Tot esperant el TAV, cinc interrogants.

Ara que ja hi ha data per a l'arribada de l'alta velocitat ferroviària a Girona (que no a les comarques gironines; en aquest sentit, l'Empordà, com en moltes altres ocasions a la història, ha estat pioner), se'm plantegen algunes reflexions per al conjunt de la ciutadania, classe política i món econòmic gironí. Les concreto en 5 preguntes:

1.- Com es gestionarà la complementarietat amb els serveis ferroviaris actuals? A partir de la setmana que ve es podrà viatjar des de Girona fins a Barcelona amb trens regionals per 7,85 EUR,  de mitja distància per 10,5 EUR i en TAV (opció AVANT) per 15,7 EUR. La fixació dels preus correspondrà a administracions diferents. ¿Hi haurà una política de preus coordinada i coherent en interès de l'usuari, o bé els diversos serveis acabaran competint sense optimitzar costos?. Cal tenir en compte que l'entrada en funcionament de la via del TAV alleujarà el corredor ferroviari tradicional Girona-Barcelona i l'històric coll d'ampolla de l'entrada a aquesta darrera ciutat. Per tant, els serveis regionals actuals poden millorar en velocitat i de ben segur en puntualitat (un cop acabades -a la fi!- les obres del TAV). 

2.- A partir del proper 8 de gener, però sobretot en els propers mesos quan es posin en funcionament els combois d'alta velocitat directes amb França, les actuals connexions transfronteres a través de Portbou perdran part de la seva raó de ser. Els trajectes actuals a Montpeller, o el tren nocturn a Paris, per exemple, no seran massa competitius amb el TAV, si no és pels romàntics del ferrocarril (entre els quals m'hi compto).  ¿Podran reconvertir-se les infraestructures ferroviàries de Portbou i Cervera en un potent servei de mobilitat transfronterera de rodalies? O serà el TAV un nou cop, qui sap si definitu, a l'activitat econòmica d'ambdues poblacions?

3.- Què hi ha de les oportunitats que pot oferir la línia d'Alta Velocitat per a les mercaderies? Un cop superat el tradicional aïllament ibèric per la diferència d'amplada de via ferroviària, i la pèrdua de competitivitat que això representa, semblaria arribat el moment que el tren deixi de ser la ventafocs del transport de mercaderies. Aquesta hauria de ser l'ocasió definitiva per minoritzar el trànsit de camions, contribuint així a millorar la seguretat viària i la qualitat de l'aire. D'altra banda, mai el port de Barcelona ni el centre d'Europa havien estat tan ben connectats per a les empreses gironines. Quines estratègies s'estan seguint per tal que la nostra economia se'n puguin beneficar?.

4.- La principal raó per a la que s'invocava la necessitat d'una línia elèctrica de Molt Alta Tensió era el seu caràcter d'imprescindible per a alimentar el Tren d'Alta Velocitat. Tenint en compte que la interconnexió fronterera de la MAT no es completarà com a mínim fins al 2014 ¿com afectarà la posada en funcionament del TAV a les tradicionalment precàries infraestructures elèctriques gironines?

5.- Impacte?. Encara està per veure. Molt s'ha debatut sobre l'impacte estratègic del TAV a les nostres comarques i a la ciutat de Girona. No han faltat els estudis de tota mena amb resultats ben diversos, i les comparacions amb d'altres experiències similars deixen un regust agredolç. En qualsevol cas, m'atreviria a dir que el pas del temps ha anat rebaixant expectatives. És normal, tenint en compte que ja fa més de dues dècades dels primers estudis del TAV. Un moment, aleshores, en què ni tan sols es coneixia l'abast del fenòmen de les  línies aèries de baix cost, avui dominant a Europa i clarament competidor amb el tren en distàncies properes al miler de quilòmetres. A banda d'això, crec que es pot ratificar l'encert de situar l'estació de Girona al centre de la ciutat, malgrat la problemàtica que comporta pels  fluxes de circulació urbana i les molèsties pels veïns de la zona. 

Xile al cor.

Ho confesso: Sempre m'ha agradat Xile. Un país que és tota una col·lecció de paisatges concentrats en una estreta franja de territori: des de la costa d'un infinit Pacífic gairebé es poden tocar els gegantins Andes; però també és el país d'Atacama, un dels deserts més càlids del món, i dels gèlids territoris antàrtics. I de la Illa de Pasqua. De l'altiplà i l'Araucanía. La illa Chiloé i el Canal Beagle. Però sobretot, unes terres que contenen també una altra immensitat: la de la seva cultura.

Efectivament, la gran cultura xilena. La dels seus escriptors, per exemple.  Amb els dos "nobels" Gabriela Mistral i Pablo Neruda, però també molts d'altres fins a l'actual Jorge Edwards, ara ambaixador xilè a Paris, càrrec que també ocupà Neruda en el seu moment (ja diu molt de sí un país que es fa representar a l'exterior pels seus millors poetes i novel·listes!).  I permeteu-me esmentar també l'apassionant i encara desconegut per aquí Francisco Coloane, el gran narrador de les sol·lituds australs, de la vida extrema als confins del món.

Un país, d'altra banda, que poc a poc intenta digerir les atrocitats que s'iniciaren aquell 11 de setembre de 1973, amb el violent derrocament de Salvador Allende. Ho hem vist aquests dies amb el processament de set exmilitars per l'assassinat del cantautor Víctor Jara. La història és coneguda: L'autor del Te recuerdo Amanda fou detingut l'endemà del cop de Pinochet junt a centenars d'alumnes i professors de la Universitat. Després de ser traslladats tots plegats a l'Estadi Xile, Víctor Jara fou reconegut pels militars i separat dels altres presoners. Després de dies de tortures, fou acribillat amb 44 impactes de bala als soterranis del mateix estadi el dia 16 de setembre. 

Vet-ho aquí doncs: la notícia del processament dels pressumptes autors de la mort de Jara constitueix una nova lliçò de democràcia, de justícia i de defensa dels drets humans, que se suma a moltes altres empreses al seu moment sota el mandat de la presidenta Bachelet, filla d'un militar també assassinat per Pinochet. Mentre, a l'altre costat de l'Atlàntic, antics càrrecs franquistes són gratificats amb llocs de designació governamental (Martín Villa) o acomiadats amb grans honors d'estat (Manuel Fraga). Ai… la "modèlica" transició espanyola!

A la foto, la meva visita a la tomba de Neruda, a Isla Negra, prop de Valparaíso, davant la immensitat del Pacífic.

ABS de l'Escala. Privatització o despropòsit?

Aquestes setmanes ha estat objecte de polèmica l'adjudicació, de moment amb caràcter provisional, de la gestió de l'Àrea Bàsica de Salut de l'Escala i dels seus consultoris d'influència, a l'empresa EULEN. Una empresa dedicada bàsicament a la prestació de serveis a les empreses, i sense experiència en la provisió de serveis assistencials al Servei Català de la Salut. Des del territori s'ha criticat unànimament una suposada privatització del servei públic de la salut.

Deixeu-me dir d'entrada que em costa, a nivell conceptual, considerar privatització la gestió indirecta d'un servei públic. També cal recordar que en la nostra història recent, la sanitat catalana ha destacat no només per la qualitat en la prestació dels serveis assistencials als usaris, sinò també per ser pionera en la incorporació de les tècniques de la gestió pública més avançada. Potser precisament aquest és el motiu d'aquella qualitat. Les polítiques de desburocratització, la gestió gerencial, l'avaluació de resultats, les cartes de serveis, ...han comportat, malgrat tot, una sanitat catalana eficaç i eficient, que ja voldrien molts països del nostre entorn.

En el marc d'aquestes polítiques de modernització organitzativa i de gestió, també cal destacar la utilització de la competència interna com a generadora d'eficiència. Convertir l'Institut Català de la Salut en un proveïdor més del sistema, al costat dels operadors de titularitat privada, ha incorporat més competitivitat en el conjunt del sector. Així com també ho ha fet possible l'important paper  d'associacions, consorcis i entitats religioses en la configuració del nostre sistema de salut.

La gestió de l'ABS de l'Escala per part d'una empresa privada aliena al sector potser no és una privatització, però si un despropòsit. La Fundació Salut Empordà, que no té afany de lucre i que és el proveïdor més conegut i prestigiat a la zona, amb una trajectòria de gestió impecable, ha quedat desplaçada per EULEN. Cal tenir en compte, a més, que Salut Empordà gestiona l'hospital de referència de la comarca, generant així economies d'escala que ara es veuen amenaçades.

En moments com els actuals cal ser molt vigilants per garantir la continuïtat del nostre sistema de salut. Continuïtat, que en temps de migradesa de recursos, passa per seguir innovant imaginativament en la gestió que l'ha caracteritzat en els darrers decenis. Una gestió moderna i de qualitat que poc té a veure amb l'aplicació dogmàtica d'ideologies neoliberals o amb despropòsits com el cas de l'Escala. Als empordanesos ens queda esperar que els Reis Mags de l'Orient ens portin una revisió d'aquesta adjudicació tan raonadament qüestionada.

Un acord conseqüent

Podem analitzar l'acord entre CiU i ERC presentat avui per Artur Mas i Oriol Junqueras, des de moltes òptiques diferents. Permeteu-me també dir-hi la meva, aplaudint l'acord des d'un punt de vista estrictament de qualitat democràtica. 

I és que si busquem un mínim comú denominador als programes electorals de les forces majoritàriament votades el passat 25 de novembre, ens hi apareix d'una manera nítida i destacada l'oferta programàtica d'una consulta sobre el futur de Catalunya. Un element programàtic, la consulta, que també va estar molt present a la campanya electoral, protagonitzant la majoria dels debats públics i privats.

Són comptades les ocasions en què l'electorat dóna un missatge tan potent i diàfan com el dels electors catalans recolzant la proposta de consulta, un missatge que no precisa de massa exercicis interpretatius. Per això, de cap manera s'entendria que sota qualsevol excusa deixés de prioritzar-se una proposta que figurava a  la capçalera dels programes de les formacions més amplament votades pels catalans (CiU, ERC, IC, i les CUP, com a mínim, així com també, amb matisos, el PSC). 

Dit això també està clar que mai els pronunciaments dels ciutadans són unívocs. En aquest sentit és evident que els votants catalans també van donar d'altres missatges, tot i que no pas amb el grau de contundència i claredat com el relatiu a la consulta. Podriem parlar per exemple de la contestació a les retallades als serveis públics, tot i que si sumem els suports de PP i CiU (formacions que no plantejaven un discurs "anti retallades"), aquests continuen assolint la majoria absoluta. En sentit contrari, els catalans no recolzaren, per exemple,  propostes com el federalisme. I només de manera minoritària els cos electoral donà suport al manteniment de l'statu quo en la relació Catalunya-Espanya.

En moments en què tant es parla de crisi de representativitat i de distanciament entre ciutadania i classe política, resulta saludable i exemplificador traslladar a la realitat les voluntats clarament manifestades pels  ciutadans en un procés d'eleccions. I per contra, no concretar ni calendaritzar la consulta sobre el futur de Catalunya, o condicionar-la genèricament a difosos objectius intermitjos, constituiria un frau electoral en tota regla. Per aquest motiu, i per molts d'altres, crec positiu l'acord formalitzat avui per Junqueras i Mas. 

ps: Posats a dir buscar quelcom no estrictament positiu en aquest acord, potser n'objectaria la seva pròpia denominació, Acord per la Llibertat. A voltes aquest títol m'ha semblat excessivament carregat d'èpica, en un moment en què calen més que mai moltes dosis d'humilitat i realisme. Però potser m'equivoco, i efectivament necessitem lèxic il·lusionant i engrescador en la nostra vida política...

Cançons d'un soldat de la llibertat

A l'exitosa i multitudinària manifestació del passat Onze de Setembre a Barcelona, mentre intentàvem obrir-nos pas entre la gentada que enfilava el carrer València en direcció al Passeig de Gràcia, ens va sorprendre descobrir-hi a Paco Ibáñez. Era fàcil reconèixer-lo: cabells blancs despentinats, camisa negra, mirada decidida. No semblava participar activament a la manifestació -ni duia cap pancarta ni cridava cap proclama-,  però tampoc es podria dir que es mantingués en la distància del mer observador.  

Setmanes més tard, llegíem a la premsa que Paco Ibáñez es declarava un soldat al servei de la causa catalana, afirmant que l'independentisme és la reacció normal dels qui estan farts de ser humiliats. Posicionament que contrastava amb l'actitud de Joaquin Sabina, per exemple, qui era notícia per haver "prestat" la seva lletra de l'himne espanyol a la candidatura de Ciutadans.

Precisament aquests dies Paco Ibáñez acaba de publicar tota una joia, "Paco Ibáñez canta a los poetas latinoamericanos". Un disc produït a Barcelona que recull les principals adaptacions de poetes llatinoamericans efectuades pel cantant basc. El gran protagonista és Pablo Neruda amb versos que no per populars resulten menys estremidors expressats amb la veu i la música d'Ibáñez:

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca…

O un dels inicis més colpidors de la poesia del xilè:

Puedo escribir los besos más tristes esta noche,
Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos".

Els amants de les cançons de lluita, hi apreciaran versos esdevinguts gairebé himnes gràcies a la veu de Paco Ibáñez, com aquest cant al Che Guevara ple de tendresa i d'emoció que escrigué Nicolás Guillén:

No sabes quién es el muerto
soldadito boliviano
el muerto es el Che Guevara
y era argentino y cubano
y era argentino y cubano
soldadito de Bolivia.
Él que fue mejor amigo
soldadito boliviano
él fue tu amigo de a pobre
del oriente al altiplano
soldadito de Bolivia
del oriente al altiplano…

Poemes de César Vallejo, Alfonsina Storni i Rubén Darío, completen aquest delicat compendi d'autencitat, dignitat i bellesa.

Una bona vacuna de música i poesia per ajudar a fer més suportable l'habitual excés de sucre d'aquestes festes.

Els impostos i nosaltres. Una mica més.

Fa un temps vaig escriure sobre la curiosa relació que tenim els catalans amb la fiscalitat. Com aquell qui vol i dol, mentre reclamem per una banda la màxima sobirania fiscal, de l'altra ens empapa la tradició d’una extrema al·lèrgia a les figures tributàries, vinguin d'on vinguin. Volem construir un estat, però recelem d’una de les principals eines de solidaritat comunitària com ho són els impostos. Ens pretenem, en definitiva, un país que mira cap al nord, quan sovint ens comportem com hereus de la pitjor tradició catòlico-italianitzant, aquella que menysté el rigor fiscal i converteix en heroi al defraudador, sigui aquest contrabandista,  facturador en negre o titular d’un compte SICAV. Tot plegat a anys llum d’aquella cultura cívica luterana que considera gairebé un pecat enganyar el fisc.

A manera d’exemple i al fil de l’anterior reflexió, alguns de nosaltres coneixem casos d’algun oficiant de l’església catòlica que s’avé a formalitzar casaments religiosos de manera irregular, és a dir, sense la preceptiva legalització al registre civil. Així, la parella en qüestió conserva una pensió de viduïtat que la Seguretat Social continuarà abonant (ben religiosament). Un frau en tota regla, blanquejat això si amb la benedicció eclesial i la complicitat social. Un perfecte retrat de la cultura que intento descriure i que crec que ens cal superar. ¿No era Weber qui deia que això del capitalisme no estava pensat pels països catòlics?.

Per això me n’alegro que el govern de Catalunya vulgui recuperar figures impositives com l’Impost de Patrimoni o l’Impost de Successions, arran de les converses entre CiU i ERC per a la formació de govern. Són impostos transparents i justos, i més quan la seva recuperació es planteja per les rendes més elevades. També són tributs radicalment liberals, en aquella veritable accepció del liberalisme com a garant de l’absència de privilegis entre els éssers humans en el moment del seu naixement. Bones eines, en definitiva, per a equiparar-nos a allò que ja s’esdevé als països més avançats: que aquell petit segment de la societat que disposa d’elevats patrimonis, contribueixi a la recuperació econòmica en major mesura que les classes mitjanes.

A França, Alemanya, els  Estats Units, i a molts altres indrets, hem sentit veus dels ciutadans més rics reclamant poder pagar més impostos. Fins i tot ho ha demanat una de les majors fortunes mundials, com el propi Bill Gates, que no es cansa de repetir que els rics paguen pocs tributs. El dia que escolti una reclamació similiar per part dels nostres Lara, Prenafeta, Alemany o Suqué, pensaré que comencem a anar bé.

Llegendes de mar de la Costa Brava

Sota l'acurada edició de la gent de Sidillà, una fresca alenada d'aire de mar arriba a les llibreries: "Llegendes de mar de la Costa Brava", del begurenc Miquel Martín. Una tria exquisida i completa  d'aquest gran patrimoni immaterial en vies d'extinció que són les llegendes de la gent de mar de l'Empordà. Es tracta d'un treball enriquidor i suggerent que no només serveix a la finalitat d'aportar una clara satisfacció al seu lector, sinò que també, en tant que compilació d'una certa tradició oral del nostre país, contribueix a la salvaguarda d'un part gens marginal de la cultura catalana.

Un llibre molt recomanable per a tots aquells interessats en la cultura popular de les nostres terres, tot i que no gosaria afirmar que es tracti d'una publicació de temàtica local: a les pàgines de Miquel Martín hi apareixen mites presents arreu de la Mediterrània, dels que podríem considerar fundacionals de la cultura derivada del món grecorromà. Recomanable també per als qui tenim fills petits, ara que molts pares i mares hem trencat l'ancestral cadena de la transmissió oral de les llegendes (ai! la televisió, les noves tecnologies…), i que amb "Llegendes de mar de la Costa Brava" retrobem una excel·lent eina per donar contingut a aquells moments a la vora del foc o d'abans d'anar a dormir amb els nostres fills.