Política catalana: l'hora de les agendes internes.

Després d'un cicle llarg i extenuant de convocatòries electorals, sembla ser que els partits polítics catalans han obert l'agenda de les qüestions internes. Només cal donar un cop d'ull a una petita mostra dels titulars polítics de la premsa d'aquest dissabte:

"Mas decideix engegar el debat per redefinir CDC"
"Cinco candidaturas pugnan por el control de Ciutadans en un congreso"
"Mas trata de apaciguar a sus bases críticas con Unió y prevé una renovación interna"
"Carretero pide recuperar el "eje nacional" pero descarta salir del gobierno"
"El sector catalanista del PSC impulsa un debate para regenerar la izquierda"

Debats interns de major o menor calat també s'estan produïnt a altres opcions polítiques com Iniciativa o el Partit Popular de Catalunya.

Tant l'enfoc mediàtic com l'opinió de bona part de la ciutadania del nostre país en relació a aquests moviments tendeixen a associar-los a dinàmiques negatives i desestabilitzadores, remarcant-ne més aviat la part de conflicte que no pas de diàleg i de confrontació d'idees. Molt diferent, per exemple, a la manera de tractar els mateixos assumptes en la política francesa (si heu seguit a través de la premsa francesa el debat obert després de les eleccions presidencials al sí del partit socialista, en sorprèn la normalitat i el rigor amb què es tracta, en cap cas associant-lo a derives negatives o perilloses).

En qualsevol cas, és d'esperar que d'aquest interessant moment que estan encetant els partits catalans en surtin unes organtizacions posades al dia ideològicament, més transparents i democràtiques. I és que encara que soni a tòpic, els partits polítics són una de les peces més importants -i segurament també més perfectibles- d'aquesta nostra democràcia encara adolescent. Esperem finalment que un hipotètic avançament de les eleccions generals espanyoles no entorpeixi el procés.

Els Stones.

Gay Mercader de nou porta els Stones a Barcelona. Algun dia aquest país haurà d'homenatjar a aquest promotor musical (nét de Ramon Mercader, assassí de Trotsky) que amb la seva empresa Gay & Company ha situat Barcelona al mapa dels grans concerts de pop-rock internacional. El de demà serà el primer concert dels Stones a Barcelona des de la gira Urban Jungle a l'estadi Olímpic de Montjuic del 1991 al qual no assistiré. En aquell concert, i en cadescun dels concerts posteriors, en què hi assistia amb l'amic Jaume Rovira, estàvem convençuts que es tractava del darrer de la llarga vida del grup. D'altra banda, córre per la xarxa un video dels Stones anunciant en català el concert de demà a Barcelona. A les ànimes catalanistes ingènues: no us emocioneu massa. No oblideu que els Stones cobren segons comissió per les entrades venudes i que ahir quedaven encara uns milers d'entrades per vendre...

Però Ses Satàniques Majestats, a banda de ser una màquina de fer diners, són també autors d'algunes de les cançons que més he escoltat a la meva vida. De tota la seva discografia em quedo amb l'album Exile on Main Street, el doble disc gravat el 1972 a la casa de Keith Richards al sud de França, durant unes vacances fiscals del grup. No es tracta d'un album de grans hits, però tots els seus temes tenen una gran qualitat i, sense exclusió, són plenament aprofitables. Com un dels meus preferits, Sweet Virgina:

Una història de poetes.

Aquest vespre de diumenge, tot rellegint el Poema Inacabat de Gabriel Ferrater, i trobar-hi una referència a Jaime Gil ("...que si fa ús d'edat mitjana, no en fa abús, però té sextina i albada...") m'han vingut ganes de recuperar els versos que aquest segon dedicà al primer. Ràpidament he localitzat el meu vell exemplar de Las personas del verbo, on he ubicat A Través del Espejo:

Como enanos y monos en la orla

de una tapicería en la que tú campabas

borracho, persiguiendo jovencitas...

(...) Trabajos

de seducción perdidos fue tu vida.
Y tus buenos poemas, añagazas
de fin de juerga, para retenernos.

Mentre Jaime Gil passava els seus dies a la seu de Tabacos de Filipinas, a les Rambles de Barcelona, i algunes de les seves nits en aventures prohibides al Raval, Ferrater compaginava classes i traduccions amb les seves desfetes, esdevenint de vegades el darrer client de la nit i el primer del matí en algun bar de Sant Cugat. En els seus darrers i difícils anys Jaime Gil es retirà malalt a la seva casa d'Ultramort i Ferrater es suicidà el dia que feia cinquanta anys. Cap dels dos pretengué mai el rol d'intel·lectual antifranquista, tan idolatrat posteriorment. I ambdós eren profundament alèrgics amb els cercles artístics madrilenys... És la història de dos catalans irrepetibles que trobaren en l'amistat, la creació poètica i l'alcohol els seus propis paisatges de l'exili en la Barcelona dels anys de la grisor. No sé si té massa importància remarcar que mentre l'ún escriví sempre en espanyol, l'altre només ho feia en català.

Però deixem Ferrater i Gil de Biedma allà on siguin, potser encadenant copes i recitant poemes d'autors anglesos i alemanys, si és que a l'altre món que els acull hi és permès el beure i el llegir. Deixem-los rient plegats. Deixem-los que se'n fotin de nosaltres, mentre aquí a baix seguim discutint sobre què és i què no és cultura catalana.

PS: A tots i a totes els qui ahir vau prendre possessió per primera vegada del vostre càrrec d'electe local, d'entre els quals hi compto molts amics i amigues, us desitjo molta sort, amb el convenciment que ja mai tornareu a mirar amb els mateixos ulls els carrers, les places i els afers públics del vostre municipi.

Alta velocitat ferroviària, la cara i la creu.

El mateix dia en què, tal com tot sembla indicar, el país atorgarà una amplíssima majoria a la UMP de Sarkozy en la primera volta de les legislatives, França obre avui al servei comercial el TGV - Est que connecta Paris amb les regions d'Alsàcia, Lorena i amb la xarxa d'alta velocitat ferroviària del gran veí alemany. A partir d'avui, doncs, Paris és a només 45 minuts de Reims, 1h25 de Metz, 1h30 de Nancy, 2h20 d'Estrasburg, i a menys de 4 hores d'Stuttgart i Frankfurt, tot plegat a una velocitat de 320 km/h. Aquesta línia va completant el projecte d'alta velocitat ferroviària francesa endegat fa prop de trenta anys, i que actualment ja arriba a bona part del sud (Lió, Marsella), l'Oest (permetent anar al centre de Londres atravessant el canal de la Mànega) i el Nord (amb destinacions a Bèlgica i Holanda). Aquesta és la història d'un èxit de la tecnologia francesa (SNCF, Alstom) però també de la capacitat generadora d'idees i mobilitzadora de recursos que encara disposa el país veí.

D'altra banda, en aquests temps d'escalfament global, cal tenir en compte, tal com recull avui Le Monde a la seva editorial, que el TGV és un gran economitzador de CO2, ja que emet cinquanta vegades menys gas d'efecte hivernacle que un viatge en cotxe, i setanta vegades menys que un trajecte avió (en el recorregut Paris-Estrasburg). Aprofito aquesta idea per a donar resposta a l'ecomeme que m'han adreçat els amics Eduard Batlle i Narcís Sastre. Considero que l'optimització del transport ferroviari, i no només en la seva vessant d'alta velocitat, és una oportunitat realista per a aturar la degradació del nostre medi ambient.

Però resulta que també aquest cap de setmana acabem de conèixer l'enèssim endarreriment en el calendari del nostre AVE. I és que segons el Ministeri de Foment el Tren d'Alta Velocitat no arribarà a la frontera francesa fins al 2012, tres anys més tard del previst.

De què parlem quan parlem d'abstenció?

El resultat del 27-M ha desvetllat de nou el debat mediàtic i acadèmic sobre el fenòmen de la baixa participació. A la blocosfera gironina n’han parlat en Narcís, en Saül, l'Eduard i la Pia entre d'altres. Personalment, com també confessa l’amic Miquel Calsina en aquest article, sóc una mica políticament incorrecte en la valoració d’aquest fenòmen. No nego que les nostres societats pateixin una certa desafecció envers els mecanismes de participació de la democràcia representativa. Una desafecció però, que si la valorem en termes d’abstenció, no ens pot portar a concloure taxativament una clara tendència a un increment del fenòmen, donat que les sèries estadístiques mostren resultats oscil·lants i, segurament, ens falta encara una perspectiva temporal adequada. Per contra, en molts aspectes, la nostra societat és més participativa que uns decenis enrera.

Mai com en el passat 27-M hi ha hagut tantes candidatures als nostres pobles i ciutats, i això no es pot atribuir només a les maniobres dels aparells dels partits ja que també s’han incrementat les candidatures independents. Com lliga això amb el pretès distanciament del ciutadà?. Tampoc no es pot parlar d’una manera concloent de desafecció quan altres manifestacions de participació als afers públics estan més presents que mai (plataformes diverses, associacions, voluntariat o els encara incipients, però fins fa poc inexistents, mecanismes de participació ciutadana a escala local que estan implementant molts pobles i ciutats).

D’altra banda, una anàlisi acurada del mapa de l’abstenció de diumenge passat ens indica que el descens de la participació és un fenòmen bàsicament urbà. Fixem-nos per exemple a la comarca del Gironès (l’he triada perquè hi coexisteixen la major àrea urbana de la demarcació amb municipis mitjans i d'altres de població inferior als 500 habitants). Observem-ne els resultats: Mentre a Girona i Salt la participació era del 51-52% (no gaire lluny de les xifres de l’àrea metropolitana de Barcelona), en pobles com Sant Andreu Salou, Viladasens o Juià es superava el 85%. En municipis mitjans, com ara Cassà, Vilablareix, Celrà o Llagostera la participació es movia al voltant del 65%. En la resta de municipis la mitjana s’acosta al 70% (fins i tot en llocs com Campllong on es presentava una sola candidatura). De l'abstenció com a relitat bàsicament urbana se'n feia ressò també el Punt en aquesta notícia.

Ja que intueixo que a partir d’ara esmerçarem moltes energies a buscar solucions a la desafecció, almenys que sàpiguem definir adequadament les principals manifestacions d’aquest problema.