Felicitats Dolors!.

M'hagués agradat quedar-me més estona a l'acte d'ahir en què la UGT a les Comarques Gironines escollia Dolors Bassa com a secretària general. M'hagués agradat quedar-m'hi per escoltar totes les intervencions i parlar una estona tranquil·lament amb la Dolors i en Camil. Tot i que no va ser possible quedar-m'hi per imprevisions d'agenda, sí que vaig tenir oportunitat de desitjar a la Dolors molta sort en aquest nou camí.

Em fa feliç que una dona ocupi per primera vegada un càrrec d'aquesta rellevància i em fa feliç que, a més, la persona en qüestió sigui torroellenca i amiga. Però no és per cap d'aquestes circumstàncies que la Dolors ho farà bé. Ho farà bé, n'estic convençut, per la seva acreditada capacitat de treball, de diàleg i per la seva coherència i honestetat. Moltes felicitats, Dolors.

Palau i Fabre, en memòria.

OMBRA D'ANNA

Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
un ancià.
Mira la neu en el meu front, Anna,
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna:
ja tinc mil anys.
La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res dóna'm consells, ara,
que estic cansat.

Josep Palau i Fabre

Aquí amb veu i música de Toti Soler.

Maria Dolors Lafitte.

Aquesta tarda he anat a la trobada d'homenatge a la cantant Maria Dolors Lafitte, a l'esglèsia de Santa Maria de Porqueres. Quedarà per sempre, entre els qui ens hi hem aplegat, la suma de sentiments i emocions i les paraules, i els versos i les músiques, sovint dits i interpretats espontàniament, que han fet seva la petita i acollidora església romànica que vetlla l'Estany.

Laffite, pionera de la Nova Cançò, qui fundà grups com Ara va de Bó i Trobadors, ha treballat molt per a la recuperació de la música medieval i sefardí del nostre país, així com per a la cançò occitana. També és conegut el seu compromís amb el país i la seva militància ecologista, a banda d'una profunda espiritualitat.

La darrera vegada que la vaig sentir fou a Torroella, un migdia a la Fira de Sant Andreu no fa ni tres mesos. Avui les seves cançons ressonaven a Santa Maria de Porqueres. Però demà i sempre la seva veu tindrà coses a dir.

Rock en català. Banda sonora d'un temps i d'un país.

Sóc poc donat a col·leccionar coses. Només tinc un àlbum de segells que vaig iniciar i acabar durant l'adolescència, i un munt de punts de lectura heretats d'un antic company de pis que se'n va avorrir i no sabia com despendre-se'n. Això sí: gràcies al costum dels diaris de regalar el primer exemplar o fascicle d'una col·lecció, podríem dir que sóc un col·leccionista de primers números. Aplego inicis de col·leccions. Heterogeni recull d'objectes cridats a conviure en família i obligats, en canvi, a passar els seus dies amb estranys.

Avui un parell de diaris ocultaven unes joies. L'Avui ens regalava un recull del millor del rock en català que es feia en aquest país als inicis dels 90; sí, els Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau, Pets, Umpah-Pah, Ja t'ho Diré i companyia. I El Pais ens obsequia amb un CD del gran cantaor flamenc Camarón de la Isla. Deixaré el geni Camarón per un altre comentari, si s'escau, per centrar-me avui en allò que m'evoca el primer disc.

Devia ser l'any 1988 o 1989 quan el grup de joves que portàvem la comissió de la Festa Major de Torroella aconseguírem convèncer l'ajuntament de programar una nit amb dos dels incipients grups de rock en català d'aleshores, La Madam i els N'Gai N'Gai. Alguns de nosaltres, en aquells anys universitaris, havíem conegut aquests grups en sales de Barcelona o de la seva àrea metropolitana, així com en alguna de les poques ràdios que aleshores s'obligaven a programar música en català. Sense resultar-ne un gran èxit de públic, el concert apuntalà les bases que possibilitaren una assistència massiva als concerts de rock en català dels anys següents, començant pel concert d'uns Sopa de Cabra i Sangtraït (pocs mesos després de publicar els seus respectius primers discs) que desbordaren el poble.

També sóc dels que vaig assistir al famós concert de consagració del rock en català celebrat al Palau Sant Jordi el 14 de juny de 1991 (me'n recordo perquè l'endemà, dissabte 15, jo prenia possessió com a regidor a l'ajuntament!). De l'evolució posterior d'aquest moviment no en puc explicar massa res, ja que, tot i que sempre he seguit, de més a prop o més lluny, la música en català, també és veritat que els meus gustos musicals no sempre han seguit els mateixos camins del rock que es fa en la nostra llengua.

I què n'ha quedat de tot allò? -Where have all the flowers gone, long time passing..., que diria aquell- No seré jo qui faci un balanç del que tan desafortunadament es batejà com a rock català. Però aquelles músiques restaran com una mena de banda sonora d'uns anys feliços, intensos com unes mirades just sortides de l'adolescència, efímers com l'escuma d'aquelles cerveses, fàcils com les rialles d'aleshores, vaporosos com aquells jocs de l'amor, i ingenus com el país que habitàvem. O com el que potser encara habitem.

Parlant de música i perquè no se m'acusi, com un bon amic ha fet, de parlar només de cançons del segle passat, he posat al dia els temes musicals que apareixen a la part dreta d'aquest bloc. Mantic en Tom Waits i el Com a Ostende (ho he intentat, però borrar-los seria gairebé sacríleg). Hi incorporo el cantautor bisbalenc Sanjosex, que vaig descobrir en un concert d'estiu a les carpes de la Devesa, Franz Ferdinand, com a mostra de l'indie rock de qualitat (a banda de què m'alegra que un grup recuperi el nom del meu admirat arxiduc d'Àustria), i Antony and The Johnsons, una de les bandes més originals i creatives de la música que prové de Nova York.

Per cert, la cançò d'Antony and The Johnsons seleccionada, extreta d'un homenatge de diversos artistes al mític Leonard Cohen, és una recomanació que m'ha fet arribar el magnífic escriptor Joan-Lluís Lluís. Tal com li vaig dir per mail, li agraeixo la recomanació i, sobretot, que hagi llegit aquests Camins de Ferro en alguna ocasió, cosa que m'honora.

Els trens que hem perdut.

Sembla que el Tren d'Alta Velocitat arriba a Barcelona. Hi arriba vint-i-sis anys més tard que es posés en servei la primera línia d'alta velocitat ferroviària entre París i Lió. Setze anys més tard que les modernes i vitals ciutats de Madrid i Sevilla quedéssin connectades per aquest mitjà. Arriba dies més tard que els francesos ja hagin presentat els trens AGE, dotats d'una nova tecnologia que supera les prestacions de l'alta velocitat tradicional.

L'alta velocitat ferroviària arriba tard a la capital d'un país que havia estat pioner en el desplegament del ferrocarril, de la mateixa manera que ho fou en d'altres infraestructures. És evident que el Catalunya ha perdut més d'un tren. Ara paguem una manca de planificació històrica. Però també potser de decisió, de voluntat, de fermesa. I no sempre les responsabilitats s'han de buscar Ebre enllà.

6 nacions, retribucions dels alcaldes i en Camil.

Cap de setmana tranquil, amb una agenda inusualment neta d'activitats vinculades a la feina, però també de familiars -obligades febres d'inici de la llar d'infants del nostre fill!-. La tarda del dissabte la passo amb uns amics tot disfrutant del 6 nacions de Rugby, amb l'Anglaterra-Gal·les. Segueixo sense entendre-hi molt d'aquest esport però m'agrada el seu joc transparent, ordenat i civilitzat, però sobretot m'agrada compartir una estona (i unes pintes de cervesa, com no!, tractant-se de rugby) amb els que hi entenen. M'assebento des apassionats debats entorn de la professionalització o no d'aquest esport existents en països emergents com ara Argentina, de la mateixa manera que existiren fa uns anys a les potències europees del rugby. Entre converses animoses deixem que flueixi la tarda del dissabte, allargant el temps del cèlebre tercer temps.

Aquesta ha estat la setmana en què que s'ha presentat el futur Decret de la Generalitat que establirà les retribucions dels alcaldes i alcaldesses dels petits municipis catalans (que són la majoria dels municipis). A partir d'ara, i gràcies a la feina del Departament dirigit pel Conseller Puigcercós, que ha aconseguit el consens de tot el municipalisme, els nostres electes locals podran percèbre una retribució digna per la seva tasca. Coneixeu la consideració i el respecte que em mereix la feina dels electes dels petits municipis, (precisament la meva primera iniciativa com a Delegat del Govern i que recull la foto que adjunto fou la de visitar l'ajuntament amb menys habitants de la nostra demarcació, Palau de Santa Eulàlia, tal com vaig recollir en aquest post). Ara el Govern ha volgut sufragar els sous dels electes i posar fi, mitjançant una regulació d'imports, a les típiques polèmiques sobre les quanties de les retribucions als alcaldes. S'acaba també amb el fet que la majoria d'ajuntaments no disposen de diners per pagar els representants de la ciutadania o, pitjor encara, en què aquests hi perden diners, donat que han de manllevar temps de les seves feines privades. Amb uns alcaldes i alcaldesses retribuïts adeqüadament, la nostra democràcia local -base de tot el sistema institucional- serà més digna i eficient, i el conjunt del país hi guanyarà.

Aquests dies també s'ha fet públic que l'amic Camil se'n va a treballar a Barcelona. I és que la UGT, en una mostra de saviesa en la presa de decisions, ha volgut portar cap a la cúpula de l'organització una de les persones que més ha treballat en l'eixamplament de la base territorial i social del sindicat. En Camil deixa de treballar a Girona i jo ja li he donat algun consell per a sobreviure en l'anar i venir de Barcelona. En Camil deixa de treballar a Girona, però aquí queda una bona emprempta de la seva feina (per si no fos suficient haver aconseguit que la, a voltes, autoenlluernada societat gironina, en només deu anys, accepti al de Vallromanes com un dels seus). Sí, en Camil deixa de treballar a Girona però som molts, i moltes, els qui esperem que no cessi d'exercir a les nostres comarques aquest amic vital, que construeix ponts, alegre, a voltes incisiu, però sempre dialogant, que ens ensenya receptes de cuina i ens acompanya en la nostra vida blocaire. Molta sort en la nova etapa, Camil!.