fos protagonitzada pel poder executiu. I com he dit abans, coincidint en allò que està prioritzant ERC per al proper mandat, m’inclino per la celebració d’una consulta popular sobre el futur del nostre país en la major brevetat i els màxims consensos possibles.

Els ponts

Seguint les xarxes socials aquestes darrers hores, m’adono que els qui més blasmem contra la sentència del TC som els ja convençuts de la via independentista. Els qui ja vam votar no a l’estatut. Els qui pertayem a formacions que en el seu dia ja es van oposar a una Constitució que estableix un Tribunal que pot revisar normes plebiscitades pel poble. Veiem, doncs, confirmades les nostres previsions respecte a la consideració que ens tenen les institucions espanyoles. Però en comptes del “ho veieu? Ja ho dèiem!” penso que ara pertoca escoltar i comprendre els desencisats de la via autonomista o federalista. Catalans amb forts vincles personals i sentimentals amb Espanya i que avui es senten més perplexos i desenganyats que mai. Escoltem-los doncs i establim-hi ponts. És l’hora de construir la cohesió interna necessària per afrontar els reptes de futur que té plantejats el nostre país. Si novament caiem en el parany tan nostrat del “tants caps tants barrets”, els magistrats del TC hauran aconseguit el que pretenien: anorrear-nos nacionalment per molt de temps.

(Fotografia extreta de El Punt el dia que vaig participar en la consulta organitzada el 25 d'abril per Girona Decideix)

Els nostres herois quotidians

Divendres passat varem organitzar la festa de reconeixament als participants del programa de Voluntariat per la Llengua de les comarques de Girona. Aquest any la celebració es feu a Girona, i inclogué una visita a la Fira Tot Cat, finalitzant amb un magnífic concert de Els Amics de les Arts.

Novament vam ternir l'oportunitat d'agrair la dedicació voluntària, positiva i il·lusionada de tots els voluntaris, en favor de la nostra llengua, cultura i, de ben segur també, la convivència i la cohesió del nostre país. A tots els voluntaris, aprenents, professionals, establiments col·laboradors, moltes gràcies! Vosaltres sí que sou els nostres herois quotidians.

Foto de família d'alguns dels participants a la festa d'enguany.

Als detractors de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona

Tot i que no l’he seguit massa, em sap greu com ha acabat tot el tema de la consulta per la reforma de la Diagonal promoguda per l’Ajuntament de Barcelona. Valoro molt positivament qualsevol experiència de democràcia participativa, de moment encara, desafortunadament, massa aïllades i poc freqüents.

En aquest cas, crec que els grups polítics majoritaris a l’Ajuntament de Barcelona no han estat a l’alçada. En un cas per voler aprofitar la consulta per desgastar l’equip de govern i en l’altre per intentar convertir-la en un instrument per a remuntar en les enquestes. I al voltant d’això, no m’ha agradat tampoc gens la frivolització en el tractament del tema a la majoria de mitjans de comunicació i xarxes socials.

Amb aquests plantejaments polítics i mediàtics ¿qui serà l’agosarat que s’atrevirà a promoure una iniciativa de participació ciutadana?. Els defensors de l’statu quo del monopoli de les decisions dels representants polítics (i en conseqüència de la limitació d’espais per a demanar la veu als ciutadans en qüestions i àmbits en què això sigui possible i adequat), tenen ara més arguments que mai.

De ben segur, els botxins de la consulta de la Diagonal han enterrat també moltes esperances de noves escletxes cap a una major participació dels ciutadans en els afers públics. Enhorabona!