El tren de la costa a la nostra frontera Sud

Les estacions gironines

1.- ESTACIÓ DE BLANES

FITXA TÈCNICA. Adreça: Avinguda de l’Estació s/n. Trens: Línies Rodalies R1 (Molins de Rei – Massanet) i RG1 (Mataró-Figueres). Serveis: Cafeteria, Sala d’Espera, Venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici de l’estació, Antiga locomotora de la SAFA.

Escrivia Josep Pla que la civilització entrà a la Península Ibèrica per Empúries. Afegim humilment nosaltres que la modernitat ferroviària arribà a les comarques gironines per Blanes: L’any 1859 s’hi inaugurà l’estació de tren, quan la companyia Camino de Hierro del Este posà en funcionament el tram Arenys-Tordera, perllongant la primera línia ferroviària peninsular. S’iniciava així a les nostres comarques la revolucionària aventura del ferrocarril, les principals fites de la qual intentarem descobrir en aquests escrits.

El bell edifici de l’estació de Blanes segueix el patró de les de Sils o Caldes, construïdes per MZA a principis del segle XX, d’estructura modular amb façana de maó vist i emmarcaments de pedra. Aquí però les circulacions miren cap a Barcelona. Fins a l’arribada de les esperades rodalies gironines, les freqüències han estan més orientades al Sud. Precisament, la darrera remodelació del recinte l’ha dotat d’una aparença i funcionalitat metropolitanes. S’hi han instal·lat tanques, màquines validadores i vigilants malhumorats, impedint l’accés a les andanes a qui no tingui bitllet. No hi podran entrar doncs ni jubilats observadors del pas dels trens, ni furtives parelles adolescents, ni tampoc nosaltres, malalts del vagareig ferroviari. Com una parada barcelonina qualsevol, l'estació ja no és una finalitat en si mateixa. Reduït a mera instrumentalitat, el vestíbul té l’aire gris de les zones d’embarcament dels aeroports. Només la simpatia encomanadissa de l’encarregat del bar —supervivent de la històrica cantina que funcionà a Blanes durant decennis—, humanitza el conjunt. Per cert, el cafè que hi provem supera el notable alt.

En una ciutat vinculada a escriptors com Maragall, Ruyra o Segarra, a l’estació no li faltaran mirades literàries. A la  façana, una placa senyalitza l’inici de la ruta Roberto Bolaño, recordant l'estada del gran autor xilè a Blanes, on arribà precisament en tren:“Ya no recuerdo cuándo llegué aquí. Sólo sé que fue en tren y hace muchos años (…). Cuando uno llega a Blanes en tren sólo encuentra la estación y alrededor de la estación algunos huertos y un poco más allá el cuartel de la Guardia Civil, solitario la mayoría de las veces, y la Fábrica”.

A Blanes, parlar de “La Fàbrica” en singular i determinat —a la manera de Martí i Pol— és parlar de la SAFA. Ara anomenada Nylstar, ha estat l'empresa més important de la zona, definidora de l’economia i la demografia de la Blanes del segle XX. També ha contribuït a forjar el moviment obrer gironí; sota la placa de la ruta Bolaño, avui un cartell convoca a l’enèsima manifestació en suport a la plantilla de la factoria, bona part de les instal·lacions de la qual, visibles de l’estació, presenten un decrèpit estat d’abandó.

La relació entre ferrocarril i SAFA a Blanes, compartint veïnatge, és notòria. El tren determinà d’inici la ubicació de l’empresa, la proveí de matèries primeres i ajudà a distribuir els seus productes. Fàbrica i estació foren conjuntament bombardejades per l’aviació feixista el 1938, ocasionant la mort de 9 persones. I recordem també que la SAFA disposava d'un circuït interior de tren, comptant, entre altres materials, amb una preciosa locomotora avui exhibida en un giratori proper. Els automobilistes que hi circulen, segurament ignoren la singularitat d’una màquina construïda el 1926 que es movia gràcies a un enginyós sistema de vapor injectat.

Volem localitzar el lloc on l’antiga via de l’empresa es connectava a la xarxa ferroviària, tement que la remodelació del recinte n’hagi eliminat el rastre. Seguint la tanca de la SAFA paral·lela a les vies, prop de la carretera de Malgrat descobrim finalment al terra les traces dels antics carrils, que s’endinsen cap a desèrtiques instal·lacions. La nostra recerca de l’hàbitat originari de la vella locomotora ha estat seguida per la mirada recelosa d’un vigilant de seguretat. Esquivem vigilants i filferreres, per enfilar-nos ara al tram final de  l'andana. De lluny, l’atrotinat quarter de la Guardia Civil conserva la força intimidatòria. En el seu dia els propietaris de la SAFA el regalaren al benemèrit cos, per així, amb els vigilants a casa, controlar adequadament els treballadors. Descobrim, per cert, unes càmeres de videovigilància que possiblement han immortalitzat el nostre accés a les vies. En sortim, no sense treure abans el cap per darrera vegada a l’interior del vestíbul, on el taquiller ens dedica la seva pitjor cara.

Des de l’aparcament de l’estació una alenada fresca delata el mar proper, just quan un Rodalies surt cap a Tordera. Recordem un altre escriptor xilè, Pablo Neruda: “El ferroviario es marinero en tierra / y en los pequeños pueblos sin marina / pueblos del bosque, el tren corre que corre desenfrenando la naturaleza (...)”. Com un gemec, un breu grinyol trenca el soroll elèctric i sostingut del tren. Obligats a fer via cap al no res de Maçanet-Massanes, els vagons es resisteixen a deixar una Mediterrània que els acompanya des del Maresme, just ara, quan s’inicia la Costa Brava. Nord enllà, els rails ja no es retrobaran amb el mar fins a la última frontera de Llançà i Portbou. Junt amb el tren, abandonem també nosaltres l’estació, clavada a les nostres esquenes la mirada d’un vigilant de la frontera Sud.

 Publicat al Dominical del Diari de Girona de 13/04/2014

Pensar el segle XX

Sota aquest títol, Thinking the Twentieth Century, l'historiador britànic Tony Judt, mort el 2010, escrigué un dels llibres que m'han resultat més enriquidors de les meves lectures recents. Es tracta d'un suggerent assaig sobre el pensament i la política del segle XX, és a dir, sobre l'evolució dels corrents intel·lectuals que han acabat configurant les societats on ens ha tocat viure. Judt, jueu i progressista i, alhora, crític amb Israel i el marxisme, fa una diagnosi excel·lent i precisa del món contemporani, dels successius marcs de pensament, i del paper dels intel·lectuals i polítics. Tot plegat sense deixar de fer algunes aportacions per a les noves generacions, fet que fa pensar en la possibilitat de l'optimisme.

Deixo aquí alguns fragments del llibre, recollits una mica a l'atzar d'entre les línies que n'he subratllat. No sé si són representatatius del conjunt del text, però si que permeten fer-nos una idea del rellevant gruix intel·lectual de les reflexions que s'hi poden trobar. (La traducció, de l'edició en castellà, és meva):

Sobre els drets col·lectius.

"Crec que des del segle XIX hem passat massa fàcilment de parlar de la llibertat d'un home a parlar de llibertats col·lectives, com si es tractés del mateix".

"Totes les històries nacionals pateixen d'uns defectes inevitables. Contindràn angles morts. Qualsevol relat el suficientment general perque sigui vàlid per a tothom, defraudarà a una minoria, potser a moltes. Ja ho saps, en la història anglesa que a mi m'ensenyaren a l'escola no hi havia jueus".

Sobre els perills de les nostres democràcies.

"Les perspectives per al feixisme avui depenen de què un país quedi atrapat en una situació que combini d'alguna manera la societat de masses amb unes institucions polítiques fràgils, fragmentades". 

"Els grecs sabien que no és probable que la democràcia sucumbeixi als encants del totalitarisme, l'autoritarisme o l'oligarquia; és molt més probable que ho faci davant d'una versió corrupta de si mateixa."

Paper dels intel·lectuals.

"Com a intel·lectuals o filòsofs polítics, ens trobarem enfrontats a una situació en què la nostra principal tasca no serà imaginar móns millors, sinò més aviat pensar com podem evitar que siguin pitjors."

"L'intel·lectual característic de l'era de la televisió ha de saber simplificar. Així que l'intel·lectual de la dècada dels 80 en endavant és algú amb capacitat de, i disposat a, abreujar, simplificar i dirigir els seus comentaris: consegüentment, hem arribat a identificar els intel·lectuals amb els comentaristes de temes d'actualitat" (…) "A la Nordamèrica contemporània els únics crítics eficaços del poder són els periodistes, especialment els periodistes d'investigació".

Ideologies.

"La psicologia, al cap i a la fi, en aquest sentit guarda clares similituds tant amb el marxisme com amb la tradició judeocristiana; proposa una narració d'autoengany, sofriment necessari, devallada i caiguda, seguida de naixement d'una consciència i coneixament d'un mateix, autosuperació i, en darrera instància, recuperació".

Dilemes polítics actuals.

"Què signfica "privatització"? La privatització li treu a l'Estat la capacitat i la responsabilitat per a reparar les deficiències de la vida de la gent; elimina també aquest mateix conjunt de responsabilitats de la consciència dels seus conciutadans, que d'aquesta manera no senten la càrrega compartida d'uns dilemes comuns. L´únic que queda és l'impuls caritatiu derivat d'un sentiment individual de culpa cap a les persones que pateixen."

"L'elecció a la qual ens enfrontem la següent generació no és entre el capitalisme i el comunisme, o el fi de la història i el retorn a la història, sinò entre la política de la cohesió social basada en uns propòsits col·lectius i l'erosió de la societat mitjançant la política de la por".

Assessors

Darrerament han estat objecte de polèmica político-mediàtica els anomenats “assessors” o càrrecs de confiança presents en diverses institucions públiques. Tot i tractar-se d’una figura present des de fa dècades a les nostres administracions, així com a les dels països del nostre entorn, el seu paper està lògicament més qüestionat en moments com els actuals, amb una ciutadania afortunadament molt vigilant en els paràmetres d’ètica, austeritat i transparència a la vida política.

Intentaré aquí fer una reflexió sobre la naturalesa dels assessors i la seva justificació en les administracions públiques modernes. Tot plegat defugint tant l’argumentari partidista com determinades visions populistes anti-tot. Desenvoluparé la meva opinió responent primer a unes preguntes per centrar la qüestió, per intentar desbrossar tot seguit uns possibles camins de sortida a la tèrbola situació en què ens trobem.

-De què parlem quan parlem d’assessors? Jurídicament ens referim a la categoria de personal eventual prevista a les legislacions de funció pública catalana i espanyola. Aquest grup de treballadors públics es distingeix de la resta per les seves funcions, que són de confiança i d'assessorament especial, i pel sistema d’accés (lliure nomenament) i de cessament (poden ser cessats discrecionalment, i sempre deixen de treballar en ser rellevada l’autoritat de la qual depenen). No cal confondre la figura dels assessors amb la dels directius públics, també legalment incardinats sota l’epígraf del personal eventual, però amb unes funcions executives i d’alta direcció que no tenen els primers.

-De quants assessors estem parlant? Amb dades de 2012, Catalunya té aproximadament 939 eventuals o assessors sobre un total d’uns 292.341 empleats públics (font: Banc de Dades d’Ocupació Pública, Secretaria d’Administració i Funció Pública de la Generalitat). A tall d’exemple, i per tal de fer-nos una idea de les proporcions, en el cas dels departaments de la Generalitat estariem parlant d’uns 115 eventuals sobre un total de 176.194 treballadors. En aquestes dades no s’hi compten els alts càrrecs ni els directius. El Parlament de Catalunya compta amb 14 assessors sobre 264 treballadors, i la Diputació de Girona, amb 27 eventuals sobre 296, on s’hi inclouen algunes persones amb funcions directives (font: plantilles i relacions de llocs de treball annexes als pressupostos anuals aprovats per les respectives institucions). No estem parlant, al meu criteri, d’un col·lectiu exageradament nombrós, considerant que la proporció global del país es concreta en un 0.3 % d’eventuals sobre el total de treballadors públics, tot i que no es poden menystenir puntes que ens apropen a un 10%, com és el cas de la Diputació de Girona, que denoten un índex de polització excessiu de la plantilla.

-Està justificada la figura? Personalment he conegut assessors militants de totes les formacions polítiques. Puc donar fe que la majoria treballen de manera exemplar i amb una alta consideració del servei públic. Però també és veritat que en ocasions es produeixen pràctiques inacceptables: extralimitació de funcions, invasió de competències pertanyents al personal tècnic, realització de determinats encàrrecs polítics poc confessables, o senzillament de vegades no es desenvolupa cap tasca, entenent el nomenament com una compensació a determinats serveis prestats.

Però al marge d’aquests casos, considero que la figura de l’assessor té moltes potencialitats en unes administracions públiques sotmeses als reptes més complexos que mai han hagut d’encarar. Els assessors possibiliten una certa flexibilitat en les necessitats de recursos humans, incorporen una necessària visió dinàmica i aliena a les rigideses administratives, complementen la funció d’assessorament tècnic dels òrgans administratius i contribueixen en definitiva a millorar la presa de decisions del responsable polític. I tot això sense hipotecar les plantilles fixes de personal, ja que aquest personal cessa en el moment que ho fa qui els nomenà. Si afirmem que els temps actuals necessiten més que mai de la política, no escatimem instruments i talent a la política. Això sí: vull remarcar que la defensa de la figura del personal eventual no comporta acceptar-ne el seu ús abusiu i contrari a les finalitats previstes.

Un cop centrat l'abast real així com la naturalesa jurídica dels assessors, passo tot seguit a proposar certes recomanacions a manera de possibles vies de millora. Així, crec que aquest debat s’hauria d’afrontar en el marc d’uns paràmetres com els que segueixen:

-Cal parlar-ne amb transparència, sense hipocresies ni demagògia. Hem d’evitar que la ciutadania percebi que es tracta d’un tema tabú. L’experiència de la Funció Pública de la Generalitat de 2004 de fer pública la relació de personal eventual i la seva retribució, va ser un pas endavant important en aquest sentit.

-Per tal de no pendre-hi mal, és absolutament necessari separar el debat del personal eventual de la qüestió del finançament dels partits polítics. No és objecte d’aquest escrit, però potser ja estem fent tard per tractar d’una manera decidida i valenta dels recursos dels partits. Cal fer pedagogia a la ciutadania en el sentit que, agradi més o menys, la democràcia de qualitat té un cost, i que per tots és millor que es nodreixi d’uns partides transparents.

-Les funcions del personal eventual s’han de correspondre amb les competències de l’ens que el nomena (i en paga la nòmina), incloent-hi els grups polítics, que contribueixen indiscutiblement a la formació de la voluntat de la institució. Cal definir un perfil concret per a cada lloc i publicitar-lo, així com avaluar-ne els resultats periòdicament. La figura del directiu públic professional, tal com ja està previst a l’agenda dels legisladors, s’ha de regular separadament dels assessors.

-S’hauria de consensuar un límit màxim de personal eventual, que podria calcular-se per trams en funció de la dimensió de cada institució (ponderant per exemple el pressupost, el conjunt de personal i la població a la qual es serveix), sense limitar innecesàriament l’autonomia organitzativa de cada ens. En tot cas, considero que percentatges que sobrepassin substancialment l’actual mitjana catalana haurien d’estar molt justificats. Arribar a proporcions d’un deu per cent, com és el cas d’algunes diputacions provincials, sembla excessiu i poc justificat per la naturalesa de les competències de la institució.

-Finalment, més que mai és necessari afinar en la selecció de les persones que fan aquesta funció. Els assessors també es guanyaran l’acceptació social mitjançant la seva competència professional i els resultats assolits. Hem d’abandonar pràctiques de nomenaments vinculats a lleialtats personals alienes a la institució, i valorar més les capacitats i formació dels candidats. Qui té assessors al seu càrrec no hauria de deixar-se  segrestar la competència dels nomenaments per part de determinats càrrecs polítics externs, quan aquests no atenen a criteris de capacitat ni a l’interès corporatiu sinò a obscurs equilibris o a estranys criteris compensatoris.

Quan Georges Moustaki deixà d'agradar-me

No recordo en quin moment va deixar d’agradar-me Georges Moustaki. N’havia adquirit, i conservo encara, bona part de la seva discografia, així com algun dels seus llibres. Possiblement, com totes les passions a la vida, l’afició per al cantautor s’extingí de manera gradual, potser a mesura que anava descobrint els altres grans chansoniers. Bona part dels temes de Moustaki adquiriren llavors una tonalitat un punt frívola i un excés d’edulcoració, al costat de la potència frapant d’un Brel o de la senzillesa irònica del gegant Brassens.

No sabria doncs fixar en el temps quan es va fondre aquell interès per Moustaki que s'endinsava a l’adolescència. Vaig deixar d’assistir als seus bolos després d’un Palau el 2000 o 2001, no ho sé. El precediren molts altres concerts al mateix  Palau de la Música, a les escales de la Catedral de Barcelona, a les ruïnes d’Empúries o fins i tot a l’antic mercat del Born, en una època en què l’espai s’aprofità per a activitats culturals. En tot cas, potser Moustaki va deixar d’interessar-me en remetre també una francofília gairebé militant, quan emergiren altres continents musicals de referència, més autèntics i innovadors, com els que el mateix cantant intentà explorar amb Vinicius de Moraes.

Però segurament Moustaki va deixar d’agradar-me, malgrat tots els discos i malgrat aquells peregrinatges per a seguir-lo en directe, quan vaig descobrir “Le Methèque” en un karaoke d’un pub de borratxos anglesos a l’Estartit.  Encara que ben pensat, el punt de no retorn s’assolí en sentir les primeres versions de Marina Rossell, en un treball de qualitat molt discutible, al meu humil entendre.

L'hiver a tué le printemps. Tout est fini pour nous deux maintenant.

Avui ens ha deixat el cantant grec resident a la molt aristocràtica Ille de Saint-Louis al bell mig del Sena. Molts hem retornat mentalment a Moustaki, i encara que la seva mort no canviarà ja les nostres preferències musicals, hem de ser honestos i reconèixer el que li devem al personatge.

Moltes gràcies pel que vas fer per a nosaltres, Georges Moustaki. Le jeune facteur est mort, però ens ha llegat per sempre l'amor als esperits lliures, a la solitud i al mestissatge, així com aquella obsessió atàvica, barreja d'enamorament i odi, cap a les fronteres... i una vella entrada autografiada al Mercat del Born, que a partir d’avui guardarem com el més preuat dels tresors.

Ah, i jo també vaig esgargamellar-me amb els borratxos anglesos de l’Estartit, tot desafinant Le Methèque en versió karaoke.

2008 - 2013, on érem?, on som?

2008-2013: Ja són cinc els anys de convivència amb la gran crisi. Un temps en què hem canviat individual i col·lectivament, gairebé sense adonar-nos-en. No només hem après noves paraules com escrache o prima de risc, sinò que hem estat testimonis de la mutació de les ideologies que ens llegà el segle XX. La gran depressió d’aquest lustre ha redefinit el paper dels principals eixos ideològics que dominaven l’esfera política. Comprovem-ho: ¿On eren al 2008  i on són al 2013, per exemple, l’europeisme, el centre-dreta liberal, la socialdemocràcia, l’esquerra alternativa o el catalanisme?:

L’europeisme ha perdut el component il·lusionador als ulls de molts ciutadans. Els estats, mancats de lideratges com els que derruïren el mur de Berlin, s’afanyen ara a marcar-ne distàncies questionant-ne les realitzacions aconseguides. Sigui a Londres, a Varsòvia o a Lisboa, la Unió Europea cada cop més s’associa a la feblesa i a l’amenaça. Ni tan sols els nous membres del club estan afectats pel virus de la fe del convers, que tant afectà els catalans dels anys vuitanta i noranta del segle passat.  

El centre-dreta del sud d’Europa es desdiu ara d’anteriors hostilitats a la intervenció estatal a l’economia, defensa la nacionalització del deute d’empreses privades (com ara els bancs) i implora polítiques de flexibilització del dèficit públic, considerat pecat mortal fa quatre dies. A casa nostra, fins i tot alguns governants han passat de prometre baixades d’impostos a crear-ne de nous en questió de poques setmanes. Més cap al centre i nord d'Europa, en canvi, aprofita la catapulta de la crisi per accelerar el sorpasso a la socialdemocràcia.

La socialdemocràcia no només se sent vençuda sinò que ha interioritzat el paper de culpable, perdent tota capacitat d’iniciativa. La seva veu igualitzadora i de dinamització social ha anat emmudint fins l'erm silenci actual.

La vella esquerra hereva dels antics partits comunistes ha passat a la defensiva. Sorprèn comprovar com els qui fa cinc anys es proclamaven alternatius i rupturistes, ara adopten actituds conservadores, intentant mantenir drets i polítiques públiques i limitant-se a l'oposició a les retallades. Aspiren a poc més que a la conservació del vell estat del benestar, cedint el paper més transformador als nous moviments socials. Moviments que han emergit com a potents nous actors, tot i que fa cinc anys era inimaginable pensar que podrien marcar l’agenda política com ho estan fent. Indignats, plataformes solidàries, ... Tots ells disputant el terreny de partits esquerranosos i sindicats, i encara més, evidenciant cruament el naufragi de la pròpia democràcia representativa.

Tampoc el catalanisme no serà el mateix. No cal insistir en la idea que la seva centralitat ha virat cap al sobiranisme, i que el nou context econòmic i social hi ha tingut molt a veure.

Aquesta és només una mirada als canvis en la política. Però similiars o superiors transformacions s’han esdevingut en d’altres àmbits, com les creences, els valors, la geoeconomia, la tecnologia o la interrelació entre l’home i la natura. La realitat ha canviat, i les eines van canviant profundament. I nosaltres, individus, en què hem canviat?. Segurament ens falta perspectiva per a reflexionar-hi. No sé perquè però ara mateix em vé al cap la frase del gran Carvalho: “Déu ha mort, Marx ha mort, Ava Gardner ha mort, i jo mateix no em sento massa bé”.

Referendum al país del Riesling.

Ara que la questió del dret a decidir ocupa les agendes polítiques i mediàtiques catalanes, sorprèn que per la majoria dels nostres opinadors i polítics, atents sempre al que s’esdevé a les naciones europees sense estat, hagi passat desapercebut el referendum celebrat a Alsàcia el passat 7 d’abril.  En aquesta data, els alsacians foren convocats a les urnes per a pronunciar-se sobre l’enfortiment de les institucions regionals i l’eliminació de les seves estructures provincials (els actuals departaments de l’Alt i del Baix Rin). Tècnicament es sotmetia a consulta la proposta de fusió dels dos departaments amb el Consell d’Alsàcia, potenciant així les competències regionals. Cal tenir en compte que Alsàcia és un dels territoris amb singularitats identitàries més remarcades a la França actual, tant des del punt de vista històric, com cultural-lingüístic, disposant d’una llengua pròpia d’arrel germànica.

Totes les comparacions són odioses, però algú s’imagina que l’estat espanyol tolerés un referèndum d’aquestes característiques aquí? Acceptaria Madrid que els ciutadans d’una comunitat autònoma històrica decidissin en consulta vinculant sobre l’eliminació de les províncies per enfortir l’autonomia?.

Ho he dit d’altres vegades, en relació a aquest lloc comú tant recorrent a Catalunya que és el denostat centralisme francés (al qual els opinadors catalans –no falla mai!- sempre hi afegeixen l’adjectiu de jacobí): Preferim quedar-nos amb l’etiqueta fàcil i renunciem a analitzar la realitat del país veí sense apriorismes. Ignorem així que de vegades la cantarella falla, i sovint algunes regions franceses han vist satisfetes reivindicacions identitàries i competencials que els catalans encara estem lluny d’assolir, com ara la gestió d’aeroports, de xarxes ferroviàries, o els símbols territorials a les matrícules dels vehicles, per citar només tres questions que han aixecat moltes passions a casa nostra. També alguns territoris de l’Hexàgon tenen potents mecanismes de promoció internacional i de cooperació transfronterera, que aquí encara no tenim.

És evident que l’autonomia política de les regions franceses és consitucionalment inexistent, i en tot cas força més limitada que la que tenim a Catalunya. Però també ho és que a hores d’ara, i més en moments de crisi financera de les institucions, la nostra pretesa autonomia és més teòrica que real. I que de ben segur Madrid , mentre tingui collades econòmicament i jurídica les comunitats autònomes, no tem tant els reconeixaments competencials retòrics com la convocatòria de consultes territorials, que Paris en canvi sí que admet per a Alsàcia.

Per cert, el resultat del referendum a l’Alt Rin fou contrari a la fusió departamental, imposant-se les visions més favorables a una França unitarista, defensades entre d’altres pel Front Nacional o el Partit Comunista Francès. “Notre République une et indivisible, non à la collectivité d'Alsace", es proclamava des del Front d’Esquerra, mentre que al Front Nacional deien: "Je veux l'Alsace française, je vote non". Ara per ara, doncs, els departaments de l'Alt i del Baix Rin continuaran existint. Com els tòpics francesos a Catalunya. El Riesling que tinc a la nevera, però, m’el prendré igual.

Mig segle de Rayuela.

S’acompleixen cinquanta anys de la publicació de Rayuela, de Julio Cortázar.

Goso dedicar novament un breu apunt a una de les novel·les més innovadores del segle XX, un llibre que m’ha apassionat en el passat i la lectura del qual em segueix resultant una experiència única. Sempre gratificant, a voltes estremidora. De fet, en el meu cas és un d’aquells pocs volums permanentment presents a la tauleta de nit o a qualsevol altar particular dels llibres primordials. La pròpia estructura de l’obra, possibilitant el seu accés en múltiples maneres diferents (des de les més ordenades fins a les totalment caòtiques), facilita les freqüents (re)lectures.

Rayuela és una de les novel·les més representatives de l’anomenat boom llatinoamericà, al costat d’una altra obra mestra, Pedro Páramo, o d’algun llibre de Borges o de García Márquez. No cal dir que aquesta és una opinió exclusivament personal. (Per cert, aquí vull recordar que aquest fenòmen, el del boom, tingué un dels seus epicentres no pas a cap rància ciutat castellana sinò en una oberta i creativa capital de Catalunya. Queda dit i recordat amb tota la intencionalitat i tanco parèntesi).

Al llibre de Cortázar hi he trobat, a banda d’una creació literària que trenca qualsevol esquema novel·lístic pleestablert, alguns dels temes pels quals, per si sols, ja ha valgut la pena passar per aquest món: Paris i el Jazz. I immenses possibilitats d’interacció: Rayuela, convé recordar-ho en l'era de la cultura digital, requereix de la participació del lector com pocs altres llibres. Una participació lliure i excitant, no pas exigent ni necessitada de rigor acadèmic.

A Rayuela li he dedicat altres breus entrades, com aquesta. En tot cas, vigileu si preteneu llegir-la per primera vegada: La solitud i el dessassossec de personatges desamparats com els del Club de la Serpiente és encomanadissa. Però també la genialitat i el vitalisme que emanen. Rayuela no té cura. Trobarem a la Maga?