diumenge, 21 de gener del 2007

Llengua catalana, ¿parlem-la més i parlem-ne menys?

Fa dies que em volten pel cap algunes reflexions arran del vell debat sobre la politització de la llengua catalana, que sembla haver-se revifat les darreres setmanes.

Que la llengua catalana és un dels elements definitoris del nostre “estar en el món” com a catalans, no ho discuteix gairebé ningú. Aquest fet, acompanyat del reconeixament jurídic del català com a llengua pròpia de Catalunya, ens indica que els catalans ens reconeixem com a tals mitjançant, principalment, el nostre idioma. Dit això, la qüestió a plantejar és si la vinculació de la llengua al projecte polític del catalanisme ens ajuda o dificulta el que molts voldríem: la millora de la situació del català.

Existeixen models de construcció nacional on la llengua no hi té cap paper o el té força secundari. El procés de creació dels estats procedents de la descolonització anglesa o espanyola durant els segles XVIII a XIX es féu amb les llengües de la metròpoli, no pas recuperant idiomes originals. I l’actual camí de reconstrucció nacional emprès per Escòcia, de la mateixa manera que en el cas d’Irlanda al segle passat, no utilitza massa la bandera de la rehabilitació d'antigues parles. Fins i tot al País Basc escoltem sovint polítics nacionalistes usant el castellà de manera habitual.

Per contra, determinats governs autonòmics dins del projecte ideològic de la dreta espanyola, com ara el de la Galícia de Fraga o el de les Illes Balears, no han escatimat recursos en suport de les respectives llengües pròpies.

Amb tots aquests exemples -demanant disculpes a historiadors i sòciolingüístes per l'insuficient rigor científic en tractar situacions que mereixerien molts més matisos-, només intento constatar que potser el nacionalisme i la recuperació d’una llengua poden anar perfectament deslligats.

Una llengua, més una llengua minoritària o minoritzada com el català, és un patrimoni de la humanitat i no únicament dels seus parlants. Com a tal, els poders públics hi han d’esmerçar recursos en protegir-la i promocionar-la. I de cares a promoure un patrimoni, el més eficaç des de l'òptica de l’acció pública és dissenyar polítiques que sumin complicitats. No és bó que aquí ningú, en funció de la seva opció política, se senti exclòs del projecte de millorar la situació de la llengua catalana. No és bó, ni sobretot és eficaç de cares a aconseguir els resultats pretesos per les polítiques de normalització.

El plantejament de la qüestió a la inversa ens suggereix un altre debat: Pel catalanisme ¿és positiva o negativa la seva vinculació a la llengua?. En tot cas, aquest pot ser objecte de nous comentaris, no necessàriament meus.

Canviant de tema, però no tant, una recomanació musical, ara que corre per la xarxa la campanya jo també compro música en català. Es tracta del treball AireLounge del grup Novo versionant clàssics de la música catalana a l’estil lounge-chill. Escolteu l’Empordà, Que tinguem sort o Qualsevol nit pot sortir el sol en versió chill out, tot imaginant-vos prenent una copa en un capvespre davant d’un mar no necessàriament eivissenc.

3 comentaris:

  1. Salut i benvingut al món blocaire, especialment el Torroellenc que ja comença a er-se gran.

    ResponElimina
  2. Aquests darrers dies, sobretot després de la darrera intervenció de Carod al Parlament, hem estat debatent molt sobre el tema.

    Podem estar d'acord que el català és la llengua de Catalunya i no només del catalanisme, però fer que persones o entitats l'adscripció nacional de les quals no és Catalunya -o fins i tot hostils a Catalunya- adoptin el català de manera habitual és una feina ben difícil, i el govern no hi pot treballar tot sol.

    ResponElimina