Un "empalme" enmig d'enlloc

Les estacions gironines

2.- ESTACIÓ DE MAÇANET - MASSANES

FITXA TÈCNICA. Adreça: Estació Ferrocarril s/n. Maçanet de la Selva. Trens: Regionals  i Mitja Distància R11 (Barcelona-Portbou). Rodalies R1 (Molins de Rei-Maçanet), R2 (Sant Vicenç de Calders-Maçanet) i RG1 (Mataró-Figueres). Serveis: Estació amb sala d’espera i venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici de la nova estació, antiga escola.

L’Empalme. Així es coneix des de 1862 l'estació de Maçanet-Massanes, allunyada per cert tant de Maçanet com de Massanes. Aquí hi convergeixen les dues línies provinents de Barcelona, la  de Mataró i la de Granollers. O millor dit, aquí esgotaren els recursos les dues companyies que, l'una per l'interior i l'altra per la costa, competien frenèticament a mitjans del segle XIX per a allargar el tren cap al Nord, decidint finalment fusionar-se, exhaurides les energies. Junt amb Ribes de Fresser o Girona, és una de les poques estacions d’enllaç de les comarques de Girona. A Maçanet-Massanes hi sumem a més la línia de l’AVE que, sense aturar-s’hi, senyoreja el conjunt amb el seu imponent viaducte.

No trobem a l’entorn de l’estació cap element propi del paisatge urbà, més aviat hortes i pollancredes. Una atmosfera humida es fa omnipresent els capvespres, amb una riera de Santa Coloma que acaba ben a prop d’aquí el recorregut fins a la Tordera, portant-hi les aigües de les Guilleries i d’un intermitent estany de Sils. Qui ha escrit sobre l’indret posa èmfasi en la seva isolació: des de Josep Pla fins a Santiago Rusiñol, passant per contemporanis com Toni Sala o Manel Cuyàs. Mentre Pla en destaca la vegetació omnipresent ,“Quan l'arbreda era al costat de la via i el tren la vorejava ràpid, fent un soroll de cataclisme, fent el saltet habitual entre rail i rail, les perspectives d'arbres giraven sobre elles mateixes, com si es tractés d'uns cavallets” (El Quadern Gris), Rusiñol confessa la passió per “les truites tan fabulosament grogues -truites que semblaven d'ous de canari- que es venien dins d'un llonguet a l'estació de l'Empalme... autèntiques sorpreses” (En Jepet de Sant Celoni).

Fins a la recent posada en funcionament dels Rodalies Mataró-Figueres, han estat una constant històrica les queixes dels usuaris lamentant-se que la nostra estació d’enllaç no acaba de prestar bé la seva funció bàsica d’enllaçar. A voltes, per exemple, el tren cap a Girona arranca pocs segons abans d’arribar el Rodalies del Maresme. Resulta que RENFE –ai, la burocràcia ferroviària- no reconeix el caràcter oficial de l’enllaç. I com molt bé ens descriu la noia encarregada de netejar el comboi aturat en direcció a Tordera, "de vegades es poden fer transbordaments, però de vegades no".

Les dues màximes autoritats ferroviàries presents són el vigilant de seguretat i l'esmentada netejadora. Mentre el primer ens informa que la vella estació porta dos anys tancada, la noia assegura que en fa quatre. Feta la mitjana de les dues xifres, deduïm que efectivament la nova estació s'inaugurà el 2011. Tres anys, doncs. L'abandó de la vella estació és absolut, amb la històrica cantina també clausurada. No tastarem ni les truites d’en Rusiñol ni un trist cafè per a escalfar el moment. El nou edifici, discret i impecablement funcional, no resulta pas més animat, més aviat inanimat, substituït pràcticament el personal de l’estació per les màquines expenedores. Paradoxalment, la supressió de treballadors ferroviaris ha fet necessària la contractació d’un altre tipus de personal; la dels guardes de seguretat que han de vigilar aquests abandonats espais.

Misteris d'una estació que resultà letal per a l'anarquista Quico Sabaté. El gener de 1960 el mític combatent moria a Sant Celoni, víctima d’un tret disparat pel sometent Abel Rocha, gestor administratiu i falangista local, quan Sabaté buscava ajut per una important ferida a la cama. Havia creuat la frontera armat per a efectuar diverses accions a la Catalunya franquista. Descobert per la Guàrdia Civil a Banyoles, aconseguí arribar a l’estació de Fornells on, pistola en mà i greument ferit, exigí a un maquinista que no aturés el tren fins a Barcelona. Però Sabaté no comptava que a Maçanet calia canviar la màquina de vapor per una d’elèctrica. L’Empalme fou així la darrera frontera del guerriller en la seva espectacular fugida. Aquí el maquinista alertà sobre l’incòmode passatger i s’organitzaren batudes a la zona, participades pels sometents. Poc abans de Sant Celoni, i veient com la vida s’escolava a través de la ferida, Sabaté saltà del tren. La resta de la història és coneguda, culminant en una tomba santcelonina, avui periòdic punt de pelegrinatge d’escassos però convençuts militants llibertaris. Ho ha escrit l’historiador Solé Sabaté: Quico és un anacronisme que no va saber adaptar-se al món de l’electricitat. Ni a la fatalitat, afegim nosaltres, d’un Empalme inoportú.

L’arribada d’un “Maçanet Bus” buit de passatgers ens retorna al present emboirat de l’estació sense poble. Al costat d’on aparca el bus hi descobrim una altra instal·lació fantasmagòrica, una construcció ferroviària amb el rètol de “Escuela”. A prop també hi ha una església en runes: Vestigis de l’esplendor fugisser d’altres temps, en què l’activitat ferroviària conformà un nucli de població de treballadors del tren i famílies. Per cert, ens adonem que la netejadora ha marxat en el tren que acaba de sortir cap a Tordera, deixant-se galleda i fregona a l'andana. O potser no és un oblit. Possiblement quan retorni amb d'altres vagons, els estris de neteja hi romandran intactes.

Com un estel fugaç llisca un tren d'alta velocitat sobre dels nostres caps. Mirem amunt cap al viaducte, on un blau metàl·lic vola cap al nord, distingint-s’hi els colors de la SNCF francesa. Bon voyage, cridem als viatgers de l'alta velocitat descobrint-nos el barret que no tenim. En el seu delirant viatjar per viaductes virtuals, obliden que arran de terra la vida és com un Empalme enmig del no res. On els trens de vegades enllacen, però de vegades no.

Publicat al Diari de Girona de 27/04/2014

El tren de la costa a la nostra frontera Sud

Les estacions gironines

1.- ESTACIÓ DE BLANES

FITXA TÈCNICA. Adreça: Avinguda de l’Estació s/n. Trens: Línies Rodalies R1 (Molins de Rei – Massanet) i RG1 (Mataró-Figueres). Serveis: Cafeteria, Sala d’Espera, Venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici de l’estació, Antiga locomotora de la SAFA.

Escrivia Josep Pla que la civilització entrà a la Península Ibèrica per Empúries. Afegim humilment nosaltres que la modernitat ferroviària arribà a les comarques gironines per Blanes: L’any 1859 s’hi inaugurà l’estació de tren, quan la companyia Camino de Hierro del Este posà en funcionament el tram Arenys-Tordera, perllongant la primera línia ferroviària peninsular. S’iniciava així a les nostres comarques la revolucionària aventura del ferrocarril, les principals fites de la qual intentarem descobrir en aquests escrits.

El bell edifici de l’estació de Blanes segueix el patró de les de Sils o Caldes, construïdes per MZA a principis del segle XX, d’estructura modular amb façana de maó vist i emmarcaments de pedra. Aquí però les circulacions miren cap a Barcelona. Fins a l’arribada de les esperades rodalies gironines, les freqüències han estan més orientades al Sud. Precisament, la darrera remodelació del recinte l’ha dotat d’una aparença i funcionalitat metropolitanes. S’hi han instal·lat tanques, màquines validadores i vigilants malhumorats, impedint l’accés a les andanes a qui no tingui bitllet. No hi podran entrar doncs ni jubilats observadors del pas dels trens, ni furtives parelles adolescents, ni tampoc nosaltres, malalts del vagareig ferroviari. Com una parada barcelonina qualsevol, l'estació ja no és una finalitat en si mateixa. Reduït a mera instrumentalitat, el vestíbul té l’aire gris de les zones d’embarcament dels aeroports. Només la simpatia encomanadissa de l’encarregat del bar —supervivent de la històrica cantina que funcionà a Blanes durant decennis—, humanitza el conjunt. Per cert, el cafè que hi provem supera el notable alt.

En una ciutat vinculada a escriptors com Maragall, Ruyra o Segarra, a l’estació no li faltaran mirades literàries. A la  façana, una placa senyalitza l’inici de la ruta Roberto Bolaño, recordant l'estada del gran autor xilè a Blanes, on arribà precisament en tren:“Ya no recuerdo cuándo llegué aquí. Sólo sé que fue en tren y hace muchos años (…). Cuando uno llega a Blanes en tren sólo encuentra la estación y alrededor de la estación algunos huertos y un poco más allá el cuartel de la Guardia Civil, solitario la mayoría de las veces, y la Fábrica”.

A Blanes, parlar de “La Fàbrica” en singular i determinat —a la manera de Martí i Pol— és parlar de la SAFA. Ara anomenada Nylstar, ha estat l'empresa més important de la zona, definidora de l’economia i la demografia de la Blanes del segle XX. També ha contribuït a forjar el moviment obrer gironí; sota la placa de la ruta Bolaño, avui un cartell convoca a l’enèsima manifestació en suport a la plantilla de la factoria, bona part de les instal·lacions de la qual, visibles de l’estació, presenten un decrèpit estat d’abandó.

La relació entre ferrocarril i SAFA a Blanes, compartint veïnatge, és notòria. El tren determinà d’inici la ubicació de l’empresa, la proveí de matèries primeres i ajudà a distribuir els seus productes. Fàbrica i estació foren conjuntament bombardejades per l’aviació feixista el 1938, ocasionant la mort de 9 persones. I recordem també que la SAFA disposava d'un circuït interior de tren, comptant, entre altres materials, amb una preciosa locomotora avui exhibida en un giratori proper. Els automobilistes que hi circulen, segurament ignoren la singularitat d’una màquina construïda el 1926 que es movia gràcies a un enginyós sistema de vapor injectat.

Volem localitzar el lloc on l’antiga via de l’empresa es connectava a la xarxa ferroviària, tement que la remodelació del recinte n’hagi eliminat el rastre. Seguint la tanca de la SAFA paral·lela a les vies, prop de la carretera de Malgrat descobrim finalment al terra les traces dels antics carrils, que s’endinsen cap a desèrtiques instal·lacions. La nostra recerca de l’hàbitat originari de la vella locomotora ha estat seguida per la mirada recelosa d’un vigilant de seguretat. Esquivem vigilants i filferreres, per enfilar-nos ara al tram final de  l'andana. De lluny, l’atrotinat quarter de la Guardia Civil conserva la força intimidatòria. En el seu dia els propietaris de la SAFA el regalaren al benemèrit cos, per així, amb els vigilants a casa, controlar adequadament els treballadors. Descobrim, per cert, unes càmeres de videovigilància que possiblement han immortalitzat el nostre accés a les vies. En sortim, no sense treure abans el cap per darrera vegada a l’interior del vestíbul, on el taquiller ens dedica la seva pitjor cara.

Des de l’aparcament de l’estació una alenada fresca delata el mar proper, just quan un Rodalies surt cap a Tordera. Recordem un altre escriptor xilè, Pablo Neruda: “El ferroviario es marinero en tierra / y en los pequeños pueblos sin marina / pueblos del bosque, el tren corre que corre desenfrenando la naturaleza (...)”. Com un gemec, un breu grinyol trenca el soroll elèctric i sostingut del tren. Obligats a fer via cap al no res de Maçanet-Massanes, els vagons es resisteixen a deixar una Mediterrània que els acompanya des del Maresme, just ara, quan s’inicia la Costa Brava. Nord enllà, els rails ja no es retrobaran amb el mar fins a la última frontera de Llançà i Portbou. Junt amb el tren, abandonem també nosaltres l’estació, clavada a les nostres esquenes la mirada d’un vigilant de la frontera Sud.

 Publicat al Dominical del Diari de Girona de 13/04/2014

Pensar el segle XX

Sota aquest títol, Thinking the Twentieth Century, l'historiador britànic Tony Judt, mort el 2010, escrigué un dels llibres que m'han resultat més enriquidors de les meves lectures recents. Es tracta d'un suggerent assaig sobre el pensament i la política del segle XX, és a dir, sobre l'evolució dels corrents intel·lectuals que han acabat configurant les societats on ens ha tocat viure. Judt, jueu i progressista i, alhora, crític amb Israel i el marxisme, fa una diagnosi excel·lent i precisa del món contemporani, dels successius marcs de pensament, i del paper dels intel·lectuals i polítics. Tot plegat sense deixar de fer algunes aportacions per a les noves generacions, fet que fa pensar en la possibilitat de l'optimisme.

Deixo aquí alguns fragments del llibre, recollits una mica a l'atzar d'entre les línies que n'he subratllat. No sé si són representatatius del conjunt del text, però si que permeten fer-nos una idea del rellevant gruix intel·lectual de les reflexions que s'hi poden trobar. (La traducció, de l'edició en castellà, és meva):

Sobre els drets col·lectius.

"Crec que des del segle XIX hem passat massa fàcilment de parlar de la llibertat d'un home a parlar de llibertats col·lectives, com si es tractés del mateix".

"Totes les històries nacionals pateixen d'uns defectes inevitables. Contindràn angles morts. Qualsevol relat el suficientment general perque sigui vàlid per a tothom, defraudarà a una minoria, potser a moltes. Ja ho saps, en la història anglesa que a mi m'ensenyaren a l'escola no hi havia jueus".

Sobre els perills de les nostres democràcies.

"Les perspectives per al feixisme avui depenen de què un país quedi atrapat en una situació que combini d'alguna manera la societat de masses amb unes institucions polítiques fràgils, fragmentades". 

"Els grecs sabien que no és probable que la democràcia sucumbeixi als encants del totalitarisme, l'autoritarisme o l'oligarquia; és molt més probable que ho faci davant d'una versió corrupta de si mateixa."

Paper dels intel·lectuals.

"Com a intel·lectuals o filòsofs polítics, ens trobarem enfrontats a una situació en què la nostra principal tasca no serà imaginar móns millors, sinò més aviat pensar com podem evitar que siguin pitjors."

"L'intel·lectual característic de l'era de la televisió ha de saber simplificar. Així que l'intel·lectual de la dècada dels 80 en endavant és algú amb capacitat de, i disposat a, abreujar, simplificar i dirigir els seus comentaris: consegüentment, hem arribat a identificar els intel·lectuals amb els comentaristes de temes d'actualitat" (…) "A la Nordamèrica contemporània els únics crítics eficaços del poder són els periodistes, especialment els periodistes d'investigació".

Ideologies.

"La psicologia, al cap i a la fi, en aquest sentit guarda clares similituds tant amb el marxisme com amb la tradició judeocristiana; proposa una narració d'autoengany, sofriment necessari, devallada i caiguda, seguida de naixement d'una consciència i coneixament d'un mateix, autosuperació i, en darrera instància, recuperació".

Dilemes polítics actuals.

"Què signfica "privatització"? La privatització li treu a l'Estat la capacitat i la responsabilitat per a reparar les deficiències de la vida de la gent; elimina també aquest mateix conjunt de responsabilitats de la consciència dels seus conciutadans, que d'aquesta manera no senten la càrrega compartida d'uns dilemes comuns. L´únic que queda és l'impuls caritatiu derivat d'un sentiment individual de culpa cap a les persones que pateixen."

"L'elecció a la qual ens enfrontem la següent generació no és entre el capitalisme i el comunisme, o el fi de la història i el retorn a la història, sinò entre la política de la cohesió social basada en uns propòsits col·lectius i l'erosió de la societat mitjançant la política de la por".

Assessors

Darrerament han estat objecte de polèmica político-mediàtica els anomenats “assessors” o càrrecs de confiança presents en diverses institucions públiques. Tot i tractar-se d’una figura present des de fa dècades a les nostres administracions, així com a les dels països del nostre entorn, el seu paper està lògicament més qüestionat en moments com els actuals, amb una ciutadania afortunadament molt vigilant en els paràmetres d’ètica, austeritat i transparència a la vida política.

Intentaré aquí fer una reflexió sobre la naturalesa dels assessors i la seva justificació en les administracions públiques modernes. Tot plegat defugint tant l’argumentari partidista com determinades visions populistes anti-tot. Desenvoluparé la meva opinió responent primer a unes preguntes per centrar la qüestió, per intentar desbrossar tot seguit uns possibles camins de sortida a la tèrbola situació en què ens trobem.

-De què parlem quan parlem d’assessors? Jurídicament ens referim a la categoria de personal eventual prevista a les legislacions de funció pública catalana i espanyola. Aquest grup de treballadors públics es distingeix de la resta per les seves funcions, que són de confiança i d'assessorament especial, i pel sistema d’accés (lliure nomenament) i de cessament (poden ser cessats discrecionalment, i sempre deixen de treballar en ser rellevada l’autoritat de la qual depenen). No cal confondre la figura dels assessors amb la dels directius públics, també legalment incardinats sota l’epígraf del personal eventual, però amb unes funcions executives i d’alta direcció que no tenen els primers.

-De quants assessors estem parlant? Amb dades de 2012, Catalunya té aproximadament 939 eventuals o assessors sobre un total d’uns 292.341 empleats públics (font: Banc de Dades d’Ocupació Pública, Secretaria d’Administració i Funció Pública de la Generalitat). A tall d’exemple, i per tal de fer-nos una idea de les proporcions, en el cas dels departaments de la Generalitat estariem parlant d’uns 115 eventuals sobre un total de 176.194 treballadors. En aquestes dades no s’hi compten els alts càrrecs ni els directius. El Parlament de Catalunya compta amb 14 assessors sobre 264 treballadors, i la Diputació de Girona, amb 27 eventuals sobre 296, on s’hi inclouen algunes persones amb funcions directives (font: plantilles i relacions de llocs de treball annexes als pressupostos anuals aprovats per les respectives institucions). No estem parlant, al meu criteri, d’un col·lectiu exageradament nombrós, considerant que la proporció global del país es concreta en un 0.3 % d’eventuals sobre el total de treballadors públics, tot i que no es poden menystenir puntes que ens apropen a un 10%, com és el cas de la Diputació de Girona, que denoten un índex de polització excessiu de la plantilla.

-Està justificada la figura? Personalment he conegut assessors militants de totes les formacions polítiques. Puc donar fe que la majoria treballen de manera exemplar i amb una alta consideració del servei públic. Però també és veritat que en ocasions es produeixen pràctiques inacceptables: extralimitació de funcions, invasió de competències pertanyents al personal tècnic, realització de determinats encàrrecs polítics poc confessables, o senzillament de vegades no es desenvolupa cap tasca, entenent el nomenament com una compensació a determinats serveis prestats.

Però al marge d’aquests casos, considero que la figura de l’assessor té moltes potencialitats en unes administracions públiques sotmeses als reptes més complexos que mai han hagut d’encarar. Els assessors possibiliten una certa flexibilitat en les necessitats de recursos humans, incorporen una necessària visió dinàmica i aliena a les rigideses administratives, complementen la funció d’assessorament tècnic dels òrgans administratius i contribueixen en definitiva a millorar la presa de decisions del responsable polític. I tot això sense hipotecar les plantilles fixes de personal, ja que aquest personal cessa en el moment que ho fa qui els nomenà. Si afirmem que els temps actuals necessiten més que mai de la política, no escatimem instruments i talent a la política. Això sí: vull remarcar que la defensa de la figura del personal eventual no comporta acceptar-ne el seu ús abusiu i contrari a les finalitats previstes.

Un cop centrat l'abast real així com la naturalesa jurídica dels assessors, passo tot seguit a proposar certes recomanacions a manera de possibles vies de millora. Així, crec que aquest debat s’hauria d’afrontar en el marc d’uns paràmetres com els que segueixen:

-Cal parlar-ne amb transparència, sense hipocresies ni demagògia. Hem d’evitar que la ciutadania percebi que es tracta d’un tema tabú. L’experiència de la Funció Pública de la Generalitat de 2004 de fer pública la relació de personal eventual i la seva retribució, va ser un pas endavant important en aquest sentit.

-Per tal de no pendre-hi mal, és absolutament necessari separar el debat del personal eventual de la qüestió del finançament dels partits polítics. No és objecte d’aquest escrit, però potser ja estem fent tard per tractar d’una manera decidida i valenta dels recursos dels partits. Cal fer pedagogia a la ciutadania en el sentit que, agradi més o menys, la democràcia de qualitat té un cost, i que per tots és millor que es nodreixi d’uns partides transparents.

-Les funcions del personal eventual s’han de correspondre amb les competències de l’ens que el nomena (i en paga la nòmina), incloent-hi els grups polítics, que contribueixen indiscutiblement a la formació de la voluntat de la institució. Cal definir un perfil concret per a cada lloc i publicitar-lo, així com avaluar-ne els resultats periòdicament. La figura del directiu públic professional, tal com ja està previst a l’agenda dels legisladors, s’ha de regular separadament dels assessors.

-S’hauria de consensuar un límit màxim de personal eventual, que podria calcular-se per trams en funció de la dimensió de cada institució (ponderant per exemple el pressupost, el conjunt de personal i la població a la qual es serveix), sense limitar innecesàriament l’autonomia organitzativa de cada ens. En tot cas, considero que percentatges que sobrepassin substancialment l’actual mitjana catalana haurien d’estar molt justificats. Arribar a proporcions d’un deu per cent, com és el cas d’algunes diputacions provincials, sembla excessiu i poc justificat per la naturalesa de les competències de la institució.

-Finalment, més que mai és necessari afinar en la selecció de les persones que fan aquesta funció. Els assessors també es guanyaran l’acceptació social mitjançant la seva competència professional i els resultats assolits. Hem d’abandonar pràctiques de nomenaments vinculats a lleialtats personals alienes a la institució, i valorar més les capacitats i formació dels candidats. Qui té assessors al seu càrrec no hauria de deixar-se  segrestar la competència dels nomenaments per part de determinats càrrecs polítics externs, quan aquests no atenen a criteris de capacitat ni a l’interès corporatiu sinò a obscurs equilibris o a estranys criteris compensatoris.

Quan Georges Moustaki deixà d'agradar-me

No recordo en quin moment va deixar d’agradar-me Georges Moustaki. N’havia adquirit, i conservo encara, bona part de la seva discografia, així com algun dels seus llibres. Possiblement, com totes les passions a la vida, l’afició per al cantautor s’extingí de manera gradual, potser a mesura que anava descobrint els altres grans chansoniers. Bona part dels temes de Moustaki adquiriren llavors una tonalitat un punt frívola i un excés d’edulcoració, al costat de la potència frapant d’un Brel o de la senzillesa irònica del gegant Brassens.

No sabria doncs fixar en el temps quan es va fondre aquell interès per Moustaki que s'endinsava a l’adolescència. Vaig deixar d’assistir als seus bolos després d’un Palau el 2000 o 2001, no ho sé. El precediren molts altres concerts al mateix  Palau de la Música, a les escales de la Catedral de Barcelona, a les ruïnes d’Empúries o fins i tot a l’antic mercat del Born, en una època en què l’espai s’aprofità per a activitats culturals. En tot cas, potser Moustaki va deixar d’interessar-me en remetre també una francofília gairebé militant, quan emergiren altres continents musicals de referència, més autèntics i innovadors, com els que el mateix cantant intentà explorar amb Vinicius de Moraes.

Però segurament Moustaki va deixar d’agradar-me, malgrat tots els discos i malgrat aquells peregrinatges per a seguir-lo en directe, quan vaig descobrir “Le Methèque” en un karaoke d’un pub de borratxos anglesos a l’Estartit.  Encara que ben pensat, el punt de no retorn s’assolí en sentir les primeres versions de Marina Rossell, en un treball de qualitat molt discutible, al meu humil entendre.

L'hiver a tué le printemps. Tout est fini pour nous deux maintenant.

Avui ens ha deixat el cantant grec resident a la molt aristocràtica Ille de Saint-Louis al bell mig del Sena. Molts hem retornat mentalment a Moustaki, i encara que la seva mort no canviarà ja les nostres preferències musicals, hem de ser honestos i reconèixer el que li devem al personatge.

Moltes gràcies pel que vas fer per a nosaltres, Georges Moustaki. Le jeune facteur est mort, però ens ha llegat per sempre l'amor als esperits lliures, a la solitud i al mestissatge, així com aquella obsessió atàvica, barreja d'enamorament i odi, cap a les fronteres... i una vella entrada autografiada al Mercat del Born, que a partir d’avui guardarem com el més preuat dels tresors.

Ah, i jo també vaig esgargamellar-me amb els borratxos anglesos de l’Estartit, tot desafinant Le Methèque en versió karaoke.