Un "empalme" enmig d'enlloc

Les estacions gironines

2.- ESTACIÓ DE MAÇANET - MASSANES

FITXA TÈCNICA. Adreça: Estació Ferrocarril s/n. Maçanet de la Selva. Trens: Regionals  i Mitja Distància R11 (Barcelona-Portbou). Rodalies R1 (Molins de Rei-Maçanet), R2 (Sant Vicenç de Calders-Maçanet) i RG1 (Mataró-Figueres). Serveis: Estació amb sala d’espera i venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici de la nova estació, antiga escola.

L’Empalme. Així es coneix des de 1862 l'estació de Maçanet-Massanes, allunyada per cert tant de Maçanet com de Massanes. Aquí hi convergeixen les dues línies provinents de Barcelona, la  de Mataró i la de Granollers. O millor dit, aquí esgotaren els recursos les dues companyies que, l'una per l'interior i l'altra per la costa, competien frenèticament a mitjans del segle XIX per a allargar el tren cap al Nord, decidint finalment fusionar-se, exhaurides les energies. Junt amb Ribes de Fresser o Girona, és una de les poques estacions d’enllaç de les comarques de Girona. A Maçanet-Massanes hi sumem a més la línia de l’AVE que, sense aturar-s’hi, senyoreja el conjunt amb el seu imponent viaducte.

No trobem a l’entorn de l’estació cap element propi del paisatge urbà, més aviat hortes i pollancredes. Una atmosfera humida es fa omnipresent els capvespres, amb una riera de Santa Coloma que acaba ben a prop d’aquí el recorregut fins a la Tordera, portant-hi les aigües de les Guilleries i d’un intermitent estany de Sils. Qui ha escrit sobre l’indret posa èmfasi en la seva isolació: des de Josep Pla fins a Santiago Rusiñol, passant per contemporanis com Toni Sala o Manel Cuyàs. Mentre Pla en destaca la vegetació omnipresent ,“Quan l'arbreda era al costat de la via i el tren la vorejava ràpid, fent un soroll de cataclisme, fent el saltet habitual entre rail i rail, les perspectives d'arbres giraven sobre elles mateixes, com si es tractés d'uns cavallets” (El Quadern Gris), Rusiñol confessa la passió per “les truites tan fabulosament grogues -truites que semblaven d'ous de canari- que es venien dins d'un llonguet a l'estació de l'Empalme... autèntiques sorpreses” (En Jepet de Sant Celoni).

Fins a la recent posada en funcionament dels Rodalies Mataró-Figueres, han estat una constant històrica les queixes dels usuaris lamentant-se que la nostra estació d’enllaç no acaba de prestar bé la seva funció bàsica d’enllaçar. A voltes, per exemple, el tren cap a Girona arranca pocs segons abans d’arribar el Rodalies del Maresme. Resulta que RENFE –ai, la burocràcia ferroviària- no reconeix el caràcter oficial de l’enllaç. I com molt bé ens descriu la noia encarregada de netejar el comboi aturat en direcció a Tordera, "de vegades es poden fer transbordaments, però de vegades no".

Les dues màximes autoritats ferroviàries presents són el vigilant de seguretat i l'esmentada netejadora. Mentre el primer ens informa que la vella estació porta dos anys tancada, la noia assegura que en fa quatre. Feta la mitjana de les dues xifres, deduïm que efectivament la nova estació s'inaugurà el 2011. Tres anys, doncs. L'abandó de la vella estació és absolut, amb la històrica cantina també clausurada. No tastarem ni les truites d’en Rusiñol ni un trist cafè per a escalfar el moment. El nou edifici, discret i impecablement funcional, no resulta pas més animat, més aviat inanimat, substituït pràcticament el personal de l’estació per les màquines expenedores. Paradoxalment, la supressió de treballadors ferroviaris ha fet necessària la contractació d’un altre tipus de personal; la dels guardes de seguretat que han de vigilar aquests abandonats espais.

Misteris d'una estació que resultà letal per a l'anarquista Quico Sabaté. El gener de 1960 el mític combatent moria a Sant Celoni, víctima d’un tret disparat pel sometent Abel Rocha, gestor administratiu i falangista local, quan Sabaté buscava ajut per una important ferida a la cama. Havia creuat la frontera armat per a efectuar diverses accions a la Catalunya franquista. Descobert per la Guàrdia Civil a Banyoles, aconseguí arribar a l’estació de Fornells on, pistola en mà i greument ferit, exigí a un maquinista que no aturés el tren fins a Barcelona. Però Sabaté no comptava que a Maçanet calia canviar la màquina de vapor per una d’elèctrica. L’Empalme fou així la darrera frontera del guerriller en la seva espectacular fugida. Aquí el maquinista alertà sobre l’incòmode passatger i s’organitzaren batudes a la zona, participades pels sometents. Poc abans de Sant Celoni, i veient com la vida s’escolava a través de la ferida, Sabaté saltà del tren. La resta de la història és coneguda, culminant en una tomba santcelonina, avui periòdic punt de pelegrinatge d’escassos però convençuts militants llibertaris. Ho ha escrit l’historiador Solé Sabaté: Quico és un anacronisme que no va saber adaptar-se al món de l’electricitat. Ni a la fatalitat, afegim nosaltres, d’un Empalme inoportú.

L’arribada d’un “Maçanet Bus” buit de passatgers ens retorna al present emboirat de l’estació sense poble. Al costat d’on aparca el bus hi descobrim una altra instal·lació fantasmagòrica, una construcció ferroviària amb el rètol de “Escuela”. A prop també hi ha una església en runes: Vestigis de l’esplendor fugisser d’altres temps, en què l’activitat ferroviària conformà un nucli de població de treballadors del tren i famílies. Per cert, ens adonem que la netejadora ha marxat en el tren que acaba de sortir cap a Tordera, deixant-se galleda i fregona a l'andana. O potser no és un oblit. Possiblement quan retorni amb d'altres vagons, els estris de neteja hi romandran intactes.

Com un estel fugaç llisca un tren d'alta velocitat sobre dels nostres caps. Mirem amunt cap al viaducte, on un blau metàl·lic vola cap al nord, distingint-s’hi els colors de la SNCF francesa. Bon voyage, cridem als viatgers de l'alta velocitat descobrint-nos el barret que no tenim. En el seu delirant viatjar per viaductes virtuals, obliden que arran de terra la vida és com un Empalme enmig del no res. On els trens de vegades enllacen, però de vegades no.

Publicat al Diari de Girona de 27/04/2014

El tren de la costa a la nostra frontera Sud

Les estacions gironines

1.- ESTACIÓ DE BLANES

FITXA TÈCNICA. Adreça: Avinguda de l’Estació s/n. Trens: Línies Rodalies R1 (Molins de Rei – Massanet) i RG1 (Mataró-Figueres). Serveis: Cafeteria, Sala d’Espera, Venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici de l’estació, Antiga locomotora de la SAFA.

Escrivia Josep Pla que la civilització entrà a la Península Ibèrica per Empúries. Afegim humilment nosaltres que la modernitat ferroviària arribà a les comarques gironines per Blanes: L’any 1859 s’hi inaugurà l’estació de tren, quan la companyia Camino de Hierro del Este posà en funcionament el tram Arenys-Tordera, perllongant la primera línia ferroviària peninsular. S’iniciava així a les nostres comarques la revolucionària aventura del ferrocarril, les principals fites de la qual intentarem descobrir en aquests escrits.

El bell edifici de l’estació de Blanes segueix el patró de les de Sils o Caldes, construïdes per MZA a principis del segle XX, d’estructura modular amb façana de maó vist i emmarcaments de pedra. Aquí però les circulacions miren cap a Barcelona. Fins a l’arribada de les esperades rodalies gironines, les freqüències han estan més orientades al Sud. Precisament, la darrera remodelació del recinte l’ha dotat d’una aparença i funcionalitat metropolitanes. S’hi han instal·lat tanques, màquines validadores i vigilants malhumorats, impedint l’accés a les andanes a qui no tingui bitllet. No hi podran entrar doncs ni jubilats observadors del pas dels trens, ni furtives parelles adolescents, ni tampoc nosaltres, malalts del vagareig ferroviari. Com una parada barcelonina qualsevol, l'estació ja no és una finalitat en si mateixa. Reduït a mera instrumentalitat, el vestíbul té l’aire gris de les zones d’embarcament dels aeroports. Només la simpatia encomanadissa de l’encarregat del bar —supervivent de la històrica cantina que funcionà a Blanes durant decennis—, humanitza el conjunt. Per cert, el cafè que hi provem supera el notable alt.

En una ciutat vinculada a escriptors com Maragall, Ruyra o Segarra, a l’estació no li faltaran mirades literàries. A la  façana, una placa senyalitza l’inici de la ruta Roberto Bolaño, recordant l'estada del gran autor xilè a Blanes, on arribà precisament en tren:“Ya no recuerdo cuándo llegué aquí. Sólo sé que fue en tren y hace muchos años (…). Cuando uno llega a Blanes en tren sólo encuentra la estación y alrededor de la estación algunos huertos y un poco más allá el cuartel de la Guardia Civil, solitario la mayoría de las veces, y la Fábrica”.

A Blanes, parlar de “La Fàbrica” en singular i determinat —a la manera de Martí i Pol— és parlar de la SAFA. Ara anomenada Nylstar, ha estat l'empresa més important de la zona, definidora de l’economia i la demografia de la Blanes del segle XX. També ha contribuït a forjar el moviment obrer gironí; sota la placa de la ruta Bolaño, avui un cartell convoca a l’enèsima manifestació en suport a la plantilla de la factoria, bona part de les instal·lacions de la qual, visibles de l’estació, presenten un decrèpit estat d’abandó.

La relació entre ferrocarril i SAFA a Blanes, compartint veïnatge, és notòria. El tren determinà d’inici la ubicació de l’empresa, la proveí de matèries primeres i ajudà a distribuir els seus productes. Fàbrica i estació foren conjuntament bombardejades per l’aviació feixista el 1938, ocasionant la mort de 9 persones. I recordem també que la SAFA disposava d'un circuït interior de tren, comptant, entre altres materials, amb una preciosa locomotora avui exhibida en un giratori proper. Els automobilistes que hi circulen, segurament ignoren la singularitat d’una màquina construïda el 1926 que es movia gràcies a un enginyós sistema de vapor injectat.

Volem localitzar el lloc on l’antiga via de l’empresa es connectava a la xarxa ferroviària, tement que la remodelació del recinte n’hagi eliminat el rastre. Seguint la tanca de la SAFA paral·lela a les vies, prop de la carretera de Malgrat descobrim finalment al terra les traces dels antics carrils, que s’endinsen cap a desèrtiques instal·lacions. La nostra recerca de l’hàbitat originari de la vella locomotora ha estat seguida per la mirada recelosa d’un vigilant de seguretat. Esquivem vigilants i filferreres, per enfilar-nos ara al tram final de  l'andana. De lluny, l’atrotinat quarter de la Guardia Civil conserva la força intimidatòria. En el seu dia els propietaris de la SAFA el regalaren al benemèrit cos, per així, amb els vigilants a casa, controlar adequadament els treballadors. Descobrim, per cert, unes càmeres de videovigilància que possiblement han immortalitzat el nostre accés a les vies. En sortim, no sense treure abans el cap per darrera vegada a l’interior del vestíbul, on el taquiller ens dedica la seva pitjor cara.

Des de l’aparcament de l’estació una alenada fresca delata el mar proper, just quan un Rodalies surt cap a Tordera. Recordem un altre escriptor xilè, Pablo Neruda: “El ferroviario es marinero en tierra / y en los pequeños pueblos sin marina / pueblos del bosque, el tren corre que corre desenfrenando la naturaleza (...)”. Com un gemec, un breu grinyol trenca el soroll elèctric i sostingut del tren. Obligats a fer via cap al no res de Maçanet-Massanes, els vagons es resisteixen a deixar una Mediterrània que els acompanya des del Maresme, just ara, quan s’inicia la Costa Brava. Nord enllà, els rails ja no es retrobaran amb el mar fins a la última frontera de Llançà i Portbou. Junt amb el tren, abandonem també nosaltres l’estació, clavada a les nostres esquenes la mirada d’un vigilant de la frontera Sud.

 Publicat al Dominical del Diari de Girona de 13/04/2014