Entre hostals, boires i una porta de l'infern

Les estacions gironines

3.- ESTACIÓ DE SILS.

FITXA TÈCNICA. Adreça: Plaça Estació s/n. Trens: Línes R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis: Cafeteria, Quiosc, Sala d’Espera, Venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici Estació, Grua de l’antic moll de càrrega.

Com es predica del porc, de l’estació de Sils s’aprofita gairebé tot, dit sigui amb tots els respectes per a estacions i bacons. Vegem la pluralitat d’usos que trobem només a la planta baixa de l’edifici: sala d’espera, botiga i cafeteria, dependències de la guàrdia municipal, lavabos, i centre d’informació de l’Estany de Sils, a banda de les zones afectes a la circulació ferroviària. I és que a diferència d’altres estacions properes, tancades i abandonades a la seva dissort, a Sils l’ajuntament ha dignificat el patrimoni ferroviari, liderant la recuperació de l’edifici i omplint-lo de vida. Fins i tot s’ha aprofitat una vella construcció situada a l’altre costat de les vies, convertida avui en seu de l’Associació Esportiva de Bitlles Mallorquines-Sils. 

En un racó de l’estació s’hi ubica l’establiment “Via 0”, un petit supermercat, quiosc, bar, taquilla i taulell d’informació ferroviària. Tot plegat sota la batuta d’una eficient Cecilia Hermoso, la reina d’aquesta tarda a l’estació. La Cecilia és capaç de preparar un tallat mentre informa dels horaris dels Rodalies, sense deixar d’embolicar un exemplar de “Yo Fui a EGB” a un client desvagat.  A nosaltres ens prepara un cafè curt i fort, sense un amarg excessiu, que ens mantindrà ben desperts la resta de la jornada. L’avaluem en notable. Compartim barra amb un viatger de qui poc abans hem presenciat la seva expulsió d’un Mitja Distància per part d’un colèric controlador. Com els pioners de la Patagònia, els usuaris de les cantines ferroviàries tenim per norma no interpel·lar-nos sobre les nostres faltes.

La història contemporània de Sils, el seu creixement i la seva configuració urbana, no s’expliquen sense l’estació, essent la plaça de l’Estació l’eix gravitatori de la vida comercial silenca. Aquí hi trobem l’històric hostal Cal Gravat, en l’edat d’or del ferrocarril punt de trobada de xofers de cotxe de línia, pollataires, factors, operaris, maquinistes, guarda vies o estraperlistes. Temps en què el tragí de mercaderies provinents de l’economia rural de la comarca era intens al moll de càrrega de l’estació, ja enderrocat. Avui només la vella grua resta com a vestigi de tot plegat. Solitària i absurdament envoltada d’un mar de vehicles, preserva la desconcertant dignitat del sobrevivent, ara que ja només sosté les accions dels graffiters i la indiferència dels passants.

El tren, doncs, impulsà Sils a una clara capitalitat a la plana de la Selva. En aquest sentit, l’estació ho ha estat també de Santa Coloma de Farners, que no podia ser que la capital del partit judicial no tingués tren. Després de diversos intents dels prohoms locals de portar el ferrocarril a Santa Coloma, al final s’optà per una solució més pràctica: anomenar aquesta estació “Sils-Santa Coloma”. Així les diligències, primer, i els autobusos, després, a la capital de la Selva han format part del paisatge de l’entorn. I de ser certa aquella ancestral associació entre tren i poesia, de ben segur la nostra estació rebé també de la mirada creativa d’un Espriu o d’un Vinyoli.

Els pobles que s’estimen les seves estacions les estudien i les repensen. A Sils en tenim una mostra amb l’edició de l’opuscle, que amablement ens ha lliurat l’arxiver municipal Joaquim Soler, “L’Estació, un símbol de Sils”, coordinat per Lluís Costa l’any 2003. Amb articles de destacats cronistes locals, s’hi recullen imatges, dades i reflexions sobre l’estació. En resulta una declaració d’amor cap a un patrimoni elevat a la categoria de símbol. No hi falten anècdotes com la d’aquell client que després d’esmorzar a cal Gravat, abonà el compte tot i queixant-se de la seva elevada quantia, per seguidament suïcidar-se llançant-se a la via. L’opuscle no recull actuacions posteriors com l’enderroc del vell magatzem i moll de càrrega, o la construcció d’un reivindicat pas amb ascensors sota les vies —un altre èxit de la negociació municipal amb ADIF—.

Des de l’andana veiem l’església de Santa Maria, on retallat a l’horitzó en destaca un inconfusible i estilitzat campanar. Un xic més enllà, ja només el so de les campanes trencarà els silencis de l’estany de Sils. La lluita per la dessecació dels estanyols ha estat una constant històrica dels habitants d’aquest indret, amb un empeny comparable al dels pioners del ferrocarril. Avui en canvi, cíclics com som els humans, l’estany es promou i el tren es retalla.

Estació i estany han conviscut en aquesta fondalada —75.3 m. sobre el nivel medio del Mediterráneo en Alicante—, de boires freqüents. Boira com la que invocà el maquinista que fa un parell d’anys passà de llarg de Sils, havent de recular després el tren per a recollir uns atònits viatgers a l’estació. Males veus testificaren que de boira no n’hi havia gaire, atribuint l’oblit del maquinista a l’horari ben matiner del tren.

Però potser el pobre ferroviari volia evitar una estació que relacionava amb l’infern. Com és sabut, un pagès del segle XVII, en Pere Porter, visità el món de les tenebres de la mà del mateix dimoni a través d’una entrada situada a l’estany de Sils. Hi descobrí un infern habitat per advocats, notaris i altres poderosos. De bona font sabem avui que també s’hi compten els qui en diferents èpoques han laminat el ferrocarril gironí. Savi veïnatge d’inferns justos i d’estacions dignes. Una nova mostra de valorització ferroviària s’imposa, i ja que Nord enllà tenim l’estació “Perpinyà-Centre del Món”, proposem aquí rebatejar l’espai amb “Sils-Porta de l’Infern”.

Publicat al Diari de Girona de 11 de maig de 2014