FELIÇ ANY NOU!

El 2006 no ens ha volgut deixar sense mostrar-nos la cara més sinistre de l'espècie humana (execució de Husein, cotxe-bomba a Barajas...). Malgrat això, vull desitjar a tots plegats un 2007 ple de pau, salut i molts bons avenços en les nostres vides personals i col·lectives.

Per acabar, dir que aquí podeu trobar el programa de demà d'un dels clàssics de cada ú de gener, el concert d'any nou de la Filarmònica de Viena. Sí, aquell concert de valsos que sempre s'acaba interpretant la Marxa Radetzky amb l'acompanyament del públic.

Fins l'any que vé!

Immigrants. El continent mòbil.

Tot i que no sempre comparteixo la línia editorial ni el tractament d'alguna informació de La Vanguardia, crec que el grup Godó té productes de molta qualitat com ara la publicació Vanguardia Dossier. El seu darrer exemplar, dedicat a la immigració, és un bon exemple de rigor informatiu, d'exhaustivitat en la presentació de dades i de pluralitat d'enfocaments, en relació a un tema que segons sembla preocupa cada vegada més. La seva lectura ens recorda, per exemple, que les migracions són qualsevol cosa menys noves, que Canadà o els països del Golf Pèrsic tenen un percentatge d'immigració molt superior al de qualsevol altre país occidental, que d'aquí a cinquanta anys Àfrica haurà doblat el seu nombre d'habitants, o que Girona és una de les demarcacions peninsulars amb major percentatge d'estrangers.

Malgrat que es tracta d'un fenòmen tan antic com la pròpia humanitat (el nostre ancestre, l'homo sapiens del qual descendim, aparagué a Àfrica), la immigració i els desplaçaments humans prendran en els propers anys un paper protagonista en tots els àmbits de la vida pública, des de les relacions internacionals fins als nostres paisatges urbans, passant per l'economia, la cultura o el fet religiós. Les noves societats que en resultaran requeriran, al meu entendre, un apuntalament dels serveis públics i una consideració de l'immigrant com a igual en obligacions i drets. Per contra, em generen certa prevenció algunes propostes que consideren l'estranger com a presubjecte a qui se li ha d'exigir, per a esdevenir un igual, la demostració de determinades actituds, esforços o resultats no exigibles als altres ciutadans.

En qualsevol cas, més enllà de les opinions democràtiques de cadescú, cap de les quals ha de ser menystinguda, aquest número de la Vanguardia Dossier és molt recomanable. Per llegir i conservar.

Cap a Palau de Santa Eulàlia

La setmana passada, en una de les primeres sortides del despatx a la meva nova feina, vam visitar Palau de Santa Eulàlia, el municipi amb menys habitants de la Vegueria de Girona. Pels interessats en les curiositats institucionals, Palau de Santa Eulàlia és l'únic municipi de la demarcació que es regeix pel sistema tradicional de Consell Obert, en què tots els veïns, com en la vella democràcia directa atenenca, actuen com a Ple de la Corporació.

En Lluís Camps, el seu alcalde, té la saviesa del polític local "bregat" en moltes lluites i el punt d'escepticisme i d'una certa distància de la gent de l'Empordà. Amb en Lluís, sense conèixer-nos molt bé, de seguida m'adono que parlem el mateix llenguatge.

Algun dia s'haurà de pensar en el necessari homenatge als alcaldes dels pobles petits (petits en habitants). La seva feina silent que no mereix grans titulars als diaris, gairebé voluntarista, ha aconseguit posar al dia els nostres pobles, que no fa tants anys ni tan sols tenien els seus serveis bàsics coberts. No ho han tingut fàcil, i des de les altres institucions -reconeixem-ho- no sempre s'ha sabut estar al seu costat.

Adjunto la foto que va publicar El Punt de la notícia.

Capità Haddock, un referent

Si senyors, em declaro un fervent seguidor del Capità Haddock. Ho sabeu -ho heu patit- alguns amics, però no vull estar-me'n de proclamar-ho en aquest meu recent estrenat bloc. I és que aquest vell capità, solter i esquerp, l'home que renega però que sempre és lleial als amics, el somniador home de mar, encarna com pocs altres personatges els valors de l'amistat, la coherència, la humanitat, i el bon viure. Capità, com m'agradaria compartir una vetllada plegats amb el fum de la teva pipa i uns glops del teu whisky!

Hi he pensat al fil de la inauguració de l'exposició sobre Hergé al Centre Pompidou de Paris.

Coloane, el mar i els homes.

Descobriment de l'escriptor mariner xilè Francisco Coloane.
No sé si era Neruda qui parlava dels ferroviaris com a "marineros en tierra". Sigui com sigui he volgut dedicar a un altre xilè la primera nota de lectures damunt aquests camins de ferro. Es tracta d'un autor que no parla de trens, sinò de la gent del mar. De latituds australs, i dels paisatges de la Terra del Foc, als confins del món. En la millor tradició de la novel·la d'aventures, Francisco Coloane ens descriu la duresa però també la humanitat de la vida prop del continent antàrtic. Hi descobrirem el Canal Beagle, la Bahia Posesión, el golf de Penas, el cap Deseado, la illa Desolación, les illes Desertores... Gent del mar, pioners i solitaris a les grans extensions patagòniques. Gent a qui no es pregunta pel passat. Molt recomanables "La Tierra del Fuego", "El corazón del témpano" o "Cuentos completos". Per a tots els amants del mar i els marineros en tierra.