Alta velocitat ferroviària, la cara i la creu.

El mateix dia en què, tal com tot sembla indicar, el país atorgarà una amplíssima majoria a la UMP de Sarkozy en la primera volta de les legislatives, França obre avui al servei comercial el TGV - Est que connecta Paris amb les regions d'Alsàcia, Lorena i amb la xarxa d'alta velocitat ferroviària del gran veí alemany. A partir d'avui, doncs, Paris és a només 45 minuts de Reims, 1h25 de Metz, 1h30 de Nancy, 2h20 d'Estrasburg, i a menys de 4 hores d'Stuttgart i Frankfurt, tot plegat a una velocitat de 320 km/h. Aquesta línia va completant el projecte d'alta velocitat ferroviària francesa endegat fa prop de trenta anys, i que actualment ja arriba a bona part del sud (Lió, Marsella), l'Oest (permetent anar al centre de Londres atravessant el canal de la Mànega) i el Nord (amb destinacions a Bèlgica i Holanda). Aquesta és la història d'un èxit de la tecnologia francesa (SNCF, Alstom) però també de la capacitat generadora d'idees i mobilitzadora de recursos que encara disposa el país veí.

D'altra banda, en aquests temps d'escalfament global, cal tenir en compte, tal com recull avui Le Monde a la seva editorial, que el TGV és un gran economitzador de CO2, ja que emet cinquanta vegades menys gas d'efecte hivernacle que un viatge en cotxe, i setanta vegades menys que un trajecte avió (en el recorregut Paris-Estrasburg). Aprofito aquesta idea per a donar resposta a l'ecomeme que m'han adreçat els amics Eduard Batlle i Narcís Sastre. Considero que l'optimització del transport ferroviari, i no només en la seva vessant d'alta velocitat, és una oportunitat realista per a aturar la degradació del nostre medi ambient.

Però resulta que també aquest cap de setmana acabem de conèixer l'enèssim endarreriment en el calendari del nostre AVE. I és que segons el Ministeri de Foment el Tren d'Alta Velocitat no arribarà a la frontera francesa fins al 2012, tres anys més tard del previst.

De què parlem quan parlem d'abstenció?

El resultat del 27-M ha desvetllat de nou el debat mediàtic i acadèmic sobre el fenòmen de la baixa participació. A la blocosfera gironina n’han parlat en Narcís, en Saül, l'Eduard i la Pia entre d'altres. Personalment, com també confessa l’amic Miquel Calsina en aquest article, sóc una mica políticament incorrecte en la valoració d’aquest fenòmen. No nego que les nostres societats pateixin una certa desafecció envers els mecanismes de participació de la democràcia representativa. Una desafecció però, que si la valorem en termes d’abstenció, no ens pot portar a concloure taxativament una clara tendència a un increment del fenòmen, donat que les sèries estadístiques mostren resultats oscil·lants i, segurament, ens falta encara una perspectiva temporal adequada. Per contra, en molts aspectes, la nostra societat és més participativa que uns decenis enrera.

Mai com en el passat 27-M hi ha hagut tantes candidatures als nostres pobles i ciutats, i això no es pot atribuir només a les maniobres dels aparells dels partits ja que també s’han incrementat les candidatures independents. Com lliga això amb el pretès distanciament del ciutadà?. Tampoc no es pot parlar d’una manera concloent de desafecció quan altres manifestacions de participació als afers públics estan més presents que mai (plataformes diverses, associacions, voluntariat o els encara incipients, però fins fa poc inexistents, mecanismes de participació ciutadana a escala local que estan implementant molts pobles i ciutats).

D’altra banda, una anàlisi acurada del mapa de l’abstenció de diumenge passat ens indica que el descens de la participació és un fenòmen bàsicament urbà. Fixem-nos per exemple a la comarca del Gironès (l’he triada perquè hi coexisteixen la major àrea urbana de la demarcació amb municipis mitjans i d'altres de població inferior als 500 habitants). Observem-ne els resultats: Mentre a Girona i Salt la participació era del 51-52% (no gaire lluny de les xifres de l’àrea metropolitana de Barcelona), en pobles com Sant Andreu Salou, Viladasens o Juià es superava el 85%. En municipis mitjans, com ara Cassà, Vilablareix, Celrà o Llagostera la participació es movia al voltant del 65%. En la resta de municipis la mitjana s’acosta al 70% (fins i tot en llocs com Campllong on es presentava una sola candidatura). De l'abstenció com a relitat bàsicament urbana se'n feia ressò també el Punt en aquesta notícia.

Ja que intueixo que a partir d’ara esmerçarem moltes energies a buscar solucions a la desafecció, almenys que sàpiguem definir adequadament les principals manifestacions d’aquest problema.

Frases "estupendes" i interrogant final.

LES FRASES

-"No ens hem presentat a les eleccions municipals per fer política, a nosaltres el que ens interessa és el bé del poble".

-Un representant d'un partit al municipi X, on és la llista més votada: "Ens correspon l'alcaldia i denunciem els pactes per a desplaçar-nos que pretenen aconseguir als despatxos allò que no s'ha aconseguit a les urnes, i que fomenten el desencís dels ciutadans."

-El mateix partit, al municipi Y, on no és la força més votada: "Estem oberts a qualsevol pacte per assolir l'alcaldia, això sí, sempre d'acord amb el nostre programa."

-"No hem sabut comunicar als ciutadans la bona feina que hem fet."

L'INTERROGANT

Si el president Sarkozy representa, tal com s'ha comentat abastament, la dreta més perillosa i aznariana, ¿com s’explica que aquesta fera ferotge incorpori al seu govern ministres procedents del partit socialista, alguns d’ells amb una trajectòria tan nítidament d’esquerres com Bernard Kouchner, fundador de Metges sense Fronteres i nou ministre d’Afers Estrangers i Europeus?. ¿I que una de les prioritats a l’agenda d’aquest nou gabinet siguin les qüestions relacionades amb l’ecologisme?.

27-M

Als qui ja sou alcaldes, felicitats i, com escrigué Espriu, no esperis mai deixar record car ets tan sols el més humil dels servidors.
Als qui teniu possibilitats de ser-ne, a trabar complicitats.
Als qui us sentiu perdedors, potser no trobareu consol en aquestes meves paraules gastades.... Però penseu que les victòries futures estan fetes de la dignitat d'aquesta derrota present.

Als qui sou secretaris d'organització.... a fer números.

Una tasca encomiable (article premsa d'avui).

El diumenge que ve viurem una jornada electoral intensa i plena d’emocions. Seguirem els flaixos de les càmeres, les retransmissions en directe de les compareixences dels diverses líders, veurem l’alegria dels candidats que assoleixen l’alcaldia i també la decepció d’aquells que no han obtingut els resultats esperats. És la cara pública d’una jornada en què es començarà a visualitzar el mapa municipal gironí per als propers quatre anys.

Però també diumenge a la nit, més cinquanta alcaldes i alcaldesses de les comarques gironines veuran completat el seu cicle polític com a màxims representants del seu ajuntament. Persones que han dedicat gran part de la seva vida a dirigir el seu consistori, a dialogar amb els veïns, a trobar solucions a problemes inimaginables; persones que han representat durant vuit, setze o, alguns d’ells, vint-i-vuit anys, el seu poble davant tots els ciutadans i la resta d’institucions.

No hem d’estalviar elogis per aquests alcaldes i alcaldesses. Com a delegat del Govern ara i com a director dels Serveis Territorials de Governació i Administracions Públiques en el període anterior, he viscut amb ells experiències difícils i satisfaccions compartides, però sempre he detectat que la seva prioritat és el seu poble, la millora dels serveis i equipaments i, en definitiva, el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes.

Els alcaldes són la base del nostre sistema institucional. La seva credibilitat i dedicació és també la de tot el sistema. Són una figura essencial en la nostra societat democràtica; governin pobles petits o grans, amb major o menor pressupost, la seva presència és insubstituïble. I són sempre els primers receptors de totes les demandes dels ciutadans, en tinguin o no competències.

És per això que com a representant de la Generalitat em sento en l’obligació moral de reconèixer la tasca que realitzen els nostres alcaldes i alcaldesses. I no només això, sinó també, i sobretot, d’estar-hi al seu costat i de permetre que puguin desenvolupar les polítiques oportunes. En aquest mandat municipal que ara finalitza, el Govern de la Generalitat ha fet un gran esforç per millorar els recursos dels municipis. Les xifres en què s’han dotat els principals programes d’ajut al món local (Pla Únic d’Obres i Serveis, Fons de Cooperació Local de Catalunya, ajuts per a la creació de places de llars d’infants, programes per a l’atenció de població immigrada, Pla de Desenvolupament Rural, ajuts per a la millora d’equipaments locals de salut...) han arribat a duplicar, en molts casos, les quantitats del mandat anterior. Malgrat tot cal reconèixer que, camí dels trenta anys dels ajuntaments democràtics, resta molt per fer per a garantir la suficiència financera local. I aquesta és una constatació que encara fa més meritosa la feina dels nostres alcaldes i alcaldesses.

Quan diumenge a la nit els candidats obrin el cava o marxin capcots cap a casa, hi haurà alcaldes que s’acomiadaran modestament de la seva tasca política, sense estridències ni mitjans de comunicació. En tot cas, voldria que aquestes línies serveixin per acompanyar el comiat amb el reconeixament i l’agraïment que mereix la bona feina feta.

I els reis d’Orient passaran per Parlavà.

Aquests darrers dies he participat en presentacions de candidatures municipals a diversos pobles del Baix Ter. En unes formes molt allunyades dels grans actes electorals amb primeres espases i càmeres de televisió, avui he assistit a la presentació de la llista d’Esquerra a Parlavà. Aquest migdia, un centenar llarg de persones, ben endiumenjades les que acabaven de sortir de missa d’onze, s’han aplegat per escoltar aquests nois i noies del poble que han decidit traspassar el llindar que separa l’elector del candidat. Sense himmes, eslogans ni globus, la dimensió d’aquests actes permet el contacte més directe entre ciutadà i electe. Democràcia en la seva dimensió més humana; àgora rural i autèntica.

La de Parlavà és una candidatura que vessa ganes de fer feina. Gent preparada, provinent en bona part de l’economia agrària, i que ha sabut forjar-se un futur al territori gràcies a l’esforç, la innovació i una formació constant. En Quim Sabrià és el nostre alcaldable. Ja quan l’amic Rufí me’l presentà fa uns mesos a l’explotació de vacú de llet que regenta a Parlavà mateix, vaig pensar que podria simbolitzar el jove pagès sobradament preparat. Avui en Quim ens ha fet una lliçò magistral de política. Ha parlat de la identitat. En un missatge planer i integrador ha proclamat el dret dels pobles, de Parlavà i de Fonolleres, a no perdre els signes d’identitat rural que els caracteritza. I el dret dels seus habitants a no diluir-se en processos d'urbanització física i mental. Però també ens ha fet saber com habilitaran una zona infantil a Fonolleres, instal·laran una WIFI local... o demanaran als Reis d’Orient que puguin ésser esperats a Parlavà.

Aquest migdia en una sala municipal plena de gom a gom s’ha esdevingut el misteri de la política. Mentre, un parell de jubilats -caliquenyo a la boca, mans aspres, mirada sorneguera, Empordà en estat pur- s’ho miraven des d’una certa distància vital. Tot esperant que arribés el cava i el pica pica, en un moment donat, els dos avis han mirat les criatures que jugaven fora de la sala. M’ha semblat llegir-los un sentiment de satisfacció als seus rostres. Secretament, potser es sentien satisfets per la feina feta i pel futur del poble. I per aquesta mainada que podran esperar els reis a Parlavà.

El que us deia, avui he rebut un màster en política.