Modernisme del ferrocarril i de les estacions termals

Les estacions gironines

4.- ESTACIÓ DE CALDES DE MALAVELLA.

FITXA TÈCNICA: Adreça: Estació Ferrocarril s/n. Caldes de Malavella. Trens: Línes R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis: Vestíbul, sala d’espera, botiga cafeteria i venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici estació, vestíbul, antics moll de càrrega, magatzem i grua.

A mesura que lentament abandona Caldes de Malavella el Mitja Distància que ens hi acaba de deixar, se’ns va descobrint l'imponent edifici de l’estació. Els vagons semblen conformar un recelós teló que es resisteix a mostrar del tot la joia que preserva. Mentre, asseguts en unes vies abandonades uns adolescents emboliquen una cigarreta. Ens miren malfiats en apropar-nos-hi a contemplar la vella grua i el magatzem en desús. La primera impressió de l’entorn denota una certa deixadesa, exceptuat l’edifici de l’estació recentment remodelat. Deixadesa estimulant per a nosaltres —malalts del tren—, però reveladora d’un limitat interès per a dignificar el servei ferroviari.

Disposats a creuar les vies, deixem aquesta andana protegida per una austera coberta de plaques ondulades amb l’aspecte de fibrociment. Malgrat la importància de l’estació no hi trobarem un pas soterrat. Entrem a la fi a aquest magnífic edifici de grocs, taronges i blaus. A l’interior, un preciós vestíbul ens transporta a molts decennis enrere, amb belles parets de fusta treballada i rajoles ceràmiques decorades. Un aire modernista presideix el conjunt, on també hi apreciem una deliciosa campana i un rellotge. Tot i els atemptats soferts en forma de patètics rètols i d’una desencertada ubicació de màquines expenedores, l’espai conserva un ambient  vintage. Dues treballadores atenen les taquilles i la botiga-quiosc, anomenada “Km. 1”. Aquí l’únic cafè disponible prové d’una màquina d’autoservei, tot i que resulta sorprenentment bo. Notable.

Sortim al carrer per l’avinguda Doctor Modest Furest, l’aparador del modernisme caldenc que enllaça el ferrocarril i els balnearis. Precisament Modest Furest reinventà el termalisme a Caldes a finals del XIX, coincidint l’arribada del tren amb la posada en funcionament de Vichy Catalán. L’impressionant edifici d’aquest balneari d’estil neomudèjar a nosaltres ens evoca una gran estació ferroviària centreeuropea. Sense deixar l’avinguda Furest caminem ara cap al centre i admirem altres immobles amb trets noucentistes, fins arribar al balneari Prats, l’altre gran establiment termal. Conceptualment i física, es fa evident una íntima connexió entre el ferrocarril i un termalisme que es reinventa a finals del segle XIX.

Atribuïm al muntanyisme dels noucentistes un caràcter forjador del nacionalisme català. Però la burgesia excursionista de Barcelona no només s’enfilava al Pirineu. Ben aviat l’alta societat de la capital descobrí també els balnearis d’una idealitzada Catalunya interior, gaudint de les seves cures però sobretot acudint-hi en cerca de distinció social. A Caldes el ferrocarril fou decisiu per impulsar aquest turisme termal que endinsa les seves arrels a l’època romana. El tren emergeix com a nova Via Augusta d’aquella Aquae Calidaes, ara per a ús i gaudi d’una burgesia que redescobreix territoris i paisatges, alimentant mitologia catalanista. Poca gent sap que precisam5t6yhujent en aquesta estació s’esdevingué una trobada entre Ferran Agulló i un Francesc Cambó provinent de França, en els moments previs a la Solidaritat Catalana el 1906. Ho escriu l’historiador i polític Jesus Pabón al seu llibre “Cambó. 1876-1947”.

En canvi sí que els més grans del poble encara recorden un grup d’alemanys que habitaven a Caldes a mitjans dels anys quaranta del segle passat. Aleshores els aliats havien sol·licitat a l’estat el lliurament de diversos jerarques del nazisme residents a Espanya, bona part dels quals havien actuat d’espies durant la guerra. Franco decidí finalment confinar en balnearis caldencs a un grapat d’aquests elements, antics  militars hitlerians sovint d’alta graduació. No costa d’imaginar la nostra estació convertida en tèrbol escenari d’històries d’espies. Tot plegat ens ho descobrí la revista Sàpiens l’any 2005 en el reportatge “El refugi català dels nazis”.

L’estació de Caldes ha servit bàsicament al transport de persones, tant històricament amb el turisme termal com més actualment proveint de connexions ferroviàries a una àrea de referència que arriba fins a la Costa Brava central. Tot i així, la proximitat amb Llagostera i Cassà comportà durant una època que des d’aquí s’atengués també l’activitat del sector surer. Sobretot en els temps previs i els immediatament posteriors a l’existència del Tren Petit, l’anomenat Feliuet que passava per les dues esmentades poblacions. Avui l’antic magatzem i el moll de càrrega amb la grua ens recorden, a l’estació de Caldes, els temps en què les mercaderies locals viatjaven en tren.

Dóna la sensació que els caldencs contemporanis es relacionen amb l'estació des d’una perspectiva bàsicament funcional, sense veure-hi tant un patrimoni a protegir. Aparent indiferència que també constatem en la manca d’estudis locals destacables sobre l’equipament. El mateix nucli de Caldes sembla tenir mandra d’estendre’s fins a l’estació i d’acaronar-la,  destinant només com a elements de contacte amb l’edifici ferroviari un entorn de polsosos aparcaments i de naus industrials. 

Ha caigut el sol a l’estació de Caldes de Malavella, quan s’atura un Regional que ve de Portbou i va cap a Barcelona. Vagons cansats, rere les finestres dels quals es perfila el rostre d’alguns viatgers; per a nosaltres poca cosa més que il·lusos pobladors d’un món efímer. Els adolescents fumadors fa estona que han abandonat les seves vies mortes, i ben aviat ens quedarem només amb l’eco de les veus dels darrers usuaris baixats del tren, acabats de sortir de l’estació. De tant en tant arriba el dringar d'un ramat proper. O potser es tracta de la campana del vestíbul, tocada per la bruixa  Malavella que retorna a la població. Són els sons de la solitud a l’estació de les aigües.

Publicat al Diari de Girona de 25 de maig de 2014)

Entre hostals, boires i una porta de l'infern

Les estacions gironines

3.- ESTACIÓ DE SILS.

FITXA TÈCNICA. Adreça: Plaça Estació s/n. Trens: Línes R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis: Cafeteria, Quiosc, Sala d’Espera, Venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici Estació, Grua de l’antic moll de càrrega.

Com es predica del porc, de l’estació de Sils s’aprofita gairebé tot, dit sigui amb tots els respectes per a estacions i bacons. Vegem la pluralitat d’usos que trobem només a la planta baixa de l’edifici: sala d’espera, botiga i cafeteria, dependències de la guàrdia municipal, lavabos, i centre d’informació de l’Estany de Sils, a banda de les zones afectes a la circulació ferroviària. I és que a diferència d’altres estacions properes, tancades i abandonades a la seva dissort, a Sils l’ajuntament ha dignificat el patrimoni ferroviari, liderant la recuperació de l’edifici i omplint-lo de vida. Fins i tot s’ha aprofitat una vella construcció situada a l’altre costat de les vies, convertida avui en seu de l’Associació Esportiva de Bitlles Mallorquines-Sils. 

En un racó de l’estació s’hi ubica l’establiment “Via 0”, un petit supermercat, quiosc, bar, taquilla i taulell d’informació ferroviària. Tot plegat sota la batuta d’una eficient Cecilia Hermoso, la reina d’aquesta tarda a l’estació. La Cecilia és capaç de preparar un tallat mentre informa dels horaris dels Rodalies, sense deixar d’embolicar un exemplar de “Yo Fui a EGB” a un client desvagat.  A nosaltres ens prepara un cafè curt i fort, sense un amarg excessiu, que ens mantindrà ben desperts la resta de la jornada. L’avaluem en notable. Compartim barra amb un viatger de qui poc abans hem presenciat la seva expulsió d’un Mitja Distància per part d’un colèric controlador. Com els pioners de la Patagònia, els usuaris de les cantines ferroviàries tenim per norma no interpel·lar-nos sobre les nostres faltes.

La història contemporània de Sils, el seu creixement i la seva configuració urbana, no s’expliquen sense l’estació, essent la plaça de l’Estació l’eix gravitatori de la vida comercial silenca. Aquí hi trobem l’històric hostal Cal Gravat, en l’edat d’or del ferrocarril punt de trobada de xofers de cotxe de línia, pollataires, factors, operaris, maquinistes, guarda vies o estraperlistes. Temps en què el tragí de mercaderies provinents de l’economia rural de la comarca era intens al moll de càrrega de l’estació, ja enderrocat. Avui només la vella grua resta com a vestigi de tot plegat. Solitària i absurdament envoltada d’un mar de vehicles, preserva la desconcertant dignitat del sobrevivent, ara que ja només sosté les accions dels graffiters i la indiferència dels passants.

El tren, doncs, impulsà Sils a una clara capitalitat a la plana de la Selva. En aquest sentit, l’estació ho ha estat també de Santa Coloma de Farners, que no podia ser que la capital del partit judicial no tingués tren. Després de diversos intents dels prohoms locals de portar el ferrocarril a Santa Coloma, al final s’optà per una solució més pràctica: anomenar aquesta estació “Sils-Santa Coloma”. Així les diligències, primer, i els autobusos, després, a la capital de la Selva han format part del paisatge de l’entorn. I de ser certa aquella ancestral associació entre tren i poesia, de ben segur la nostra estació rebé també de la mirada creativa d’un Espriu o d’un Vinyoli.

Els pobles que s’estimen les seves estacions les estudien i les repensen. A Sils en tenim una mostra amb l’edició de l’opuscle, que amablement ens ha lliurat l’arxiver municipal Joaquim Soler, “L’Estació, un símbol de Sils”, coordinat per Lluís Costa l’any 2003. Amb articles de destacats cronistes locals, s’hi recullen imatges, dades i reflexions sobre l’estació. En resulta una declaració d’amor cap a un patrimoni elevat a la categoria de símbol. No hi falten anècdotes com la d’aquell client que després d’esmorzar a cal Gravat, abonà el compte tot i queixant-se de la seva elevada quantia, per seguidament suïcidar-se llançant-se a la via. L’opuscle no recull actuacions posteriors com l’enderroc del vell magatzem i moll de càrrega, o la construcció d’un reivindicat pas amb ascensors sota les vies —un altre èxit de la negociació municipal amb ADIF—.

Des de l’andana veiem l’església de Santa Maria, on retallat a l’horitzó en destaca un inconfusible i estilitzat campanar. Un xic més enllà, ja només el so de les campanes trencarà els silencis de l’estany de Sils. La lluita per la dessecació dels estanyols ha estat una constant històrica dels habitants d’aquest indret, amb un empeny comparable al dels pioners del ferrocarril. Avui en canvi, cíclics com som els humans, l’estany es promou i el tren es retalla.

Estació i estany han conviscut en aquesta fondalada —75.3 m. sobre el nivel medio del Mediterráneo en Alicante—, de boires freqüents. Boira com la que invocà el maquinista que fa un parell d’anys passà de llarg de Sils, havent de recular després el tren per a recollir uns atònits viatgers a l’estació. Males veus testificaren que de boira no n’hi havia gaire, atribuint l’oblit del maquinista a l’horari ben matiner del tren.

Però potser el pobre ferroviari volia evitar una estació que relacionava amb l’infern. Com és sabut, un pagès del segle XVII, en Pere Porter, visità el món de les tenebres de la mà del mateix dimoni a través d’una entrada situada a l’estany de Sils. Hi descobrí un infern habitat per advocats, notaris i altres poderosos. De bona font sabem avui que també s’hi compten els qui en diferents èpoques han laminat el ferrocarril gironí. Savi veïnatge d’inferns justos i d’estacions dignes. Una nova mostra de valorització ferroviària s’imposa, i ja que Nord enllà tenim l’estació “Perpinyà-Centre del Món”, proposem aquí rebatejar l’espai amb “Sils-Porta de l’Infern”.

Publicat al Diari de Girona de 11 de maig de 2014