Malson 2.0

Malson kafkià per al segle XXI: 


“Joseph K. es llevà un dissabte havent oblidat tots els seus codis secrets, contrassenyes i paraules de pas. Sense la corresponent clau d’accés, la tarja de crèdit restava inoperativa i el caixer automàtic li boquejà els comptes bancaris un cop esgotats els tres preceptius i infructuosos intents de treure efectiu. No podia demanar ajut per telèfon mòbil ni per correu electrònic, tancats ambdós sota contrassenyes ara oblidades. Sense possibilitats tampoc d’accedir al facebook o al twitter o als portals de banca electrònica... Aïllat i sense diners, intentà tornar a casa però el maleït codi digital al portal d’accés li impedeix d'entrar a l’edifici...”

Semprún, l'escriptura, la vida i la memòria.

La personalitat de Jorge Semprún destaca des d'infinitat de punts de vista diversos. Podríem parlar de la seva excepcional intel·ligència, de la seva malaltíssa capacitat de creació literària, del compromís en la militància antifranquista. Podriem esmentar també la seva permanent heterodòxia i llibertat de criteri, que li valgueren l'enfrontament amb els elements més dogmàtics dels aparells dels partits (fou expulsat del PCE de Carrillo, i Alfonso Guerra l'allunyà amb vilesa dels cercles d'influència socialistes).  Intel·lectual apàtrida, cineasta, ministre de Cultura espanyol  (a casa nostra li tocà gestionar el polèmic afer del testament de Dalí), qui escollí la llengua francesa com a pàtria, articulista brillant... Les virtuds d'aquest personatge polièdric són moltes i ja s'han recollit abastament avui als mitjans de comunicació, amb motiu de la seva defunció.

Aquí modestament voldria destacar la seva aportació en la transmissió de la memòria de l'horror dels camps d'extermini nazis. Com és sabut, un jove combatent Semprún fou internat a Buchenwald, el camp de concentració més gran construït en territori alemany. En vaig parlar l'any passat en aquest blog en motiu del 65è aniversari de l'alliberament del camp de Bunchenwald, Semprún i la memòria jueva.

Ho recordo novament avui, i recordo també com em marcà personalment, a mitjans dels anys noranta, la lectura de "La Escritura o la Vida". Un assaig memorialístic i metaliterari, que ofereix un viatge per la història i la literatura, des de l'horror del nazisme fins al més preuat de la poesia francesa. Des de la memòria del combatent fins a l'autocrítica de l'etapa de militància política. De Goethe fins a Aragon. Un llibre que m'obrí a la descoberta de tota la creació literària i periodística de l'autor, començant per "El Largo Viaje" el seu primer llibre, la portada del qual reprodueixo.

Acabo, recollint aquí novament el discurs de Semprún en la celebració del 65è aniversari de l'alliberament de Buchenwald. L'esdeveniment es commemora cada cinc anys i el Semprún de 2010 intuïa que es tractava de la seva última participació, com així ha estat. Llegim-lo a manera de llegat i d'homenatge. Hi trobarem condensada una emotiva reflexió sobre la memòria de l'horror a partir del record de l'encontre de Semprún amb els primers soldats nord-americans, curiosament jueus, destinats a participar en l'alliberament del camp de concentració i extermini.

Manel al país del "bon rotllo"

Pocs esdeveniments socials poden aplegar avui a Catalunya tanta diversitat d’assistents com un concert de Manel. Per exemple, d'entre el públic que omplia aquest dissabte l'Auditori de Girona s'hi trobaven mostres de tot l'espectre ideològic gironí: des de la CUP fins al PP (passant pel director general de Patrimoni Cultural) o des d’indignats fins a assessors financers, conformant una comunió entusiasta que abraçava un mínim de tres generacions diferents.

Enhorabona doncs a la gent de Manel per haver innovat el panorama musical amb aquesta encertada fusió indie-folk que, amanida amb uns textos intel·ligents, marca la pauta de la moda de la música en català. Ells són ara la referència de l’èxit a Catalunya, i noves formacions ja exploren la mateixa fórmula que ha catapultat Manel al capdemunt de les llistes d’èxits.

Però més enllà de la indubtable qualitat del grup, val la pena aprofundir en la fórmula de qui tan clarament ha sabut connectar amb un públic divers i massiu. I és que els Manel, en esdevenir en certa manera la referència de la centralitat musical catalana, ens ofereix un oportú mirall on cercar aquells principis, valors o actituds que actuen com a marcs identificadors de molta gent del nostre país. Així doncs, potser sense pretendre-ho, aquests nois projecten i a la vegada personifiquen els anhels i les identitats de bona part dels catalans d’aquest inici de la segona dècada del segle XXI. S'han explicat abastament els ingredients del seu èxit: La senzillesa, el bon rotllo i aquestes melodies dolces que encaixen polidament en uns acords austers, tot plegat sense estridències i amb una posada en escena sòbria i elegant.

Els Manel emergeixen també com a paradigma d'una joventut sana i espavilada. Aquells nois que qualsevol família benestant voldria com a gendres. Per primera vegada en la cultura musical popular del darrer mig segle -potser des del Dúo Dinámico-, la joventut idolatra uns músics que han abandonat qualsevol missatge o forma de rebel·lia. Fins i tot, permeteu-me la frivolitat, aquests nois semblen no haver trencat mai cap plat, lluny dels excessos de tot tipus associats als líders musicals de tots els temps.

El somriure simpàtic, les maneres polides,.. valors triomfadors a la Catalunya d’avui. Tot i que de vegades es troba a faltar la sotragada estrident d'una guitarra distorsionada, aquell punt de mala llet de qui canta amb disconformitat, o tan sols un acord estripat que sacsegi mínimament el compàs d'uns temps edulcorats. Visca Manel en el país del bon rotllo!

Nos quoque cives tregistani sumus

De vegades convé trobar un "no-lloc" on refugiar-se. Una platja, l'estació de Portbou, un macrocentre comercial... O la ciutat de Trieste. Per entendre la ciutat de Trieste, la potència creadora d'aquest no-lloc, és molt recomanable l'exposició La Trieste de Magris al CCCB de Barcelona. Fins i tot s'hi perceb l'udular inquietant del vent de la Bora.

Gràcies, mestre Miquel Sitjar per la postal enviada des del Caffè San Marco. Tens tota la raó: Nosaltres també som ciutadans de Trieste!.

La lucidesa de Joseph Roth

«Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica».

Així s’acaba “La Llegenda del Sant Bevedor”, el llibre de Joseph Roth que vaig llegir fa molts anys, en aquella primera joventut en què hi ha lectures que són una certa experiència iniciàtica. La novel•la explica els intents d’un clochard que viu sota els ponts del Sena d'arribar a l’església parisenca de Sainte Marie des Batignolles. Contínues borratxeres s’interposen en aquest peculiar peregrinatge. I el protagonista finalment no aconseguirà el seu objectiu, en morir víctima dels excessos de la beguda. Curiosament, pocs mesos més tard d'aquell 1939, el propi Joseph Roth moria també a Paris enmig d’un delirium tremens per la ingesta de grans quantitats d’alcohol.

Després de llegir bona part de l'excel·lent creació literària d’aquest jueu errant, nihilista i desarrelat, es constata  que a Joseph Roth el matà la nostàlgia d’una pàtria. El món de Roth, la seva pàtria perduda, no era altre que el vell Imperi Austrohongarès, l’estat plurinacional i pluriconfessional que existí a Europa fins el 1918 sota la dinastia dels Habsburg. El món de Roth era el món d’ahir que retratà Zweig. Aquell vell ordre caòtic i a la vegada aristocràtic, aquella idea de nació de nacions que encarnava el vell emperador Francesc Josep. Un Imperi, un món i una època hedonistes, de valsos i d'emperadrius, però també d'anarquistes i de tertúlies als cafès vienesos. Viena, Praga, Budapest… les capitals d’un estat culte, generador de bona part dels corrents de la literatura i del pensament contemporanis: Freud, Wittgenstein, Kafka, Broch. I la família Strauss, i Musil, i el valerós soldat Schwejk (el Quixot d’Àustria-Hongria!) de Hasek. Tot aquest món s'esvaí amb la Primera Guerra Mundial deixant a Joseph Roth orfre de pàtria.

Amb els anys el vell Imperi d’Europa central ha esdevingut un mite, en ser objecte d’infinitat de mirades nostàlgiques. Sense anar més lluny, som molts els qui cada primer de gener aplaudim la Marxa Radetzky, que tanca el concert d’any nou de Viena, la popularitat de la qual prové d’aquells anys de l’Imperi, on la Marxa era tot un himne patriòtic (Roth donà precisament el títol de Marxa Radetzky a un dels seus millors llibres). El món habsbúrgic també com a escenari per a la malenconia.

En aquest sentit, el triestí Claudi Magris, gran estudiós de la mitteleuropa, dedicà precisament la seva tesi doctoral al “Mite Habsburguic en la literatura austríaca moderna”. I és que en els seus anys de joventut esquerranosa, Magris es proposà de combatre el mite des de posicionaments marxistes, identificant l’Imperi a la reacció, al conservadurisme. Es proposà de combatre’l, però cometé l’errror d’enamorar-se d’allò que havia de constituir l'objecte de la seva crítica. Des del Caffè San Marco (on escrivia el seu treball) d’una Trieste que no és ni italiana, ni eslava ni germànica, sinò tot a la vegada, Claudio Magris s’apassionà pel món dels habsburgs. No podia ser d’altra manera, tractant-se de cafès i de barreges identitàries!.

El vell Imperi es disolgué a principis del segle XX víctima de la seva enorme diversitat interna. La burgesia emergent ja no és aquella noblesa imperial burocratitzada i supranacional, que coneix totes les llengües i respecta totes les cultures dels territoris d’Àustria i Hongria, i que té a l'Emperador com a únic senyor. Les noves classes volen dotar-se de banderes, himnes i fronteres. Les nacions prenen el relleu als imperis. El vell món fa aigües arreu. L’Europa central bull, els balcans rogeixen. I un tret a Sarajevo el 1918 mata l’hereu del tron imperial, encetant així la caiguda sagnant de fitxes de domino que són les grans guerres del segle passat.

De vegades també sento la malenconia per una pàtria que no sé si mai ha estat meva.

Aquell vell abric blau de tots els desembres...

It's four in the morning, the end of december
I'm writing you now just to see if you're better
New York is cold, but I like where I'm living
There's music on clinton street all through the evening.
...

Leonard Cohen
Famous Blue Raincoat

Nou Govern. Velles coalicions?

Als propers dies prendrà possessió el nou Govern de Catalunya. Un Govern que continuarà essent de coalició, com ho han estat tots els governs catalans des de la recuperació de les nostres institucions d’autogovern. En algunes ocasions s’han constituït governs “tripartits” (com el de CDC-UDC-ERC al 1984, amb Hortalà com a Conseller republicà, o els dels dos darrers mandats sota les sigles de PSC-ERC-IC), mentre que en d’altres ocasions han estat “bipartits” (de CDC-UDC, com el que es constituirà aquests dies). En qualsevol cas, insisteixo, l'executiu català ha estat gestionat sempre mitjançant fórmules coalicionals.

Potser per això, el nostre país també és un referent en l'estudi doctrinal dels governs de coalició. La seva formació, el seu funcionament i els seus efectes, han estat sovint objecte d’estudi per part d'especialistes de la ciència política i d'analistes de polítiques públiques, fins al punt que molts dels treballs realitzats per politòlegs catalans sobre coalicions són un referent a nivell espanyol i llatinoamericà. En aquest sentit, destaquen els treballs dels professors Jordi Matas i Josep Maria Reniu, així com les recerques efectuades des de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials. O fins i tot, la mateixa tesi doctoral de l'actual secretari general d’ERC, Joan Ridao, dedicada a l'estudi de les coalicions polítiques a Catalunya.

Tots els estudis realitzats deixen molt clar que la coalició és la fórmula més recorrent a les democràcies parlamentàries europees, extrem també fàcilment constatable per qualsevol observador de la política internacional. Aquest article de Matas i Reniu, publicat en motiu de la creació del govern català d’Entesa l'any 2006, recordava que dels gairebé 350 governs formats en 13 sistemes parlamentaris europeus des del 1945 fins l'actualitat, prop del 60% respon a la dinàmica de govern compartit.  Com també és sabut, al nostre entorn més immediat trobem governs de coalició de manera molt freqüent a l’àmbit local, sovint també a escala autonòmica, però absolutament mai als governs centrals espanyols. Espanya i Grècia són l'excepció europea.

Però vull centrar-me ara no tant en els processos de formació d’aquests governs i en el seu impacte en la gestió de la nostra administració, sinò en  la seva operativa interna, en l’establiment de les seves relacions interpartidistes. En definitiva, en les lògiques de repartiment d’àmbits de responsabilitat. I és que aquí, i no tant en la pròpia fórmula d'un govern de coalició, crec que radica la clau de l'èxit o del fracàs d'aquests governs. Parlo des d’un punt de vista estrictament personal d’acord amb la meva experiència de molts anys de treball a l’administració de la Generalitat i a l’àmbit local.

Allò més habitual en les coalicions és l’assignació, en bloc, d’un departament o unitat governamental a una formació política de les que formen el govern. Així, el partit que ostenta la titularitat d’un departament (o regidoria, en l’àmbit local) “colonitza” (fent servir una expressió de Reniu a "Els governs de coalició"), amb els seus propis quadres, tots els àmbits de gestió de l’esmentada unitat, preservant-los de qualsevol intrussió d'una altra formació que formi part del Govern.

Però hi hauria una altra alternativa consistent en el disseny d’estratègies creuades d'assignació de responsabilitats, un model només tímidament explorat al nostre país. En aquest sistema conviuen alts càrrecs dels diferents partits caoligats gestionant una mateixa parcel·la del govern. Personalment, m’inclino per aquest model d’encreuaments a tots nivells, perquè entenc que serveix millor l’interès general governamental, i contribueix a minimitzar les intervencions dels aparells dels partits en els mecanismes de presa de decissions. D'aquesta manera, es minimitza la fragmentació pròpia de molts governs compartits i de ben segur es facilitar una millor gestió de la comunicació al ciutadà. La cultura de coalició i el treball en xarxa en resulten enfortits i els conflictes entre socis (seria massa ingenu pensar que no han d’existir) es poden afrontar d’una manera més coordinada i sota un clima d'una major confiança.

Per això m’han agradat algunes vagues notícies, que he llegit aquest cap de setmana, en el sentit que el govern del president Mas trencarà amb la tradició catalana de repartiments de blocs departamentals complets a partits polítics. Estarem atents els propers dies per veure si així finalment es materialitza.